1909

1909
BARCELONA 1909

dilluns, 26 d’agost de 2013

VICTOR SABATER I MARTI MARTI, ELS SACCO I VANZETTI CATALANS




El 9 de maig de 1922 van ser executats a Barcelona, Victor Sabater i Martínez i Martí Martí i Colomer, amb un judici sense garanties acusats de l’assassinat de l’empresari francès Théodore Jenny de 82 anys, ocorregut a Sabadell el 22 de febrer de 1920, assassinat que no havien comès. Ambdós eren simpatitzants de les idees anarcosindicalistes però sense ser militants rellevants. En aquells moments eren a l’atur en una època de lock-outs i tenien antecedents per robatoris.

Aquest cas té un cert paral·lelisme amb el conegut cas de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, els dos anarquistes d’origen italià executats injustament el 23 d’agost de 1927 per un assassinat que no van cometre als EEUU. Contrasta però que aquests, a diferència Victor Sabater i Martí Martí, són constantment recordats tant a Catalunya com a tot el món amb un dels casos mediàtics d’injustícia més famosos, recordatoris que es mereixen totalment ja que va ser un assassinat legal en tota regla.

Els fets van anar de la següent manera:

El 22 de febrer de 1920, dos individus van trucar a la porta de la casa de Sabadell de l’empresari francès Théodore Jenny mentre sopava amb la seva família i li van dir a la criada que eren treballadors de la seva fàbrica que havien de parlar amb ell, pel que la criada va obrir.

Els dos individus, que anaven amb la cara tapada amb bufandes, a l’entrar es van treure immediatament les pistoles i van amenaçar a l’empresari Théodore Jenny, a la criada, als seus dos fills que es deien un també Teodoro de 55 anys i l’altre Eugeni de 53 anys i a la dona d’un d’ells que també era a la casa. 

Els dos fills de l’empresari Théodore Jenny, espantats al veure que allò podia ser una execució, van llençar cadires contra els agressors caient-li a un d’ells la pistola. L’altre agressor va disparar contra els fills de Jenny ferint-los als dos de bala mentre l’altre agressor li clavava un ganivet a l’empresari Théodore Jenny al pit causant-li la mort quasi instantània. Immediatament els agressors van fugir deixant a l’empresari de 82 anys mort i als dos fills ferits de bala.
Noticia de l'assassinat. Al mig l'empresari mort Théodore Jenny Hermann.
A l'esquerra i a la dreta els seus fills Eugenio i Teodoro respectivament

Lloc a on va ser apunyalat Théodore Jenny


En aquells moments, aquest estrany atac ningú sabia del cert si havia set un intent de robatori frustrat o un atemptat sindicalista, tant habituals en aquells dies de venjances entre pistolers anarcosindicalistes i patronals. Téhodore Jenny havia tingut feia poc uns problemes amb els seus treballadors que no acceptaven els nous horaris, però no es coneixia que estigués relacionat amb el pistolerisme patronal, encara que els seus fills eren membres del Sometent de Sabadell.

El fet de que un empresari francès que tenia una fàbrica a Sabadell fos assassinat, provocà les pressions del govern francès perquè es descobrissin ràpidament els assassins, però la policia de Barcelona i Sabadell anaven bastant perduts en resoldre el cas que ja començava a ser un tema d’estat i de prestigi internacional. El mateix cònsol francès va anar a visitar a la família l’endemà de l’assassinat per interessar-se personalment del cas.

Però als pocs dies la policia va trobar una possible pista en un noi de Sabadell anomenat Josep Peris i s’hi va agafar cegament disposada a que d’allí sortissin els culpables com fos.

Josep Peris i Santcliment era un noi de 17 anys amb greus problemes psíquics que degut a la pobresa de la seva família havia set acollit de petit en la casa de beneficència que tenien les monges. Peris coneixia a un empresari que durant els anys havia acudit a aquests llocs per fer aportacions econòmiques  i convertint-se en un dels protectors de la casa de beneficència. 

Josep Peris havia anat a veure a aquell empresari antic protector seu per demanar-li feina. Durant la conversa va sorgir el tema de l’assassinat de Théodore Jenny en que els dos es mostraren indignats pel cas. Josep Peris, com que com he dit abans tenia problemes psíquics, li va dir a l’empresari que estava segur que si ell s’hi posava podria descobrír als autors ja que coneixia gent dels baixos fons de Sabadell i havia sentit alguna cosa. Això ho va dir, segons ell va declarar posteriorment, perquè creia que així s’atrauria la confiança de l’empresari i que  aquest li donaria feina més fàcilment.

L’empresari però es va prendre això seriosament i va trucar a un dels caps de la policia  per comunicar-li que coneixia un noi que deia que sabia quelcom de l’assassinat. El cap de policia de Barcelona Miguel Arlegui, al assabentar-se, van enviar una brigada a Sabadell disposat a que d’allí sortissin detencions com fos ja que estava pressionat políticament.

Al veure les condicions psíquiques de Peris els policies el tractaren com un invitat d’honor amb bons menjars, cigars i bones begudes i li digueren que ell seria l’heroi que descobriria als assassins, que seria recompensat i que li buscarien una bona feina, mentre li demanaven que digués noms de possibles sospitosos. La debilitat mental de Peris feu que se sentís entre pressionat i afalagat i els va dir que coneixia de vista els possibles autors però que no en sabia el nom ni a on vivien. 

Els policies portaren diverses vegades a Josep Peris a donar voltes per Sabadell i pobles del voltant per si reconeixia als que ell sospitava que eren els autors, però no en trobaren a cap. Els policies van començar a pressionar a Peris dient-li que els faria quedar malament davant dels seus caps i amenaçant-lo d’acusar-lo d’amagar informació a la policia, ja que ell mateix havia dit que sabia alguna cosa.

Peris espantat, finalment va donar dos noms de dos delinqüents que coneixia. La policia els va identificar ràpidament i va cursar una ordre de detenció mentre informaven al cap de la policia Arlegui que ja tenien als assassins. Arlegui va començar a fer córrer la veu que va arribar inclús al consolat francès i tots mostraven gran satisfacció, però aquesta pista es va enfonsar ràpidament. Resulta que els dos denunciats per Peris eren detinguts a Manresa des d’un o dos dies abans de l’assassinat acusats de robatori, pel que era impossible que fossin ells.

Després d’haver fet el ridícul davant dels seus superiors, els policies van canviar d’actitud amb Josep Peris i s’hi van mostrar més agressius. Li van dir que l’acusarien a ell directament de ser un dels autors de l’assassinat si els seguia prenent el pel i no els donava el nom dels assassins. Peris finalment va donar dos noms d’uns coneguts seus, eren Victor Sabater i Martí Martí, amb qui havia participat en alguns robatoris.

Finalment la policia va detenir a Victor Sabater i Martínez de 20 anys i Martí Martí i Colomer “el cadirots” de 23 anys, dos joves en atur que tenien simpaties per les idees anarcosindicalistes sense ser militants rellevants i que tenien antecedents per robatori. 

A comissaria Sabater i Martí sota tortures es van declarar culpables però immediatament van comunicar als seus advocats que eren innocents i que els havien obligat a confessar. 

Es dona la circumstància de que Peris durant un temps s’havia dedicat a demanar almoina trucant a cases de gent acabalada i un cop havia també trucat a la porta de la casa de l’empresari Jenny. La criada el va reconèixer per això i el mateix Peris també ho va reconèixer, dient que li havien donat l’almoina que havia demanat. Finalment la policia va fer confessar també a Josep Peris que ell també havia set un dels autors, ja que el fet d’haver trucat a la casa de l’empresari un temps abans, donava força a l’acusació.

Els caps de policia fent-se la foto propagandística
de la detenció dels sospitosos poc després de l'assassinat.
Asseguts i d'esquerra a dreta: Victor Sabater, Josep Peris i Martí Martí



El juliol de l’any següent, el 1921, es va celebrar el judici .

Josep Peris va declarar que era innocent i que també ho eren els altres dos que ell mateix havia denunciat, dient que ho havia fet sota una forta pressió i amenaces de la policia. També va dir que li havia dit a l’empresari que coneixia de la beneficència que sabia alguna cosa i que creia que podia trobar als culpables, creient que així li causaria més bon impressió i li donaria feina més fàcilment.

Peris també va declarar que a l’hora de produir-se el crim era sopant a casa seva i que després va anar a un ball de Sabadell amb el seu germà on el van veure diverses persones. El seu pare i el seu germà ho corroboraren quan va testificar.

Víctor Sabater va dir que havia anat al cine amb la seva xicota i després a sopar a casa dels seus pares cap a les 8h., l’hora de l’assassinat i que després havia anat a un ball juntament amb la seva germana i el xicot d’aquesta.  Cosa que la seva germana va constatar també quan van declarar.

Martí Martí va declarar que a l’hora del crim havia anat recollir a la seva cunyada a un ball i que després havien anat a sopar. El seu advocat va lamentar que no s’haguessin inclòs en el sumari altres testimonis que corroboressin que eren amb ell a l’hora de l’assassinat.

Però les contradiccions més grans van venir quan van declarar els fills de l’empresari assassinat, Eugeni i Teodoro Jenny i la criada Josepa Roig.

El fiscal, segons l’informe policial de la policia basat en les confessions dels detinguts, havia acusat als tres, Victor Sabater, Marti Marti i Josep Peris, d’haver entrat armats a la casa de l’empresari Jenny. Però ja des dels primers dies de l’assassinat l’any anterior tant els fills com la criada havien dit que eren dos i no tres els que havien fet l’assalt.

En el mateix judici tant Eugeni Jenny com el seu germà Teodoro i la criada Josepa Roig, van declarar que sols recordaven a dos agressors que entraren, però que  la policia els havia comunicat que Víctor Sabater s’havia quedat a fora vigilant i que per tant no l’havien vist al principi. La policia els va dir que havia set Victor Sabater el que, al sentir els trets, va entrar a la casa i va apunyalar a Théodore Jenny. Llavors Eugeni va dir que era possible que després de ser tots a terra i alguns ferits, no se n’haguessin adonat de que eren tres. En canvi la criada Josepa Roig, que no va resultar ferida, es va reafirmar en que només recordava a dos agressors. Vaja una fragant contradicció.

Però la cosa no acaba aquí. També Eugeni Jenny i la criada van dir que havien reconegut a Martí Marti i a Josep Peris com els dos agressors que entraren, malgrat que ells mateixos havien dit que anaven amb la cara tapada amb bufandes. L’advocat defensor li va tirar en cara que un any abans en una roda de reconeixement els fills de Jenny no havien identificat a Martí Martí, que hi era. Els fills de l’empresari van dir que en aquella ocasió era massa lluny i hi havia poca llum. Una altra contradicció.

Sembla ser que les pressions del cònsol francès que havia visitat a la família també havia fet efecte en ells perquè algú pagès per l’assassinat.

També va declarar el tercer fill de l’empresari mort François Auguste Jenny, que era el germà petit i que poc abans de l’assalt havia sortit a patrullar armat ja que era membre del Sometent, cosa que feia habitualment tal i com va declarar. Per tant no va ser el lloc dels fets per casualitat.

També Eugeni Jenny va dir que a la fàbrica del seu pare els sindicalistes no havien acceptat l’horari que el seu pare els havia imposat i que creia que això era una venjança dels sindicalistes.

A Sabadell, com a altres poblacions de Catalunya, es produïen a principis de 1920 nombrosos lock-outs empresarials per contrarestar les vagues dels sindicalistes que majoritàriament eren a la CNT catalana pel que la majoria de treballadors o aturats tenien simpaties per l’anarcosindicalisme. Victor Sabater i Martí Martí també simpatitzaven amb els anarcosindicalistes de Sabadell, encara que durant el judici no es van cansar de repetir que no estaven afiliats a cap sindicat i que no tenien cap simpatia per cap ideologia sindicalista ni revolucionària, evidentment com a estratègia per no ser usats com a escarment cap al món anarcosindicalista.

Basant-se en això, sumat als antecedents per robatori dels acusats, a més per un botó de sabata que la policia diu que va trobar a casa de l’empresari mort al·legant que pertanyia a Josep Peris, va fer que se’ls declarés culpables i Victor Sabater i Martí Martí van ser condemnats a la pena de mort. A Josep Peris, considerant que tenia 17 anys en el moment dels fets i els seus problemes psiquiàtrics, no se li aplicà la pena de mort i va ser condemnat a una llarga pena de presó.

No obstant això, les protestes i els dubtes que provocava el cas van fer que l’execució fos posposada quasi un any.

Durant aquell any van sorgir diverses investigacions no oficials de diverses entitats populars de Sabadell de totes ideologies, tant properes a l’anarcosindicalisme com als republicans i inclús d’entitats properes a la Lliga Regionalista, en que es feia evident que els acusats eren innocents.

També altres persones que coneixen els baixos fons van enviar cartes al jutge dient que sabien que alguns sicaris que no eren els acusats havien rebut diners per cometre el crim, testimonis que mai van ser cridats ni presos en consideració.

El maig de 1922 es va comunicar que finalment s’executaria la sentència de manera immediata, cosa que va provocar un reacció de diversos personatges influents en la societat catalana de totes ideologies per demanar l’indult.

El mateix Salvador Seguí, líder de la CNT i el president de la patronal dels metal·lúrgics de Sabadell Jaume Ninet, que malgrat ser patró era d’ideologia republicana, van anar els dos junts a Madrid a parlar amb el president del govern espanyol José Sánchez Guerra. Salvador Seguir va dir que li havia comunicat al president del govern la injustícia que s’anava a cometre. Sánchez Guerra li va contestar amb evasives i li va dir que el govern francès exigia ja l’execució de qui sigui de manera immediata.

També Lluís Companys, diputat del PRC a Madrid, va fer una intervenció al parlament denunciant el cas i demanant l’indult pels dos condemnats als que considerava innocents. El president de la Mancomunitat de Catalunya Josep Puig i Cadafalch de la Lliga Regionalista de Catalunya, partit enfrontat a la CNT catalana, va intercedir demanant també al president del govern l’indult. Era evident que ningú, malgrat la seva ideologia, volia que dos innocents fossin executats, ja que inclús els més conservadors volien és que realment es trobés als autèntics criminals.

Alguns dels personatges de diverses ideologies que demanaren al president del govern la communatió de la pena de mort als acusats per considerar que no hi havien prou proves

El govern espanyol però, a l’igual que el francès, volien una execució d’escarment ja, sense importar-los si eren o no eren realment els assassins, cosa que també compartien els fills de Théodore Jenny.

El cap de policia de Barcelona Miguel Arlegui, conegut en aquells temps per aplicar la llei de fugues a anarcosindicalistes catalans executant les ordres del governador civil Severiano Martínez Anido, va arribar a dir que era igual que fossin innocents, igualment eren personatges perillosos que s’ho mereixien i que això serviria d’escarment a altres.

El general Miguel Arlegui, cap de la policia de Barcelona que
volia que els acusats fossin executats tant si eren culpables o no


El 6 de maig de 1922 es va declarar una vaga general a totes les empreses de Sabadell que van fer un comunicat dient que els condemnats eren innocents.

Finalment el 9 de maig de 1922 s’executà la sentència i alguns diaris, com LA LIBERTAT o LA PUBLICIDAD, entre altres, del 10-5-1922 van donar alguns detalls dels últims moments dels executats.

Victor Sabater va rebre al seu pare i a la seva germana a les 7 de la tarda del dia anterior a l’execució i mentre s’acomiadava els deia que era innocent.

A les cinc del matí del dia de l’execució, Martí Martí i Colomer es va casar amb la seva companya Rosa Cañellas, amb la qui tenia un fill, perquè pogués ser considerada vídua.

Tant Victor Sabater com Martí Martí es van passar la nit dient tant als seus advocats com al personal de la presó que eren innocents.

Cap a les dotze del migdia va arribar el botxí de Burgos, Gregorio Mayoral, per dur a terme les execucions al garrot a la presó model de Barcelona.

A les dotze del migdia el botxí va executar primer a un altre condemnat a mort, Alfons Altimira, acusat de matar a la seva mare.

A les dotze i vint-i-cinc va ser portat al garrot Víctor Sabater que es va negar a besar el crist que li oferí un capellà dient que no havia de demanar perdó de res ja que era innocent. El director de la presó li recomanà que es posés bé amb Deu abans de morir i Sabater li respongué que ja s’hi havia posat abans ja que era innocent i acabà dient que ja era prou gran que s’executi a uns innocents. Sabater es negà a tapar-se la cara i li digué al botxí que acabés el més aviat possible. Poc després era executat.

Pocs minuts després va arribar Martí Martí, que si accedí a besar el crist que li oferí el capellà, tot i reafirmant que era innocent i també fou executat ràpidament. Diversos obrers i coneguts dels executats es van aplegar al voltant de la presó i hi van posar una bandera negra anarquista a mitja asta. Malgrat que ho havien negat durant el judici, es confirmava la ideologia anarquista dels executats.

Mesos després de l’assassinat seguien sorgint informes i cartes anònimes senyalant a possibles autors de l’assassinat senyalant a alguns sicaris que havien cobrat per fer l’assassinat. Les autoritats i el jutjat rebutjaren investigar res més.

Una altra hipòtesi que va prendre força amb els anys va ser que l’assassinat l’havia ordenat François Auguste Jenny, el fill petit de Téhodore Jenny. Com es recordarà durant el judici François Auguste havia declarat que poc abans de l’assalt havia sortit a patrullar ja que era membre del Somentent, per tant per casualitat no era a casa seva en el moment de l’agressió.

François Auguste Jenny a diferència dels seus germans no participava en els negocis de la família, cosa que ell mateix havia declarat en el judici. Aquest segons sembla havia set apartat dels negocis pel seu pare al considerar que portava una vida massa desordenada i l’havia desheretat dels negocis de la família.

Anys després un conegut de François Auguste va dir que quan aquest vivia a París, a on duia una vida poc saludable, diversos cops anant borratxo havia parlat de la seva participació en l’assassinat del seu pare contractant uns sicaris. Alguns afirmaren que va dir que l’objectiu no era matar al pare sinó als seus dos germans. François Auguste va morir anys després, segons sembla malalt per la mala vida que portava a París i segons algun dels seus amics, poc abans de morir els havia confessat el fet.

Evidentment, en plena dictadura de Primo de Rivera ningú es va interessar investigar aquesta línia ni els mateixos coneguts de François Auguste tenien cap interès en venir a Barcelona a declarar. Et tot cas era una versió basada en la paraula d’uns companys de borratxeres de François Auguste i malgrat que és una versió bastant possible, tampoc ningú pot afirmar del tot que sigui la veritat. El que si es pot afirmar és que els dos executats eren innocents, fossin qui fossin els autors.

Al començar l’etapa de la 2ª República a l’Estat Espanyol es va parlar del cas i inclús, com en altres casos com els de lleis de fuges o pistolers patronals, va haver-hi una voluntat d’investigar aquests casos. 

Bru Lladó, un dels anarquistes més radicals dels grups d’acció de Sabadell i coneixedor de tots els grups armats de totes tendències de Sabadell a l’any 1920, va escriure el 1932 en la revista la CNT catalana, que sabia del cert que ells no tenien res a veure i que si sabia que uns altres sicaris vinguts de fora i desconeguts per ell, havien set els autors sense saber, o al menys no ho va dir, qui els havia pagat. Això és significant ja que als anys 30 els activistes d'acció anarcosindicalistes dels anys 20 no sols no s'ho amagaven sinó que se'n sentien orgullosos i ho reivindicaven així com als activistes morts en la lluita.

Bru Lladó, anarquista dels grups d'acció de Sabadell, va dir als anys 30 que coneixia a tots els activistes armats de Sabadell i que els executats no tenien res a veura amb l'atemptat


Altres articles també sortiren, com el de la Humanitat del 13-11-1931 del doctor Tusó, un ex membre de la CNT passat al BOC, en que informava del seu coneixement de la innocència dels executats i de les paraules del cap de la policia Miguel Arlegui, en que va dir que malgrat saber que eren innocents hi havia que fer un escarment públic agafant a uns caps de turc.

Miguel Arlegui, amb el currículum que tenia de dotzenes de lleis de fugues totalment comprovades, ja tenia prou acusacions perquè aquesta d’inculpar a uns innocents que foren executats fos tant rellevant. A mida que passaven els mesos, la situació convulsa i els greus incidents que s’anaven produint als primers anys de la república, va fer que aquests temes del passat, sinó oblidats, si perdessin força per ser tractats.

A diferència de Sacco i Vanzetti, pels que abans de ser executats el 1927 s’havien fet manifestacions tant als EEUU com arreu del món per demanar la commutació de la pena de mort, la situació especial que hi havia a Barcelona i a Catalunya el 1921 i 1922, va fer que les accions que es dugueren a terme fossin de diferents característiques.

Entre finals de 1920 i 1922 a Catalunya s’havia prohibit el sindicat anarcosindicalista CNT, a la que estaven afiliats el 90% de treballadors catalans en aquella època i no sols no es permetien les manifestacions ni l’activitat sindical sinó que a més centenars de sindicalistes catalans eren assassinats pels pistolers patronals i per les lleis de fugues de la policia. Els anarcosindicalistes catalans responien a la vegada amb atemptats mortals contra pistolers patronals, patrons que els pagaven, policies i polítics, causant també centenars de morts als seus enemics.

Per tant l’execució sense proves de dos innocents simpatitzants amb l’anarcosindicalisme, si bé va provocar reaccions, no era quasi res comparat amb la quantitat de morts que els sindicalistes catalans rebien i provocaven en venjança quasi cada dia, per provocar una mobilització especial tant a Catalunya com arreu del món. Barcelona ja era famosa pel seu pistolerisme i pels centenars de morts que provocava.

A més la CNT catalana en aquells anys, ja tenia dotzenes de pistolers implicats en atemptats mortals que estaven lliures o amagats, alguns dels quals detinguts i fraganti i alliberats després de judicis en que activistes armats anarcosindicalistes havien amenaçat de mort tant als jutjats populars com als testimonis.

Va ser per això que a part de declarar la injustícia de les execucions, eren dos morts més dels centenars que hi havia i tant ells com altres ja eren contínuament venjats cada dia.

A més, mediàticament el cas als EEUU va ser més rellevant ja que anys després el govern dels EEUU va reconèixer l’error de l’execució de Sacco i Vanzetti. En canvi a Catalunya i a l’Estat Espanyol, amb dos dictadures i una república i una guerra entre mig, difícilment cap règim actual o passat pot reconèixer un error, a diferència dels EEUU que oficialment sempre és el mateix règim.

Això sumat a que Sacco i Vanzetti, si que es declararen anarquistes en tot moment durant el judici, van fer proclames a favor de la lluita dels treballadors i van cridar "visca l'anarquia" abans de ser executats, cosa que no van fer Sabater ni Martí, que eren més simpatitzants amb l’anarcosindicalisme que militants rellevants i més coneguts pels seus robatoris i que intentaven evitar en el judici que se’ls relacionés amb grups radicals.

Un any després de l'execució de Sabater i de Martí el setembre de 1923, just unes setmanes després del cop d’estat de Primo de Rivera, també van haver-hi dos execucions més, la del famós pistoler anarquista d’acció Josep Saleta i Pla, “el nano de Sants”. executat juntament amb Jesús Pascual Aguirre, un anarquista basc que feia poc que era a Barcelona.

Josep Saleta era un conegut anarquista implicat en els grups d'acció, que des de 1919 va participar amb diversos atemptats mortals contra pistolers patronals fins el 1923. El setembre de 1923, poc després del cop d’estat va organitzar un atracament a una caixa d’estalvis de Terrassa amb altres activistes. A diferència de Josep Saleta amb un gran currículum d’atemptats a Barcelona, per Jesús Pascual, recentment arribat aquell 1923 després d’haver set expulsat de França per la seva militància anarquista, aquesta era pràcticament la seva primera acció a Catalunya.

Durant l’atracament a la caixa d’estalvis a Terrassa  els anarquistes van tenir un tiroteig amb la policia i amb uns sometents de la ciutat en el que va morir el Somentent Joan Casella. Detinguts Josep Saleta i Jesús Pascual, que havien participat en el tiroteig, van ser condemnats a mort als pocs dies i executats al garrot immediatament. Aquests si que realment eren anarquistes d’acció, sobre tot Josep Saleta, que reconegué els fets i va cridar en català abans de ser executat “visca l’anarquia”, de la mateixa manera que també ho va fer Jesús Pascual.

Els dos anarquistes executats a Terrassa el setembre de 1923


També el 1924 van ser executats al garrot dos anarquistes més a Barcelona, el valencià Josep Llàcer i el sorià José Montejo, després d’un tiroteig que es produí quan diversos grups de la CNT catalana van intentar assaltar la caserna de les Drassanes, en una conspiració contra la dictadura de Primo de Rivera i en el que un policia va resultar mort en el tiroteig. Evidentment no es va comprovar si en el tiroteig confús havien set ells qui van realitzar els trets que mataren al policia, el més probable és que no, però si havien participat en l’assalt, per tant se’ls condemnà a mort com a responsables de la mort. Ambós van cridar també "visca l'anarquia" abans de ser executats.

Aquestes quatre execucions d’anarquistes del 1923 i 1924 a Catalunya, no és poden comparar amb els casos de Sacco i Vanzetti, ja que aquests si que eren membres dels grups d’acció i havien realment participat en els fets. Això no treu que la seva lluita fos justa en una època de lleis de fugues i dictadura.

En el passat a Catalunya s’havien produït casos d’execucions d’anarquistes innocents com a caps de turc, com els cinc del famós procés de Montjuic el 1897, en que quatre anarquistes catalans i un italià van ser executats per una bomba llençada en la desfilada del corpus el 1896 en que van haver-hi diversos morts innocents, fets en els que els executats no hi van participar.

També és mundialment famós el cas del pedagog anarquista Ferrer i Guàrdia afusellat com a cap de turc pels fets de la Setmana Tràgica de 1909.

Aquests casos si que són comparables als de Sacco i Vanzetti ja que també foren condemnats per fets que no cometeren i si tingueren ressò en el seu moment i encara el tenen ara.

Però el cas de Victor Sabater i Martí Martí tenen una semblança encara més gran amb els dos anarquistes italians executats als EEUU per la poca diferència d’anys en que van passar, 1922 i 1927, i pel fet de que eren dos executats anarquistes innocents. Si bé els dos anarquistes catalans executats eren militants de poca rellevància i durant el seu atur s’havien dedicat més a fer robatoris pel seu compte que accions per l'anarcosindicalisme, grups d'acció als quals no pertanyien.

Malgrat tot, això no treu que aquestes dues execucions de dos anarquistes catalans el 1922 fossin totalment injustes ja que eren innocents, ni que no tinguin el mateix dret a ser recordats com ho són de manera totalment justa Sacco i Vanzetti. 

És el que passa normalment, a vegades ens commovem més i sabem més del que va passar a milers de quilòmetres d’aquí, que del que pròpiament va passar a Catalunya en aquells anys. L’efecte Hollywood encara fa que coneixem més la història dels altres que la nostra o que la trobem menys rellevant. 

Article sortit anys després al diari LA HUMANITAT el 13-11-1931, en que es recordava el cas de l'assassinat de l'empresari Jenny i les execucions de Victor Sabater i Marti Marti


                                                         Josep A. Carreras