1909

1909
BARCELONA 1909

dijous, 18 d’octubre de 2012

LES VÍCTIMES DE LA REVOLTA D’OCTUBRE DE 1934 A CATALUNYA


       



Sobre els fets d’octubre de 1934 a Catalunya se n’ha parlat molt i s’han escrit nombrosos i alguns molt ben documentats llibres tant d’historiadors com de memòries així com escrits i documentals. En tots aquests llibres i reportatges s’ha escrit molt sobre els principals personatges polítics i sindicals que impulsaren aquella revolta i s’han fet anàlisis sobre les causes i el desenvolupament dels fets.

No obstant això, del que no se n’ha parlat gaire és dels personatges no tant coneguts que com a conseqüència de la rebel·lió impulsada per aquests líders, eren armats a peu de carrer i de barricada i que patiren directa i brutalment les conseqüències en la seva pell, durant aquells dos o tres dies que durà la revolta arreu de Catalunya.

Malgrat que la rendició del president de la Generalitat va ser ràpida, segons alguns per la manca de suport de la rebel·lió a la majoria de la resta de l’estat o segons altres per la manca de planificació del govern català per fer front als militars sumat a la inexperiència de la majoria combatents dels Escamots que organitzà la Generalitat, la majoria dels quals voluntaris molt joves i entusiasmats però que agafaven un fusell per primer cop i sense instrucció, els tirotejos acabaren amb uns 80 morts entre els dos bàndols arreu de Catalunya i més de 400 ferits, la majoria de bala, en només dos dies. 

Molts han minimitzat aquelles baixes de combatents catalans al centrar-se en la poca durada de la rebel·lió i per la ràpida rendició del govern català i és cert que va ser una revolta de poca durada i que no va arribar a autèntica rebel·lió o guerra independentista, però els nombrosos morts i ferits que van haver-hi en dos dies dels que eren a peu de carrer no són tampoc poca cosa, com a vegades s’ha volgut fer creure, i mereixen un homenatge i reconeixement.   

Per tant, si bé faré una lleu introducció sobre els fets polítics que portaren a aquella rebel·lió per aconseguir l’Estat Català, donat que crec que ja hi ha prou documents d’experts que han analitzat el tema des del punt de vista polític, l’objectiu principal d’aquest escrit és parlar d’aquells que van defensar l’Estat Català pels carrers.



DESCONTENTAMENT CREIXENT A CATALUNYA DES DE 1931

A Catalunya els desitjos de revolta contra el govern republicà espanyol pel seu centralisme havien anat creixent de manera progressiva des de que va començar la II República l’abril de 1931. Primer va ser quan els republicans espanyols van forçar a Francesc Macià a tirar-se enrere quan va proclamar la República Catalana. Després va venir l’estatut de 1932 que havia patit una gran retallada del que els polítics catalanistes d’esquerres havien redactat a Núria el 1931. Seguiren els grans impostos que pagava Catalunya sense retorn i la lentitud en el traspàs d’algunes competències. Però la intromissió del govern central contra la llei de Contractes i Conreus de la Generalitat el juny de 1934 quan al parlament de Madrid hi manava un govern proper a la ultradreta va fer la situació ja insostenible.  

El 24 de març de 1934 el govern català, majoritàriament amb consellers d’ERC, amb un d’Acció Catalana Republicana (ACR) i un de la Unió Socialista de Catalunya (USC),  aquest últim partit amb Joan Comorera com a conseller d’Agricultura, va aprovar l’anomenada Llei de Contractes i Conreus, que entre altres coses consistia principalment en que els treballadors que haguessin conreat terres d’altres durant 18 anys tenien dret a adquirir la terra si la podien pagar. Els propietaris del camp més conservadors van reaccionar i amb el suport de la dretana Lliga de Catalunya (ex-Lliga Regionalista) van instar al govern central a presentar un recurs d’inconstitucionalitat al Tribunal de Garanties Constitucionals. La Lliga havia anteposat el seu dretanisme a l’autonomia de Catalunya que tants anys abans havien dit defensar i reclamar. Finalment el juny de 1934 el Tribunal Constitucional va donar la raó a la Lliga i va declarar la llei anticonstitucional.

Aquí van començar ja els desitjos de revolta del govern català i el sobiranisme s’anava radicalitzant entre la societat catalana en general. La intromissió del govern central dins de la ja retallada autonomia catalana es veia ja com un fet molt greu. Les forces marxistes catalanes fora del govern, si bé per a ells la llei tampoc era gaire revolucionària, també augmentaven el seu to sobiranista a la vegada que el to revolucionari envers al dretà govern central.


REVOLTA D’OCTUBRE A CATALUNYA

Arreu de l’estat les polítiques del govern dretà de Lerroux del Partido Radical Republicano (PRR) amb el suport de l’ultradretana CEDA també havia revoltat a tota l’esquerra liderada principalment pel PSOE, fora de Catalunya. Quan l’1 d’octubre de 1934 Lerroux va donar carteres de ministres als ultradretatns de la CEDA ja formant govern conjuntament, les esquerres arreu de l’Estat Espanyol ho van veure com l’antesala d’un cop feixista com havia passat a Alemanya i a Itàlia. La reacció va ser convocar uns dies després el 5 d’octubre, una vaga general revolucionària a tot l’Estat impulsada principalment pel PSOE i la UGT liderats per Largo Caballero, amb els suport dels diferents grups marxistes, republicans d’esquerres i també de molts sectors de la CNT segons la zona.

A Catalunya els grups marxistes estaven integrats en l’anomenada Aliança Obrera (AO), grup impulsat des de Catalunya i que després es va projectar a la resta de l’estat  pels marxistes catalans dissidents de Moscou però no trotskistes del Bloc Obrer i Camperol (BOC) liderats per Joaquim Maurin i al que s’hi havia afegit la USC, els trotskistes de l’Esquerra Comunista liderada per Andreu Nin i els sector anarcosindicalista dissident de la CNT-FAI, anomenats Trentistes o CNT d’Oposició liderats per Joan Peiró. El Partit Comunista de Catalunya (PCC), que eren afins a la Internacional Comunista, no hi entraren inicialment ja que en principi no volien col·laborar amb dissidents de Moscou, però al començar la vaga el 5 d’octubre de 1934 es van afegir a corre cuita a l’AO per no quedar-se sols. En canvi la USC el mateix 5 d’octubre se’n van sortir per fer costat a l’estratègia d’ERC i de la Generalitat.

Per altra banda hi havia el Partit Català Proletari (PCP) liderat per Jaume Compte, que eren marxistes independentistes que s’havien escindit del sector d’Estat Català dins d’ERC el 1933, alguns dels quals ex activistes armats d’Estat Català dels anys 20 i eren elements molt combatius, que anaven per lliure però que donaven suport a la revolta.

El 5 d’octubre de 1934 l’AO va convocar pel seu compte una vaga general revolucionària a Catalunya seguint inicialment l’estratègia de les esquerres d’arreu de l’Estat. No obstant això dins de l’AO catalana no hi havia el PSOE i estava formada per diferents formacions marxistes i sindicals d’àmbit català, pel que el sobiranisme i la reivindicació de l’anomenada República Socialista Catalana també era present en l’AO catalana a diferència de les esquerres d’arreu de l’estat. El primer dia de la convocatòria de vaga grups de marxistes de diverses tendències es manifestaren per Barcelona i altres indrets de Catalunya al crit de “Visca la vaga revolucionària i Visca la República Socialista Catalana”.

El govern de la Generalitat però, format per ERC i la USC, no va recolzar la vaga de l’AO ja que la volien dirigir ells mateixos des del govern. Per tant després de desautoritzar la vaga del dia 5 d’octubre organitzada per la l’AO, el govern de la Generalitat presidit per Lluís Companys d’ERC va convocar ell mateix la vaga general el dia 6 d’octubre, o sigui el dia següent, també seguint l’estratègia del PSOE de Madrid, però des d’un govern sobiranista català.


5 d'octubre de 1934, vaga general convocada per l'Aliança Obrera

El mateix dia 6 d’octubre el president Lluís Companys, des del mateix Palau de la Generalitat proclama l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. Aquesta frase de Companys implicava dos conceptes, el fet de que Catalunya era un Estat que es podia autodeterminar, per tant una porta oberta a la independència i a la vegada no es volia deslligar del tot de la revolta de les esquerres d’arreu de l’Estat contra el govern ultradretà, ja que pensava que això els hagués deixat sols i sense cap més suport. Això barrejat amb que dins d’ERC, el partit majoritari  i que governava hi havia diverses tendències, des de la federalista fins a la independentista radical dels ex membres d’Estat Català, partit que s’havia integrat a ERC quan aquesta es va fundar el març de 1931.


Companys declara l'Estat Català des del Palau de la Generalitat el 6 d'octubre de 1934


L’estratègia de Companys per fer consolidar i defensar la revolta a Catalunya i l’Estat Català era la de comptar amb uns 400 de Mossos d’Esquadra dirigits principalment pel comandant Pérez Farràs i pel capità Frederic Escofet, d’uns 3.400 Guàrdies d’Assalt sota la responsabilitat del cap d’Ordre Públic de Catalunya Pere Coll i Llach i comandats pel tinent coronel Joan Ricart, intentar convèncer al Capità General de Catalunya el català Domènec Batet de que els recolzés en la rebel·lió contra el govern ultradretà i la formació d’uns Escamots armats formats per joves nacionalistes.

El general Batet com era d’esperar es posà al costat de la legalitat del govern central i dels seus caps de l’exèrcit espanyol. Els Guàrdies d’Assalt, que si bé estaven sota les competències de la Generalitat, seguien teòricament sent una policia espanyola, inicialment es posaren sota les ordres de la Generalitat ja que el seu cap Pere Coll l’havia nomenat el mateix Companys feia poc i encara que no era independentista depenia de les ordres de Companys. A més durant els mesos en que Miquel Badia, que si era independentista radical, havia set cap dels Guàrdies d’Assalt abans de ser nomenat Pere Coll, aquest havia introduït al cos bastants elements afins a ERC o al sector provinent d’Estat Català dins d’ERC. No obstant això, una part important dels Guàrdies no se sentien tampoc identificats amb la revolta o amb l’Estat Català, pel que sols una part d’ells eren de fiar.

El conseller de Governació Josep Dencàs, del sector d’Estat Català dins d’ERC, va rebre l’encàrrec de Companys d’organitzar la força armada de voluntaris. Josep Dencàs a la vegada va encarregar a Josep Badia que organitzés la força armada de voluntaris. Cal recordar que Josep Badia ja havia estat al front dels anomenats escamots d’Estat Català creats per Francesc Macià el 1931, com a força paramilitar catalana per defensar la Generalitat ja que els Guàrdies d’Assalt no depengueren de la Generalitat fins a principis de 1934, poc després de la mort de Macià. Llavors Josep Badia havia set nomenat per Companys com a cap d’Ordre Públic comandant els Guàrdies d’Assalt a Catalunya. El setembre de 1934 però Miquel Badia va ser destituït per uns incidents que Badia va protagonitzar als jutjats fent detenir a alguns magistrats que no volien permetre a uns encausats el parlar en català durant un judici i va ser substituït per Pere Coll.

Durant tot el dia 6 d’octubre Josep Dencàs i Miquel Badia es van encarregar de repartir armes a uns 3.200 voluntaris per defensar la revolta a Catalunya. Els voluntaris però eren escollits entre els considerats afins a ERC i al govern de la Generalitat o militants considerats independentistes. La majoria de voluntaris provenien majoritàriament dels afins al sector més independentista dins d’ERC ex Estat Català però també d’altres sectors dins d’ERC o de la mateixa USC. També Dencàs i Badia van cercar el suport de grups independentistes de caràcter més radical que s’havien escindit d’Estat Català quan aquest es va integrar a ERC en la seva fundació. Aquest grups eren principalment Nosaltres Sols liderats per Daniel Cardona i el Partit Nacionalista Català liderat per Josep Maria Xammar. També membres de Palestra, liderada per Josep M. Batista i Roca, que era una força excursionista i nacionalista de caràcter paramilitar, va aportar bastants elements als Escamots.


Escamots armats per Barcelona l'octubre de 1934


Per tant uns 3.000 membres que formaven els nous Escamots, majoritàriament joves independentistes, començaren a patrullar per Barcelona en llocs estratègics inicialment coordinats amb els Guàrdies d’Assalt i  Mossos d’Esquadra. Arreu de Catalunya també es repartiren algunes armes entre els afins al govern d’ERC i també es mobilitzaren alguns sometents afins al govern català. Els membres de l’AO, majoritàriament marxistes de diverses tendències o anarcosindicalistes dissidents de la CNT-FAI, demanaren també armes a Companys per defensar la rebel·lió catalana però Companys s’hi negà ja que considerava que no els podia controlar i  volia ser ell qui dirigís la revolta. No obstant això, alguns membres de l’AO amb les poques armes que tenien d’abans, es van parapetar pel seu compte esperant que comencessin els combats.


Miquel Badia, a la part del darrera del cotxe, donant instruccions als Escamots el 6 d'octubre de 1934



El mateix vespre del 6 d’octubre de 1936 cap a les 20.15, va ser quan Companys va fer la declaració de l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. El capità general de Catalunya Domènec Batet no va secundar la petició de Companys de que el recolzés i va declarar l’estat de guerra a Catalunya.

A la resta de l’Estat la vaga general impulsada principalment pel PSOE i la UGT amb el suport de l’AO i alguns sectors de la CNT va tenir un seguiment desigual. A alguns llocs com Madrid, País Basc, Andalusia, País Valencià o Aragó entre altres, la vaga va provocar alguns aldarulls i també un nombre reduït de morts i ferits en esporàdics tirotejos entre grups marxistes i la policia.  La vaga però no va ser generalitzada i la revolta es va acabar el mateix dia, ja que el mateix PSOE es va fer enrere i no va donar cap consigna de tirar endavant la rebel·lió. A Astúries però, promogut sobre tot pels sindicats miners afins al PCE, PSOE i CNT, van tirar endavant la revolta armats d’esquenes a les consignes del PSOE d’aturar la revolta. Astúries i Catalunya s’havien quedat pràcticament soles en la rebel·lió.

A Catalunya però la revolta després de la declaració de Companys de l’Estat Català i a diferència de Madrid, guiada pel PSOE o d’Astúries que ja era espontània de totes les forces marxistes o obreristes, era una revolta promoguda per un govern autònom, pel que adquiria caràcter de rebel·lió separatista.

Després de la declaració d’Estat Català el mateix vespre del 6 d’octubre membres dels Escamots formats per defensar l’Estat Català es situaren estratègicament en alguns llocs de Barcelona i alguns davant d’algunes dependències militars per evitar que sortissin les tropes. A la seu del Centre Autonomista de Dependents del Comerç (CADCI) situat a la Rambla de Santa Mónica i que estava controlat principalment pel Partit Català Proletari (PCP), hi havia unes dotzenes de militants parapetats entre els que hi havia el mateix líder del PCP Jaume Compte i altres militants del partit, a part de membres del PCC i dels Escamots d’Estat Català que disposaven de 16 fusells i encara esperaven que en Dencàs els n’enviés més. El PCP, si ve era independentista i no estava dins de la AO, també era marxista i no estava tampoc en la mateixa estratègia d’ERC, pel que no els arribaren més armes des del govern català.


Escamots per la Rambla de Barcelona


Segons va dir Artur Cussó, un membre del PCP que era dins del CADCI, cap a les 22.30 una columna de militars amb artilleria avançava cap a la Rambla de Santa Mònica per intentar desallotjar el CADCI, quan un reduït grup de membres dels Escamots d’Estat Català els van disparar des d’una barricada situada a les Rambles. Aquests seguien les ordres de Josep Badia malgrat que Companys no havia donat en cap moment l’ordre de disparar. Els militars van tornar els trets produint-se un fort tiroteig i finalment els Escamots de la barricada van recular davant la superioritat militar.

Segons explica el mateix Cussó, els del CADCI al sentir els trets van pensar que la revolta estava en marxa i que els tirotejos ja es generalitzarien. Per tant quan els militars van intentar rebentar la porta del CADCI, els van disparar causant inicialment la mort d’un soldat i diversos ferits. El tiroteig continuà fins que els militars van llençar canonades contra el CADCI, tant als balcons com a la porta i van entrar a dins a trets produint-se tirotejos dins del CADCI mateix. El resultat fou la mort de Jaume Compte i Manuel González i Alba del PCP i d’Amadeu Bardina i Prat del PCC. També es produïren nombrosos ferits més tant entre els militars com dels defensors del CADCI. Finalment tots van acabar fugint del CADCI pels terrats enduent-se a alguns ferits.


La seu del CADCI després de ser assaltada per l'exèrcit espanyol la nit del 6 d'octubre de 1934


El fet del CADCI va ser la guspira i segons els militars pujaven per les Rambles, membres dels Escamots per l’Estat Català van seguir tant des de les barricades com des d’alguns terrats i balcons, disparant contra els militars que avançaven. A resultes d’aquells tirotejos aquell vespre a les Rambles van morir els membres dels Escamots i militants de les Joventuts d’Esquerra Republicana i Estat Català (JEREC), Josep Duch i Torné i Guillem Rafart i Marcó. També van haver-hi diversos ferits entre els Escamots i els militars.

A diverses zones de Barcelona tant del centre com a diversos barris, al assabentar-se dels tirotejos de la Rambla, membres tant dels Escamots com de l’Aliança Obrera (AO) van començar a muntar barricades. En aquells moments tots actuaven pel seu compte i sense ordre de dalt.

Durant la nit i la matinada l’exèrcit van intentar entrar a la plaça de la República (ara Sant Jaume) per intentar entrar al Palau de la Generalitat i detenir al govern català. Els tirotejos a la plaça de la República defensada principalment pels Mossos d’Esquadra foren intensos així com en els carrers del voltant, produint-se alguns morts i ferits. A la Via Laietana, Escamots dirigits per Josep Badia i amb l’ajuda d’alguns Guàrdies d’Assalt lleials a la Generalitat, van tirotejar a les columnes militars per intentar evitar que entressin a la plaça de la República, però després de causar i rebre algunes baixes, no els van poder aturar.

En diferents barris de Barcelona i poblacions dels voltants com el Centre, Gràcia, Sants, l’Eixample, Sagrera, Clot, Badalona, l’Hospitalet i molts altres, els militars i Guàrdies Civils eren rebuts a trets per membres dels Escamots i de l’AO que eren a les barricades, produint-se un considerable nombre de morts i ferits per les dues bandes.


Barricada al barri de Gràcia durant els fets d'octubre de 1934 


El relat d’aquests tirotejos que duraren tota la nit i part del dia següent donaria per bastantes pàgines, però en realitat estaven protagonitzats per un reduït nombre de membres dels  Escamots en relació al gran nombre que n’hi havia d’armats i de membres de l’AO, que malgrat no haver rebut armes, usaven les poques que ja tenien. La majoria dels Escamots restaren sense actuar ja que havien rebut l’ordre de la Generalitat de no actuar encara. Per tant els que ho feren ho van fer pel seu compte o pensant que la lluita era generalitzada.

La CNT-FAI catalana, es va desentendre de la revolta a Catalunya a diferència de la CNT d’Astúries, que si s’hi va afegir. El fet de que la revolta estava dirigida per ERC, amb qui alguns elements radicals de la FAI  s’havien enfrontat feia poc en les seves revoltes anarquistes a través des seus Escamots d’Estat Català dirigits per Badia o posteriorment de la policia també dirigida per Badia, el fet de que no era una revolta dirigida per la CNT-FAI els quals simplement es movien pel comunisme llibertari i també el fet de que la revolta a tot l’estat estava impulsada pel PSOE, segons deien ells perquè havien perdut unes eleccions, va provocar el fet de que la CNT-FAI catalana no volgués participar en la revolta.

El mateix dia 6 d’octubre, la CNT va donar la consigna de no fer vaga com havia ordenat el govern de la Generalitat, cosa que va causar greus tensions i inclús es va produir algun tiroteig entre membres de la CNT i contra dels Escamots i Guàrdies d’Assalt que els invitaven a deixar la feina. Curiosament aquests van ser els primers tirotejos del 6 d’octubre a Catalunya.

No obstant això, en alguns barris i sobre tot en alguns pobles, donat el caràcter autogestionari de la CNT-FAI, alguns dels seus militants no van fer cas de les consignes dels seus dirigents i es quan van veure la revolta i les barricades en marxa, es van afegir a la revolta i un bon nombre van participar també en els tirotejos contra l’exèrcit i la Guàrdia Civil. En algun poble inclús membres de la CNT que s’afegiren a la revolta es van imposar i van dirigir la revolta declarant l’efímer comunisme llibertari com a Sant Boi o Granollers.

Per altra banda el cap dels Guàrdies d’Assalt Josep Coll, es va desentendre de la revolta i va dimitir dient que no estava disposat a enfrontar-se amb els militars. Això també era el que pensaven un bon nombre de Guàrdies d’Assalt, que en el fons era una policia espanyola, pel que Companys ja no podia confiar en els Guàrdies per defensar l’Estat Català. No obstant això si va haver-hi algun comandament dels Guàrdies d’Assalt que es va comprometre amb la revolta com el capità Maximilià Biardeau, que morí a trets quan dirigia un assalt al centre militar aeronàutic i naval, juntament amb uns Escamots al Passeig de Colon i en el que també hi va morir el membre dels Escamots Josep Mª Bové.


Maximimià Biardeau, capità dels Guàrdies d'Assalt mort en un tiroteig al Passeig de Colom de Barcelona defensant l'Estat Català


Finalment a les 6 h. del matí del dia 7 d’octubre, Lluís Companys va anunciar la rendició i va desactivar ja totalment tota resistència al carrer. Aquesta és una decisió que ha creat controvèrsia i diverses opinions en diversos estudis i debats en els que ara no entraré. El fet de el General Batet no secundés la revolta com esperava Companys, el fet de que els Guàrdies d’Assalt en general ja no li donaven suport i el fet de que els Escamots, la majoria joves inexperts que no havien rebut ni instrucció per disparar, són alguns dels motius que molts apunten que va causar la ràpida rendició de Companys.


Soldats de l'exèrcit espanyol disparant a Barcelona l'octubre de 1934


Altres afirmen que si Companys s’hagués cregut la revolta de veritat, hauria organitzat una defensa coordinada a tot Catalunya i que hi havia possibilitats, cosa que no va fer. Es clar que això és una altra opinió a debat. També hi ha la discussió de si Dencàs volia continuar i Companys el va aturar, encara que hi ha diverses opinions al respecte. Malgrat la manca d’ordres als Escamots i a la AO de disparar, només a Barcelona hi van haver-hi 40 morts i 300 ferits entre revoltats i militars.

Fora de Barcelona molts ajuntaments afins a ERC van declarar també l’Estat Català. La presència de columnes militars i de la Guàrdia Civil per aturar la revolta en diversos pobles va ocasionar en algunes ocasions diversos tirotejos, tant la nit del 6 d’octubre com l’endemà dia 7. En la majoria de pobles de Catalunya es va acatar la decisió de Companys de rendir-se i no es produïren incidents, però en bon nombre de pobles alguns revoltats pel seu compte es van enfrontar als militars i a la Guàrdia Civil. Alguns dels principals tirotejos es van produir a Vilanova i la Geltrú, Terrassa, Rubí, Esparraguera, Lleida, Girona, Sant Pere de Ribes, Ripoll, Granollers, Tarragona i a molts altres municipis. Si bé és veritat que els tirotejos foren esporàdics i en un reduït nombre de municipis, els morts en les comarques catalanes pujaren a uns 40 més entre els dos bàndols així com nombrosos ferits.

A la resta de l’Estat, a excepció d’Astúries, sols s’havien produït vagues i incidents esporàdics amb unes poques víctimes també, però que no va tenir continuïtat davant de la marxa enrere dels dirigents del PSOE. A Astúries però, els sindicats obrers, la majoria miners, tant de la UGT format per membres del PSOE i del PCE i la CNT asturiana, van decidir seguir endavant desoint les consignes del PSOE. El govern de Lerroux hi van enviar la Legión i després de diversos combats, es van bombardejar ciutats i afusellar dotzenes o centenars de persones. Astúries s’havia quedat sola i  els morts van ser centenars i alguns afirmen que més de mil.

Finalment quan es van acabar les vagues a tot l’Estat i es van sufocar les revoltes de Catalunya i Astúries, el govern central de Lerroux va suspendre l’autonomia catalana, va fer detenir a tot el govern de la Generalitat amb Companys al davant i tant a Catalunya com a la resta de l’estat es van detenir a dotzenes de milers de militants d’esquerra i obreristes.


Lluís Companys, d'ERC i president de la Generalitat juntament amb Joan Comorera, conseller d'USC al pati de la presó del penal de Santa María el 1935


Fins aquí un explicació d’alguns aspectes d’aquells fets i de la revolta que va esdevenir independentista a Catalunya, encara que el tema és molt més complexa i tampoc era l’objectiu d’aquest escrit donar totes les claus de perquè va passar tots aquells esdeveniments, havent-hi ja hi ha altres llibres hi estudis que ho expliquen millor i ara em vull centrar més en les víctimes d’aquell fets.

A continuació mostro una llista dels aproximadament 80 morts que van haver-hi a Catalunya durant aquells dos dies de revolta i també en forma d’homenatge i recordatori a aquells que van lluitar i morir per defensar l’Estat Català, ja que com he dit al principi, malgrat les contradiccions, poca fermesa del govern organitzador de la revolta i el fet de que no es generalitzés la lluita de tota la gent armada que no va rebre directrius, hi ha que recordar al nombrós nombre de militants que van donar la vida en aquells dos dies i que van protagonitzar diverses lluites sagnants de les que la història fins ara no se n’ha fet gaire ressò.


LLISTA DE VÍCTIMES EN LA REVOLTA D’OCTUBRE DE 1934 A CATALUNYA:


MORTS DELS ESCAMOTS PER L’ESTAT CATALÀ (ERC, JEREC, NOSALTRES SOLS, PARTIT NACIONALISTA CATALÀ, PALESTRA)

Josep Duch i Torné (JEREC). Tiroteig amb l’exèrcit a la plaça de Catalunya de Barcelona
Ferran Moratona i Guasch (JEREC). Tiroteig amb la guàrdia civil al barri del Clot a Barcelona.
Guillem Rafart i Marcó (JEREC). Tiroteig amb l’exèrcit a la Rambla de Barcelona.
Francesc Bellat i Gomà (JEREC). Tiroteig amb l’exèrcit a Lleida.
David Redó. Mort a trets a Barcelona
Josep Mª Bové i Aleu. Mort a trets per l’exèrcit quan intentava l’assalt el centre aeronàutic i naval a Barcelona.
Francesc Piera i Esteve. Els militars dispararen contra el camió a on anava a Montjuic.

MORTS DEL PARTIT CATALÀ PROLETARI

Jaume Compte i Canelles. Canonejat per l’exèrcit al local del CADCI a Barcelona.
Manuel González i Alba. Canonejat per l’exèrcit al local del CADCI a Barcelona.

MORTS DEL PARTIT COMUNISTA DE CATALUNYA

Amadeu Bardina i Prat. Canonejat per l’exèrcit al local del CADCI a Barcelona.
Valentí Felipe i Jiménez. Tiroteig amb la guàrdia civil a l’Arrabassada (Barcelona).
Salvador Echauri i Galvez. Tiroteig amb la guàrdia civil a Sant Cugat.
Josep López i Cumelles. Tiroteig amb la guàrdia civil a Terrassa.
Gaspar López (pare de Josep López). Tiroteig amb la guàrdia civil a Terrassa.
Josep Paysan. Tiroteig amb la guàrdia civil a Terrassa. (Aliança Obrera).

MORTS DEL BLOC OBRER I CAMPEROL

Teresa Vives i Trilles. Tiroteig amb la guàrdia civil a Barcelona en la zona de  l’Arrabassada.
Josep Alabau. Tirtoteig amb l’exèrcit a Girona.
Isidre González i Guardiola. Tiroteig amb l’exèrcit a Lleida.


MORTS DE LA CNT

Josep Giralt i Agramunt. Tiroteig amb l’exèrcit a l’Hospitalet de Llobregat.
Joaquim Rubierol.  Tiroteig amb l’exèrcit a l’Hospitalet de Llobregat.


MORTS ENCARA PER INDENTIFICAR FILIACIÓ (PROBABLEMENT LA MAJORIA SÓN DELS ESCAMOTS O DE L’ALIANÇA OBRERA)

Pere Batlle i Peiret. Tiroteig amb l’exèrcit a les Rambles de Barcelona.
Josep Brielfens i Negre. Tiroteig amb l’exèrcit a la plaça Espanya.
Antoni Bayer i Brilles. Mort accidentalment per la seva pròpia arma en un tiroteig al barri de Gràcia
German Fabregat i Prat
Josep Caló i Santamaria
Rosa Ribes i Casanoves
Francesc Castrillo i Filló. Tiroteig a Sants.
Miguel López i Estrada
Albert Villar i Trillas
Victoriano Martínez Méndez
Ceferino Garrido i Maluenda. Tiroteig amb l’exèrcit al voltant de la Generalitat a Barcelona.
Josep Baró i Ballester. Tiroteig.
Jaume Casanell i Codina.
Antoni Garcia i Blay. Tiroteig amb la guàrdia civil davant de la Casa del Poble a Barcelona.
Telesforo Alemany i Roig. A Vilanova i la Geltrú.
Josep Jurado i Sanabria. A trets a Barcelona.
Valentí Sevilla i Jiménez
Manuel Soler i González
Antoni Garcia i Blat. Tiroteig a Barcelona.
Un home trobat mort a trets a la via de Badalona. En els diaris dels primers dies no en sabien encara el nom. 

Tres revoltats morts a Ripoll en un tiroteig amb la guàrdia civil. Els diaris no informen dels seus noms els primers dies i sols informen que tenien 19,25 i 41 anys respectivament.

Tres revoltats morts a Rubí segons la Vanguardia encara que no es publiquen els noms.

Un mínim de tres revoltats morts en el tiroteig a Vilanova i la Geltrú també segons la Vanguardia, encara que no es publiquen els noms, en el que moriren també diversos guàrdies civils.


GUÀRDIES D’ASSALT MORTS

Maximilià Biardeau (Capità). Tiroteig amb l’exèrcit al passeig Colom a Barcelona.
Joan Vilalata i Bonet. Tiroteig amb l’exèrcit a la Rambla de Barcelona.
Enric Peralles i Fornos. Tiroteig amb l’exèrcit a la Rambla de Barcelona.
Ventura Matamala de la Iglesia. Vigilant. Tiroteig amb l’exèrcit davant de la seva comissaria a Barcelona.


ALTRES

Salvador Golsens. Mort per uns revoltats al negar-se a tancar la seva Farmàcia a Horta de Sant Joan
Josep Oriol i Bruguera. Propietari mort pels revoltats per motius desconeguts a Sant Pere de Ribes.
Josep Horta. Capellà de Navàs mort per uns revoltats incontrolats.
Josep Torrecans. Mort a Colònia de Borgonya pels revoltats.


MORTS PER TRETS ACCIDENTALS

Josep Maria Reig i Prats. Mort casualment quan passejava davant d’un tiroteig a Barcelona. Altres diuen que morts pels revoltats a negar-se a portar armes a Sabadell.

Miguel Passolas i Reig. Mort d’un tret casual mentre passejava per la Rambla de Catalunya a Barcelona.

Antoni Torres i Jiménez. Mort d’un tret quan passava casualment entre un tiroteig a Barcelona.

Victoria Guardiola i Prats. Nena de 13 anys morta d’un tret casual quan era al terrat de casa seva a Barcelona.

Jaume Doñate i Bosch. Mort per un tret casual mentre era al balcó de casa seva al barri de Gràcia a Barcelona.

Carmen Fontova. Morta d’un tret casual quan era al balcó de casa seva a Lleida.

José Ruíz Ballester. Jove argentí, se suposa que mort al trobar-se casualment enmig d’un tiroteig a la Rambla de Barcelona.

Josep Marimón i Esteve. Mort accidentalment quan en la porta de casa seva durant un tiroteig a Vilanova i la Geltrú.

Joaquín Aparicio González. Comerciant d’Alcañiz mort d’un tret quan passava casualment per Granollers durant un tiroteig.


MORTS DE LES FORCES DEL GOVERN CENTRAL:


MILITARS MORTS

Luis Pulido Bravo. Sergent
Moises Domingo. Sergent
Antonio Ortiz. Caporal
Pelayo Fernández. Sergent
Máximo Guedeno. Soldat
Francisco Gómez. Tinent
Salvador Moriscó. Sodat
Francisco Gómez. Tienent
Gonzalo Suàrez. Capità.
Rafael Domínguez Otero. Comandant. Girona
Valentín Guarido. Alférez. Sant Climent de Sescebes.
Andrés Luengo. Tinent Coronel (Sant Climent, Barcelona)
Norberto Muñoz. Comandant
Valentín Guarido. Alféres

GUÀRDIES CIVILS MORTS

Ildefonso Rodríguez. Caporal. Esparraguera.
Alejandro Lorca. Esparraguera.

1 guàrdia civil mort a Sant Cugat, segons informen els diaris encara que no en dient el nom.

Tres guàrdies civils moriren en un tiroteig a Vilanova i la Geltrú quan aquests foren rebuts a trets a l’intentar assaltar un centre d’ERC segons informa La Vanguardia i la Publicidad, entre altres diaris, encara que no diu els noms.

        
APUNT FINAL

Com és veu, malgrat la poca durada, la ràpida rendició i la poca planificació de la revolta per part dels dirigents de la Generalitat, hi van haver-hi durant aquells dos dies de lluita 80 morts a Catalunya, la majoria amb noms i cognoms mostrats anteriorment i es calcula que més de 500 ferits la majoria de bala. Els diaris però sols informen de 252 ferits amb noms i cognoms, cosa que no és poc, 66 d’ells militars i Guàrdies Civils.

També se sap que una bona part de dispensaris i hospitals no van informar de molts ferits, per evitar que fossin detinguts. Donat que molts ferits eren greus, en els següents dies sortien noticies d’alguns que anaven morint, però la suspensió d’un bon nombre de diaris catalans i la censura imposada ja a partir del 20 d’octubre de 1934, fa molt difícil saber els que morien posteriorment o fer un seguiment dels diaris dia a dia i és que segur que en van ser un bon nombre més.

Per tant més que fer un complert estudi polític i dels personatges influents d’aquells fets, aquest escrit ha volgut ser un homenatge a aquells patriotes, la majoria treballadors anònims, que en un bon nombre van lluitar i morir o van arriscar la seva vida per defensar l’Estat Català.

Josep A. Carreras


dimarts, 10 d’abril de 2012

PERE MATEU I CUSIDÓ, RETRAT D’UN MAGNICIDA ANARQUISTA

                                                                     


Pere Mateu i Cusidó, nascut a Valls (Alt Camp) el 1897, va ser un dels tres anarcosindicalistes catalans que, juntament amb Lluís Nicolau i Fort i Ramon Casanellas i Lluch, van matar al President del Govern Espanyol Eduardo Dato el 8 de Març de 1921. Llúcia Fors i Felip, la dona de Lluís Nicolau que en aquells dies usava els noms de Lucía Concepción o Joaquina Carlota, també va participar en la trama de l'atemptat i també va anar a Madrid amb els altres tres companys seus. 


En aquest escrit hi ha extractes d’entrevistes fetes a Pere Mateu quan va ser detingut pocs dies després de l’atemptat. Més enllà de la qualificació del fet, en aquestes declaracions es mostra en gran part la el pensament, manera de ser i convenciment que podia tenir un magnicida com Pere Mateu en aquells moments.  


L’atemptat el van fer des d’una moto side-car marca Indian en la que els tres van disparar contra el cotxe del president després d’una persecució a gran velocitat pels carrers de Madrid prop de La Puerta de Alcalá. Pere Mateu amb una pistola Mauser i Lluís Nicolau amb una Star van buidar els sues carregadors. Ramon Casanellas tot i que conduïa la moto va disparar en marxa cinc trets amb una pistola Bergman conduint amb una ma, segons va declarar ell mateix en una entrevista feta a Moscou pel diari La Libertat el Setembre 1923.
  
                                                            

Estat en que quedà el cotxe del president Dato després de l'atemptat
                                                               
                                                                        
Moto side-car que van usar per l'atemptat i que va ser trobada per la policia
                                                                         


El principal instigador de l’atemptat va ser Ramon Archs i Serra, que era el que liderava la Confederació Regional del Treball de Catalunya de la CNT en la clandestinitat el 1920 i 1921, des de que Salvador Seguí era a la presó i el sindicat fou il·legalitzat. 

Eduardo Dato, del partit conservador, durant un temps havia impulsat unes tímides reformes laborals i inclús s’havia reunit amb una delegació d’anarcosindicalistes catalans guanyant-se una mica la fama de dialogant amb els representants obrers. No obstant això, al nomenar al General Martínez Anido com a Governador Civil de Barcelona el 1920 al que li va concedir la carta blanca que li va demanar per aniquilar, mitjançant empresonaments i lleis de fugues als anarcosindicalistes catalans, el van convertir en l’objectiu principal de la venjança d’aquests.         

A Madrid van rebre suport logístic dels anarcosindicalistes madrilenys Mauro Bajatierra, Tomás de la LLave, José Miranda, Adolfo Díaz i Veremundo Díez, entre altres.

Pere Mateu, Ramon Casanellas i Lluís Nicolau eren dels grups d'acció anarcosindicalistes del barri de Gràcia de Barcelona i encara que no estaven fitxats el 1921, eren uns dels pistolers més actius de la CNT catalana amb les seves accions de venjança contra els pistolers patronals.

Foto apareguda en la revista NUEVO MUNDO el Març de 1921 de la casa del carrer
La Perla nº 19-21 del barri de Gràcia a on vivia Pere Mateu. L'edifici encara existeix 
en l'actualitat       
                                                                     

Per fer un retrat de Pere Mateu, a qui a casa seva li deien Peret, res millor que llegir les seves declaracions els primers dies de la seva detenció i que d’alguna manera representen el tarannà d’una part important dels anarcosindicalistes catalans dels primers anys 20 que vivien una època de lock-outs, atacs dels pistolers patronals i lleis de fugues que arribà un punt el 1921 en que les venjances van substituir al sindicalisme pur. 



          




ABC 15-3-1921. MOMENT DE LA DETENCIÓ



HERALDO DE MADRID  14-3-1921. MOMENT DE LA DETENCIÓ



                                                                         


EL DEBATE 14-3-1921



EL DEBATE 14-3-1921.
TESTIMONI DE LA FILLA DE LA MESTRESA DE LA PENSIÓ








EL SOL 14-3-1921




LA VOZ 14-3-1921




PERE MATEU FOTOGRAFIAT A LA COMISARIA



EL IMPARCIAL 15-3-1921
PERE MATEU FACILITA EL SEU RECONEIXEMENT
DAVANT DELS TESTIMONIS QUE DUBTAVEN



 LA ACCION  15-3-1921

Pere Mateu va conèixer una noia a Madrid que no sabia res de la seva 
vida ni de les seves intencions de atentar contra el president del govern.




Extractes de l’entrevista a Pere Mateu de la revista 
EL NUEVO MUNDO del 18-3-1921



Foto de Pere Mateu declarant apareguda a la revista NUEVO MUNDO el Març de 1921

                                                
Pere Mateu va ser inicialment condemnat a mort el 1923. Lluís Nicolau i Llúcia Fors van ser detinguts a Alemanya i extradits a Espanya el 1922 però amb la condició de que no s’apliqués la pena de mort als detinguts. Això els salvà la vida i la pena de mort que se’ls posà al principi va ser substituïda per la de cadena perpètua. Llúcia Fors, la dona de Lluís Nicolau i que havia participat en preparació de l'atemptat, va ser alliberada el 1924 gràcies a la bona feina del seu advocat, ja que ella no havia disparat cap tret encara que havia viatjat a Madrid amb els autors de l'atemptat. 

Ramon Casanellas, l’altre autor de l’atemptat contra el president Dato, va fugir a l'Unió Soviètica el 1921 i allí es va casar amb una oficial de l'exèrcit soviètic, Maria Alexandrovna Fortus i es va fer comunista i aviador de l'exèrcit soviètic. Va tornar a Catalunya el 1931 i va fundar el Partit Comunista de Catalunya de caràcter pro-soviètic.  Va morir el 1933 en un estrany accident de moto.






                                                                    

El 1931 al arribar la República Mateu i Nicolau van sortir de la presó amb una amnistia total. 

Quan Pere Mateu va sortir de la presó a València una multitud de sindicalistes l’esperaven i va ser dut a coll com un heroi fins a l’ajuntament a on va pronunciar unes paraules des del balcó.  

ELSOL 16-4-1931
                                                        
Pere Mateu el 1931 poc després de sortir de la presó
                                                             
                                                                            
Pere Mateu i Lluís Nicolau van seguir a la CNT als anys 30 sense ocupar llocs rellevants en el sindicat. Lluís Nicolau es va establir a Gironella (Berguedà) durant la república. Pere Mateu vivia a Barcelona i va participar activament en els ateneus llibertaris de Gràcia i del Clot.

Pere Mateu va participar en els combats a Barcelona contra els militars sollevats el 19 de juliol de 1936 a Barcelona.  

Tant Mateu com Nicolau van lluitar amb les columnes anarquistes al front d’Aragó. Lluís Nicolau va morir durant els últims dies de la guerra el 1939 a la zona del Bergadà durant la retirada per circumstàncies no aclarades i alguns diuen que el van matar membres de l'exèrcit republicà per no voler sotmetre's a les seves ordres. 

Pere Mateu va fugir a l’Estat Francès i va estar un temps al camp de refugiats d’Argelles i posteriorment va col·laborar amb el maquis francès contra els alemanys en la 2ª Guerra Mundial. Desprès de la Guerra Mundial en una divisió de la CNT a l’exili el 1945 es va posicionar a favor del sector favorable a continuar la lluita armada antifranquista i va ser el primer dirigent dels grups armats. La seva feina consistia principalment en proporcionar armes i logística als futurs maquis anarquistes que actuaren a Catalunya com Quico Sabater i Ramón Vila “Caracremada”, entre molts altres.

El 1948 Pere Mateu va idear un atemptat contra Franco a Donosti des d’un avió el 1948. Mateu va proporcionar un aviador amic seu, Primitivo Pérez, que havia set aviador durant la guerra civil. Laureano Cerrada se’n va encarregar de comprar l’avió. El Setembre de 1948 Primitivo Pérez i el conegut activista llibertari dels anys 20 i 30 Antonio Ortiz van sobrevolar amb l'avió la Concha de Donosti per sobre del vaixell de Franco amb la intenció de bombardejar-lo. L’aparició però de dos avions militars espanyols que van perseguir l’avió fins a zona francesa va frustrar l’atemptat. Molts diuen que algun infiltrat podria haver avisat a les autoritats espanyoles. Les autoritats franceses al detectar aquest atemptat frustrat van fer un estret seguiment i control de Pere Mateu. 

El 1951 Pere Mateu és detingut juntament amb altres militants llibertaris a Lyon acusat de fer un atracament per recaptar diners per la lluita antifranquista. Va estar empresonat uns mesos i gracies a la intervenció d’alguns intel·lectuals francesos al·legant els seus serveis a França durant la guerra mundial en que va lluitar contra els nazis, va ser alliberat i deportat a Grenoble en semillibertat.

Posteriorment es va traslladar a la població de Cordes a Occitània a on va fer de mecànic i va viure fins a la seva mort el 1981 amb la seva dona Nicolasa Gutiérrez, sense perdre contacte amb el moviment llibertari amb el que va col·laborar tota la vida.

Pere Mateu amb la seva dona Nicolasa Gutiérrez a Cordes (Occitània) el 1975
                                                         


Pere Mateu va concedir una entrevista a l’exili al diario Pueblo el 1967 i va manifestar que l’atemptat el van fer per venjar al proletariat català. No va mostrar penediment i com ja s’ha vist en una de les entrevistes anteriors, va dir que no era un atac personal contra Dato sinó una venjança contra el càrrec polític que ocupava, responsable de la llei de fugues i de la col·laboració amb els pistolers patronals que van causar la mort de centenars de companys seus. 

J. Carreras