1909

1909
BARCELONA 1909

dimarts, 28 de juliol de 2015

EL MARXISME CATALÀ I LES SEVES RELACIONS AMB EL PCE I LA URSS DES DE 1921

Les relacions entre el marxisme català i el marxisme espanyol i també amb la Unió Soviètica ja des de que es van formar els primers grups importants comunistes a Catalunya el 1921, s’ha caracteritzat sempre per la lluita del marxisme català per aconseguir la seva sobirania en vers al marxisme espanyol representat majoritàriament pel Partido Comunista de España, que durant les primeres dècades tenia el suport i guia total de les autoritats de la Unió Soviètica liderada per Stalin fins que aquest va morir el 1953.

Basat sobre tot en diversos llibres de memòries d’alguns dels principals protagonistes dels primers anys del marxisme català entre altres llibres, aquest escrit intenta d’una manera bastant resumida i sintètica, ser una espècie de guia del trencaclosques dels partits marxistes catalans durant les seves primeres dècades i els seus problemes i lluites per no perdre la seva sobirania com a partits nacionals catalans.


ELS PRIMERS ANYS DEL CREIXEMENT DEL MARXISME CATALÀ

Malgrat que ja des del segle XIX les idees de Marx havien tingut influència entre alguns sindicalistes catalans, a Catalunya el que havia dominat entre els treballadors catalans des de 1870 era l’anarcosindicalisme, del que els treballadors catalans en foren capdavanters en tot l’estat. Però la revolució soviètica del 1917 a l’antic Imperi Rus, va fer que un bon nombre de sindicalistes catalans, i també alguns de la resta de l’Estat Espanyol, s’il·lusionessin amb el comunisme al veure que era possible una revolució obrera.

La complicada relació del marxisme català amb el marxisme espanyol i amb la Unió Soviètica de Stalin, havia començat ja el 1921 quan Andreu Nin i Joaquim Maurin ja lideraven un grup marxista dins del sindicat anarcosindicalista CNT a Catalunya. Andreu Nin era el secretari general de la CNT el 1921 i degut a l’atemptat que tres anarcosindicalistes catalans, Pere Mateu, Lluís Nicolau i Ramon Casanellas van fer matant al president del govern Espanyol Eduardo Dato el 8 de març de 1921, va haver de fugir a la Unió Soviètica, donat que les autoritats espanyoles, com a màxim dirigent de la CNT, el van considerar còmplice de l’atemptat. Això passava en la pitjor època del pistolerisme barceloní amb els continus tirotejos entre pistolers anarcosindicalistes catalans i els pistolers de la patronal i les lleis de fugues.

Finalment Pere Mateu i Lluís Nicolau van ser detinguts però Ramón Casanellas va poder fugir també a la URSS. Allí Casanellas, que originàriament era anarquista, es va casar amb una oficial de l’exèrcit soviètic, Maria Alexandrovna Fortus, es va passar al comunisme i va arribar a ser en poc temps comandant d’aviació de l’Exèrcit Roig. 

Mentre Joaquim Maurin, que també era del nou sector marxista de la CNT, va substituir a Andreu Nin com a secretari general de la CNT aquell mateix 1921 a Barcelona. Maurin va intentar donar una orientació marxista a la CNT, ja que a més el cap de l’Exèrcit Roig de la URSS Trotski li havia dit que ajudarien a la CNT catalana a fer una revolució si agafava una orientació marxista. Però el juny de 1922 la CNT a nivell estatal va fer un congrés on es va desplaçar de la direcció de la CNT tant al sector marxista encapçalat per Maurin com el sector anarquista radical encapçalat per Joan Garcia i Oliver i Manuel Buenacasa. Van nomenar a Salvador Seguí, l’autèntic líder de la CNT des de 1918, com a secretari estatal, després d’haver passat un any i mig a la presó quan era el secretari general de la CNT catalana i que era del sector anarcosindicalista moderat i menys antipolític de la CNT.

Els tres primers líders de les diverses tendències que sorgirien en el futur en el comunisme català, fotografiats quan eren de la CNT al volant de 1920 en la pitjor època del pistolerisme barceloní.


A partir de 1922 Joaquim Maurin va formar a Catalunya un grup marxista anomenat “La Batalla”, amb un grup d’afiliats a la CNT catalana que s’havien fet marxistes, entre els que destaquen Hilari Arlandís, Antoni Sesé, Pere Bonet, Daniel Rebull i Josep Maria Foix, aquest últim assassinat el 1923 pels pistolers de la patronal. El 1923 aquest grup s’anomenà Federació Comunista Catalana-Balear (FCCB) que estava agermanada amb el Partido Comunista de España (PCE) i seguia les directrius de la URSS.

Mentre a Moscou, Andreu Nin i Ramon Casanellas estaven plenament integrats en el PC soviètic amb càrrecs importants. Casanellas era comandant d’aviació de l'exèrcit soviètic i Nin formava part del Soviet de Moscou i va arribar a ser del delegat de la Internacional Sindical Roja (ISR). Els dos d’alguna manera eren l’enllaç entre les autoritats soviètiques i la FCCB liderada per Joaquim Maurin des de Barcelona. Andreu Nin també era un dels principals enllaços entre els representants del PCE i les autoritats soviètiques. També Hilari Arlandís, l’ex cenetista que formà part del grup “La Batalla” de Maurin, era a la URSS tenint un important paper d’enllaç amb la FCCB.

El 1923 dins de la secció catalana del PSOE es va produir un principi d’escissió liderat per Rafael Campalans fundant la Unió Socialista de Catalunya (USC), en la que s’hi van integrar la majoria de militants socialistes catalans. Aquella escissió es va produir donat el caràcter cada cop més centralista del PSOE i amb la voluntat de crear un partit socialista i catalanista sols d’àmbit català. La USC era d’un marxisme moderat com el PSOE i en aquells moments estava distanciada dels comunistes afins a la Internacional Comunista (IC).

Durant la dictadura de Primo de Rivera a partir de 1923, la FCCB va anar paulatinament tenint grans diferències tant amb el PCE com amb les autoritats de la URSS, en gran part pel fort sobiranisme català dels marxistes catalans envers a l’intent del PCE de dirigir la FCCB i trencar la seva sobirania.

La FCCB apostava per una la República Socialista Catalana que es pogués federar lliurement amb unes Repúbliques Socialistes Ibèriques, cosa que no contemplava el PCE en aquells moments, ja que sols contemplaven el concepte de República Socialista Espanyola.

A més la FCCB procedia d’una divisió dins de l’anarcosindicalisme català mentre que el PCE procedia d’unes escissions dins del PSOE el 1921, pel que les seves propostes sindicals tenien fortes diferències pel seu origen, cosa que també va ser una de les causes de que no acabessin de congeniar. Maurin proposava promocionar l’entrada de comunistes dins de la CNT, el sindicat més fort a Catalunya de majoria anarcosindicalista, per fomentar la unió dels treballadors revolucionaris, en canvi el PCE volia promocionar un sindicat comunista clarament afí a la IC i dirigit pel PCE.

Ramon Casanellas el 1923 ja comandant d'aviació de l'Exèrcit Roig i Andreu Nin el 1926 com a cap de la Internacional Sindical Roja en el seu despatx de Moscou


Per altra banda el 1927 membres de la secció anarquista més radical de la CNT van fundar la Federación Anarquista Ibèrica (FAI), donat que nombrosos afiliats i dirigents de la CNT s’estaven apropant a les formacions marxistes, republicanes catalanistes i independentistes. La FAI es va fundar per intentar en un futur ser una guia anarquista per la CNT i influenciar perquè no s’acostés a altres posicions ideològiques, cosa que  aconseguirien en gran part als anys 30.

PARTIT COMUNISTA CATALÀ

El 1928 s’havia creat un altre partit comunista a Catalunya que estava al marge de la IC i del PCE, l’anomenat Partit Comunista Català (PCC) impulsat per Jordi Arquer, un ex membre de la CNT i que a l’entorn a l’Ateneu Enciclopèdic Popular va aplegar un bon nombre de militants independentistes, molts ex membres d’Estat Català i altres procedents de la CNT que se sentien marxistes, encara que la majoria d’afiliats de base eren molt joves i recentment incorporats a la militància política, la majoria originàriament lligats al nacionalisme català d’esquerres.

Aquests però, veient els problemes que tenia la FCCB amb el PCE i la IC al no voler sotmetre’s a la seva total disciplina, van optar per crear un partit comunista sols d’àmbit català i no adscrit a la IC evitant ja d’entrada entrar en la FCCB, malgrat compartir moltes de les seves tesis.

El PCC en poc temps va arribar a tenir uns 500 membres, superant en nombre als que tenia la FCCB que en tenia uns 300. Malgrat que la FCCB ja havia introduït la idea de que Catalunya era una nació diferenciada de la espanyola dins de la concepció marxista, el gran nombre d’ex membres d’Estat Català dins del PCC feia que aquest tingués to més independentista en general.

Alguns dels destacats membres de PCC que provenien d’Estat Català eren Jaume Miravitlles, Amadeu Bernardó, Martí Vilanova, Domènec Ramon, Albeard Tona, Joan Farré, Juli Figueres i Sebastià Garsaball entre molts altres. Alguns membres del PCC entre els que destaquen Josep Coll i Josep Soler entre altres, provenien directament de la CNT. Dels provinents del Partit Republicà Català destaca Josep Rodés. Entre els molts joves que tingueren al PCC com a primera militància destacà Narcís Molins i Fàbrega.


Alguns dels fundadors del Partit Comunista Català



DIVISIONS A LA URSS QUE AFECTAREN AL MARXISME CATALÀ

Mentre, a la URSS es produïa una divisió en el PC soviètic que ja venia des de que va morir Lenin (pseudònim de Vladímir Ilich Uliánov) el líder de la Revolució de 1917 i president de l’Estat fins llavors, però que esclatà a partir de 1928.

Quan va morir Lenin el 1924 Stalin (pseudònim de Jossif Vissariónovich Dzhugashvili) ja era el secretari general PC de la URSS, però després de la mort de Lenin va traspassar el poder real del govern de l’Estat al comitè central del partit i va posar a Aleksei Ríkov com a president de la URSS, que ja era un càrrec simbòlic. 


Stalin, Rikov, Lenin i Zinoziev


Lev Trotski, com a cap de l’Exèrcit Roig que va consolidar la revolució, pensava que ell  havia de ser el substitut de Lenin, o en la presidència, que ara ja era simbòlica, on com a secretari general del PC de la URSS. No obstant això, Stalin va aconseguir el suport de gran part dels membres del comitè central per ser ell el cap del PC de la URSS, principalment de Grigori Zinoviev, Lev Kamenev i Nicolai Bukharin. Els dos primers tenien alguns problemes personals amb Trotski, ja que aquest els havia acusat de poc revolucionaris perquè uns anys abans el febrer de 1917 no li havien donat suport a ell i a Lenin quan volien acabar amb el nou govern provisional de partits després fer fora al Tsar per impulsar definitivament la revolució bolxevic, cosa que passà uns mesos després l’octubre de 1917. Aquest va ser el principal motiu de que Zinoviev i Kamenev donessin suport a Stalin, ja que tenien una certa enemistat amb Trotski per aquest motiu.

Zinoziev i Kamenev el 1925


Completaven el comitè central a part de Lev Trotski, Mijaíl Tomski, l’històric líder dels sindicats soviètics i Aleksei Ríkov. Tots eren històrics de la cúpula de la revolució de 1917.

Trotski, cap de l'Exèrcit Roig


Però el 1926 Stalin va comunicar que de moment encara no acabaria de fer la col·lectivització total de les petites propietats agràries ni la nacionalització total, sinó que ho continuaria fent de manera gradual i pretenia permetre un cert comerç privat enlloc de fer una industrialització ràpida i dirigida totalment des de dalt, cosa criticada tant per Trotski com per Zinoviev i Kamenev, que van començar una dissidència a Stalin per l’ala esquerra. Llavors Stalin s’alià amb Bukharin, Rikov i Tomski, que estaven d’acord amb aquesta política d’Stalin. A més Satlin va introduir dins del comitè central a més afins seus, Viacheslav Mólotov i Mijaíl Kalinin, que eren incondicionals seus prengués la postura que prengués.

Davant de l’oposició d’esquerra que li feien, Stalin amb els seus aliats Bukharin, Tomski, Rikov, Kalinin i Molotov entre altres, van expulsar el 1926 del Comitè Central a Zinoviev, Kamenev i Trotski.

Stalin i Bukharin el 1926


El 1928 però, a conseqüència, entre altres coses d’una manca de gra i d’una crisi en la producció i comercialització en el camp a la URSS, Stalin va fer un gir sobtat i van apostar per la nacionalització total de les terres dels pagesos i de la economia en general. De fet, en aquest sentit tornava a les tesis de Trotski, Zinoviev i Kamenev. Però per haver fet un oposició tant oberta contra ell i haver creat tota una corrent i a més haver denunciat que Stalin havia acabat amb la democràcia dels soviets, que eren els consells obrers i camperols, dient que eren permanents i ja no escollits democràticament, aquell mateix any va fer detenir a Trotski acusant-lo de traïdor i de ser el cap de la dissidència i el va desterrar Kazajistan. Un any després fou expulsat de la URSS.

Però aquest gir a l’esquerra d’Stalin va fer que el 1928 Bukharin, que era partidari del repartiment de terres enlloc de la nacionalització i de combinar el socialisme amb iniciatives comercials privades, es girés en contra d’ell. Bukharin es va aliar amb Rikov i Tomsky, que pensaven com ell en aquest aspecte, per fer una oposició a Stalin per la dreta.

Davant el que consideraven autoritarisme d’Stalin, tant els de l’oposició d’esquerra, Zinoviev, Kamenev com els de l’oposició de dreta Bukharin, Rikov i Tomsky, van tenir converses per fer oposició a Stalin per, més enllà de les seves tendències diferenciades, evitar el que consideraven una actuació dictatorial d’Stalin.

Stalin se’n va assabentar i va acusar a Bukharin de crear divisions dins del partit i aliant-se amb el seus fidels Molotov i Kalinin entre altres membres de la cúpula, va començar a desplaçar-lo del poder dins del Comitè Central. Tant Bukharin, de l’ala dreta, com Zinoviev i Kamenv de l’ala esquerra van ser expulsats del Partit Comunista el 1928. Però tots ells, per evitar ser detinguts i desterrats com Trotski, es van veure forçats a signar un document en el que se’n penedien del dany causat al partit. Tots van ser readmesos en el PC, però ja no van tenir mai més càrrecs de rellevància, Stalin sabia que no eren sincers però els havia així pogut dominar.

També Stalin sabia que Tomski, l’històric líder dels sindicats soviètics i russos, ja des d’abans de la revolució, era aliat de l’oposició de l’ala dreta del partit liderada per Bukharin. Quan Tomski es va queixar de que volia més autonomia pels sindicats soviètics envers al Comitè Central del PC de la URSS, Stalin el va destituir com cap dels sindicats soviètics.


Mijaíl Tomski, l'històric líder dels sindicats soviètics


També Rikov, l’altre aliat de l’oposició de dreta dins del partit, juntament amb Bukharin i Tomski, va ser el 1930 destituït definitivament com a cap del govern soviètic, càrrec que havia heretat de Lenin quan aquest morí el 1924, però que s’havia convertit des de llavors en pràcticament simbòlic.

Llavors Stalin amb els seus fidels incondicionals Viacheslav Mólotov i Mijaíl Kalinin entre altres, van seguir reforçant el seu poder dins de la URSS. A partir de 1930 les nacionalitzacions i la col·lectivització total de les petites propietats del camp va provocar les protestes de milers de pagesos produint-se nombrosos enfrontaments per aquest motiu.

Evidentment això ha set un petit resum de les diferències dins de la URSS i seria un llarg tema de debat en el que hi poden cabre moltes opinions diferenciades.

Andreu Nin s’havia posat a favor de Trotski en la polèmica pel que fou també detingut a la URSS i posteriorment expulsat el 1930, tornant a Barcelona per intentar promoure la corrent trotskista en el marxisme català, tot i acusant a Stalin de trencar la democràcia dels soviets i d’actuar de manera dictatorial. A Catalunya i a l’Estat Espanyol Andreu Nin es va posar al cap de l’anomenada Oposición Comunista de Izquierda (OCI), nom agafaven els nous partits trotskistes a tot el món i que tenia a Francisco Garcia Lavid i Juan Andrade com a caps de la delegació de Madrid.


TRENCAMENT DE LA FCCB AMB EL PCE I FUNDACIÓ DEL BOC

El 1930 la FCCB s’havia plantat davant les exigències de la lC i del PCE de seguir les seves normes i van ser considerats uns dissidents trencant la FCCB la seva relació orgànica amb el PCE, la IC i Moscou. Els principals dirigents de la FCCB en aquells moments eren Joaquim Maurin, Pere Bonet, Víctor Colomer, Hilari Arlandís, Josep Banqué, Antoni Sesé, Daniel Rebull i Eusebi Rodríguez i Salas entre altres, tots procedents de la CNT dels primers anys 20.

També alguns membres d’Estat Català que se sentien marxistes van entrar a la FCCB un el 1930 com Miquel Ferrer i Sanxís i Angel Estivill, com a membres més destacats entre altres.

El març de 1931 la FCCB liderada per Maurin, després de quasi un any de converses es fusionà el Partit Comunista Català liderat per Jordi Arquer, ja mencionat abans. D’aquella fusió va sorgir el Bloc Obrer i Camperol (BOC), que liderat per Joaquim Maurin ja no seguia les directrius ni del PCE, ni de la URSS ni de la Internacional Comunista (IC), amb un programa sindical propi i amb un fort sobiranisme català que encara s’havia accentuat més amb la fusió amb el PCC, partit amb nombrosos ex militants d’Estat Català. Malgrat que la FCCB eren els pioners de la militància comunista a Catalunya en el moment de la fusió el PCC ja tenia més afiliats que la FCCB.

El primer Comitè executiu del BOC estava format per Joaquim Maurin, Daniel Rebull, Pere Bonet, Miquel Ferrer, Jordi Arquer i Víctor Colomer. Altres dirigents importants eren Hilari Arlandís, Antoni Sesé, Eusebi Rodríguez i Salas, Eduard Estivill i el jove Llibert Estartús que era el cap de les joventuts del BOC.


Alguns dels primers dirigents del BOC el 1930 provinents de la FCCB que es fusionaren amb membres del PCC

Alguns membres del PCC no es volgueren integrar a la FCCB i al BOC com Amadeu Bernadó, Vicenç Botella i Domènec Ramon que a més eren els que dirigien la revista del PCC “Treball”, revista que quedà per aquest motiu fora del control del BOC. Finalment Amadeu Bernadó i Vicenç Botella i Abelard Tona, un altre ex PCC i ex Estat Català anteriorment, es van integrar a la Unió Socialista de Catalunya (USC), mentre Domènec Ramon entrava a ERC.

Una gran part de la Federació Comunista del Llevant (FCL) al País Valencià, liderada per Julià Gómez “Gorkin”, Joaquim Masmano i Joaquim Olaso entre altres, també es van integrar inicialment al BOC que Maurin liderava des de Barcelona.


Dos altres dirigents del BOC, Arquer provinent del PCC i Julià "Gorkin" provinent de la FCL i membre de la secció del BOC del País Valencià


A Madrid hi havia el grup comunista dissident de Moscou anomenat “Agrupación Comunista Madrileña” liderat per Luís Portela i altres petits grupets en altres zones de l’estat que va formar algunes coalicions electorals amb el BOC sota el nom de Federación Comunista Ibèrica (FCI). Joaquim Maurin ho volia convertir en un partit a nivell estatal, tot i seguint reivindicant la República Socialista Catalana, cosa que no agradà a alguns militants del BOC, sobre tot els nombrosos que hi havia procedents d’Estat Català.


DESACORD ENTRE MAURIN I NIN

Durant un temps es van mantenir tant les sigles de la FCCB com les del BOC de manera paral·lela, ja que es pretenia que la FCCB seguís sent la organització dels marxistes més conscienciats i el BOC la porta oberta a diversos sectors de la societat per apropar-los a les seves tesis, encara que amb el temps es consolidaren sols les sigles del BOC.

Però si bé el BOC representava un marxisme dissident de Moscou i la IC, tampoc es va voler aliar amb el sector trotskista que Andreu Nin intentava promocionar quan va arribar a Barcelona. De fet el BOC era de la línia dissident dretana i una mica emmirallat amb Bukharin mentre Andreu Nin era de la dissidència esquerrana representada per Trotski. Per tant el 1931 Joaquin Maurin i Andreu Nin no coincidiren en un partit marxista conjunt.


Andreu Nin i Joaquim Maurin el 1931


Andreu Nin no va ser admès al BOC per la seva intenció de fomentar el trotskisme i va liderar l’anomenada Esquerra Comunista des de Catalunya, que era trotskista, i que era de nivell estatal espanyol amb el nom oficial de Izquierda Comunista de España (ICE). La ICE era el nou nom que havia agafat l’anterior Oposición Comunista de Izquierda (OCI), que era el nom que Trotski havia proposat pels seus afins a tot el món, cosa que denotava també alguna ja petita diferència entre Nin i Trotski. Malgrat que la ICE tenia una delegació a Madrid liderada per Juan Andrade, la majoria  d’afiliats eren a Catalunya. Alguns pocs militants del BOC però es passaren a la trotskista Esquerra Comunista o ICE, com Narcís Molins i Fàbrega, un dels ex del PCC que inicialment militava al BOC, Josep Metge, Carlota Duran, Francesc de Cabo, Joaquim Bou i Joan Blanch, aquest últim ex militant d’Estat Català.

Narcís Molins i Fàbrega, es va passar del BOC a la trotskita Esquerra Comunista



EL PCC DE CASANELLAS

La secció catalana del PCE havia quedat el 1930 sota mínims amb uns 20 militants entre els que destaquen Felip Garcia, José Del Barrio i Francisco Del Barrio, que ja havien abandonat feia un temps la FCCB, al quedar aquesta fora de la disciplina del PC i de la IC. A partir de 1931, quan vingué la República, el BOC sense ser tampoc molt majoritari s’enduia quasi tots els vots comunistes a Catalunya en les eleccions.

En les eleccions generals del 28 de juny de 1931 el BOC s’endugué uns 10.000 vots a Catalunya, més que el PCE a tot l’estat que en va treure uns 2.500 i uns 300 a Catalunya. El partit més votat era sempre Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) liderada per Francesc Macià, l’ex cap de l’independentista Estat Català, partit que s’havia fusionat amb diversos grups republicans federalistes encapçalats per Lluís Companys, líder fins llavors del Partit Republicà Català (PRC).

Stalin i el PCE van reaccionar i van promoure la idea de fundar un partit comunista a Catalunya que fos pròpiament català i afí a la IC, encara que agermanat amb el PCE, que també fos sobiranista i acceptant la idea de la República Socialista Catalana, per competir amb els dissidents del BOC.

Les autoritats de la URSS van enviar a Catalunya a Ramon Casanellas per posar-se al front del futur nou partit comunista d’àmbit català afí a la IC, que era ex pistoler de la CNT catalana dels anys 20 exiliat a Moscou amb una fama llegendària, ja que havia set un dels que havia matat al president del govern Espanyol Eduardo Dato el 1921 en la pitjor època del pistolerisme barceloní. Però Casanellas es va posar de moment al front de la secció catalana del PCE fins que es crees el nou partit de manera clandestina, ja que malgrat haver set indultat per l’atemptat contra el president Dato no era considerat ciutadà espanyol sinó de la URSS al ser comandant d’aviació de l’Exèrcit Roig, pel que tenia ordre d’expulsió.

El setembre de 1931 un grup de destacats dirigents del BOC ens van passar a la secció catalana del PCE liderada ara per Casanellas entre els que destaquen Hilari Arlandís, Antoni Sesé, Helios Gómez, Josep Banqué i Joaquim Pijoan.

Algunes de les causes de que aquests importants militants abans mencionats es passessin del BOC al PCE, van ser el fet de que el llegendari Casanellas liderés ara la secció catalana del PCE que promocionava un fort sobiranisme català i que segons alguns d’ells Joaquim Maurin havia tingut poc en compte la seva opinió en el sentit d’obrir converses amb la IC per intentar un acord perquè el BOC participés també en la creació del futur PCC i negociés la reintegració dels seus militants a la disciplina de la IC.

També, sobre tot Hilari Arlandís i Antoni Sesé, va criticar que Maurin fes un seguidisme sindical en moltes ocasions a la línia oficial de la CNT-FAI i sent ells ex dirigents de la CNT als anys 20, no estaven d’acord en aquesta postura de Maurin segons ells, cosa que també va influir en la seva marxa al PCE de Catalunya.


Arlandís i Sesé uns dels originals dirigents del BOC que es passaren a la secció catalana del PCE el 1931 quan va venir Casanellas


Miquel Valdés i Garriga, un jove dirigent de la UGT de Tarragona, es va incorporar a la secció catalana del PCE que liderava Casanellas, passant a ser-ne també un dirigent important. Un jove militant anomenat Rossend Cabré, es va integrar a la disciplina del PCE a Catalunya i va passar a ser el principal amic i col·laborador de Ramon Casanellas, que encara estava en la clandestinitat.

A principis de març de 1932 el PCE va fer un congrés a Sevilla en el que entre altres coses es va decidir per ordre expressa de la IC que la secció catalana del PCE es convertís en el Partit Comunista de Catalunya (PCC), que seria d’àmbit català i agermanat amb el PCE per la seva obediència a la IC i que promocionés el sobiranisme català incorporant la idea de la República Socialista Catalana federada lliurement amb les Repúbliques Socialistes Ibèriques, per així competir amb el dissident BOC.

Ramón Casanellas, que havia de ser el cap del PCC, hi va voler acudir de manera clandestina però fou detingut uns dies abans, el 28 de febrer de 1932, a la població sevillana de Carmona i fou expulsat de l’Estat Espanyol. Uns dies després però, Casanellas tornà a Catalunya de manera clandestina per liderar el nou PCC.

No confondre el Partit Comunista de Catalunya (PCC) de Casanellas fundat el 1932 amb el Partit Comunista Català (PCC) de Jordi Arquer fundat el 1928 i que es va integrar al BOC en 1930, ja que els dos tenen les mateixes sigles.

Poc després del congrés del PCE de Sevilla de març de 1932, es va produir la destitució per ordre de Moscou de la cúpula del PCE formada fins llavors per José Bullejos, el secretari general, Leon Trilla, Manuel Adame i Etelvino Vega. Llavors va ser nomenat secretari general del PCE José Díaz, acompanyat en la nova cúpula del partit per Jesús Hernández, Vicente Uribe i Antonio Mije. El PCE era molt minoritari a l’Estat Espanyol i es va acusar a l’anterior cúpula del PCE del fracàs, pel que les autoritats soviètiques i la IC van voler justificar això ordenant aquest canvi. Evidentment les discussions sobre aquest fet seria una altre i llarg tema de debat.


La nova cúpula del PCE a partir de 1932


Els principals dirigents del recentment creat PCC el 1932 eren, Ramon Casanellas, secretari general en la clandestinitat, Hilari Arlandís, Antoni Sesé, Manuel Trueba, José Del Barrio, Francisco Del Barrio, Felipe Garcia, Rossend Cabré, Josep Banqué, Miquel Valdés i Joaquim Otero. La jove Lina (Avelina) Odena va encapçalar les joventuts del PCC. Lina Òdena era una barcelonina que acabava d’arribar després d’uns mesos de formació comunista a Moscou i havia criticat fortament a l’arribar el fort centralisme i el poc reconeixement a la nació catalana que tenia el PCE, però l’arribada del llegendari Casanellas i les seves propostes sobiranistes la van fer una entusiasta militant del nou PCC encapçalant les seves joventuts.


Alguns dels primers dirigents del PCC el 1932


Ramón Casanellas, mentre va liderar el PCC afí a la IC i agermanat amb el PCE a partir de 1932, va promocionar la idea d’una República Socialista Catalana com havia fet el BOC i va augmentar radicalment el to sobiranista català fregant el separatisme. En un escrit en la revista del PCC “Catalunya Roja” del 9 de novembre de 1932 Ramon Casanellas va arribar a escriure que “Catalunya té el dret de separar-se d’Espanya i alliberar-se del jou imperialista espanyol”. Els dirigents del PCE van quedar perplexes i el van cridar a la moderació i a l'obediència al PCE criticant aquell escrit independentista de Casanellas.

En les primeres eleccions autonòmiques fetes a Catalunya el 20 de novembre de 1932, el PCC de Casanellas va augmentar els vots respecte a la anterior secció catalana del PC en eleccions anteriors, aconseguint-ne uns 1.700, que tampoc eren gaires, mentre el BOC seguia traient més vots amb més de 11.000. Però el partit més votat seguia sent ERC amb uns 225.000 vots que feia una coalició amb la USC.

També importants membres del BOC del País Valencià i de la Federació Comunista de Llevant (FCL) com Joaquim Olaso i Joaquim Masmano van reingressar immediatament al PCE, però tenint com a referència el PCC de Casanellas, al que s'incorporaren poc després quan van venir a viure a Catalunya. Julià Gómez “Gorkin” però, el cap de la Federació Comunista del Llevant (FCL) va restar fidel al BOC.

La major part de la direcció de la ex secció Balear de la FCCB van restar fidels a la IC i per tant al PCE i van abandonar la idea d’entrar al BOC, entre els que destaquen Gabriel Campomar, Jaume Campomar, Pere Canals, Miquel Garcia Llabrés, Guillem Gayà, Gabriel Picornell, Aurora Picornell entre altres. Cal ressaltar que tots aquests menys Gayà i Canals, foren afusellats pels feixistes a Mallorca durant els primers mesos de la guerra iniciada el 1936. La presència de Ramon Casanellas en el PCC a Catalunya el 1932, el qual va tenir moltes converses i influències en els comunistes Balears, va ser determinant per que la majoria d’aquests restessin fidels a la IC. Només uns pocs dirigents comunistes balears ens van integrar totalment al BOC com Antoni Bauzà i Francesc Gràcia.


D'esquerra a dreta: Ateu Martí, Jaume Campomar, Gabriel Picornell, Josep Julià i Miquel Llabrés, alguns dels membres de la secció Balear de la FCCB que es reintegraren al PCE. Tots aquests van ser afusellats pels feixistes durant la guerra del 1936.  

Dos també ex membres de la secció Balear de la FCCB que es tornaren a integrar al PCE. Les dues foren també afusellades pels feixistes en la guerra del 1936


Casanellas també tenia controladors enviats per la IC des de Moscou a Barcelona, com l’hongarès Ernö Gerö per fer passar a Casanellas per l’adreçador si no seguia les consignes de la URSS o del PCE. Casanellas va tenir molts problemes tant amb el PCE com amb els enviats soviètics, ja que no sempre volia seguir les seves directrius, volia tenir punts de confluència amb els altres partits marxistes catalans i a més es volia deslliurar cada cop més de seguir les ordres del PCE, com diu Rossend Cabré en les seves memòries i que era un dels màxims col·laboradors i amics de Casanellas en el PCC el 1932.

El 1933 Casanellas va tornar a ser localitzat i detingut a Barcelona el maig de 1933, ja que encara no havia recuperat el dret de ciutadania i tenia ordre d'expulsió. Però les protestes del mateix Francesc Macià, el president de la Generalitat que en aquells moments no tenia competències de residència, com del PCE, PCC i altres forces d’esquerra, van fer pressió i finalment Casanellas fou alliberat el juliol de 1933. Per primer cop en 12 anys es podia passejar legal i tranquil·lament per Catalunya i l’Estat Espanyol, des de que el 1921 havia matat al president del govern espanyol Eduardo Dato juntament amb els anarcosindicalistes Pere Mateu i Lluís Nicolau, els quals als anys 30 seguien a la CNT catalana però sense càrrecs importants.

L’octubre de 1933 Ramón Casanellas va morir al Bruc (l’Anoia) en un estrany accident quan va xocar amb la seva moto de cara contra un cotxe en una corba de la carretera quan anava a un míting del PCC a Igualada, segons els informes oficials. En l’accident també va morir Francisco Del Barrio, un altre membre del PCC que anava amb ell al darrere de la moto.   

Molts, entre ells el seu amic de partit Rossend Cabré, Manuel Trueba i el propi germà de Francisco Del Barrio, José Del Barrio, també del PCC, van sospitar que podria haver set un atemptat més que un accident, ja que Casanellas s’oposava a l’estret control del PCE i de la URSS, sospitant que d’aquí venia l’atemptat. De totes maneres això no s’ha pogut provar mai fins ara. El que és cert és que a partir de llavors, malgrat que dins del PCC hi havia alguns militants de la línia de Casanellas, el partit va tornar a ser més submís al PCE, el qual nomenava quasi a dit des de Madrid a la direcció del PCC que fos més afí a ells.


Rossend Cabré, militant del PCC i gran amic de Ramon Casanellas


Hilari Arlandís i Antoni Sesé pensaven que un d’ells havia de ser el successor de Casanellas ja que havien participat en la fundació del PCC, però el PCE va nomenar quasi a dit a un jove Pere Ardiaca, que només feia uns mesos que s’havia passat del BOC al PCC.


Pere Ardiaca, primer substiut de Ramon Casanellas com a secretari general del PCC, nomenat a dit pel PCE


No obstant això, dins del PCC es produïren en poc temps diversos canvis de direcció en una espècie de lluita de poder entre uns i els altres. Entre els nous dirigents del PCC el 1933 més fidels al PCE destaquen Pere Ardiaca i Miquel Valdès mentre que els que eren més de la línia de Casanellas de voler més autonomia del partit destaquen Hilari Arlandís, Antoni Sesé, José Del Barrio i Rossend Cabré entre altres, cosa que seria un altre llarg tema de debat.


ESTAT CATALÀ PARTIT PROLETARI

A Catalunya també va sorgir el 1932 un altre partit comunista d’una escissió del sector d’Estat Català que s’havia integrat a ERC quan aquesta es va fundar el 1931, l’anomenat Estat Català Partit Proletari (ECPP) i que posteriorment es diria Partit Català Proletari (PCP). ECPP va ser fundat per Jaume Compte, un ex activista armat d’Estat Català als anys 20 i que havia estat a la presó entre 1925 i 1931. Un dels principals objectius del ECPP de Jaume Compte, que tenia un clar caràcter independentista, va ser intentar promocionar la unió de tots els partits marxistes catalans en un de sobiranista. Aquesta fusió es produiria uns anys després com veurem més endavant.

Alguns dels primers dirigents del ECPP a part de Jaume Compte eren Artur Cussó, Pere Aznar, Josep Marlés i Simó Llauneta. Un ex militant d’Estat Català que havia arribat de l’exili el 1932 anomenat Josep Rovira, es va integrar també inicialment a ECPP participant en la seva fundació, però al poc temps es passà al BOC, sent-ne un dels principals dirigents. En canvi Manuel González i Alba, un militant del BOC, va fer el camí invers i es passà a principis de 1934 al Partit Català Proletari (PCP), el nom que havia agafat llavors ECPP.


Alguns dels dirigents d'ECPP i posteriorment del PCP

Josep Rovira, un dels fundadors d'ECPP que es passà al BOC



UNIÓ SOCIALISTA DE CATALUNYA

El mapa marxista català dels anys 30 es completava amb la Unió Socialista de Catalunya (USC), una escissió del PSOE a Catalunya iniciada el 1923 liderada principalment per Rafael Campalans juntament entre altres amb Manuel Serra i Moret, Joan Comorera, Josep Xirau, el socialista mallorquí Gabriel Alomar i el destacat ex cenentista Joan Fronjosà.


Alguns des fundadors de la USC

El 1931 la USC va créixer i als anteriors s’hi van afegir nous dirigents com els ex cenetistes Felip Barjau i Ramón Jové, l’escriptor d’origen llibertari Rafael Folch i Capdevila i el jove Miquel Serra i Pàmies. També l’ex activista armat d’Estat Català Emili Garnier i Barrera, es va afiliar a la USC el 1931. El jove Josep Miret i Musté era el cap de les joventuts de la USC el 1931.


Alguns dels recentment incorporats a la USC als primers anys 30


Gabriel Alomar però el 1931 va deixar la USC i va tornar a la seva terra a Mallorca col·laborant amb la UGT, sense deixar el seu caràcter catalanista ja que allí promocionà la idea d’incloure les Balears en l’estatut d’autonomia de Catalunya. També Amadeu Bernadó i Vicenç Botella i Abelard Tona, procedents d’aquell primer Partit Comunista Català del 1928, no van voler entrar al BOC i s’integraren a la USC, com ja havia esmentat abans.

La USC però, durant els primers anys de la república era d’un socialisme molt moderat proper a la socialdemocràcia i estava fora dels debats de les dissidències comunistes, governant durant tota la república amb ERC a la Generalitat i amb Joan Comorera com a principal líder als anys 30. Va ser uns pocs anys després que es va apropar al comunisme com veurem més endavant.


ELS MARXISTES CATALANS I ELS SINDICATS

La CNT era la força sindical més forta a Catalunya als primers anys 30, amb uns 200.000 afiliats a Catalunya al poc de començar la república el 1931 i uns 550.000 en el total de l’estat, encara que eren menys de la mitat dels que tenia el 1920, que en tenia uns 500.000 a Catalunya dels 700.000 en el total de tot l’estat.

Malgrat que a Catalunya la CNT encara era ell lloc a on tenia més afiliats als anys 30, ja no era majoritària respecte a tot l’estat com el 1920. A més la CNT catalana a diferència dels primers anys 20, en que hi havia afiliats de totes tendències malgrat que els unia el sindicalisme independent i combatiu anarcosindicalista, als anys 30 tenia majoritàriament una línia marcadament anarquista radical i estava sota la influència de la FAI, fundada el 1927. Els seus afiliats als anys 30 eren una barreja d’alguns dels anys 20, de nous joves sindicalistes catalans radicals i de procedents de la gran immigració durant la dictadura de Primo de Rivera en els últims anys 20, amb aproximadament un 65% d’afiliats catalans d’origen i un 35% d’immigrants d’altres zones de l’estat als anys 30.

Per tant els partits marxistes catalans no eren molt majoritaris, encara a principis dels anys 30 estaven dividits i encara estaven en fase de creixement, mentre les forces majoritàries eren l’anarquista CNT-FAI, amb uns 200.000 afiliats a Catalunya i ERC amb una mitjana d’entre 225.000 i 300.000 vots en les diverses eleccions, tant en les autonòmiques com en les generals. 

El 1933 la CNT-FAI, amb una deriva ja clarament anarquista radical va expulsar del sindicat a tots els que no eren d’aquesta línia. Van expulsar de la CNT als marxistes de totes tendències, com els del BOC i PCC, que intentaven encara ser presents en el sindicat i també van expulsar als del sector anarcosindicalista moderat liderat per l’històric Joan Peirò, quedant la CNT catalana amb uns 150.000 afiliats. Definitivament els comunistes catalans de totes tendències estaven momentàniament orfes de sindicats a Catalunya.

En canvi al camp català el sindicat majoritari era la Unió de Rabassaires amb uns 23.000 afiliats i majoritàriament afí a ERC. Allí la CNT tenia poca influència a Catalunya ja que la seva feu eren les zones industrials, sobre tot Barcelona i els seus voltants.

Entre els partits comunistes només el BOC tenia una certa incidència entre alguns jornalers del camp i havia promogut alguns sindicats agraris a Catalunya amb uns 5.000 afiliats, però lluny de les dimensions de la Unió de Rabassaires (UR). Això era perquè al camp català era majoritàriament ple de petis propietaris amb uns interessos que trobaven més ben defensats per ERC i UR i es promovia més el repartiment de terres o de guanys d’explotació entre alguns treballadors del camp al cap d’uns anys de conreus que la col·lectivització o nacionalització més típica del comunisme o l’anarquisme.

El BOC, com a línia dissident de la URSS per la dreta inspirada en gran part en Bukharin, també incloïa alguns conceptes de repartiment de propietats de terres i altres també de col·lectivització o nacionalització per grans propietats no explotades. Però a Catalunya, a diferència d’altres zones de l’estat, com Andalusia, la majoria eren petites propietats i malgrat que el BOC també acceptava petites propietats i repartiments, les notícies que arribaven de la URSS de la col·lectivització total, feien desconfiar molts pagesos i treballadors del camp de les propostes agràries dels comunistes i no els arribava gaire majoritàriament que el BOC fos una dissidència comunista per la dreta.  

Per altra banda el pro-soviètic PCC encara era bastant minoritari a Catalunya i no tenia cap incidència en aquells moments en el camp català.


ALGUNS PARTITS MARXISTES CATALANS UNITS EN L’ALIANÇA OBRERA

Entre 1933 i 1934, sobre tot després de la victòria de la ultradretana Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) en les eleccions de les Corts Espanyoles de novembre de 1933 que formà govern amb el Partido Radical Republicano (PRR) amb Lerroux coma president del govern, és va promocionar inicialment des de Catalunya l’anomenada Aliança Obrera per fer un front obrerista contra el nou govern ultradretà sorgit de les eleccions de novembre de 1933, formada principalment per diversos grups marxistes i obreristes i que s’intentà projectar a la resta de l’estat.

Inicialment el BOC, la USC i els anarcosindicalistes de l’anomenada CNT d`Oposició o Trentista liderada per Peiró i recentment expulsats de la CNT-FAI per dissidents de la seva línia oficial, eren els inicials impulsors de l’Aliança Obrera davant les reticències dels marxistes pro-soviètics del PCC i del PCE,  ja que aquests seguien les instruccions de Moscou i no la controlaven.

No obstant això quan va arribar la vaga general i la revolta el 6 d’octubre de 1934, la USC va abandonar l’Aliança Obrera i es va ajuntar a última hora a l’estratègia d’ERC, amb qui governava i que participà en la revolta intentant dirigir-la des del Palau de la Generalitat.

En canvi a última hora també el PCC es va afegir a l’Aliança Obrera per afrontar la revolta sense haver de quedar-se sols. El PCP de Jaume Compte, no va entrar finalment a l’Aliança Obrera, però participà activament en els combats contra l’exèrcit a Barcelona coordinat tant amb l’Aliança Obrera com amb el govern de la Generalitat, que liderat per ERC amb Lluís Companys com a president, va formar uns escamots armats tant amb afins al seu partit i al seu govern com amb membres de diversos partits independentistes escindits d’ERC, com Nosaltres Sols, Partit Nacionalista Català i també membres de Palestra, un grup paramilitar independentista sorgit de l’excursionisme.

Els de l’Aliança obrera, no van rebre armes de la Generalitat però van lluitar amb algunes que ja tenien d’abans. En els combats iniciats el 6 d’octubre de 1934 van haver-hi uns 80 morts a Catalunya, uns 25 d’ells militars i guàrdies civils mentre la majoria de la resta eren membres o de l’Aliança Obrera o membres dels Escamots, que van morir defensant l’Estat Català que havia declarat el president de la Generalitat Lluís Companys. Entre els morts dels partits marxistes destaquen, Jaume Compte i Manuel Gonzàlez i Alba del PCP, Amadeu Bardina, Josep López i Cumelles, Gaspar López, Josep Paysan del PCC i Teresa Vives i Trilles i Josep Alabau del BOC, entre molts altres.


Alguns dels membres de partits comunistes morts en els fets d'octubre de 1934 defensant l'Estat Català


Evidentment l’Aliança Obrera, que no va tenir continuïtat, i els fets d’octubre de 1934 serien un altre tema per un altre estudi


LA COMPLICADA FUSIÓ DELS MARXISTES CATALANS I LA FORMACIÓ DEL POUM

Tots els partits marxistes catalans abans esmentats entraren en conversacions el 1935 per fusionar-se en un gran partit marxista d’àmbit català, donat el cert èxit combatiu que havien tingut quan s’havien unit efímerament en l’Aliança Obrera el 1934, en plena repressió amb dotzenes milers de presos després dels fets d’octubre de 1934 duta a terme pel govern dretà CEDA-PRR.

Però les influències exteriors a causa de les dissidències dins de la URSS va fer que enlloc d’un partit en sortissin dos.

El 1935 el PCC, com a partit afí a la IC i agermanat amb el PCE, tenia les directrius de la IC de no fusionar-se amb cap partit trotskista com l’Esquerra Comunista liderada per Andreu Nin ni amb els altres dissidents del BOC. No obstant això Andreu Nin tot just acabava de trencar amb Trotski, ja que no compartien moltes opinions sobre la política a seguir a Catalunya i a l’Estat Espanyol en general i el BOC estava obert a una fusió amb els altres marxistes catalans de totes tendències i inclús tornar a entrar a la IC si es respectava la sobirania del nou partit. Dins del PCC hi havia divisió d’opinions respecte a poder fusionar-se amb el BOC i Esquerra Comunista, però la submissió a la IC va prevaldre, la qual seguia considerant a Nin trotskista i a Maurin un dissident traïdor a la IC. Per tant el PCC ja no es podia fusionar amb aquests dos partits.

La Unió Socialista de Catalunya (USC), es va començar a distanciar d’ERC amb la que havia governat fins llavors i va agafar una línia més radical al veure la possibilitat de fusionar-se en un gran partit marxista català. La USC, com a partit socialista en principi no tenia cap obediència a la Internacional Comunista (IC) o III Internacional sinó més aviat a la Internacional Socialista, o sigui la II Internacional, encara que anava bastant per lliure des de que es va escindir del POSE. Per tant la USC en principi estava oberta a fusionar-se amb uns o els altres. Però el reconeixement que tindria de la IC si es fusionaven amb el PCC, cosa que els donaria més suport exterior, va començar a decantar a la USC per aquest cantó.

El Partit Català Proletari (PCP), el genuí partit marxista independentista català, que ja no tenia a Jaume Compte com a líder, mort en els combats d’octubre de 1934, havia set un dels capdavanters per fomentar aquella unió del marxisme català i en aquells moments no tenia cap preferència inicial per cap sector, sinó que el seu objectiu és que estiguessin tots junts en un partit sense excepcions.

Però el BOC i Esquerra Comunista, els quals malgrat tenir el seu centre, origen i major part d’afiliats a Catalunya, també tenien delegacions o formacions afins a la resta de l’estat encara que minoritàries, com la Agrupación Comunista Madrileña liderada a Madrid per Luís Portela, lligada orgànicament amb el BOC així com grupets en altres zones de l’estat. Per altra banda l’Esquerra Comunista de Nin era en realitat el nom català que feien servir per la Izquierda Comunista de España (ICE), que tenia a Juan Andrade com a cap de la delegació de Madrid, malgrat que quasi la totalitat d’afiliats eren a Catalunya.

La idea inicial del BOC i d’Esquerra Comunista, era formar un partit comunista d’àmbit estatal espanyol, encara que dirigit des de Catalunya amb la idea d’influir en el marxisme i la revolució a la resta de l’estat tot i promocionant la idea de la República Socialista Catalana i les Repúbliques Socialistes Ibèriques federades lliurement.

Però la idea del BOC i d’Esquerra Comunista de formar un partit d’àmbit espanyol, malgrat que volia fomentar igualment el sobiranisme català, va fer que finalment l’independentista PCP rebutgés finalment fusionar-se amb aquests dos partits. També això va acabar de fer decidir a la USC, que ja inicialment li atreia la idea d’estar en un partit reconegut per la IC i d’àmbit català.

En quan a la Federació Catalana del PSOE, després de l’escissió de la USC iniciada el 1923, a principis dels anys 30 havia quedat amb molts pocs militants a Catalunya liderada per l’ex cenetista Rafael Vidiella, quedant quasi testimonial i amb cap pes a les eleccions. Per tant una gran part dels seus pocs militants a Catalunya van optar per voler fusionar-se en un futur amb el PCC, el PCP i la USC, els que serien afins a la IC, per no desaparèixer políticament de Catalunya, amb el vistiplau de la direcció del PSOE de Madrid, en uns moments en que el mateix PSOE central tenia un debat intern sobre si fusionar-se amb el PCE i entrar a la IC, cosa que va provocar que una gran fugida de dirigents i afiliats del PSOE cap al PCE.  

Per tant el 1935 es va acabar produint la primera fusió de sols dos partits marxistes a Catalunya el BOC i Esquerra Comunista fundant el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), que representaven ja una clara dissidència amb la URSS i la IC, incrementada pel fet de que els altres no s’havien volgut fusionar amb ells. Com ja he comentat aquests dos partits que formaren el POUM representaven anteriorment dos dissidències amb Moscou de característiques diferents, el BOC per la dreta i el Esquerra Comunista per l’esquerra, però després del trencament de Nin amb Trotski, el POUM va agafar una línia més semblant a la del BOC de Maurin inicialment.

Els principals dirigents del POUM quan es va fundar eren, Joaquim Maurin, que era el secretari general, Jordi Arquer, Josep Rovira, Josep Coll, Julià Gómez “Gorkin”, Enric Androher “el Gironella”, Josep Rodés, Germinal Vidal, Luís Portela i Wilebaldo Solano, tots aquests procedents del BOC i Andreu Nin, Narcís Molins i Fabra i Juan Andrade, procedents de la Esquerra Comunista (o Izquierda Comunista de España) entre altres. Del POUM de les Balears destaquen Antoni Bauzà i Francesc Gràcia, procedents del BOC.

El POUM, malgrat que era nascut a Catalunya i la major part d’afiliats eren catalans, es va constituir a nivell estatal espanyol, però amb la idea de promocionar una República Socialista Catalana que es federés lliurement amb les Repúbliques Socialistes Ibèriques després d’una hipotètica revolució. Va ser per aquest motiu que un bon nombre de dirigents del BOC, dels que parlaré més endavant, no van voler entrar POUM i van esperar a que es formés l’altra fusió de partits marxistes catalans que tenien la idea de formar un partit sols d’àmbit català. Curiosament el fet de que el POUM, malgrat ser d’àmbit estatal espanyol, quasi només tingués afiliats a Catalunya, era perquè la majoria de marxistes de la resta de l’estat, tant pro IC o dissidents, el consideraven un partit massa nacionalista català. De fet Luís Portela, dirigent de la secció del BOC de Madrid i Juan Andrade dirigent de la ICE a Madrid, van haver de venir a viure a Catalunya que era pràcticament l’únic lloc a on existia el POUM.

Per altra banda Jaume Miravitlles, un ex important dirigent del BOC, tampoc va voler entrar al POUM i es va incorporar a ERC durant aquell 1935.


ELS NOUS SINDICATS COMUNISTES

El fet de que la fusió marxista representada en el POUM s’hagués anticipat als altres partits marxistes catalans, els quals seguien promocionant cadascú el seu sindicat minoritari per separat mentre seguien amb les converses per fusionar-se i la feina de dos grans experts històrics sindicalistes com Maurin i Nin, va fer que la Federació Obrera d’Unitat Sindical (FOUS), sindicat impulsat pel POUM, aconseguís en menys d’un any un espectacular creixement  i sense ser majoritari va aconseguir en pocs mesos algunes dotzenes de milers d’afiliacions. 

Mentre, el PCC promovia juntament amb el PCE a tot l’estat l’anomenada Confederació General de Treballadors Unitària (CGTU), bastant minoritari. No obstant això durant el 1935 la CGTU s’integrà a la UGT, donat que hi havia un procés de fusió PSOE-PCE en aquells moments, que triomfà inicialment en el seu món sindical però que finalment no es va materialitzar en els dos partits. A conseqüència d’això i del suport a la UGT catalana d’una bona part de la resta de marxistes catalans que quedaven per fusionar, la UGT també va augmentar els seus afiliats a Catalunya en unes dotzenes de milers. Per altra banda la USC havia promogut un sindicat propi català escindit de la UGT anomenat Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya (UGSOC), amb uns pocs milers d’afiliats, que encara és mantenia independent.   


LES FORCES D’ESQUERRES UNIDES EN EL FRONT POPULAR

El febrer de 1936 totes les forces d’esquerres es va unir per les eleccions en l’anomenat Front Popular, que a Catalunya es deia Front d’Esquerres, per aconseguir desbancar al govern dretà que tenia milers de presos des de la revolta d’octubre de 1934. Tots els partits marxistes, republicans d’esquerres inclús la CNT van donar suport a aquesta candidatura, que va guanyar les eleccions i van poder sortir les dotzenes de milers de presos. La Generalitat va ser restituïda amb Companys d’ERC de president, que era fins llavors a la presó amb tot l’anterior govern de la Generalitat.

Dins d’ERC, el partit que governava a Catalunya, es produïa aquell mateix maig de 1936 una escissió d’una part del seu sector independentista, que juntament amb altres grups independentistes anteriorment escindits d’ERC al començar la república i formaren un nou Estat Català. L’assassinat del principal líder del sector independentista d’ERC Miquel Badia i el seu germà Josep Badia el més anterior per uns pistolers vinculats a la FAI, va fer esclatar les tensions internes dins d’ERC que van accelerar l’escissió.

El mateix mes de maig d’aquell 1936 en un congrés van ser readmesos a la CNT els expulsats del sector anarcosindicalista més moderat liderats per Joan Peiró, que s’havien anomenat fins llavors CNT d’Oposició.

La CNT després d’aquell congrés tenia uns 175.000 afiliats a Catalunya i juntament amb ERC, que havia tingut fins llavors una mitjana de quasi 300.000 en les diverses eleccions, seguien sent les forces predominants a Catalunya.

Mentre els comunistes dissidents ja havien format el POUM i augmentaven la seva influència sindical, les demés forces marxistes encara estaven separades i sense ser massa majoritàries encara estaven en fase de fusió, però el començament de la guerra el 19 de juliol de 1936 en que va ser derrotat el cop militar feixista a Catalunya, va precipitar la seva fusió.


FUNDACIÓ DEL PSUC

L’endemà de ser derrotat el cop d’estat feixista a Barcelona, durant la matinada del 20 de juliol de 1936, la CNT, que era la força compacta amb més afiliats a Catalunya, va aconseguir la major part d’armes de l’arsenal que hi havia a la caserna del barri de Sant Andreu a Barcelona, mentre els Guàrdies d’Assalt dirigits des de la Generalitat i militants de diverses forces eren dispersats per la ciutat després dels enfrontaments. La CNT va aconseguir inicialment dominar les milícies antifeixistes i va promoure la revolució a a la seva manera a Catalunya.

El 21 de juliol de 1936, just dos dies després de començar la guerra que havia agafat a alguns partits marxistes catalans sense fusionar i encara separats, es va materialitzar la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), format oficialment per 4 partits marxistes, unió que ja s’estava gestant d’abans i que l’inici de la guerra va precipitar.

Els principals partits que es fusionaren formant el PSUC i els sues principals inicials líders eren els següents: 

El Partit Comunista de Catalunya (PCC), que era el partit català ja originàriament fidel a la IC i agermanat amb el PCE per aquest motiu. Els principal dirigents del PCC quan van formar el PSUC eren Miquel Valdés, José del Barrio, Pere Ardiaca, Hilari Arlandís, Antoni Sesé, Lina Odena, Rossend Cabré i Felip Garcia.

La Unió Socialista de Catalunya (USC), que era aquella escissió catalanista del PSOE del 1923 i que havia evolucionat de la socialdemocràcia i de governar amb ERC al marxisme afí a la IC. Alguns dels seus dirigents importants en el moment de la fusió eren Joan Comorera, nomenat primer secretari general del PSUC, Manuel Serra i Moret, Amadeu Bernardó, Josep Miret, Pau Cirera, Miquel Serra i Pàmies, Abelard Tona i Nadalmai, Emili Garnier i Barrera, Enric Brufau i Felip Barjau. Un reduït grup de militants de la USC no es van voler integrar al PSUC donat que si bé eren socialistes no eren afins al comunisme, entre ells el destacat dirigent Rafael Folch i Capdevila.

Partit Català Proletari (PCP), el genuí partit independentista marxista català. Partit fundat per l’ex activista d’acció armada de l’Estat Català dels anys 20 Jaume Compte Jaume Compte va morir combatent l’octubre de 1934. El PCP va decidir formar part del PSUC pel seu caràcter de partit d’àmbit català i sobiranista. La resta de dirigents del PCP que van quedar quan el PCP es va incorporar al PSUC eren entre altres, Pere Aznar, Artur Cussó, Josep Marlés i Lluís Àlvarez.

Federació Catalana del PSOE. Després de l’escissió catalanista de la USC el 1923 el PSOE a Catalunya va quedar pràcticament testimonial amb molt pocs militants. Alguns dels principals dirigents del PSOE a Catalunya que van entrar al PSUC van ser entre altres Rafael Vidiella, Miquel Pórtoles i Joaquim Almendros. Un bon nombre d’afiliats a la Federació Catalana del PSOE del sector més espanyolista però, no es van voler integrar al PSUC donat el seu fort caràcter sobiranista català.

Alguns ex militants del BOC que no van voler entrar en el POUM, com l’independentista i ex Estat Català Àngel Estivill, va entrar uns mesos al PSOE de Catalunya a principis de 1936, com a tàctica per influir en la seva integració en el PSUC.

No obstant això, si bé oficialment el PSUC estava format per la unió d’aquests 4 partits, en realitat s’hi podria afegir un altre, el BOC, ja que una part important de dirigents del BOC, que era un partit marxista dissident de la Internacional Comunista (IC) i de Moscou, finalment havien també entrat al PSUC com a dirigents importants i no havien entrat en el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), ja que com he comentat abans volien estar en un partit sols d’àmbit català com el PSUC i el POUM s’havia fundat inicialment d’àmbit estatal espanyol, malgrat que sols tenia força a Catalunya.

Alguns d’aquests ex militants del BOC que no s’incorporaren al POUM i van entrar finalment al PSUC eren Miquel Ferrer i Sanxís, Víctor Colomer, Eusebi Rodríguez i Salas, Josep Soler, Àngel Estivill, Llibert Estartús, Victorí Sala i Joan Nicolau .

També alguns importants militants procedents de la CNT dels anys 30 com Josep Moix i Roldan Cortada entre altres també van entrar al PSUC quan es va fundar.

Joan Comorera, l’ex secretari general de la USC i ara també secretari general del PSUC, al començar la guerra formava part del govern català com a membre de la USC governant juntament amb ERC amb Lluís Companys com a president de la Generalitat. Per tant al començar la guerra es pot dir que a través de Comorera el govern de la Generalitat ja estava format majoritàriament per ERC però també de rebot pel PSUC. El poder real però, el tenia el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CMAC) liderat per la CNT-FAI, encara que també hi havia membres de quasi tots els partits antifeixistes.

El PSUC naixia com a partit nacional català i en el seu estatut nº4 deia que era el partit dels treballadors catalans i capdavanter per l’alliberament nacional de Catalunya donat la seva adhesió a la Internacional Comunista (IC), que estava sota la influència de la URSS. Aquell fort to nacionalista català, va fer que al començar la guerra el PSUC augmentés espectacularment la militància i inclús competia amb el recentment refundat Estat Català en la captació d’independentistes d’esquerres.


EL MARXISTES CATALANS DURANT EL PRIMER ANY DE GUERRA

Tota l’explicació de la trajectòria del PSUC i del POUM durant la guerra mereixeria un capítol a part per explicar tota una guerra, per tant em centraré sols a explicar alguns dels principals conflictes que tingueren els marxistes catalans amb els dirigents marxistes del PCE durant la guerra, tant amb els del POUM però sobre tot els del PSUC, que en teoria estaven agermanats per la seva fidelitat a la IC.

Cas ressaltar que al líder del POUM Joaquim Maurin el va agafar la guerra en zona franquista a Galícia a on hi anava a fer un míting, pel que fou detingut poc després pels franquistes a l’Aragó quan intentava passar clandestinament a la zona republicana. Maurin va passar tota la guerra en una presó franquista i va ser per això que Andreu Nin va agafar el lideratge del POUM, cosa que causà inicialment alguns recels dels que provenien de BOC, ja que Andreu Nin provenia de la trotskista ICE, malgrat que ja havia trencat amb Trotski.


Andreu Nin, a la dreta d'empeus, en un míting del POUM el 1936 en que van fer un homenatge a Maurin, que era detingut en zona franquista, mostrant un gran foto seva



Al començar a guerra Wilebaldo Solano, va substituir a Germinal Vidal, mort en els combats a Barcelona el 19 de juliol, com a cap de les joventuts del POUM, la Juventud Comunista Ibérica (JCI).


Andreu Nin i Wilebaldo Solano a començament de la guerra
Germinal Vidal, cap de les joventuts del POUM mort en els combats del 19 de juliol de 1936 a Barcelona




Cal ressaltar també a Lina Òdena, la històrica líder de les joventuts del PCC en una època en que s’havia emmirallat molt amb primer líder de partit Ramon Casanellas i que al començar la guerra era també un de les capdavanteres de les joventuts del PSUC. Lina Òdena va morir el 14 de novembre de 1936 a la província de Granada quan era al front al suïcidar-se quan anava a ser capturada per uns falangistes. 


Lina Odena, segona per la dreta, a principis de novembre de 1936, pocs dies abans de la seva mort parlant a Barcelona amb membres del PCE de Granada preparant la seva sortida al front de Granada a on morí. Foto de la revista "Treball".


Els conflictes entre el PSUC i el PCE ja s’iniciaren durant el primer any de guerra el 1936, però es van accentuar quan a partir de maig de 1937 les forces del govern central dirigides pel POSE i el PCE van agafar el poder a Catalunya eliminant pràcticament el que tenia la Generalitat, que fins llavors havia actuat pràcticament com a govern independent, amb un govern format per pràcticament totes les forces antifeixistes de Catalunya.

Miquel Ferrer i Sanxís, en les seves memòries explica alguns d’aquells conflictes. Miquel Ferrer tenia una visó bastant general de l’independentisme i del marxisme català, ja que des dels anys 20 havia estat pràcticament a tot arreu amb els seus viratges polítics, des de Estat Català, el BOC i finalment al PSUC i durant la guerra va arribar a ser el secretari general de la UGT a Catalunya.

Si bé fins llavors tant el PCE com la IC i la URSS havien seguit amb gran interès i donat suport a la fusió del marxisme català afí a la IC, aquesta fusió és va fer de manera sobtada i sense consultar ni demanar permís ni a la URSS ni al PCE, cosa que no agradà a aquests dos últims. En aquells moments l’únic delegat de la IC a l’Estat Espanyol era l’italià Vittorio Codovilla, que era el que controlava el que feia el PCE. El sobtat naixement del PSUC va agafar a la IC sense cap delegat a Catalunya, pel que no van poder influir en les seves característiques.

Malgrat tot tant la URSS com la IC van donar suport oficial a l’únic marxisme que quedava a Catalunya afí a la IC, ja que el PCE ja no existia a Catalunya ni tampoc el PSOE.

Els dirigents de la URSS havien acceptat i reconegut com a fet consumat la creació del PSUC afí a la IC el 1936,  però mai els agradà de veritat aquest partit al que no consideraven comunista del tot pels seus diferents partits d’origen, per les diferents línies dins del partit i pel seu fort inicial nacionalisme català. A més el PSUC, com he comentat abans, era ple de dirigents que provenien tant del separatisme d’Estat Català, de la CNT com del comunisme dissident passats a última hora a la línia de la IC. De fet el PSUC no va ser mai un grup compacte i els antics partits que formaren el PSUC, sempre van mantenir una presència de fons entre els seus ex militants en les zones i pobles en les que havien set influents abans.

Antoni Sesé es va convertir en el nou secretari general de la UGT catalana i Miquel Ferrer en el seu ajudant principal dins del sindicat, ambdós membres del PSUC. Segons diu Ferrer en el seu llibre de memòries van decidir que hi havia que catalanitzar a la UGT catalana. La Unió de Sindicats Obrers de Catalunya (UGSOC), que era l’escissió de la UGT promocionada anteriorment per la USC evidentment es va integrar en la nova UGT catalana al començar la guerra.

Malgrat les reticències d’alguns dirigents o afins al PCE, la Federació Obrera d’Unitat Sindical (FOUS) que havia impulsat el POUM un any abans, ens van integrar també a la UGT catalana. D’aquesta manera el PSUC i el POUM, si bé dividits en dos partits marxistes, estaven inicialment d’alguna manera units dins de la UGT catalana. Com veurem més endavant aquest intent de col·laboració del marxisme sobiranista català durant la guerra va ser dinamitada més endavant des de la URSS i des del PCE.

Finalment quasi tots els militants de les forces polítiques catalanes que no eren a la CNT, com PSUC, ERC, POUM, Estat Català o Acció Republicana Catalana (ARC) es van integrar a la UGT catalana. La UGT catalana es va convertir en un sindicat català pràcticament independent de la UGT de la resta de l’estat. Al decretar-se la filiació obligatòria en poc temps la UGT catalana va aconseguir la xifra d’uns 700.000 afiliats a Catalunya.

De la mateixa manera la CNT catalana, que poc abans de començar la guerra tenia uns 175.000 afiliats a Catalunya, també va arribar a la xifra d’uns 700.000 afiliats a Catalunya. La majoria de militants tant de la UGT com de la CNT a Catalunya durant la guerra eren de nova filiació.

Mentre, la Unió de Rabassaires (UR), el sindicat del camp amb molta influència d’ERC va arribar a uns 70.000 afiliats, quan abans no superava els 25.000.

A finals de setembre de 1936 aquest consens es materialitzà quan ens va formar el nou govern del Consell de la Generalitat de Catalunya amb la presència de consellers de totes les forces d’esquerres i obreristes catalanes, CNT, ERC, PSUC, POUM, ACR i UR. Només Estat Català va ser exclòs, ja que tant ERC, de la que s’havien escindit, com la CNT-FAI, amb qui havien xocat durant els passats anys durant la república, no els van acceptar en el nou govern català. Aquell Consell de la Generalitat representava pràcticament un govern català independent, que sols tenia relacions amb el govern central republicà en la seva lluita conjunta en la guerra contra els feixistes.


AFUSELLAMENTS A LA URSS EL 1936 CONTRA HISTÒRICS DE LA REVOLUCIÓ

Mentre la URSS amb Stalin reforçat en el poder,  materialitzà a partir de l’agost de 1936 una forta i sagnant repressió contra els seus dissidents dins del partit a la URSS que acabaren influint en el marxisme català i espanyol en plena guerra.

Els històrics de la revolució de 1917 Zinoviev, Kamenev, Rikov, Tomski i Bukharin, que havien protagonitzat una forta dissidència a Stalin a finals dels anys 20, cosa ja comentada abans, feia un temps que havien set detinguts juntament amb molts altres dissidents, sota l’excusa d’acusar-los d’estar darrere l’atemptat el 1934 en que morí Sergei Kirov, el president del soviet de Leningrado, i de formar part d’una conspiració terrorista i trotskista. Tots van ser condemnats a mort sent afusellats Zinoviev, Kamenev i Rikov l’agost de 1936, mentre Tomski es suïcidava a la presó. Bukharin, també detingut, seria afusellat dos anys després.

Amb aquells afusellaments per unes acusacions mai provades, Stalin havia trobat una excusa per acabar amb la principal dissidència interior i atemorir als que s’atrevissin a crear-ne de noves.


LA URSS AGAFA MÉS INFLUÈNCIA EN LA GUERRA A L’ESTAT ESPANYOL EL 1936

A finals de 1936 es materialitzà l’acord de no intervenció de les democràcies occidentals europees en la guerra a l’Estat Espanyol i només la URSS venia armament i avions al bàndol republicà, això si cobrant en or. Això va fer que la URSS tingués cada cop més influència dins del govern republicà espanyol en que tant el PCE com el sector més pro-soviètic del PSOE anaven agafant influència. A Catalunya això es materialitzà amb un progressiu augment de poder del PSUC, que era l’aliat de la URSS i de la IC.

Per altra banda les detencions i afusellaments que Stalin estava promovent dins de la URSS contra coneguts líders històrics de la revolució soviètica per la seva dissidència, va fer que molts comunistes tant a Catalunya com a l’Estat Espanyol, no ho comentessin públicament malgrat que alguns ho veien amb un sentiment de rebuig. Evidentment ni des del PSUC ni des del PCE es va publicar cap comentari contrari al respecte.

No obstant això, des del POUM es va fer una forta i pública denúncia d’aquells fets dins de la URSS, ja que com a partit dissident de la IC, no seguia cap directriu per no fer-ho. Però l’augment de la influència de la URSS dins de la guerra a l’Estat Espanyol, podia perjudicar al POUM després de fer aquelles denúncies i que el que passava a la URSS amb els dissidents tingués una projecció a Catalunya. Inclús els dirigents de la CNT, que evidentment estaven en contra de les purgues d’Stalin a la URSS, no s’atrevien a denunciar-ho ja que veien que gran part de l’ajuda en armament del bàndol republicà depenia de la URSS. Inclús alguns dirigents de la CNT, tot hi estant-hi d’acord, van advertir a Nin i als dirigents del POUM que era perillós en aquells moments denunciar públicament a Stalin i a la URSS. Però en general els del POUM no els feren cas i seguiren amb les seves denúncies contra Stalin.

Això ho pagaria el POUM sent desplaçat de govern de la Generalitat el desembre de 1936 i apartat cada cop més del poder conjunt de les forces catalanes, ja que la influència soviètica es feia notar cada cop més. Això abocà en gran part a alguns comitès del POUM a unir-se en l’acció a alguns comitès radicals de la CNT indisciplinats amb la mateixa direcció de la CNT dins la Generalitat, que portaven a vegades les col·lectivitzacions més enllà del que ordenaven els decrets del Consell de la Generalitat, cosa que seria un altre tema per un altre estudi.

Al front d’Aragó Jordi Arquer i Josep Rovira eren els principals caps de milícies de POUM, mentre José Del Barrio era uns dels principals caps de les columnes del PSUC. Ara estaven colze amb colze lluitant contra el feixisme encapçalant dos columnes marxistes però de tendències diferents i que acabarien enfrontats en poc temps, per culpa de les influències exteriors tant des de Moscou com del PCE, tot un símbol del que passava i passaria a Catalunya.
D'esquerra a dreta, els dirigents el POUM Pere Bonet, Julià Gómez "Gorkin" i Josep Rovira, en la zona del front d'Aragó el 1936



El PSUC, gràcies a la creixent ajuda soviètica anava agafant cada cop més poder a Catalunya i va passar a dominar finalment l’ordre públic amb Eusebi Rodríguez i Salas del PSUC com a cap d’Ordre Públic, desplaçant a les patrulles de control dominades per la CNT, que si resistien i que va fer augmentar encara més els comitès indisciplinats de la CNT. Això portà després d’alguns incidents violents a que el 3 de maig de 1937 els Guàrdies d’Assalt sota les ordres del Conseller de Seguretat Artemi Aiguader d’ERC i del comissari d’ordre Públic Rodríguez Salas del PSUC assaltessin la Telefònica a Barcelona que estava dominada per la CNT provocant greus enfrontaments entre membres de la CNT-FAI amb el suport d’alguns elements del POUM contra membres del PSUC, ERC i Estat Català.

Eusebi Rodríguez i Salas del PSUC, cap d'ordre públic de la Generalitat des de finals de 1936


Els fets de maig mereixerien un tema a part, però tot va ser una barreja entre una voluntat d’alguns sectors de les forces d’esquerra catalanes d’acabar amb els comitès indisciplinats de la CNT-FAI, que a part de ser inicialment la força dominant a Catalunya no podia controlar a tota la seva militància en les comarques catalanes i a la vegada un aprofitament de la situació per part de la URSS, el PCE i el PSOE, en el govern central, per acabar amb la influència de la CNT a Catalunya, esclafar als dissidents de Moscou del POUM i a la vegada per fer-se amb el control de Catalunya que en aquells moments era independent de facto, ja que dominava les seves pròpies milícies, l’economia revolucionària i les indústries de guerra.

Tots van caure de quatre grapes en la provocació i amb l’excusa de posar ordre, les forces del govern central, que ja havia fugit de Madrid i era a València, van acudir a Barcelona i es van fer amb el poder real a Catalunya. La Generalitat va quedar testimonial i als pocs mesos, el 31 d’octubre de 1937, el govern central es va traslladar de València a Barcelona quedant Catalunya sota el control total del PCE i del PSOE. Aleksandr Orlov, que era el principal enllaç de la URSS enviat a controlar el poder central republicà, també va ser un dels artífexs del pla d’aprofitar els enfrontaments entre catalans per acabar amb el poder real de la Generalitat per que es sotmetés al del poder central republicà. quasi dirigit des de Moscou, que també acabà a Barcelona.


D'esquerra a dreta: Rafael Vidiella i Joan Comorera del PSUC, Aleksandr Orlov, cònsol de la URSS a Barcelona i Lluís Companys i Joan Tarradellas d'ERC, en novembre de 1936 quan ja conspiraven per treure a la CNT del poder a Catalunya. 


El POUM, que fins llavors s’havia unit oficialment a la línia dels més radicals de la CNT-FAI pel que fa a impulsar la revolució total, va rescatar el seu to sobiranista català que estava en els seus orígens de molts dels seus líders, però que havia quedat segon pla, a l’afirmar i amb raó, que Catalunya cauria ara sota l’imperialisme espanyol del govern central republicà liderat principalment pel PCE i pel PSOE.

El POUM va ser declarat fora de la llei i el seu líder Andreu Nin fou segrestat per agents soviètics, traslladat a Alcalà d’Henares i assassinat de manera clandestina, tot i difonent el PCE i alguns dirigents del PSUC que s’havia passat al bàndol franquista. Ernö Gero, l’agent soviètic que era a Catalunya ja des de que va venir Casanellas el 1931 i a qui va fer de controlador des del primer moment fins a la seva tràgica mort, va ser un dels que van participar directament en l’assassinat d’Andreu Nin a Alcalà d’Henares, cosa que es va saber molts anys després.

Largo Caballero, del PSOE que fins llavors era el president del govern republicà va ser destituït i substituït per Negrín també del PSOE però més fidel a les consignes de la URSS. La CNT no va ser esclafada donat el seu gran nombre d’afiliats però va ser desplaçada de tot poder tant al govern central, en el que fins llavors hi tenia 4 ministres de la CNT, Joan Garcia i Oliver, Federica Montseny, Joan Peiró i Juan López, curiosament tots de la CNT catalana, així com del govern català.


EL PCE INTENTA PASSAR PER SOBRE EL PSUC A CATALUNYA A PARTIR DE MAIG DE 1937

El PSUC, amb Joan Comorera al davant, sent el principal aliat de la URSS i de la IC a Catalunya, inicialment era qui havia de dominar la situació a Catalunya per dur la guerra en clau marxista afí a la URSS en un suposat govern sobirà català. Ben aviat però la majoria de dirigents del PSUC se’n van adonar que el sobre inflat PCE havia aterrat a Catalunya per fer-se amb el control de la situació i intentar trencar la independència inicial del PSUC per fer-lo una sucursal del PCE. Per fi Stalin i el PCE podien dominar aquell PSUC que el 21 de juliol de 1936 s’havia format de manera unilateral i sense demanar-los permís amb una voluntat tant de fidelitat a la IC com de ple sobiranisme català.

Miquel Ferrer, que després dels fets de maig de 1937 es va convertir en el secretari general de la UGT catalana en substitució d’Antoni Sesé mort ens els enfrontaments d’aquells fets, explica en les seves memòries com a partir de llavors nombrosos membres del PCE van venir a Barcelona juntament amb el govern central republicà encapçalat per Negrín amb la intenció intentar anul·lar la independència del PSUC i la de la UGT catalana.


Antoni Sesé, secretari general de la UGT catalana fins que morí en els fets de maig de 1937 i Miquel Ferrer, el que el va substituir en el càrrec


Miquel Ferrer explica que Antonio Mije, el principal dirigent de la secció sindical del PCE, va demanar a les darreries de 1937 donar-se d’alta a la UGT de Catalunya del ram de l’alimentació ja que era forner i ser-ne el delegat, amb la clara intenció d’acabar dirigint-la i trencar la seva autonomia. Miquel Ferrer, el secretari general de la UGT catalana li va dir que no podia ser delegat de cap sindicat sinó tenia una feina, barrant-li així el pas.

Altres dirigents de la UGT catalana com Joan Fronjosa i Salomó i Estanislau Ruíz i Ponsetí, ambdós del PSUC entre altres, també eren de la línia de Ferrer de barrar el pas a la UGT als nouvinguts dirigents del PCE. De la mateixa manera Rossend Cabré, ex del PCC i gran amic del fundador d’aquell partit i ja mort Ramon Casanellas, era un dels dirigents del PSUC que més s’oposaven a la influència del PCE sobre el PSUC. 

Un altre membre del PCE anomenat Garcia Lago, si que va aconseguir ser delegat d’una federació sindical nova que es va crear a través de Tomàs Molinero, un dirigent de la UGT catalana més obert a l’entrada del PCE a Catalunya. Garcia Lago aconseguí filtrar-se a la secretaria general del PSUC instal•lada al casal Carles Marx del Passeig de Gràcia. Abelard Tona i Nadalmai, que era el cap de l’oficina i que era un altre ex Estat Català dels anys 20 i ara del PSUC, se n’adonà que l’havien destinat allí per controlar-lo. Abelard Tona, amb l’aprovació de Comorera feu traslladar a Garcia Lago a una oficina en un altre pis per evitar que seguís els seus moviments.

Hi havia també molts instructors soviètics a Barcelona que van intentar fer passar per l’adreçador a la UGT catalana i al PSUC per que es sotmetessin a les directrius d’Stalin a través del PCE. Els tres instructors més destacats que representaven a la URSS a Catalunya eren l’hongarès Ërno Gerö “Pedro”, l’italià Palmiro Togliatti “Alfredo” i el rus Boris Sepànov “Moreno”. Miquel Ferrer explica que tant ell com Grabiel Trillas, alguns cops no publicaven escrits que proposaven membres del PCE en la premsa del PSUC i de la UGT catalana al no estar-hi d’acord.


Alguns dels agents soviètics enviats a Catalunya durant la guerra


La pressió deL PCE i dels comissaris i instructors soviètics cap al PSUC eren cada cop més forta i aquests acusaven al PSUC de nacionalista petit burgès entre altres coses per haver participat en la celebració de la diada de l’11 de setembre de 1937. Miquel Ferrer diu que Comorera no estava d’acord amb aquesta situació però que callava mentre que ell i altres mostraven el seu rebuig obertament.

En aquell moment la UGT catalana si bé estava ja dominada principalment pel PSUC, també cal recordar que hi formaven part també afiliats de les altres forces d’esquerra que no eren a la CNT com ERC, POUM, ACR i Estat Català, pel que el seu secretari general Miquel Ferrer va voler deixar clar que a Catalunya la UGT no era sols el sindicat del PSUC i molt menys del PCE, cosa que l’enfrontà encara més amb els instructors soviètics i amb els membres del PCE. A més Ferrer volia que la UGT catalana tingués un fort caire sobiranista català en contra de l’opinió dels dirigents comunistes espanyols.

Hi va haver-hi també una infiltració de membres del PCE dins del PSUC alguns dels quals acudien a les reunions. Alguns dirigents del PSUC com Miquel Valdés, Rafael Vidiella, Josep Moix, Pere Aznar, Pere Ardiaca, Pere Canals o Wenceslao Colomer, el cap de les JSUC, entre altres i que eren els més favorables a una estreta relació institucional amb el PCE, eren els que afavorien la infiltració de membres del PCE dins de la cúpula del PSUC. Curiosament Pere Aznar, que en aquells moments presidia el CADCI i era dels favorables a la infiltració del PCE en el PSUC, provenia de l’independentista PCP fundat per Jaume Compte. Si bé Pere Aznar en aquells moments tenia una posició totalment pro Stalin i pro PCE durant la guerra, en l’exili canvià radicalment de posició tornant una mica als seus orígens com veurem més endavant.


Rossend Cabré i Miquel Valdés, dos visions diferents de militants del PSUC sobre la inflència del PCE durant la guerra


Vicente Uribe del PCE i ministre d’Agricultura del govern de Negrín, va proposar que el PSUC proposés a Companys que la Generalitat de Catalunya apliqués les lleis agràries del govern central per unificar-les amb la legislació de tot l’estat del bàndol republicà. Miquel Ferrer va dir en la reunió que això significaria la mort del PSUC i de la UGT catalana i el trencament de la seva relació amb la Unió de Rabassaires (UR). Comorera protestà també en aquest sentit i va protestar també per les intromissions del govern de Negrín en les decisions de la Generalitat. Comorera va dir que Uribe se’n podia tornar a València i que els sindicats agraris catalans ja funcionaven bé amb les seves fórmules sense intromissions del PCE i del govern espanyol.

També des del govern central es va proposar que Joan Comorera fos el president de la Generalitat de Catalunya substituint a Companys, com una manera d’oficialitzar el fet de que tant Companys com ERC ja no pintaven res i així tornar a revitalitzar una Generalitat afí al PCE i al PSOE. Joan Comorera però, que es movia entre la lleu crítica als intents del PCE a dominar el PSUC però a la vegada amb una actitud de submissió cap a aquests, si va negar. Comorera també va veure el greuge nacional que això suposaria davant de la majoria de la població catalana.


Lluís Companys i Joan Comorera en un míting el 1937


Dolores Ibarruri “la Pasionaria”, una històrica dirigent del PCE, també es va queixar davant dels instructors soviètics de que no la deixessin anar a fer mítings a empreses a Catalunya amb majoria de treballadors de la UGT. Miquel Ferrer, llavors el secretari general de la UGT catalana, li va dir que si volia fer discursos que els fes fora d’hores de feina i que si volien els treballadors ja la anirien a escoltar.

José Del Barrio, que era el cap de la 27 divisió del PSUC al front d’Aragó, es queixà directament a Negrín de manera airada de que els seus soldats del front necessitaven noves sabates adequades i va rebutjar una medalla que el mateix Negrín li havia concedit pels seus serveis al front, cosa que des del govern central republicà es considerà com un acte de menyspreu i rebel·lió.

Segons Miquel Ferrer, els del PCE no podien veure a José Del Barrio que era nascut a Valladolid i en el passat havia set un fidel membre del PCE. Del Barrio des de que es va integrar al PSUC havia trencat la seva disciplina envers al PCE i havia apostat per la total sobirania tant del PSUC com de Catalunya. Recordem que José Del Barrio era germà de Francisco Del Barrio, aquell militant del PCC que havia mort juntament amb Ramon Casanellas en aquell estrany accident de moto el 1933 i del que molts encara especulaven que havia set una conspiració del mateix PCE o de la URSS. A José Del Barrio tampoc li havia agradat uns anys abans que la direcció del PCE tanqués de cop les investigacions sobre la tràgica mort del seu germà juntament amb Ramon Casanellas.

Membres del PCE van plantejar en una reunió del comitè del PSUC que es fes un judici sumaríssim a Del Barrio perquè consideraven que s’havia dirigit de manera irrespectuosa al president Negrín. L’endemà Miquel Ferrer va anar al front a advertir a José Del Barrio i aquest li va dir que el primer que se li acostés se’l carregaria. Comorera s’entrevistà amb Negrín mentre feien un viatge de visita a Madrid i li va dir les greus conseqüències que podia tenir un judici sumaríssim contra José Del Barrio i més si aquest fos condemnat a mort, tenint en compte el prestigi que tenia com a cap de milícies. Negrín li contestà de manera despòtica i li va dir que no li assegurava que no jutjarien a Del Barrio i a més va amenaçar en suspendre la autonomia catalana i afegí que els catalans havien superat el marge de la llei amb la seva Generalitat quasi independent d’uns mesos abans.


D'esquerra a dreta: Joan Comorera, José Del Barrio i Dolores Ibárruri en un míting del PSUC i el PCE el 1937 a Barcelona

Un dels assessors soviètics, el rus Boris Sepànov “Moreno” va convocar a Miquel Ferrer i li va dir que mostrava el seu desacord amb el PSUC sobre la qüestió nacional catalana i que era impropi de comunistes i que era de una mentalitat nacionalista petit burgesa i que calia rectificar. Criticà acords de la UGT catalana dient que no eren de la línia estalinista. Va criticar que no volien admetre als camarades del PCE que col•laboressin en les organitzacions i sindicats que controlava el PSUC.

El 15 de febrer de 1938 l’exèrcit republicà, ja dominat en totes les zones pel PCE i el PSOE, conquerien Terol però sols van poder conservar la ciutat durant una setmana. Quinze dies més tard els franquistes iniciaren una ofensiva en tot el front d’Aragó. El 26 de març es trenca el front d’Aragó i els franquistes ja eren en terra catalana i un mes després van arribar al Mediterrani deixant Catalunya aïllada de la resta del bàndol republicà.

El 25 de juliol de 1938 els republicans començaren l’ofensiva de l’Ebre amb un èxit inicial enganyós que fou respòs amb un contraatac franquista fins que van acabar conquerint Catalunya, sobre tot gràcies a l’ajuda dels avions alemanys i italians, després de que Stalin i la URSS haguessin ja abandonat totalment el suport militar al govern republicà, per les seves prioritats en altres conflictes a Asia i per haver-se acabat l’or amb el que el govern republicà pagava l’ajuda soviètica.

Miquel Serra i Pàmies, un ex membre de la USC dels que va fundar el PSUC i que en aquells moments era conseller de Proveïments de la Generalitat, afirmà després que havia rebut instruccions des de la URSS i del PCE de fer cremar Barcelona abans de que entressin els franquistes. Miquel Serra i Pàmies, es va negar a ordenar-ho i va fugir també cap a la frontera francesa.

Un bon nombre de membres del POUM encara eren a la presó quan els franquistes entraven a Catalunya. Molts d’ells van ser alliberats a última hora per poder fugir.


REUNIÓ ENTRE EL PCE I EL PSUC A PARÍS EL 1939 QUE ACABA A COPS DE PUNY

El 2 de març de 1939, quan ja havia caigut Catalunya sota les tropes franquistes i encara no s’havia acabat del tot la guerra en altres zones però amb cap possibilitat de victòria republicana, es celebrà una reunió clandestina PCE-PSUC a París, en un local del sindicat francès CGT, controlat pels comunistes, reunió que Miquel Ferrer explica en les seves memòries.

Com a representants del PSUC hi havia Miquel Ferrer, José Del Barrio, Joan Comorera, Víctor Colomer, Miquel Serra i Pàmies, Josep Miret, Pere Aznar, Miquel Valdés i altres. Pel PCE hi havia Antonio Mije, Vicente Uribe i Dolores Ibárruri entre altres. També hi havia tres comunistes francesos a la reunió.

Antonio Mije, un dels que era a la reunió en representació del PCE, era aquell que pretenia ocupar el lloc de secretari general de la UGT a Catalunya després dels fets de maig de 1937 quan el PCE va aterrar a Catalunya. Miquel Ferrer en aquells moments no l’havia deixat ser delegat gremial perquè no treballava, com ja he esmentat abans. Segons Ferrer, Mije volia acabar amb el caràcter autònom de la UGT catalana i li tenia jurada per aquell fet.

Segons explica Miquel Ferrer en els discursos de la reunió, tant dels comunistes francesos com els del PCE, semblava que no existís el PSUC i Antonio Mije entre altres van fer discursos patriòtics espanyolistes i revolucionaris. Mije va dir que els comunistes espanyols havien de fer una sola i potent organització, es clar referint-se als del PSUC com a comunistes espanyols. També va dir que el PCE i el PSUC havien de constituir un sol partit en una sola disciplina i que no es permetia fer res al marge del control del partit, tant dins de l’Estat Espanyol com a l’exili. També van parlar de la UGT catalana que en aquells moments era totalment independent de la de la resta de l’Estat dient que tot havia de ser el mateix sindicat.

Després de dir Antonio Mije aquestes paraules, tant Miquel Ferrer, Josep Del Barrio, Víctor Colomer  o Josep Miret, van fer rumors de protesta i van demanar parlar. Joan Comorera en canvi es va mantenir callat en aquest cas.

Miquel Ferrer diu que tampoc digué res Miquel Serra i Pàmies. Segons Ferrer, Serra i Pàmies solia callar quan parlaven els del partit “germà” del PCE però després solia sabotejar totes les seves resolucions. Potser era una millor tàctica perquè no el viessin a venir.

Llavors tant Miquel Ferrer com Víctor Colomer va agafar la paraula i van dir que aquella proposta de liquidació de la independència del PSUC i de la UGT catalans només es podia prendre després d’una resolució aprovada en assemblea pel PSUC i per la UGT catalana.

Després alguns dels representants del PCE van començar a fer acusacions a alguns membres del PSUC presents a la reunió d’indisciplina en el front de guerra, fent al•lusió a l’afer en que José Del Barrio havia rebutjat una medalla a Negrín el 1937. Per allò Negrín va estar a punt d’obrir un expedient de rebel•lió contra ell. José Del Barrio va aixecar la veu i va dir que tornaria a fer el mateix. El to de veu va anar pujant i alguns dels membres del PCE de la reunió es van acostar a Del Barrio amenaçant-lo. Va ser llavors que va començar un fort intercanvi de cops de puny entre Del Barrio i Josep Miret del PSUC contra els membres del PCE. Els altres membres dels dos partits de la reunió van començar també un abundant llançament de cadires i cops entre ells. Finalment algú es va posar pel mig i es va tornar a imposar l’ordre. Al poc temps la reunió es va donar per acabada.

D’aquella reunió i de les dissidències de molts membres del PSUC que es van exiliar a Mèxic i altres països de l’Amèrica Llatina quan va acabar la guerra poc després, van esclatar les greus diferències entre una gran part de membres del PSUC i del PCE en el futur.


MIQUEL SERRA I PÀMIES I JOSÉ DEL BARRIO JUTJATS A MOSCOU

Uns mesos després d’aquella accidentada reunió el març de 1939 a París que acabà en baralla entre membres del PSUC i del PCE, el maig de 1939 Joan Comorera va ser convocat a Moscou i a l’arribar va demanar que el PSUC fos admès de ple dret a la Internacional Comunista (IC) i a la vegada demanar més autonomia pel PSUC envers al PCE.

Els màxims dirigents de la IC, Manuilski i Dimitrov, van convocar també el juny de 1939 als militants del PSUC José Del Barrio i a Miquel Serra i Pàmies per participar en les converses. En la reunió que es va fer amb altres representants de la IC el 24 de juny de 1939 i en la que també hi havia Ërno Gerö, l’enviat per Stalin a Catalunya des de 1931, es va decidir admetre al PSUC com a membre de ple dret de la IC de manera separada del PCE.

No obstant això, immediatament s’indicà a Joan Comorera que a canvi el PSUC s’havia de convertir en un partit autènticament comunista, ja que fins llavors no el consideraven així. El PCE va protestar contra la decisió d’admetre al PSUC com a partit independent a la IC i Dimitrov, el màxim dirigent de la IC, li va dir a Santiago Carrillo que digués als dirigents del PCE que aquesta era l’única manera de conservar a Comorera i a altres militants com a membres del PSUC afins a la IC. També els va dir als del PCE que en realitat no se’n fiava gaire de Comorera.

Paradoxalment en el fons el que volien era que a canvi d’aquesta concessió d’acceptar-lo a la IC, el PSUC treballés conjuntament amb el PCE fins a la seva total submissió, abandonés la seva política nacionalista catalana i depurés als dissidents d’aquesta línia dins del partit. Dolores Ibárruri, una de les dirigents del PCE i que era totalment afí a Stalin i també era militant del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) li va dir a Comorera, “al final te has salido con la tuya”, referint-se a l’acceptació del PSUC en la IC com a partit català. Evidentment enseguida els ho van fer pagar amb l’exigència de submissió al PCE.

Una prova d’això és que en la primera reunió que es celebrà entre la IC, el PCE i el PSUC ja com a nou membre de la IC el 14 d’agost de 1939 a Moscou, es va convertir de cop un judici sumaríssim contra José Del Barrio i Miquel Serra i Pàmies. A part de Comorera en la reunió-judici, en el sector acusador hi havia Dimitrov i Manuilski entre altres com a caps de la IC i Jose Díaz, Dolores Ibárruri i Jesús Hernández com representants del PCE.

Basant-se en falsos informes aportats pel PCE, especialment per part de Dolores Ibàrruri, s’acusà al PSUC de ser el responsable de la pèrdua de la guerra i culpant-ne especialment a Miquel Serra i Pàmies.

Abans d’anar a Moscou, Miquel Serra i Pàmies juntament amb Josep Miret i Musté, a l’igual que ell ex de la USC, juntament Josep Marlés i Sans, un ex d’Estat Català dels anys 20, eren els que tenien a les seves mans els fons del PSUC. Miquel Serra i Josep Miret van decidir depositar tots els fons que tenia el PSUC, uns 6 milions de francs, a la banca francesa enlloc de al Banc Comercial de Moscou, ja que van pensar que si ho hagessin fet en el banc rus els fons del PSUC estarien en mans de la URSS i del PCE, cosa que acabaria de cop amb la seva independència.

El fet de que es depositessin els fons del PSUC en un banc francès enlloc de en un banc rus, fou interpretat com una traïció a la IC i fou una altre de les acusacions sobre Serra i Pàmies que a més se l’acusà de formar part dels serveis secrets francesos. També fou acusat de promoure l’anticomunisme dins del PSUC, de formar part de la conspiració trotskista, de perdre els arxius del PSUC i d’incomplir les ordres de destruir Barcelona abans de que entressin els franquistes.

Sobre aquesta última acusació Miquel Serra i Pàmies en una carta escrita al seu germà confirma que s’havia fet una reunió entre membres del PCE, PSUC i militars de la Brigada de Lister en la que s’ordenà cremar i volar gran part de Barcelona abans de que entressin els franquistes i s’encarregà a Serra i Pàmies, en aquell moment Conseller de Proveïments, d’organitzar la destrucció. Serra i Pàmies afirma que no complí l’ordre i que a més la sabotejà donant informacions i adreces falses als militars que havien de dur a terme les demolicions. Miquel Serra ho diu orgullós i afirma que allò era una salvatjada que hagués provocat centenars de morts entre la població civil promoguda per uns que odiaven Catalunya.

Per totes aquestes acusacions Miquel Serra i Pàmies podia ser perfectament condemnat a mort. De fet durant el judici ell mateix havia escrit una carta al seu germà en el que li comunicava la possibilitat de que això passés.

A Francisco Del Barrio també l’acusaren d’anticomunista i de rebel•lió contra el govern de la república pel seu afer de l’enfrontament amb Negrín durant la guerra, entre altres coses.

Tant Del Barrio com Serra i Pàmies van restar empresonats en dures condicions i aguantat molt baixes temperatures durant dos mesos a Moscou, pel que Serra i Pàmies va patir una paràlisi facial parcial.

Finalment quan molts els donaven per morts, el govern de la URSS va alliberar a Miquel Serra i Pàmies i a José Del Barrio per enviar-los a Xile i a Mèxic via tren i Oceà Pacífic, per amb les noves consignes ajudar a reconstruir el PSUC entre els exiliats que eren allí. Segons Serra i Pàmies, fou una estratègia per eliminar-los pel camí i que només la intervenció d’una jove militant comunista russa que els advertí que els vigilaven i que canviessin de tren els va salvar la vida. Alguns afirmen que al govern soviètic no li convenia un assassinat de dos tant importants militants del PSUC amb les conseqüències tant negatives que això portaria entre els altres militants, però això és el que va experimentar i explica Miquel Serra i Pàmies.


Miquel Serra i Pàmies en les fotos del seu visat de refugiat a Mèxic el 1940


Joan Comorera, malgrat veure la creixent pressió de la IC de que el PSUC fos una sucursal del PCE, es va mantenir fidel a aquesta, ja que havent aconseguit que el PSUC hi fos admès de ple dret, tenia esperances de mantenir una gran autonomia del partit.

Un cop a Amèrica José Del Barrio es quedà de moment a Xile i Miquel Serra i Pàmies passà a Mèxic, a on juntament amb Comorera intentaren reconstruir el PSUC segons les consignes que els havia donat la IC. No obstant això una gran part dels dirigents del PSUC que eren a Mèxic, alguns d’ells presents en la reunió abans esmentada amb els membres del PCE a París i que acabà a cops de puny, ja estaven bastant decebuts amb la direcció del PSUC i la línia de la IC i el seu intent de que el PSUC fos una sucursal del PCE i molts d’ells ja havien deixat o set expulsats del PSUC.


NOMBROSOS EX DIRIGENTS ABANDONEN EL PSUC A L’EXILI

El 1940 Miquel Serra i Pàmies s’uní a aquests dissidents del PSUC que havien abandonat la disciplina del partit a Mèxic i juntament amb destacats ex dirigents del PSUC durant la guerra com entre altres, Miquel Ferrer i Sanxís, Felip Barjau, Àngel Estivill, Víctor Colomer, Manuel Serra i Moret, Josep Soler i Vidal, Abelard Tona i Nadalmai, Joan Fronjosa i Salomó, Rossend Cabré, Artur Cussó, Joan Gilabert i Romagosa, Ramir Ortega, Salvador Vidal i Rosell, Ramon Fabregat  i Pere Aznar, van formar el grup Moviment Social d'Emancipació Catalana (MSEC).


D'esquerra a dreta, Josep Soler i Vidal, Josep Carner, Maria Serra (dona de Miquel Ferrer) i Miquel Ferrer i Sanxís, als primers anys 40 a Mèxic


El membres del MSEC es van desvincular del PSUC i de la seva política de submissió al PCE considerant a més que havia perdut el seu caràcter nacional català. També denunciaven el pacte germano-soviètic tot just començar la guerra amb el que els dirigents del PSUC com Comorera i també els del PCE, havien de defensar sense estar-ne convençuts.

Després de defensar els dirigents del PCE i del PSUC el pacte germano-soviètic davant dels dissidents com a garant de la pau a contracor, entre ells Comorera ja que seguien les directrius de la IC, el juny de 1941 l’exèrcit nazi alemany envaeix la URSS, s’hagueren de menjar les seves paraules. Evidentment les autoritats de la URSS en aquell moment estaven més centrats en lluitar contra la invasió nazi que pels afers exteriors.

Eusebi Rodríguez i Salas, el cap d’Ordre Públic del PSUC durant els fets de maig de 1937 i ex de la CNT als anys 20, també era a Mèxic i segui un temps al PSUC amb un fort to crític fins que fou expulsat del partit el 1942. Poc després també José Del Barrio abandonava oficialment el PSUC, cosa que de fet ja havia fet dos anys abans i un temps després s’alineava amb a Iugoslàvia de Tito, en una època en que ja era considerat un règim comunista dissident per Moscou.


STALIN USA AL PSUC PER MATAR A TROTSKI

El 20 d’agost de 1940, Ramon Mercader, un jove militant del PSUC durant la guerra que ja va deixar Catalunya el 1937 per treballar pels serveis soviètics, assassinava per ordre d’Stalin a Trotski amb un piolet a Mèxic. Mercader fou detingut i condemnat a una llarga condemna de presó.


Ramon Mercader, a l'esquerra en una columna del PSUC al front d'Aragó el 1936. A la dreta, Mercader detingut poc després d'haver atemptat mortalment contra Trotski


Caritat Del Rio, una de les fundadores del PSUC i la mare de Ramon Mercader, havia participat també en el complot per matar a Trotski i inclús havia influït al seu fill per que el matés. Caritat Del Rio, que també era a Mèxic, va fugir immediatament del país per no ser detinguda. Al caps d’uns mesos va arribar a la Unió Soviètica a on fou rebuda com una heroïna, va fixar la seva residència a Moscou a on se li oferí un apartament de luxe i s’afilià al PC de la URSS.


Maria Caridad del Río, la mare de Ramon Mercader el 1944 a Moscou



EL PSUC I EL PCE A FRANÇA I A L’INTERIOR EN LA POSTGERRA

A finals de 1939 la majoria de membres del PSUC havien set enviats a Mèxic pel partit després de sortir dels camps de refugiats de França, a on com ja he esmentat es produí la primera gran fugida de destacats militants de la disciplina del partit.

Josep Miret, Josep Moix i Joaquim Olaso van quedar com els representants del PSUC a la França, que ja havia set envaïda per l’exèrcit nazi alemany i eren a la zona sud en que els alemanys no hi havia entrat però hi tenien un govern imposat per ells. Aquests estaven en total coordinació dins d’aquella clandestinitat amb els membres del PCE, que tenia a Jesús Monzón com a cap de la secció a França. Però el PCE, gràcies a que era el partit a qui Moscou i la IC oficialment ajudava més, va agafar les regnes de tots els militants clandestins a França i allí manava per sobre del PSUC. Joaquim Olaso va abandonar al poc temps la disciplina del PSUC i la seva submissió al PCE i se’n va anar clandestinament a París.


Jesús Monzón, cap de la delegació del PCE a França a partir de 1940


Josep Moix i Regàs, el proposat per dirigir el PSUC a França i precisament un dels militants del PSUC més favorables a la submissió del PSUC envers al PCE, va haver de fugir a Mèxic ja que les autoritats franceses, que estaven sota la invasió alemanya, l’havien detectat, quedant llavors Josep Miret i Fusté com a màxim dirigent del PSUC clandestí a França.

Josep Miret era uns dels militants del PSUC més contraris a estar sota el domini del PCE i no gaudia de la confiança del PCE ni de Moscou i a més com ja que com recordarem havia set un dels que juntament amb Miquel Serra i Pàmies havien depositat els fons del PSUC en un banc francès enlloc de en el banc rus, cosa que augmentava aquesta desconfiança. Jesús Monzón del PCE però, seguia manant sobre les decisions tant del PCE com del PSUC per sobre de Miret a França i també era ell qui ordenava quins militants del PSUC havien d’anar a Barcelona per ajudar en la resistència interior.


Josep Miret i Musté i Josep Moix i Regàs, dirigents del PSUC clandestí a l'Estat Francès als primers anys 40


Josep Miret que en teoria, però no en la pràctica, era el màxim dirigent del PSUC a França, també col·laborava amb el maquis francès contra els alemanys i el 30 de novembre de 1942 fou detingut a París. Josep Miret moriria dos anys després en un camp de concentració nazi.

El 1942 José Díaz, el que havia set fins llavors secretari general del PCE va morir a la URSS, concretament a Geòrgia, al suïcidar-se després de patir una llarga i dolorosa malaltia. Dolores Ibárruri va ser nomenada la nova secretaria general de PCE i solia viure a la URSS i estava plenament identificada amb Stalin.

El 1943 a causa de la II guerra mundial i just poc després de que les tropes alemanyes haguessin set derrotades a la URSS en la seva invasió, es va decidir des de Moscou que per evitar recels entre els treballadors dels diversos partits contendents es dissolia la Internacional Comunista (IC), pel que la incorporació del PSUC a la IC quedà sense efecte. El PSUC ja no era un partit nacional català reconegut per la IC.

Aquell 1943 Antoni Paredes i Vidal, un dels dirigents del PSUC interior que eren a Barcelona, li fa fer arribar a Joan Comorera un missatge en el que l’informava que tota la direcció del PSUC interior estava dirigida pel PCE des de França. Antoni Paredes també va informar a Comorera que Leon Trilla, el màxim dirigent del PCE interior clandestí a Madrid i que estava sota les ordres de Jesús Monzón, li havia ordenat a ell mateix, a Paredes, que se’n anés a altres llocs de l’Estat Espanyol lluny de Catalunya, per treballar pel PCE, cosa a la que Agustí Paredes si va negar, ja que ell volia actuar com a militant del PSUC i a Catalunya i no com a militant del PCE.

A partir de llavors Joan Comorera va intentar reaccionar enviant a més militants del PSUC des de Mèxic a Barcelona amb noves ordres per intentar que el PSUC tornés a agafar les regnes allí i no estar dirigit pel PCE. Primer va enviar a Barcelona a principis de 1944 des de Mèxic a Josep Serradell i a Margarida Abril, dos membres de les joventuts del PSUC que a més eren parella, a Barcelona per fer-se càrrec de la direcció del PSUC interior sota les seves ordres i trencar la seva submissió al PCE allí.


Josep Serradell i Margarida Abril el juny de 1943 en el vaixel de Mèxic a Argentina per anar després al PSUC clandestí interior a Barcelona


Per altra banda Eduard Pérez i Martí, havia set nomenat cap de la delegació del PSUC a França. En poc temps però, per ordres del PCE Eduard Pérez era enviat a Barcelona per fer-se càrrec del PSUC interior i substituint amb el càrrec a Josep Serradell. El PCE tornava incrementar el seu domini en el PSUC interior, donant contínuament ordres concretes a Eduard Pérez, d’esquenes a Comorera. Lluís Nogués, era nomenat llavors cap del PSUC a França, a on seguia sota les ordres del PCE allí.

Per aquells dies León Trilla va anar de Madrid a França i Jesús Monzón el va substituir en el PCE l’interior a Madrid. S’havien intercanviat els papers.


MANIOBRA DEL PCE PER DOMINAR TOTALMENT EL PSUC INTERIOR

Durant aquell 1944 però es va produir una maniobra per part del PCE per tornar a fer-se definitivament i de manera total amb les regnes del PSUC clandestí de l’interior de Catalunya. Pere Canals i Cambrissas, un militant del PSUC que era a Mèxic i que era favorable a que el PCE i el PSUC fossin el mateix partit, va marxar cap a Madrid per posar-se sota les ordres de Monzón i del PCE amb la finalitat d’anar a Barcelona a dirigir el PSUC interior, totalment d’esquenes a Comorera que no en sabia res. Pere Canals va mentir als principals dirigents del PSUC de Barcelona, Eduard Pérez i Josep Serradell, dient que l’havia enviat Comorera per dirigir el PSUC interior de Catalunya.

Pere Canals i Cambrissas havia set del Partit Comunista de Catalunya el 1932 i al poc temps es va traslladar a les Balears a on es va incorporar al PCE i va ser un dels màxims dirigents del partit a les Balears fins que es va incorporar al PSUC a Catalunya al poc de començar la guerra del 1936.

El desembarcament de Normandia el juny de 1944 i l’alliberament de França per part dels aliats havia animat a Jesús Monzón que liderava la delegació del PCE interior a Madrid, a comunicar a la delegació de França que organitzés una invasió guerrillera des de la frontera francesa i que escollissin un lloc dels Pirineus per dur-la a terme.

Malgrat que també es van reclutar nombrosos guerrillers del PSUC per acompanyar als del PCE, el PSUC seguia subordinat a França a les ordres del PCE per una invasió que havia de començar per Catalunya, concretament per la Vall d’Aran.

El Buró polític del PCE de Mèxic envia l’octubre de 1944 a Santiago Carrillo com a responsable del PCE a França. Quan la invasió guerrillera que es va produir l’octubre de 1944 per la zona de la Vall d’Aran va patir les primers derrotes militars a l’interior, Santiago Carrillo va ordenar cancel•lar-la i ordenà la retirada. Això va crear un enfrontament de Carrillo amb Monzón ja que aquest últim era contrari a aturar la invasió guerrillera. Pere Canals, el cap de la delegació del PSUC interior, va fer costat a Monzón en no estar d’acord en aturar la invasió guerrillera, malgrat que ja havia patit una derrota i tenia poques possibilitats.

Santiago Carrillo va refer les organitzacions del PCE i del PSUC a França, després del fracàs de l’acció de la Vall d’Aran per orientar-les en la línia política de la direcció del partit que era a Mèxic. També va voler fer el mateix a l’interior i va enviar Agustín Zoroa a Madrid per parlar amb Monzón i a Castro Garcia Roza a Barcelona per parlar amb Pere Canals.


L’ASSASSINAT DE LLIBERT ESTARTÚS

El setembre de 1944 va ser assassinat en un camp de concentració nazi a Àustria Josep Miret, que era aquell que havia set cap de la delegació clandestina del PSUC a França i que havia set detingut pels alemanys el 1942, quan també col·laborava amb el maquís francès, fet ja comentat abans.

Abans de morir Josep Miret li havia enviat una carta al també militant del PSUC Emili Garnier i Barrera en la que entre altres coses li deia: “No ens fiéssim de lliberts”. Emili Garnier va interpretar que podia ser un missatge en clau que volia dir que el militant del PSUC Llibert Estartús l’havia delatat. Quan Josep Miret va ser assassinat al camp de concentració, Emili Garnier va informar a la delegació del PSUC a França de la carta i aquests van interpretar també que la carta inculpava a Llibert Estartús.

La major part de la delegació del PSUC a França també ho va veure així i van convocar a Llibert Estartús a una reunió a Marsella per parlar de l’assumpte el desembre de 1944. Però després de la reunió Llibert Estartús fou assassinat per membres del PSUC. No se sap però quins militants eren a la reunió, ni de que van parlar, ni qui el va matar, ja que hi ha un gran secret històric del PSUC sobre l’assumpte.

A altres militants del PSUC els sorprenia que un històric militant com Llibert Estartús, que havia set primer cap de les joventuts del BOC el 1931 i després va entrar al PSUC quan es va fundar el 1936, fos un delator. El mateix Emili Garnier, el que va denunciar la carta de Miret que podia inculpar a Llibert Estartús, molts anys després en un escrit que va publicar en el nº 201 revista l’Avenç de 1996, també es mostra sorprès de que Estartús fos un delator i afirma que podria haver actuat així per suborn o per tortures, però es reafirma en que creu que en la carta n’hi havia prou per inculpar-lo. De totes maneres diu que no en sap res de qui eren els que el van matar i que ell no hi va tenir res a veure, encara que afirma que van ser membres del PSUC en venjança per la mort de Miret. Tot això passà quan Comorera encara era a Mèxic i és un fosc assumpte del que n’hi ha bastant silenci en la historiografia del PSUC.


COMORERA SEGUEIX ENVIANT MÉS MILITANTS A BARCELONA

Joan Comorera, a finals de 1944 ja sabia que Pere Canals l’havia traït per fer-se amb la direcció del PSUC interior a Barcelona i que tant Eduard Nogués com Josep Serradell i tots els altres militants estaven sota les seves ordres i també del PCE.

Per tant el gener de 1945 Joan Comorera va enviar al militant del PSUC Pere Pujol des de Mèxic a Barcelona per intentar recuperar l’autonomia del PSUC interior.

El febrer de 1945 arribà a Barcelona Lluís Nogués, que fins llavors era a la cúpula del PSUC a França des de que havia marxat Eduard Pérez a l’interior, incorporant-se també a la cúpula del PSUC interior. La seva funció era la connexió amb els quadres que eren a França.

En els primers mesos de 1945 actuaven a Catalunya diversos grups guerrillers de PSUC sota el nom de Agrupació Guerrillera de Catalunya (AGC) i que a la vegada estaven englobats dins de la Agrupación de Guerrilleros Espanyoles (AGE) creada pel PCE, amb caps com Pere Romeral, Josep Aymerich, Josep Bru, Moisés Hueso, Joan Cuadrado, Joan Hidalgo, Josep Tamborero, Bonifaci Garcia, Josep Ventura i Vilagrassa i Josep Serrat entre altres. Aquests grups, tingueren alguns tirotejos amb les forces de l’exèrcit i la policia espanyola. També el PCE tenia un grup guerriller a Catalunya liderat per Miguel Núñez i que actuava coordinat amb els grups guerrillers del PSUC, ja que en realitat tots estaven sota les ordres de la delegació del PCE a França.


EL GUERRILLER JOSEP MAS I TIÓ TRENCA AMB LA DISCIPLINA DEL PSUC

Cal ressaltar que Josep Mas i Tió, un important cap guerriller del PSUC, que venia de militància independentista i havent passat pel Partit Català Proletari (PCP) als anys 30, el 1943 havia abandonat la disciplina del PSUC al sud de l’Estat Francès a la Catalunya Nord, decebut per la submissió del PSUC al PCE, tot i criticant a Comorera per haver permès això. Josep Mas va organitzar un grup curiós grup guerriller propi fora de la disciplina del PCE i del PSUC amb catalans tant nascuts a la Catalunya Nord com a la Catalunya dins de l’Estat Espanyol i que feien tant de maquis contra els invasors alemanys com incursions a la Catalunya interior, col·locant algunes bombes i tenint alguns tirotejos amb la guàrdia civil, especialment en la zona de Ripoll.

A aquest grup guerrillers de Josep Mas i Tió li va posar el nom de “Columna Macià-Companys”, per ressaltar el seu caràcter independentista, cosa que provocà les fortes crítiques del PCE acusant-los de que eren uns nacionalistes burgesos, cosa incompatible amb el comunisme, per altra banda una acusació típica dels comunistes centralistes espanyols. A més el PCE havia decidit matar a Josep Mas per traïdor, però la seva condició  de que el seu grup fos considerat també un maquis francès contra els alemanys pels mateixos caps militars francesos a l’exili i en la clandestinitat interior, va fer que el PCE no s’atrevís a intentar-ho. Josep Mas és bastant conegut a l’Estat Francès i considerat un heroi nacional, mentre que a Catalunya no el coneix ara quasi ningú. Va morir de la manera més ximple el 1946 quan se li va disparar accidentalment la pistola que manipulava amb el seu fill a la seva casa de Sallagosa, a la Cerdanya de la Catalunya Nord.


Josep Mas i Tió al 1945



MÉS MILITANTS DEL PSUC VAN DE MÈXIC A BARCELONA

Entre maig agost de 1945 quan ja havia acabat la II Guerra Mundial, Joan Comorera va enviar a Barcelona procedents de Mèxic a Evarist Massip, Napoleó Figuerola, i Joan Gallofré per reforçar la seva influència al PSUC clandestí interior.

En aquells moments Santiago Carrillo havia assumit de fet tant la direcció del PCE com del PSUC a França, com abans havia fet Monzón, sobre tot pel que fa al pas de fronteres. Carrillo va enviar a un bon nombre de militants del PCE a Madrid per acabar amb la influència de Monzón, amb qui estava enfrontat per l’afer de la invasió de la Vall d’Aran de l’any anterior i per visions diferents de com dirigir el PCE clandestí.

El juny de 1945 Jesús Monzón és detingut a Barcelona a on hi havia acudit per preparar la seva sortida a França per parlar amb Carrillo després de que aquest li hagués demanat. A Barcelona Monzón havia set acollit per Pere Canals qui l’havia instal·lat a casa del membre del PSUC Jordi Serra, que també fou detingut.

El juliol de 1945 s’havia reorganitzat l’organització político-militar del PSUC, la guerrilla interior de Catalunya dirigida per Joaquim Puig i Pidemunt Joaquim Yúfera. Angel Carrero, Serrano i Carretero, membres del PSUC que havien set enviats a la Catalunya interior des de França per Carrillo, que seguia dirigint realment tant el PCE com el PSUC a la zona. A la Catalunya interior Pere Canals seguia sent el cap del PSUC allí i com s’ha esmentat abans actuava totalment com a membre del PCE quan havia vingut a Barcelona d’esquenes a Comorera a fer-se càrrec del PSUC sota les ordres de Monzón l’any anterior. Josep Serradell, enviat per Comorera un any abans, estava sota les ordres de Canals. 

Per altra banda el setembre de 1945 era mort a Madrid León Trilla, que havia tornat a l’interior quan va ser detingut Monzón. Segons molts historiadors va ser mort per odres de Carrillo ja que representava la dissidència interior amb la direcció del PCE i que havia set del sector de Monzón.


COMORERA ARRIBA A FRANÇA I PERE CANALS ÉS ASSASSINAT

En aquells moments el setembre de 1945 havia passat per Barcelona Wenceslao Colomer, secretari general de les joventuts del PSUC i que era el gendre de Comorera, per entrevistar-se amb Pere Canals per informar després a les direccions del PCE i del PSUC a França del treball de Canals.

Finalment Joan Comorera es va traslladar de Mèxic a França el novembre de 1945 per així poder controlar més de prop al PSUC clandestí tant a França com a l’interior, sobre tot des de que l’infiltrat del PCE Pere Canals, s’havia fe amb la direcció del PSUC interior.


Reunió PCE-PSUC a finals de 1945 a Toulouse. D'esquerra a dreta: Enique Lister, Francisco Antón, Santiago Carrillo (d'empeus), Dolores Ibàrruri i Joan Comorera. 


Joan Comorera va ordenar a Pere Canals deixar la direcció del PSUC interior i tornar a França per entrevistar-se amb ell. També li va ordenar que deixés a Josep Serradell com a cap del PSUC interior. Però Pere Canals, com últim acte d’indisciplina amb Comorera no va deixar la direcció a Josep Serradell, amb qui havia tingut tensions, sinó que a Evarist Massip, que curiosament havia set enviat feia pocs mesos precisament per Comorera a Barcelona des de Mèxic.

Joan Comorera va demanar informes als membres del PSUC interior sobre l’actuació de Canals. Tant Josep Serradell, Evarist Massip, Antoni Nogués com Antoni Senserrich, un altre dirigent del PSUC interior, van donar molts mals informes de Pere Canals, acusant-lo de no haver promogut reunions col·lectives i actuar de manera dictatorial, d’haver provocat caigudes de militants polítics i de guerrillers per manca de seguretat i sobre tot d’haver traït a la direcció del PSUC menyspreant les seves ordres i defensar que el PSUC fos un mera secció regional del PCE. També va incloure algunes acusacions d’haver gastat diners del partit en benefici propi, com festes, cotxes, etc. Només Isabel Esteva, la qual havia compartit pisos clandestins amb Canals, va donar bons informes de Pere Canals dient que havia actuat correctament.

També Wenceslao Colomer li va dir a Comorera que segons els informes que havia recollit a Barcelona en el poc temps que hi va estar ell opinava que Canals havia actuat correctament, però Comorera no va tenir gaire en compte aquest informe ja que no venia d’un militant que hagués conviscut molt temps amb Canals a Barcelona.   

Pere Canals va ser mort a trets a França durant el primer trimestre de 1946, encara que no s’ha pogut confirmar la data ni ell lloc. Hi ha un misteri i silenci oficial tant des de la historiografia del PSUC com del PCE sobre qui va donar l’odre de matar a Canals. Com he esmentat abans tant el PSUC com el PCE tenien a Canals en el punt de mira per diferents motius abans esmentats, sobre tot Joan Comorera qui considerava un traïdor a Canals per haver intentat d’esquenes seves fer del PSUC una mera delegació del PCE, maniobra organitzada per Monzón. Però el PCE oficial, en aquells moments amb Carrillo com a delegat a França i Dolores Ibárruri com a secretaria general, tenien a Canals com un dissident perillós afí a l’antic equip de Monzón i Trilla.

Per tant, si bé està clar que a Canals el va matar o el PSUC o el PCE, si bé Comorera era el tenia més en contra de Canals, bé podria ser que la seva mort fos decidida per una pinça entre Comorera i Carrillo per diferents motius cadascun o segons diuen altres per les acusacions d’haver-se aprofitat de fons del PSUC i quan dirigia el PSUC interior, com diuen algunes versions.


Pere Canals fotografiat a Mèxic el 1943 poc abans d'anar a Barcelona



DESTITUCIÓ D’EVARIST MASSIP

Però després de l’assassinat de Canals la direcció del PSUC, amb ja Joan Comorera dirigint directament la delegació a França, va procedir a depurar a aquells que consideraven que havien col·laborat o set afins amb Canals.

El febrer de 1946 Joan Comorera va restituir a Josep Serradell com a cap de la delegació del PSUC interior. Evarist Massip va ser destituint ja que Pere Canals l’havia nomenat cap de la delegació del PSUC interior quan va tornar a França requerit per Comorera, en contra de les ordres d’aquest que li havia dit que nomenés a Josep Serradell com abans he esmentat, pel que va interpretar que Evarist Massip era afí a Canals. Però en realitat no era així, sols que Canals tenia disputes amb Serradell i havia nomenat a Massip per aquest motiu perquè era el primer que tenia a ma, ja que no volia nomenar a Serradell.

Comorera i la direcció del PSUC, ara a l’Estat Francès, van considerar que a part d’Evarist Massip, també Lluís Nogués, que havia set enviat pel PCE l’any anterior a Barcelona, també havia col·laborat amb Canals, pel que els van apartar als dos del partit l’abril de 1946 quan van tornar a l’Estat Francès, malgrat que havien donat mals informes de Canals ja que Comorera va pensar que ho havien fet sols per defensar-se de les acusacions. També Isabel Esteve, que havia col·laborat fins llavors amb Canals a Barcelona, va ser apartada del partit, però ella si que havia donat bons informes de Canals.

Però Eduard Massip era fidel al PSUC i no al PCE i el ser posat sota sospita sols obeïa a la maniobra que Canals havia fet de nomenar-lo cap del PSUC interior enlloc de a Serradell com li havia ordenat Comorera quan va marxar a França avants de que el matessin. En poc temps Eduard Massip tornà a guanyar-se la confiança de Comorera i després de tenir un càrrec important en la redacció de la revista del PSUC “Treball” a l’Estat Francès, es va convertir aviat en un dels màxims col·laboradors de Comorera quan aquest es va enfrontar tres anys després a la direcció del PCE pel tema de l’autonomia real del PSUC, mentre curiosament el seu home de confiança Josep Serradell es posà del costat de les propostes PCE en contra de Comorera com veurem més endavant.

Tot això havia coincidit en el temps amb l’afusellament per part del règim franquista dels membres del del PSUC interior Manuel Donaire, Francesc Serrat i Joan Arévalo el 25 de febrer de 1946, que havien set detinguts quan formaven part d’un grup guerriller, que entre les seves accions figurava la mort d’un dirigent falangista. 


EL POUM A LA POSTGUERRA, LA FUNDACIÓ DEL MSC I ELS EX DEL PSUC 

Durant aquells primers cinc anys de resistència de la postguerra dins de l’Estat Francès i a l’interior, l’altre partit marxista català durant la guerra, el POUM, també va patir un procés de divisions i mentre alguns dels seus militants volien seguir mantenint el partit, un part important van fer pinya comú amb molts dels que havien deixat el PSUC per intentar formar un moviment marxista sobiranista d’àmbit català.

Com ja he esmentat abans en l’escrit, una gran part dels principals dirigents històrics del PSUC que eren exiliats a Mèxic, a altres països llatinoamericans i a França, a partir de 1940 van començar a abandonar la disciplina del PSUC per considerar que estava massa submís al PCE i a Stalin, el qual era contrari a l’autonomia plena del PSUC. Alguns d’ells, juntament amb altres exiliats catalans d’altres forces, formaren primer el Moviment Social d'Emancipació Catalana (MSEC) com ja s’ha dit abans.

El gener de 1945 alguns d’aquests ex membres del PSUC quan es dissolgué el MSCEC entre els que destaquen Manuel Serra i Moret, Víctor Colomer, Àngel Estivill, Enric Brufau i Joan Aleu, entre altres ex membres del PSUC i d’altres forces, encapçalaren la unió amb ex destacats membres del POUM com entre altres Josep Rovira, Jordi Arquer, Josep Coll o Josep Pallach, aquest últim un dels principals dirigents de les joventuts del POUM durant la guerra, i fundaren el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), amb la idea de desenvolupar un marxisme i socialisme català fora de les submissions tant del PCE i Stalin i d’altres directrius foranes.

Per altra banda, alguns ex membres del PSUC com Miquel Ferrer, Josep Soler, Rossend Cabré, que s’havien integrat abans en aquell Moviment Social d'Emancipació Catalana (MSEC) s’integraren el 1945 al Consell Nacional de Catalunya (CNC), organisme inicialment fundat per membres del govern de la Generalitat amb Companys al davant a l’acabar la guerra i que aplegava a exiliats antifranquistes de tendència nacionalista catalana i esquerrana.  

Altres d’aquells ex membres del PSUC i del MSEC com Pere Aznar, Artur Cussó o Abelard Tona entre altres, van promocionar Centres Catalans d’exiliats a llatínoamèrica.  

El POUM a l’acabar la guerra havia quedat sota mínims. Inicialment una gran part van intentar seguir treballant pel POUM a partir de 1939. Però cap el 1945 ja sols eren uns pocs militants que mantenien de manera simbòlica el nom, ja que la majoria havien abandonat el partit, com Josep Rovira, Jordi Arquer, Josep Coll i Josep Pallach entre altres que havien ajudat a fundar el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) juntament amb ex militants del PSUC abans esmentats. Altres s’havien unit a altres alternatives comunistes o socialistes dissidents internacionals des de l’exili, com Julià Gómez “Gorkin” i altres simplement abandonaren el partit per dedicar-se a escriure pel seu compte com Narcís Molins i Fàbregas.

Entre els que encara intentaren mantenir viu el POUM a partir de 1945 destaquen entre altres Juan Andrade Rodríguez, Luís Portela Fernández, Wilebaldo Solano, Pere Bonet i Cuitó, Josep Rodés i Bley, Enric Adroher i Pascual “el Gironella” i Daniel Rebull i Cabré. Aquests, menys Daniel Rebull, que va abandonar el partit el 1953 per discrepàncies amb la direcció del partit, van mantenir el non del POUM quasi fins a la transició de 1976 però no van aconseguir que sortís del seu caràcter molt minoritari ni que tinguessin relleu.


JOAQUIM MAURIN, EL LIDER ORIGINAL DEL POUM A L’EXILI

Un apartat especial de la postguerra mereix Joaquim Maurín, el capdavanter de la fundació del marxisme català ja el 1922, quan va deixar de ser secretari general de la CNT liderant la FCCB, fundador del BOC als principi dels anys 30, que era el marxisme sobiranista català majoritari i dissident de Moscou i del PCE i el principal fundador i primer líder del POUM quan es va fundar el 1935.

Joaquim Maurín i Julià, el primer gran líder del POUM quan aquest es va fundar el 1935, al començar la guerra del 1936 havia quedat detingut en el bàndol franquista i va estar tota la guerra a la presó, cosa que havia permès a Andreu Nin a liderar el POUM. No va ser jutjat fins el 1944 en que fou condemnat a 30 anys de presó. El 1946 però, en una època de pressions internacionals després d’acabada al II Guerra Mundial fou alliberat sota llibertat vigilada a Madrid. El 1947 se’l va permetre sortir de l’Estat Espanyol i es traslladà a París a on connectà inicialment amb alguns dels que encara mantenien el POUM a l’exili i la seva revista “la Batalla” com Wilebaldo Solano.

Joaquim Maurín però no s’integrà al POUM de l’exili i es traslladà a viure als Estats Units concretament a Nova York. Allí Maurin va fundar una agència de premsa anomenada American Literary Agency, que es va convertir en una de les més prestigioses, ideada per escriure articles sobre l’Amèrica Llatina. Maurin es va dedicar a escriure diversos articles polítics d’actualitat i alguns sobre reflexions de l’evolució del marxisme i també a fer crítica de la URSS estalinista.

Als anys 50 Joaquim Maurin va tenir una estreta relació, acostament polític i col•laboració amb el president de Costa Rica Josep Figueres Ferrer, un socialdemòcrata de pares catalans, que va guanyar unes eleccions el 1953 després de que uns anys abans hagués derrocat  un règim caciquista promovent una sagnant revolta.

El govern de Josep Figuers tenia una tendència socialdemòcrata però d’una ala molt esquerrana. Les primeres mesures de Figueres foren bastant radicals nacionalitzant la banca, posant forts impostos al capital i una regulació dels preus de cafè que anava en contra dels especuladors i que afavorí a les classes més desfavorides. Malgrat que Josep Figueres no era un pacifista, ja que havia derrocat a l’antic règim després de provocar una sagnant guerra civil, va abolir l’exèrcit, ja que la majoria de militars eren afins a l’antic règim amb el perill de cop d’estat que això comportava i a més va dir que  s’havia demostrat que en un cas de necessitat, una milícia popular improvisada, com la que ell havia organitzat, podia derrotar a un exèrcit, per tant no el veia necessari.

Va ser a partir de 1953 que Joaquim Maurin, va anar a Costa Rica i va començar a donar suport polític i a col·laborar estretament amb el president Josep Figueras. A conseqüència d’això Joaquim Maurin fou nomenat per Figueres assessor polític i funcionari de premsa de Costa Rica a la ONU entre 1954 i 1957.

Joaquim Maurin va estar molt temps sense escriure gaire sobre el seu passat, a part d’algun article sobre el temps de la república ja que, segons la seva dona, la frustració d’haver passat tota la guerra en una presó franquista l’havia traumatitzat. Quan finalment Maurin es va decidir a iniciar unes memòries, va morir poc després el 1973 havent escrit sols uns pocs capítols.


EL PSUC A PARTIR DE 1946

Però seguint amb el fil de la delegació del PSUC a l’Estat Francès a on el 1945 ja hi havia acudit des de Mèxic el seu secretari general Joan Comorera, que veia que tant la delegació del PSUC a França com a l’interior havia caigut pràcticament en mans del PCE i després de l’obscur assumpte de l’assassinat de Pere Canals a principis de 1946, seguiré amb alguns aspectes de la seva evolució a partir de 1946.

Després d’algunes caigudes van quedar el 1946 tres grups guerrillers del PSUC interior dirigits per Ángel Carrero, que havia deixat la comissió política-militar en mans de Pere Valverde. Aquests grups guerrillers col·locaren algunes bombes entre 1946 i 1947.

A la tardor de 1946 Josep Serradell va marxar cap a França deixant a Joaquim Puig i Pidemunt com a cap de la delegació interior del PSUC. El març de 1947 la direcció del partit va enviar des de França a Sebastià Piera per fer-se càrrec de la direcció del PSUC interior, passant Joaquim Puig i Pidemunt a responsabilitzar-se de la direcció de “Treball”

Ferran Rius s’ocupava de la política d’unitat i Pere Valverde de la comissió política- militar. Pere Valverde es va fer càrrec també dels grups guerrillers quan van detenir a Àngel Carrero.

Després de detenir a Angel Carrero la policia va trobar pistes de la delegació clandestina del PSUC i l’abril de 1947 la policia va detenir també a Sebastià Piera, Joaquim Puig i Pidemunt, Numen Mestre, Ferran Rius, Serrano, Pere Valverde i altres, en total uns 80, una gran caiguda. Això va desmuntar tota la organització política, sindical i guerrillera que s’havia muntat des de 1946.

Aquell 1946, un cop acabada la guerra mundial i sobre tot després de que una gran part d’ex dirigents del PSUC que eren a Mèxic havien abandonat el partit per considerar que perdia sobiranisme envers al PCE i molts d’ells s’havien unit al Moviment Socialista de Catalunya (MSC) juntament amb alguns importants ex dirigents del POUM i d’altres forces com abans he esmentat, Joan Comorera s’envoltà dins de la cúpula del PSUC dels vells militants encara eren fidels a ell i al PSUC per intentar fer pinya per mantenir la plena sobirania del PSUC. Els més destacats eren Miquel Valdés, Rafael Vidiella, Pere Ardiaca, Josep Moix, Amadeu Bernardó, Josep Marlès, Wenceslao Colomer, Pau Cirera, Tomàs Molinero, Joaquim Pou, Josep Serradell, Margarida Abril i Evarist Massip entre altres.

Joan Comorera es reafirmà com a secretari general del PSUC i va escriure un document en que qualificava a tots els dissidents que havien abandonat el PSUC, que eren la majoria dels que hi havia durant la guerra, de desertors, lladres, traïdors, trotskistes, aventurers, immorals i separatistes. Comorera encara confiava que el PSUC mantingués una autonomia respecte al PCE i a la vegada aconseguís el seu suport i el de la URSS en aquest fet. 

Amb la direcció interior desmantellada després de l’allau de detencions, a mitjans d’abril de 1947 Josep Serradell tornà de França a Barcelona per encapçalar de nou la direcció del PSUC interior.

L’octubre de 1947 arribà a Barcelona Gregori López Raimundo, que era un militant d’origen aragonès i havia estat a afiliat de les joventuts del PSUC durant la guerra i que havia estat a Mèxic fins a 1945 fins que es va traslladar a França.

Un cop a Barcelona López Raimundo es va dedicar a les tasques d’organització. El desembre de 1947 Josep Serradell, ja bastant detectat per la policia, va marxar definitivament a França i López Raimundo va quedar com a màxim responsable de la delegació del PSUC interior.

Quan Gregorio López Raimundo es va fer càrrec del PSUC interior la situació era bastant dolenta després la gran caiguda de l’abril de 1947 i la cosa empitjorà amb més caigudes i detencions el 1948, de les que López Raimundo se’n va lliurar seguint al cap de la delegació.


Gregorio López Raimundo, es feu càrrec del PSUC interior el 1947


A partir de llavors la branca sindical del PSUC clandestí interior s’emmotllà a les comissions obrers que organitzaven els mateixos treballadors més que dirigir-les ideològicament des del PSUC, cosa a la que el partit es va adaptar canviant la seva política sindical i finalment amb els anys dirigint-la en amb el nou sistema adoptat. Aquelles comissions obreres, que majoritàriament operaven dins de la UGT clandestina, si bé partien d’una ideologia marxista, es basaven més en les reivindicacions laborals que en la propaganda política de partit. 


L’EXPULSIÓ DE COMORERA I AFUSELLAMENT DE MÉS MEMBRES DEL PSUC

A partir de 1947 el PCE, que estava encapçalat principalment per Dolores Ibárruri, Santiago Carrillo, Vicente Uribe, Enrique Líster i Antonio Mije entre altres, juntament amb les autoritats de la URSS van iniciar una nova ofensiva  per pràcticament eliminar al PSUC i convertir-lo en una sucursal regional del PCE a l’exili. Comorera va ser nomenat el 1948 membre del buró polític del PCE per tenir-lo més controlat i com primer pas per l’eliminació del PSUC. Joan Comorera aplaçava l’acceptació del càrrec amb excuses, ja que no es volia enfrontar directament amb la URSS ni tampoc volia eliminar al PSUC, encara que finalment es va veure forçat a acceptar el càrrec.


Joan Comorera, el tercer per la dreta, en una reunió del Buró polític del PCE el 1948. A la seva esquerra Santiago Carrillo i Enrique Líster. A l'esquerra parlant, Dolores Ibàrruri.


Mentre passava això el febrer de 1949 eren afusellats a Barcelona els membres del PSUC interior Joaquim Puig i Puidemunt, Numen Mestre i Ferrando, Pere Valverde i Fuentes i Angel Carrero Sancho, que havien set detinguts en la gran caiguda de 1947.


La revista del PSUC "Treball" informant de l'afusellament a Barcelona el febrer de 1949 de quatre militants del PSUC, Pere Valvderde, Joaquim Puig i Pidemunt, Numen Mestre i Angel Carrero 


El 1949 mentre el PCE intentava orientar la seva lluita combinant la seva proposta d’objectiu final d’una Espanya socialista amb la col·laboració amb altres forces antifranquistes per fer caure el règim, Joan Comorea, que ja era membre del PSUC i del PCE a la vegada, va tornar a introduir la seva proposta de República Socialista Catalana federada lliurement amb les Repúbliques Socialistes Ibèriques i va insistir en tornar a recuperar l’autonomia del PSUC. La reacció del PCE va ser de rebuig acusant a Comorera un altre cop de nacionalista burgès i les autoritats de la URSS amb Stalin al davant van cridar a Comorera a sotmetre’s a les directrius del PCE, com a partit central de tots els comunistes de l’Estat Espanyol, tot i acusant a Comorera d’afí al règim de Tito a Iugoslàvia, que era un petit estat socialista amb diverses repúbliques confederades i es considerava d’un socialisme dissident a la URSS. En realitat era mentida, ja que Comorera no era ni afí a Tito i inclús l’havia criticat nombroses vegades. 

Aquell 1949 Joan Comorera es va rebel·lar ja definitivament contra la direcció del PCE i de rebot amb les autoritats de la URSS i va proposar un nou congrés del PSUC per canviar la trajectòria del partit i recuperar-lo com a partit nacional català.  

No oblidem que la immensa de majoria d’ex dirigents del PSUC més sobiranistes ja havien abandonat el partit entre 1939 i 1943 i els que quedaven eren o els que havien set més favorables a la submissió amb el PCE o alguns que havien canviat d’opinió com Comorera. A part el PCE i la URSS s’havien encarregat d’introduir més elements afins seus en la direcció del PSUC. Tot això portà que en el congrés del PSUC de 1949 van guanyar la votació el seguir lligat institucionalment amb el PCE i seguir les seves directrius i les de la URSS.

Joan Comorera es va reunir el 1949 amb Josep Marlès a París que li feia costat a París, per formar una nova cúpula paral·lela del PSUC amb els afins seus que desautoritzés a la cúpula existent. A Comorera i a Marlès els feren constat entre altres Miquel Valdès, Amadeu Bernardó, Emili Garnier i Barrera, Pau Cirera, Joaquim Pou, Tomàs Molinero i Evarist Massip.


Josep Marlès i Joan Comorera el 1949 a París


La reacció de la cúpula oficial del PSUC formada per Josep Moix, Rafael Vidiella, Wenceslau Colomer, Pere Ardiaca, Margarita Abril y Josep Serradell, que eren afins al lligam orgànic amb el PCE, van decidir expulsar a Comorera no sols de secretari general sinó del partit el novembre de 1949, així com tots els que li feren costat esmentats abans. Aquests havien set fins feia poc fidels a Comorera però finalment van apostar pel lideratge del PCE i la URSS sobre el PSUC i van trair a Comorera, el qual va fer un últim intent de parlar amb les autoritats de la URSS per exposar la seva postura, però aquests aquests es decantaren a favor del PCE i per la seva cúpula submisa del PSUC

Tant Comorera com els altres membres del PSUC expulsats del partit amb ell, havien estat d’acord des de 1939 a seguir en el PSUC i en seguir mantenint el lligam orgànic amb el PCE, però quan el 1949 es volia ja pràcticament eliminar al PSUC com a partit català, van abandonar el partit juntament amb Comorera. De fet tots aquests inclòs Comorera, se n’adonaren uns anys més tard del que ja se n’havien adonat molts altres ex dirigents del PSUC que ja l’havien abandonat entre 1939 i 1943, en una època en que Comorera els havia fet greus acusacions de traïdors.


JOAN COMORERA TORNA CLANDESTINAMENT A BARCELONA

Joan Comorera el 31 de desembre de 1950 en un arravatament de ràbia i valor, va decidir juntament amb la seva dona Rosa Santacana anar pel seu compte de manera clandestina a Barcelona per intentar que el PSUC interior es mantingués fidel a ell i no al PCE, ja que considerava que nom de PSUC ara ja volia de facto PCE.

Des de l’exili tant Santiago Carrillo com Dolores Ibárruri i la cúpula del PCE, feien un forta campanya tant en la premsa com en la radio clandestina contra Comorera, acusant-lo de burgès anticomunista i de ser un perill pels militants del PSUC interior afirmant que tenia intenció de delatar-los.

També els membres de la cúpula del PSUC a l’exili feien escrits en la seva revista acusant a Comorera de nacionalista burgès i dissident. Especialment durs contra Comorera eren els articles de Wenceslao Colomer, que curiosament estava casat amb la seva filla. La filla de Comorera també va renegar del seu pare fortament influenciada pel seu marit, el PCE i els autoritats de la URSS.

Totes aquestes infàmies estaven destinades a evitar que els membres del PSUC interior es posessin al costat de Comorera, cosa que no passà majoritàriament ja que el cap de la delegació López Raimundo era fidel a la direcció oficial de PSUC i al PCE. Gregorio López Raimundo, el cap de la delegació interior fou detingut el 1951 durant la vaga de tramvies i va ser alliberat el 1954 en que sortí cap a l’estat francès.

Joan Comorera, juntament amb alguns militants fidels, a partir de 1952 va editar 32 números de la revista “Treball” pel seu compte per divulgar el que ell creia que era l’autèntic PSUC. En els articles del “Treball” que editava Comorera i els seus col·laboradors a l’interior, es ressaltava especialment el caràcter nacional català que havia de tenir el PSUC.

El 1954 Joan Comorera fou detingut juntament amb la seva dona Rosa Santacana i va ser jutjat el 1957, tres anys després de la seva detenció, sent condemnat a 30 anys de presó mentre la seva dona va ser absolta. Això va beneficiar al PCE, pel que hi ha teories de que va ser el mateix PCE qui el va delatar. Té sentit però tampoc s’ha pogut provar. Comorera, que estava malalt amb una bronquitis asmàtica va sol·licitar ser traslladat al l’Hospital Clínic de Barcelona però enlloc d’això fou traslladat al penal de Burgos a on morí un any després el 1958 a causa de la seva malaltia.


Joan Comorera, al mig, jutjat a Barcelona juntament amb la seva dona Rosa Santacana el 1957


Ni les direccions del PCE ni del PSUC es van fer ressò de la mort de Comorera, ja que el consideraven un enemic i un dissident, però al penal de Burgos Comorera va ser ajudat i atès per altres presos del PCE fins a la seva mort.

El Comitè executiu del PSUC a l’exili quedà format a partir de 1956 per Josep Moix (Secretari general), Margarida Abril, Pere Ardiaca, Josep Bonifaci, Emili Fàbregas, Gregori López Raimundo, Miquel Núñez, Carles Rebellón, Josep Serradell, Antoni Senserrich i Rafael Vidiella, que en aquells moments ja es podia considerar una total sucursal del PCE. Gregorio Lopez Raimundo va tornar a l’interior per tornar a encapçalar el PSUC clandestí a Catalunya.


MORT D’STALIN

El 1953 havia mort Stalin i havia set substituït per Nikita Khrusxov com a cap de la URSS. Khrusxov va renegar de la política anterior d’Stalin acusant-lo de fomentar massa el culte a la seva personalitat i d’haver fet purgues i execucions d’històrics líders de la revolució com les de 1936-38 sense cap justificació. No obstant això, si bé Khrusxov va fer importants reformes polítiques i econòmiques, també es va incrementar el seu enfrontament ideològic amb els països occidentals no comunistes sobre tot iniciada per  l’obsessió anticomunista dels Estats Units i amb el seu mandat es fa iniciar l’anomenada guerra freda. Allò va fer que tant ells com els soviètics iniciessin una escalada d’armament atòmic i nuclear i es disputessin algunes zones del món participant en algunes guerres. Malgrat les reformes, Khrusxov tampoc va trencar la burocratització del règim soviètic amb les seves cúpules permanents de poder, incrementades per perill que suposava la guerra freda.

A partir de 1956 el PCE començà a desvincular-se de l’estalinisme i va començar a prioritzar la col·laboració amb altres forces democràtiques en la seva lluita contra el franquisme, sent Santiago Carrillo nomenat secretari general del PCE el 1960 en substitució de Dolores Ibárruri. Per altra banda la seva sucursal a Catalunya el PSUC, nomenava el 1965 a Gregorio López Raimundo secretari general en substitució de Josep Moix, que passava a ser president del PSUC.


EL PCE I EL PSUC POST STALIN

La veritat és que alguns dels membres del PSUC que actuaren clandestinament tant a la França ocupada com a l’interior en ple franquisme, inclòs el mateix Joan Comorera, s’havien jugat la vida amb valor, tant els favorables a Comorera com els més partidaris de seguir les ordres del PCE.

El fet de que alguns d’aquests personatges formessin una nova cúpula del PSUC a partir de l’expulsió de Comorera el 1949 favorable a estar sota les ordres del PCE es pot considerar i molts ho consideren una actitud contrària al reconeixement de Catalunya com a nació. Alguns en canvi ho consideren com una priorització del marxisme sobre el nacionalisme deixant aquest tema per després de la suposada revolució. Més enllà de l’opinió que es tingui sobre aquest tema, el cert és que els militants del PSUC que van seguir fidels al PCE van acabar de trencar el que havia set la idea inicial del PSUC el 1936, un partit obrer sols d’àmbit català i que posava l’accent en que Catalunya era una nació i que havia de constituir una República Socialista Catalana, cosa que estava també influenciada pel gran nombre d’ex activistes d’Estat Català dels anys 20 que als anys 30 s’havien fet marxistes i que ingressaren al PSUC.

Uns anys després de la mort d’Stalin el 1953 i  coincidint amb la mort de Comorera el 1958 tant el PCE com el PSUC van experimentar alguns canvis després d’abandonar l’estalinisme i van promocionar una unitat amb les altres forces antifranquistes, cosa que van fer que en el futur entre els anys 60 i 70 sorgissin escissions tant dins del PCE com del PSUC per considerar alguns que aquests havien abandonat la línia soviètica o simplement el que consideraven que era la línia autènticament revolucionària o leninista, formant altres partits comunistes radicals més petits que serien dignes d’un altre estudi com el PCE (m-l), el PCE (i), el PTE, el PCE (r), Bandera Roja, etc.

Als anys 60 Santiago Carrillo va estar a favor de mantenir les sigles PSUC i no eliminar-les com proposaven alguns, ja que deia que el PSUC, sent una sucursal del PCE, a part de tenir incidència en el moviment obrer, podia fer propaganda catalanista enlloc de que la fessin altres i els preguessin el terreny. Als anys 60, quan López Raimundo ja era el secretari general, noves generacions van ingressar al PSUC clandestí i li tornaren a donar un nou caire catalanista encara que no passava de reivindicar l’autonomia per Catalunya, cosa que en aquella època a molts ja els semblava molt, això sumat a la seva incidència dins del moviment obrer i en la lluita antifranquista en general els va donar bastant prestigi, però el PSUC no es deslliurà de ser en el fons una pura sucursal del PCE.

A la transició de 1976-77 l’antic marxisme que s’havia unificat en dos grups sobirans com el POUM 1935 i el PSUC el 1936 no va tenir continuïtat.

El PSUC, a diferència de l’original dels primers mesos de guerra el 1936, a la transició era una sucursal del PCE amb cara catalanista ambigua i les seves escissions posteriors juntament amb algunes de les seves anteriors reajuntades posteriorment als anys 80 i amb la inclusió d’elements nous, van tenir continuitat en la coalició de dos coalicions ICV-EUA, que estaven farcides de diversos partits i grups d’origen marxista, amb un concepte nacional català molt divers dins seu que els porta a estar a favor d’una ambigua autodeterminació però amb propostes majoritàriament federalistes i sense proposar una insubmissió envers a l’Estat Espanyol per exercir el dret a l’autodeterminació. 

El Moviment Socialista de Catalunya (MSC) del 1945, format per ex membres del PSUC que no acceptaven les directrius del PCE que s’havien unit amb importants membres del POUM, arribaren al 1976-77 amb Josep Pallach com a màxim dirigent canviant de nom i quedà inicialment dividit entre el Partit Socialista de Catalunya (reagrupament) liderat per Josep Pallach, que volia mantenir l’esperit sobirà del socialisme català i el Partit Socialista de Catalunya (congrés), liderat principalment pels membres més joves de la última generació del MSC i que volien tenir relació orgànica amb el PSOE. La mort de Pallach el 1977 va precipitar la desaparició del PSC (r) i la consolidació del PSC (c) que immediatament s’uní amb el PSOE i es convertí en la seva sucursal a Catalunya.

Quina ironia del destí, el MSC s’havia format pels membres del PSUC que no volien ser sucursalistes del PCE i per antics membres del POUM per formar un socialisme sobiranista català i el 1977 acabava convertint-se de mans de nous i joves militants en el PSOE a Catalunya, quan el PSOE ja quasi no existia a Catalunya des de que es va formar la USC el 1923 i les seves poques restes a Catalunya havien desaparegut totalment el 1936 al fundar-se el PSUC. El socialisme català tornava 55 anys enrere en la seva pèrdua de sobirania. Però es clar, després de 35 anys de dictadura franquista, amb poca cultura històrica i amb l’emoció d’una nova democràcia, durant la transició a molts tot el que fos antifranquista els semblava bé.

També sorgiren grups trotskistes minoritaris als anys 60 i 70 com la LCR, el PORE, etc. però que no s’inspiraven totalment amb el POUM, ja que aquest al formar-se el 1935 sols una minoritària part dels seus militants provinents de l’Esquerra Comunista de Nin provenien del trotskisme i l’havien abandonat en aquell moment i l’altra part provinent del BOC de Maurin, la majoritària, que malgrat ser dissident d’Stalin també era antitrotskista. El POUM, com abans he esmentat, durant la postguerra s’havia dispersat en part dins del MSC i malgrat que alguns van mantenir el nom de manera simbòlica, durant la transició va desaparèixer.

Degut a totes aquestes causes, el nou marxisme nacional català no sols sobiranista sinó totalment independentista en els últims anys del franquisme no va sorgir ni del MSC, ni del que quedava del PSUC o del POUM, sinó que bàsicament d’una escissió del Front Nacional de Catalunya (FNC) el 1969, partit que tenia el seu origen en l’Estat Català dels primers anys de la postguerra.

El nou partit que sorgí de l’escissió marxista del FNC s’anomenà Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN). La seva inspiració recordava una mica al marxista i independentista Partit Català Proletari (PCP) de Jaume Compte del 1934 i a part de ser marxistes s’inspiraven en altres moviments independentistes del món dels anys 60 i en els nous moviments socials i revolucionaris de l’època. També reforçaren la idea de que Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, la Catalunya Nord i la Franja del Ponent, formaven part de la mateixa nació històrica, els Països Catalans. 

Evidentment el PSAN també seria un altre tema per un altre estudi i del que actualment encara hi ha molts dels seus inspiradors en plena acció i que ho poden explicar molt millor i en primera persona.

Però tant les escissions posteriors del PSAN, una de les quals el PSAN-p, com sectors del mateix FNC i en menor mesura membres de partits marxistes radicals escindits anteriorment de PSUC juntament amb un bon nombre de gent molt jove, van confluir el 1984 en el Moviment de Defensa de la Terra (MDT), que promocionava un independentisme socialista molt combatiu al carrer.

Les divisions internes tàctiques i ideològiques dins de l’MDT als anys 80 no són ni molt menys el tema ara, però van ser els que més van mantenir encesa la flama de l’autèntic independentisme de  manera clara i si bé no era el moviment més majoritari a Catalunya i als Països Catalans, si que era el més combatiu. Aquella flama independentista que va mantenir l’MDT als anys 80 s’ha anat estenent i ara ja és majoritària i ha arribat a tots els sectors socials.

Una de les coses que demostra aquest escrit basat en algunes memòries, és que el moviment marxista a Catalunya i als Països Catalans ha tingut una cosa en comú amb tots els altres sectors polítics i socials en la nostra terra, la lluita pel seu sobiranisme en contra del centralisme espanyolista que sempre ha volgut esborrar els trets nacionals de Catalunya i dels Països Catalans des de totes les ideologies. 

Josep A. Carreras


Alguns dels llibres i escrits consultats entre altres

MIQUEL FERRER I SANXÍS, MEMÒRIES. Recull de memòries de Miquel Ferrer adaptades per Miquel Àngel Velasco.

MIQUEL SERRA I PÀMIES, HISTÓRIA D’UN OBLIT. De Guillem Martí i Massana.

EL BLOC OBRER I CAMPEROL, ELS PRIMERS ANYS (1930-32), De Francesc Bonamusa.

ELS ORIGENS DEL PSUC. De Josep Lluís Martín.

LOS ORIGENES DEL POUM. D’Andy Durgan

HILARI ARLANDÍS, POLÍTIC COMUNISTA. De Carla Ferrerós i Natàlia Carbonell.

RAMON CASANELLAS I LA REBOTIGA COMUNISTA. De Rossend Cabré (article en el nª 90 de la revista Xaloc de l’agost de 1977).

RAMON CASANELLAS I LA CREACIÓ DEL PCC. De Ramón Ferrerons i Antonio Gascón (article en el número 143 la revista l’Avenç del 1990).

LINA ODENA. De Manuel Moreno

HISTÓRIA DEL PCE. Història oficial del partit.

ANREU NIN, UNA VIDA AL SERVEI DE LA CLASSE OBRERA. De Pelai Pagès.

LA INTERNACIONAL COMUNISTA I EL PCE FRENTE AL PSUC. De Josep Puigsech i Farràs 

"TREBALL". Revista del PSUC des de 1936

CONDICIONS DE TREBALL, CONFLICTIVITAT LABORAL I MILITÀNCIA CLANDESTINA DEL PSUC (1938-1959). D’Antoni Lardín i Oliver.

JOSEP SERRADELL, L’HOME QUE VA ORGANITZAR EL PSUC. De Pere Meroño.

PERE ARDIACA, MATERIALS PER UNA BIOGRAFIA. De la Fundació Pere Ardiaca escrit per Manuel Moreno, Josep Luís Martín, Giaime Pala, Antoni Barberà i Albert Claret.


SOCIALISME, SINDICALISME I COMUNISME A MALLORCA (1929-33). De Pere Gabriel.