1909

1909
BARCELONA 1909

dilluns, 26 de gener de 2015

PERE BOADAS, EL PIONER DELS GRUPS D’ACCIÓ ANARCOSINDICALISTES DELS ANYS 20 A BARCELONA

Pere Boadas als primers anys 20
Pere Boadas i Rivas va néixer a Barcelona el 1894 i va morir el 1972 a Montevideo a l’Uruguai. Va ser juntament amb Medir Martí i Pere Vandellós un dels caps del primer grup d’acció armada anarcosindicalista organitzat a Catalunya ja des de finals de 1917 que van precedir l’època del pistolerisme barceloní en els següents 6 anys. Per tant és pot considerar que fou el pioner d’aquells grups d’acció anarcosindicalistes durant l’època del pistolerisme barceloní dels primers anys 20, de la que tant se n’ha parlat però de la que tant poc se’n sap dels protagonistes que usaven la pistola.

Des de 1917 i fins a 1924, en que fou detingut per últim cop a Barcelona, Pere Boadas va ser de la cúpula organitzativa dels nombrosos grups d’acció que sorgiren durant aquella guerra social entre pistolers anarcosindicalistes contra pistolers de la patronal i policies, a part de seguir participant-hi amb el seus propis grups d’acció.

El 1927 va sortir de la presó i després de passar per París, el 1928 se’n va anar a Montevideo a l’Uruguai a on va contactar amb el grup d’acció anarquista d’expropiadors, o sigui que feien atracaments per la causa, més actiu i buscat tant a l’Uruguai com a l’Argentina liderat per de Miguel Arcángel Roscigna.

Després de fer un accidentat atracament a Montevideo juntament amb altres dos anarquistes catalans que va acabar amb 3 morts i 3 ferits del bala, va ser detingut i va restar a la presó a l’Uruguai durant 25 anys, fet pel que va saltar a la fama allí.

Durant els 25 anys que va estar a la presó es va convertir en un ideòleg de l’anarquisme i dels moviments revolucionaris a l’Uruguai i va ser molt conegut per introduir la idea revolucionària a molts presos comuns que inicialment eren sols delinqüents.

El que va ser fa poc nomenat president de l’Uruguai el 2012 José Mujica, un ex cap guerrillers del grup “Los Tupamaros”, grup que actuaren a l’Uruguai entre finals dels anys 60 i principis dels 70, fa pocs anys va dir que havia conegut a Pere Boadas als anys 50 quan era jove i que havia set un dels seus referents revolucionaris.


EL PRIMER GRUP D’ACCIÓ DE BOADAS A FINALS DE 1917

L’agost de 1917 es va produir una vaga general a tot l’Estat Espanyol convocada pel sindicat anarcosindicalista CNT i pel sindicat socialista UGT, a rel de la dissolució per part de la policia d’una assemblea de parlamentaris que pretenien canviar el règim caciquista monàrquic. La vaga a part de solidaritzar-se amb els parlamentaris, també va incloure les eternes reivindicacions laborals. Aquella vaga general que va ser fortament reprimida per l’exèrcit i la policia va acabar amb uns 36 morts només a Catalunya, especialment a Barcelona i Sabadell, 32 dels quals eren sindicalistes, la majoria de la CNT, 2 policies i 2 militars. A la resta de l’estat van haver-hi uns 35 morts més. 

Immediatament després dels sagnants disturbis de la vaga d’agost de 1917 que causà dotzenes de morts, els patrons de nombroses empreses catalanes es van posar d’acord en no contractar o acomiadar a alguns treballadors que estiguessin sindicats, fos a la CNT o a sindicats gremials que havien participat en la vaga, cosa que va crear un clima general d’acció violenta entre molts treballadors i sindicats.

Davant d’aquella situació un grup d’anarcosindicalistes van formar el primer el primer grup d’acció de manera organitzada per fer atemptats al servei dels sindicats i no sols fer atemptats individualistes o muntar enfrontaments espontanis entre vaguistes i esquirols, com solia passar anys anteriors.

A partir de setembre de 1917 s’havia format a Catalunya primer grup d’acció armat anarcosindicalista format principalment per Pere Boadas i Rivas, Joaquim Vandellós i Romero, Pere Vandellós i Romero, Pere Valero i Ariño, Carles Anglès i Corbella, Medir Martí i Augé, Francesc Font i Oliveras “el Carcola” i Eduard Lara i Oliver. Aquell grup era conegut pel nom de "Els Sense Nom" o "Los Sin Nombre".


Dos dels caps dels "Sense Nom" juntament amb Boadas


Aquests activistes armats, tots afiliats a la CNT, van oferir els seus serveis a la cúpula de la CNT, concretament a Àngel Pestaña, com diu ell mateix en les seves memòries i que en aquells moments era el director de la revista de la CNT catalana “Solidaridad Obrera”, oferta que la direcció de la CNT va rebutjar.  

Malgrat que la cúpula de la CNT catalana ho va rebutjar, alguns sindicats gremials sobre tot dins del ram tèxtil, tant de la CNT com algun altre que no era dins de la CNT, com el sindicat de contramestres del Radium, van acceptar l’oferta del grup d’acció anarconsindicalista liderat per Pere Boadas, de pagar-los alguns diners per finançar les seves accions contra els empresaris més repressius i que eren contínuament denunciats per la revista de la CNT catalana “Solidaridad Obrera”

El primer atemptat va ser contra el fabricant del sector tèxtil Joan Tàpies mort a trets al barri del Clot el 7 d’octubre de 1917. Uns dies després 24 d’octubre 1917 va resultar mort a trets Jaume Casedevall, un encarregat de la fàbrica tèxtil d’Eusebi Bertran. El 30 de novembre de 1917 l’empresari Antoni Trinxet, patró d’una de les més importants empreses tèxtils, va resultar ferit a trets quan anava amb el seu cotxe, però seu xofer Miquel Esquirol va resultar mort. El 4 de gener de 1918 resulta ferit en un atemptat Jeroni Figueras, director de la empresa també del ram tèxtil Busquets Germans. 


L’ATEMPTAT CONTRA JOSEP ALBERT BARRET EL GENER DE 1918

El 8 de gener de 1918 va resultar mort a trets l’empresari Josep Albert Barret, president de la patronal del Metall, al davant mateix de la porta de l’Escola Industrial al carrer Urgell de Barcelona a on hi donava classes i d’on era director de l’Escola Elemental del Treball. També va resultar ferit en una cama el professor Francesc Pastor que anava amb ell i que no era objectiu de l’atemptat. En aquest cas però, l’atemptat no havia estat dirigit contra un empresari del sector tèxtil, com els altres, sinó contra un del sector del metall.

Entre gener i febrer de 1918 la policia havia detingut als anarcosindicalistes Medir Martí, Francesc Font “el Caracola”, Eduard Lara i Pere Vandellós, que formaven part d’aquell primer grup d’acció, però no acusats de l’atemptat contra Barret sinó contra els altres empresaris del sector tèxtil.  

La policia va detenir poc després a Eduard Ferrer, el president del sindicat de Mecànics de la CNT en el moment de l’atemptat com a sospitós d’haver finançat l’atemptat contra l’empresari Josep Albert Barret. Poc després però, Eduard Ferrer fou alliberat.

El 30 de març de 1918 el comissari Bravo Portillo fa detenir a Pere Boadas, Joaquim Vandellós, Pere Valero i Carles Anglès, com a sospitosos d’haver fet l’atemptat contra Barret i també deté a Josep Solé, l’actual president del sindicat de Mecànics de la CNT en substitució d’Eduard Ferrer, com a inductor, mentre el tresorer del sindicat Josep Dardés també sospitós va poder fugir.

El comissari Manuel Bravo Portillo, el que havia detingut al grup de Boadas per l’atemptat contra Barret, era un històric de la repressió contra els sindicalistes ja des de 1909 i tres mesos després de les detencions el servei d’espionatge francès va descobrir que Bravo Portillo, a part de fer de policia, actuava com a espia d’Alemanya durant la I Guerra Mundial encara en curs. Segons les autoritats franceses Bravo Portillo donava informació als alemanys sobre els enviaments de material que alguns empresaris catalans venien als països aliats que lluitaven contra Alemanya, cosa que les autoritats franceses van comunicar tant al govern espanyol com a la direcció de la CNT catalana que estava interessada en investigar a Bravo Portillo.

Les autoritats espanyoles a l’assabentar-se d’això van fer detenir a Bravo Portillo el juliol de 1918 per espionatge. A partir d’aquí els advocats de la CNT catalana van començar a acusar al comissari Bravo Portillo d’haver muntat ell mateix l’atemptat contra l’empresari Barret, ja que aquest fabricava obusos i altre material de guerra que venia als aliats, amb la doble intenció de sabotejar a un proveïdor dels aliats i a la vegada justificar la repressió contra la CNT a Catalunya.

El novembre de 1918, un cop acabada la I Guerra Mundial, Bravo Portillo va ser alliberat però va ser apartat del cos de policia. Però malgrat haver set expulsat de la policia el capità general de Catalunya el català Joaquim Milans del Bosch, d’acord amb els empresaris més radicals, el va reclutar per que treballés amb ell de manera particular per crear una banda clandestina que lluités contra els anarcosindicalistes.

Manuel Bravo Portillo


JUDICI AL GRUP DE BOADAS

Mentre el grup de Boadas havia estat a la presó, la CNT catalana havia constituït en un congrés el juliol de 1918 els Sindicats Únics inicialment sols a Catalunya, que representava substituir els sindicats gremials pels sindicats per rams o sectors industrials. Allò havia fet augmentar la força de mobilització de la CNT catalana amb Salvador Seguí com a secretari general. En poc temps la CNT va arribar a tenir més de 450.000 afiliats a Catalunya. Durant aquell congrés de la CNT catalana Pere Boadas, Medir Martí, Pere Vandellós i Carles Anglès des de la presó hi van enviar un comunicat de suport que va ser llegit en públic.

La gran força del Sindicats Únics de la CNT catalana es demostrà definitivament en la vaga de l’empresa de subministrament elèctric que anomenaven La Canadenca i que va esdevenir una vaga general a Catalunya que durà des de principis de febrer fins a principis d’abril de 1919. Malgrat que la vaga va acabar amb milers de detinguts, acomiadats, estat d’excepció durant els següents mesos i la iniciació de lockouts patronals, durant aquella vaga la CNT catalana havia aconseguit que el govern es veiés obligat a decretar les històriques 8 hores de treball, no sols a Catalunya sinó de rebot a tot l’Estat Espanyol.

Després d’aquella espectacular vaga, els patrons més radicals de Catalunya van estrènyer els seus contactes amb Bravo Portillo per contractar pistolers de la seva banda, coneguda com "La Banda Negra", per atacar a líders anarcosindicalistes a Barcelona.

En aquest context es va fer l’abril de 1919 el judici contra el grup de Boadas per l’atemptat contra Barret del gener de l’any anterior.

En aquell judici d’abril de 1919 Eduard Ferrer, com recordarem el president del sindicat de mecànics de la CNT en el moment de l’atemptat des d’on havien sortit els diners per pagar als pistolers que mataren a Barret, va informar al jutge que podia afirmar que Josep Solé i Josep Dardés, que eren en el moment de l’atemptat el vicepresident i el tresorer respectivament del sindicat de Mecànics de la CNT, havien induït i pagat a Pere Boadas, Joaquim Vandellós, Pere Valero i Carles Anglès perquè matessin a Barret finançant-los amb diners del sindicat de mecànics. Això deixava bastant clar que quan els acusats van ser detinguts 29 de març de 1918 havia set Eduard Ferrer qui els havia denunciat, com acabava de fer en aquell moment.

Finalment el juny de 1919 es van absoldre als acusats per falta de proves. Els advocats dels acusats van argumentar que l’inspector que els havia detingut, Bravo Portillo, estava comprovat que era un espia dels alemanys i que el fet de que l’empresari mort, Josep Albert Barret, venia material de guerra als aliats, era la causa de que el propi Bravo Portillo hagués muntat l’atemptat contra Barret per perjudicar a un empresari que venia als aliats i a sobre justificar una repressió contra la CNT catalana.

Això sumat a que la majoria de testimonis no van aparèixer, segons molts amenaçats pels grups d’acció anarcosindicalistes, cosa per altra banda habitual, va ajudar a l’absolució final.

La cúpula de la CNT catalana mantenia públicament la teoria que havia set Bravo Portillo qui a través de l’infiltrat Eduard Ferrer en la CNT havia induït a fer l’assassinat de Barret, per fer un sabotatge anti aliat i per provocar repressió contra la CNT. La mateixa denúncia que havia fet Eduard Ferrer contra els seus companys de la CNT del sindicat de mecànics d’induir i pagar als els membres del grup d’acció anarcosindicalista per realitzar l’atemptat és un fet molt estrany, cosa que fa a pensar que o era un infiltrat o havia estat amenaçat per que delatés o acuses als del grup de Pere Boadas.

No obstant això, cal ressaltar que Josep Albert Barret abans de l’atemptat, ja havia estat denunciat durament per la revista de la CNT catalana "Solidaridad Obrera" dels dies 26 i 30 d’octubre de 1917 per acomiadar a més de 300 treballadors que estaven en sindicats que havien participat en la vaga d’agost de 1917 i d’amenaçar als que volien negociar o protestar amb esquirols amats. Com es sabut el mateix grup anarcosindicalista que atemptà contra Barret ja havia protagonitzat atemptats contra empresaris pels mateixos motius a finals de 1917, per tant no era estrany tampoc que participessin en l’atemptat contra Barret donades les característiques d’aquell grup d’acció.


Article de Solidaridad Obrera del 30-10-1917 en que denuncien la duresa repressiva de l'empresari Josep A. Barret 


Per tant va quedar sempre el dubte de si havia set realment el grup de Pere Boadas el que havia fet l’atemptat o havia set un altre grup de sicaris del comissari Bravo Portillo.

Molts apunten que el més probable és que el comissari Bravo Portillo, que era un espia d’Alemanya, s’hagués aprofitat de que existia el grup “Els Sense Non” de Pere Boadas que ja feia atemptats contra empresaris, per induir-los a través del president del sindicat de Mecànics Eduard Ferrer com a infiltrat, a fer l’atemptat per eliminar a un empresari que col•laborava amb els aliats i a la vegada augmentar la repressió contra la CNT. Avui en dia però, el cas segueix sent obscur.

Anteriorment també l’abril de 1919, Medir Martí, Francesc Font, Eduard Lara i Pere Vandellós, havien set també absolts en el judici pels atemptats de finals de 1917 i pel del 4 de gener de 1918. Tota la premsa convencional estava estupefacte i afirmaven que tant el jurat com els testimonis en els dos judicis havien estat amenaçats, cosa que per altra banda era molt possible i va començar a ser una pràctica habitual dels grups d’acció de la CNT catalana.

Alguns han acusat al grup de Pere Boadas “Els Sense Nom” de ser els causants de l’inici de la dinàmica de l’època del pistolerisme a Barcelona amb els seus atemptats contra empresaris a finals de 1917 i principis de 1918. Altres acusen a les trames d’espionatge del comissari Bravo Portillo. La veritat és que la dinàmica ja havia començat durant la vaga d’agost de 1917, en que van morir dotzenes d’anarcosindicalistes a Barcelona i voltants i amb l’intent de desmantellar el sindicalisme per part de nombros empresaris. La vaga de la Canadenca de febrer de 1919, en que els Sindicats Únics de la CNT catalana van posar en escac tant a la patronal com al mateix govern espanyol, va ser la guspira final perquè molts patrons contractessin pistolers per atacar als anarcosindicalistes catalans, fent així esclatar definitivament l’època del pistolerisme barceloní.

Al sortir de la presó Pere Boadas, Pere Vandellós, Medir Martí i Carles Anglès, d’aquell incipient grup armat de 1917, van contactar amb els germans valencians Progrés Ródenas i Volney Ródenas, que durant la seva estada a la presó havien set els que havien agafat el seu relleu i s’havien encarregat d’aconseguir finançament i de coordinar alguns dels nous grups armats anarcosindicalistes de Barcelona que sorgien. Tots junts van muntar ja una autèntica infraestructura armada de tots els grups d’acció dels Sindicats Únics de la CNT catalana.


BRAVO PORTILLO, OBJECTIU DELS GRUPS D'ACCIÓ

El 17 de juliol de 1919 la banda de sicaris de la patronal dirigida per l’ex comissari Bravo Portillo, van matar al delegat del sindicat de Tintorers Pau Sabater, sindicat que ara és deia del ram de l’aigua. Va ser el primer cenetista mort directament per la banda de Bravo Portillo ja que en l’anterior atemptat contra un altre líder sindical de la CNT anomenat Pere Massoni havien fallat en matar-lo. El mateix dia també van matar a trets a l'anarcosindicalista Josep Castillo.

Quan el 24 d’agost de 1919 va ser detingut Luís Fernández, un dels assassins de Pau Sabater, aquest va confessar que actuava sota les ordres del comissari Bravo Portillo i que l’altre sicari que l’acompanyava quan van matar a Pau Sabater era Joan Serra, també de la banda de Bravo Portillo. Joan Serra va ser mort a trets uns mesos després per Medir Martí, que era gran amic de Pau Sabater i també del seu ram de Tintorers.

Aquella confessió d’un dels sicaris de Bravo Portillo va ja oficialitzar davant de tothom que l’ex comissari estava implicat en la formació de bandes de pistolers al servei de la patronal. Escandalosament però, Bravo Portillo no va ser detingut ja que tenia la protecció del capità general de Catalunya Milans del Bosch.

Mentre, entre lockouts patronals, llistes negres i esquirols armats, s’anaven produint regularment alguns tirotejos amb la mort de més patrons, de cenetistes, esquirols i policies, dels que se’n podrien fer bastant relats.

Un dels principals objectius dels grups d’acció anarcosindicalistes era Bravo Portillo i el delator Eduard Ferrer, que no van tardar a caure.

Finalment el 5 de setembre de 1919 tres membres d’un grup d’acció anarcosindicalista va matar a Bravo Portillo a trets a Barcelona. Sembla confirmat que Progrés Ródenas va participar en l’atemptat contra Bravo Portillo, ja que inicialment va ser reconegut per diversos testimonis, però hi ha el dubte de qui eren els altres dos. Algunes versions apunten que podrien ser Ferran Castañer i Samuel Pérez i Gandia, ja que eren dos dels elements més actius del grup de Progrés Ródenas i solien actuar junts.


Cadàver de Bravo Portillo poc després de l'atemptat

Uns dies després el 16 de setembre de 1919 també va ser mort a trets a Barcelona Eduard Ferrer, aquell anarcosindicalista acusat d’infiltrat i que va ser el delator del grup de Boadas en l’atemptat contra l’empresari Barret. El principal sospitós de la mort de Ferrer va ser Pere Boadas que va ser inclús detingut. Però la falta de proves va fer que tornessin a alliberar a Boadas.


LA SITUACIÓ ES RADICALITZA ENCARA MÉS A BARCELONA

El 10 d’octubre de 1919 es van crear a Barcelona els anomenats Sindicats Lliures, liderats principalment pels carlins Ramon Sales i Amenós, Joan Laguia i Lliteras, entre altres. Els Sindicats Lliures volien ser una competència sindical a la CNT menys radical, pel que als patrons els agradaven més que la CNT. Els Sindicats Lliures però, no foren una mera representació del carlisme sindical, ja que s'hi afegiren nombrosos militants de diversos sectors més conservadors que es volien enfrontar a la CNT catalana.

A principis de novembre de 1919 les conversacions entre els representants de la CNT catalana encapçalats per Salvador Seguí i la patronal, en una comissió mixta impulsada pel governador civil de Barcelona Julio Amado, van fracassar i la patronal va iniciar lockouts i les llistes negres contra anarcosindicalistes a Catalunya. El desembre de 1919 es va nomenar a Maestre Laborde, el conde de Salvatierra, com a nou governador civil de Barcelona que era més favorable a la repressió que l’anterior Julio Amado. La guerra social es reprenia i també els atemptats, principalment dirigits contra esquirols i també contra els empresaris dels lockouts i les llistes negres, seguint la mateixa línia iniciada pels “Sense Nom” de Pere Boadas el 1917.

A principis de desembre de 1919 es va fer el ple estatal de la CNT a Madrid i es van constituir els Sindicats Únics de la CNT ja a tot l’estat com ja havia fet la CNT catalana de manera unilateral el juliol de 1918.


AUGMENTEN ELS GRUPS D'ACCIÓ ANARCOSINDICALISTA EL 1920

Després de la mort de l’ex comissari Manuel Bravo Portillo, un ex espia alemany anomenat Rudolf (altres diuen que Fritz) Stallman i que és feia dir el Baró de Koenig, i que ja havia treballat amb Bravo Portillo, el va substituir en el paper de reclutar pistolers per la patronal.

Durant els primers mesos de 1920 els grups d’acció anarcosindicalistes es van enfrontar pels carrers de Barcelona amb sicaris patronals de la banda del Baró de Koenig, produint-se nombrosos tirotejos i morts per les dues bandes. El juny d’aquell any però, a petició del mateix cap de la Federació Patronal Félix Graupera, el govern espanyol va ordenar expulsar al Baró de Koenig de l’Estat Espanyol, ja que el Baró actuava de manera mafiosa i a vegades exigia diners als empresaris, no sols per fer atemptats sinó pel simple fet de protegir-los. Alguns empresaris inclús sospitaven que el Baró havia organitzat algun atemptat contra els patrons que no volien pagar.

El governador civil de Barcelona, el Conde de Salvatierra, totalment favorable a la repressió,  després de l'expulsió del Baró de Koenig i de l'alliberament de presos que va fer el govern per intentar calmar la situació, va dimitir per mostrar el seu desacord i se'n va anar a viure a València. Poc després, el 4 d'agost de 1920, un grup d'acció anarcosindicalista desplaçat des de Barcelona mataven a trets al Conde de Salvatierra a València en represàlia per la seva política de guerra bruta que havia dut a Barcelona.

A partir de llavors els patrons més radicals es serviren de pistolers contractats per ells directament que eren dins dels Sindicats Lliures. En els següents 3 anys, els tirotejos i atemptats mutus entre els grups d’acció dels Sindicats Únics de la CNT i els sicaris dins dels Sindicats Lliures van causar centenars de morts a la zona de Barcelona.

Pere Boadas, Progrés Ródenas, Volney Ródenas, Medir Martí, Pere Vandellós i Ramon Archs i Serra, eren des de principis de 1920 la cúpula dels grups armats de la CNT catalana i a part de tenir els seus propis grups d’acció, eren els principals encarregats de coordinar i d’aconseguir finançament per una gran part dels grups d’acció anarcosindicalistes, que havien crescut ja molt en nombre.

Algunes d’aquests grups d’acció estaven liderats per Josep Saleta i Pla “el Nano de Sants”, Andreu Mora i Escudé “el Noi de Terrassa”, Restiuto Gómez Adelantado, Alfons Miquel Martorell, Eusebi Brau i Mestres, Manuel Talens i Giner “el Valencianet”, Francesc Garcia i Garcia “el Patilles”, Francesc Martínez i Valls, Ferran Sànchez i Raja “el Negre de Gràcia”, Gener Minguet, Juan López Sánchez, Josep Batlle i Salvat, Jacint Vila i Casal "l'Escombriaire", Acracio Vidal i Alfons Vila "el Poeta" (conegut com Bautista Acher) entre altres, amb un bon nombre d’activistes en els seus escamots.


Alguns dels caps dels grups d'acció anarcosindicalistes a Barcelona el 1920


Tots aquests activistes i els membres dels seus grups van protagonitzar un gran nombre de tirotejos i atemptats contra sicaris de la patronal, membres dels Sindicats Lliures, patrons, policies i polítics que mereixerien molts relats per descriure’ls.

El 23 d’abril de 1920 la policia ja havia detingut a Progrés Ródenas després d’un tiroteig a la Ronda Sant Pau de Barcelona en el que resulta ferit tant ell com l’inspector de policia Luís León.


MARTINEZ ANIDO GOVERNADOR CIVIL DE BARCELONA, AUGMENTA LA REPRESSIÓ

Després de mesos d’atemptats i dotzenes de morts en tirotejos a Barcelona l’1 de novembre de 1920 el president del govern Eduardo Dato, davant de la pressió de la violència continuada a Barcelona, va nomenar al general Severiano Martínez Anido com a governador civil de Catalunya i li va donar carta blanca per eliminar a la CNT catalana fos com fos. Martínez Anido ja era governador militar de Catalunya i ja feia temps que participava en la repressió.

El nou governador civil de Catalunya, el general Severiano Martínez Anido, va iniciar un intent d’eliminació física, massiva i institucional contra la CNT catalana. Primer va il•legalitzar a la CNT a Catalunya i va fer una forta batuda detenint a centenars d’anarcosindicalistes importants en l’acció purament sindical, entre ells el seu líder i secretari general Salvador Seguí. Posteriorment aquests entre molts altres serien portats a al castell de la Mola a Maó.

A partir de llavors Martinez Anido es va reunir amb el cap de policia de Barcelona Miguel Arlegui, amb els líders dels Sindicats Lliures, del Sometent i dels patrons més radicals, per fer una llista d’anarcosindicalistes a qui s’havia de matar amb sicaris o lleis de fuges.

Amb Salvador Seguí a la presó, Ramon Archs i Serra es converteix en el secretari general de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT en la clandestinitat. Ramon Archs, que sempre havia set favorable a la lluita armada, organitza una nova cúpula per coordinar els grups d’acció juntament amb Pere Vandellós, Pere Boadas, Medir Martí i Simó Piera.

Ramon Archs va proposar que a part de la guerra de pistolers pel carrer s’havia de colpejar a dalt i va proposar que s’havia de matar al president del govern Eduardo Dato, al cap de policia Miguel Arlegui, a l’inspector de policia Antonio Espejo i al governador Severiano Martínez Anido.

Quatre membres dels grups d’acció anarcosindicalistes del barri de Gràcia de Barcelona que liderava Medir Martí, ja van sortir per separat entre desembre de 1920 i gener de 1921 cap a Madrid per preparar l’atemptat contra el president Eduardo Dato. Aquests eren Pere Mateu i Cusidó, Ramon Casanellas i Lluch, Lluís Nicolau i Fort i Llúcia Fors i Felip, que era la dona de Lluís Nicolau. A Madrid van rebre el suport logístic de cenetistes madrilenys encapçalats per Mauro Bajatierra.


ES DISPAREN LES LLEIS DE FUGUES EL MÉS DE GENER DE 1921

Els dos primers mesos de 1921 van ser dels més sagnants amb un total de 44 morts a la zona de Barcelona entre els mesos de gener i febrer, 35 dels quals eren anarcosindicalistes, la majoria morts per la llei de fugues. Els grups d’acció però havien matat el 18 de gener a l’inspector de policia Antonio Espejo, un dels objectius d’aquella cúpula dels grups armats anarcosindicalistes.

El 26 de febrer de 1921 la policia va localitzar i detenir a Pere Boadas. Ja era la segona detenció de Boadas. La policia el va acusar de ser de la cúpula dels grups armats anarcosindicalistes a Catalunya. Pere Boadas va estar més d’un any i mig a la presó i va quedar desactivat momentàniament de la tasca d’organitzar la lluita armada dels anarcosindicalistes.

Pere Boadas va tenir sort també de que no li apliquessin la llei de fugues, ja que les protestes d’alguns polítics dels diferents partits del parlament de Madrid per la massacra d’aquell gener de 1921 potser el van salvar.

A principis de març de 1921 després de les dotzens d’anarcosindicalistes assassinats a Barcelona, Ramon Archs van activar el pla per matar al president de govern i va donar l’ordre a l’escamot que ja hi havia a Madrid des de feia dos mesos desplaçat des de Barcelona i el 8 de març de 1921 els anarcosindicalistes Pere Mateu, Ramón Casanellas i Lluís Nicolau, mataven a trets al president del govern Eduardo Dato disparant contra el seu cotxe des d’una moto sidecar Indian prop de la Puerta de Alcalà a Madrid.

El 13 de març de 1921, cinc dies després de l’atemptat contra Dato, Pere Mateu és detingut a Madrid, mentre Ramon Casanellas, Lluís Nicolau i Llúcia Fors van poder fugir momentàniament.

Els quatre membres del grup d'acció anarcosindicalista desplaçat de Barcelona a Madrid per atemptar contra el president Dato


La policia encara no sabia que Ramon Archs i Pere Vandellós eren uns dels que havien planejat l’atemptat ni que eren uns dels caps dels grups armats en la clandestinitat. Però el més buscat era Medir Martí, aquell del primer grup de Boadas  “Els Sense Nom” a finals de 1917, que era el que dirigia els grups d’acció del barri de Gràcia i que se sabia que era del grup de Pere Mateu que havia estat detingut.

La reacció de Martínez Anido a l’atemptat contra Dato va ser a la manera militar, incrementant la repressió, les detencions i l’ajuda als sicaris dels Sindicats Lliures. El nou president del govern es substitució de Dato va ser Allendesalazar, que seguia avalant la repressió de Martínez Anido.

Durant els següents mesos, els pistolers dels Sindicats Lliures que tenien impunitat i el suport de la policia i Martínez Anido, van matar a dotzenes d’anarcosindicalistes a Barcelona i voltants. Els grups d’acció anarcosindicalistes també responien però el suport de la policia i del governador Martínez Anido als sicaris patronals feia que caiguessin morts molts més anarcosindicalistes que afins als Sindicats Lliures durant el 1921.


FORTS COPS POLICIALS CONTRA ELS GRUPS D’ACCIÓ DE LA CNT

Entre maig i desembre de 1921 es van produir centenars de detencions tant dels principals caps dels grups armats abans esmentats com dels membres dels seus grups d’acció, a part de nombrosos anarcosindicalistes morts en atemptats i en lleis de fugues. 

Tot havia començat quan el 2 de maig de 1921 va explotar accidentalment una de les bombes que fabricaven els grups d’acció anarcosindicalistes en un local que tenien al carrer Toledo del barri Sants de Barcelona, que feien servir tant de centre de reunió dels grups d’acció com per emmagatzemar armes i fabricar bombes. En aquella explosió va morir Roser Benavent, que era l’anarcosindicalista que regentava el local camuflat de botiga de costura juntament amb el seu company sentimental Vicenç Sales, que va resultar ferit. Quatre anarcosindicalistes més, Joan Abrau, Joan Bautista Cucha, Miquel Tonijuan i Amorós i Domingo Meiban, van resultar morts en l’explosió accidental.  

Dos noies molt joves, Josepa Crespo i Ballester de 17 anys i Roser Segarra i Travé de 19 anys, van resultar també ferides i detingudes en l’explosió del carrer Toledo. Aquestes dues noies anarcosindicalistes havien participat en alguns atemptats i eren de les poques dones que participaven directament en les accions, ja que la majoria de dones dels grups d’acció solien fer feines d’informació o d’acolliment d’activistes en pisos clandestins entre altres tasques. 

Roser Segarra, anarcosindicalista d'acció, ferida i detinguda en l'explosió del carrer Toledo. Miquel Tonijuan, un dels anarcosindicalistes morts en l'explosió


La investigació policial sobre les amistats dels detinguts al carrer Toledo de Sants va causar una bona part de la detenció dels membres dels grups d’acció anarcosindicalistes a Barcelona aquell 1921.    

Dels membres d’aquella cúpula armada dels grups d’acció de la CNT catalana, només Medir Martí es va salvar de ser detingut restant amagat, mentre els dos altres membres de la cúpula Ramon Archs i Pere Vandellós van ser morts per la lleis de fuges després de ser detinguts entre el 24 i 25 de juny de 1921.


Ramon Archs i Serra, cap dels grups d'acció anarcosindicalista mort per la llei de fugues 25  el juny de 1921


Aquell 1921 va ser l’any més violent de tota l’època del pistolerisme barceloní amb uns 150 morts a Barcelona i als seus voltants.



SURTEN ELS LÍDERS SINDICALS DE LA CNT CATALANA DE LA PRESÓ

Després dels grans cops que havia rebut el 1921 la CNT a Catalunya en detinguts i morts, tant de grups armats com de sindicalistes, l’inici de 1922 va ser relativament tranquil a Barcelona amb “només” 4 morts en els tres primers mesos.

L’abril de 1922 el nou president del govern José Sánchez Guerra va alliberar a la majoria de caps sindicals que portaven quasi un any i mig a la presó, entre ells Salvador Seguí, que va ser nomenat secretari general de la CNT a nivell estatal.

El govern va decretar que es tornés a legalitzar a CNT a Catalunya en un nou intent de pacificar la situació i aquesta va reprendre la seva activitat sindical a Catalunya.

Però molts dels que s’havien afiliat als Sindicats Lliures el 1921 quan la CNT estava il•legalitzada, tornaven a la CNT quan aquesta va tornar a l’activitat sindical a Catalunya l’abril de 1922. Allò va tornar a provocar alguns atemptats dels sicaris dels Sindicats Lliures contra els que volien deixar el sindicat i també la resposta dels grups d’acció anarcosindicalistes amb el que es tornà a disparar el pistolerisme a Barcelona.

Pere Boadas, que havia set detingut el febrer de 1921 sense cap acusació concreta a part de ser sospitós de ser de la cúpula dels grups armats anarcosindicalistes, havia set alliberat durant els primers mesos de 1922, però a l'intensificar-se de nou els tirotejos a Barcelona fou declarat un altre cop en busca i captura, sent detingut un altre cop a Saragossa a on s’havia refugiat el 20 de juliol de 1922.

Els patrons més radicals reaccionaren també a la legalització de la CNT tornant a fer llistes negres i normalment no contractaven a afiliats als Sindicats Únics de la CNT a Catalunya, era l’eterna història de sempre. Això va fer que des d’alguns sindicats de la CNT s’organitzessin alguns atracaments per subvencionar tant als aturats com als grups d’acció.

El cop més important el van fer l’1 de setembre de 1922 quan el tren del MZA (Madrid, Zaragoza, Alicante) que venia de Madrid carregat de nòmines pels treballadors de la companyia, va ser assaltat al passar per l’estació del Poble Nou de Barcelona per un grup d’acció anarcosindicalista. 

Carles Anglès i Corbella, un dels d’aquell incipient grup de Boadas de 1917 “Els Sense Non”, en va ser un dels organitzadors i participants. Els altres membres del grup que participaren en l’atracament foren Ramon Recasens i Miret, Víctor Quero Lahoz, Josep Francès i Jorqués, Francesc Cuñat i Marcó, Antonio Jiménez Martínez, Marcelino Da Silva Vilasuso, Manuel Ramos Alonso i Antoni Mas i Gómez “el Tartamut”

En l’atracament al tren van aconseguir endur-se’n 149.000 pts., una fortuna per l’època, però en el tiroteig que es produí contra els vigilants i militars que protegien el tren van haver-hi 3 morts, l’anarcosindicalista Víctor Quero, un vigilant i un treballador del tren. Ramon Recasens va resultar ferit de bala però va aconseguir fugir amb els altres en un cotxe.

Pocs dies després van ser detinguts tres dels anarcosindicalistes assaltants Josep Francès, Marcelino Da Silva i Antoni Mas “el Tartamut”.

Els altres cinc assaltants Francesc Cuñat, Antonio Jiménez, Manuel Ramos, Carles Anglès i el ferit Ramon Recasens van poder creuar la frontera francesa. Cuñat, Jiménez i Ramos, van ser detinguts a Cerbere per la policia francesa, però no van ser extradits. Ramon Recasens i Carles Anglès es van refugiar a França sense ser detinguts.


Dos dels participans en l'atracament del tren del MZA al barri del Poble Nou de Barcelona


Davant del fet de que en el congrés de la CNT de Saragossa de juny de 1922 havia guanyat el sector anarcosindicalista moderat liderat per Salvador Seguí, partidari de col·laborar amb altres grups d’esquerra enfront del sector anarquista radical que fou apartat de la direcció, l’octubre de 1922 un grup d’anarquistes de la CNT catalana es va unir amb un grup d’anarquistes recentment arribats a Barcelona procedents de la CNT d’Aragó i formaren un grup anomenat “Los Solidarios”, que pretenien crear una alternativa anarquista radical a la direcció de la CNT amb seu central a Barcelona.

Els membres originals de “Los Solidarios” provinents de la CNT catalana estaven formats pels  catalans Joan Garcia i Oliver, Alfons Miquel Martorell i Eusebi Brau i Mestres, el valencià Ricard Sanz, el murcià Miguel Garcia Vivancos i l’aragonès Gregorio Jover (que s’uní al grup uns mesos després), que s’uniren a un grup d’acció de la CNT aragonesa recentment arribats a Barcelona formats principalment pels lleonesos Buenaventura Durruti, Gregorio Martínez "el Toto" i Marcelino del Campo, els aragonesos Francisco Ascaso, Domingo Ascaso, Alejandro Ascaso i Rafael Torres Escartín, l’asturià Aurelio Fernández i el navarrès Gregorio Suberviola Bargutia. De moment la seva funció inicial com a grup va ser ampliar la corrent anarquista radical dins de la CNT a Barcelona.

Mentre Martínez Anido, malgrat les crítiques que havia rebut d’alguns parlamentaris per la seva guerra bruta, seguia des del seu lloc de governador civil col•laborant amb els pistolers de la patronal. Però l’octubre de 1922 Martínez Anido va infiltrar a dos elements seus, Innocenci Feced i al policia Florentino Pellejero, en un grup d’acció anarcosindicalista que li volia fer un atemptat. Innocenci Feced els va indicar el lloc de les Rambles a on suposadament Martínez Anido sortiria del teatre per fer-li l’atemptat.  L’atemptat trampa va acabar amb un tiroteig en que van morir els anarcosindicalistes del grup d’acció Rafael Climent, Adolfo Bermejo i Josep Claramonte. Un altre membre del grup Manuel Talens “El Valencianet” en canvi va disparar i matar al policia infiltrat Florentino Pellejero, podent fugir ferit de bala en una cama. També van fugir inicialment Josep Gardeñas i Amalio Cerdeño.

Però a través de l’infiltrat Feced, localitzen a Amalio Cerdeño a casa seva, se l’emporten i el tirotegen en una cantonada en una nova llei de fuges. Però Cerdeño era ferit greu i abans de morir va tenir temps a explicar al fiscal Medina a l’hospital lo de l’atemptat trampa i els infiltrats. Quan el president del govern Espanyol Sanchez Guerra ho va saber, va destituir definitivament a Martínez Anido i al cap de policia de Barcelona Miguel Arlegui.

Amb la marxa de Martínez Anido va haver-hi un canvi momentani de la situació i els pistolers dels Sindicats Lliures ja no estaven protegits i se’ls detenia si se’ls enxampava fent un atemptat.

Durant 1922 i principis de 1923, en part degut al restabliment de les garanties, a l’alliberament massiu d’anarcosindicalistes del més d’abril, a que com passava moltes vegades en els judicis els testimonis encara eren amenaçats pels grups d’acció i o no apareixien o deien que no havien vist res en els judicis i a que al saber-se ja de manera oficial les trames de Martínez Anido que en part havia dut a aquella situació, una gran part dels destacats membres i caps dels grups d’acció detinguts en anys anteriors havien anat sent alliberats com Pere Boadas i Rivas, Josep Saleta i Pla “el Nano de Sants”, Restituto Gómez Adelantado, Alfons Miquel Martorell, Eusebi Brau i Mestres, etc.

Altres però, com Ramon Vila “el Poeta” (que es feia dir Bautista Acher) o Andreu Mora "El Noi de Terrassa" no van tenir tanta sort en els judicis i van restar encara alguns anys a la presó.

Això garantia bastant la reorganització armada de la CNT catalana, perquè en contra del que pensaven les autoritats, aquells activistes que estaven superfitxats no es van intimidar i van seguir liderant grups armats.

Aquell 1922 també va ser bastant violent i va acabar amb el balanç d’uns 60 morts en els atemptats i tirotejos, a part dels nombrosos ferits. Malgrat tot quasi la meitat de morts que l’any anterior, però l’any següent, el 1923, tornaria a augmentar la violència.


EL 1923 ES REACTIVA EL PISTOLERISME

Malgrat que ja no hi havia Martínez Anido ni el cap de la policia Miguel Arlegui i que els pistolers patronals ja no tenien tanta protecció legal, tant els patrons més radicals com els dirigents dels Sindicats Lliures, van seguir la guerra pel seu compte i van iniciar una forta campanya d’atemptats contra anarcosindicalistes. Els atemptats anaven dirigits majoritàriament contra els dirigents de la CNT del sector més sindicalista i moderat, més que contra els vinculats als grups d’acció. Volien evitar la revifalla sindical de la CNT i tornar a la guerra violenta pels carrers que dugués un altre cop a la repressió general contra la CNT catalana.

En aquells moments un advocat anomenat Pere Màrtir Homs, havia format una banda de pistolers al servei de la patronal des de feia mesos, que s’afegien als pistolers dels Sindicats Lliures per atemptar contra anarcosindicalistes.

La nova campanya d’atemptats dels pistolers patronals va començar de la manera més impactant quan van matar a trets el 10 de març de 1923 al principal líder de la CNT Salvador Seguí i Rubinat. En el mateix atemptat també va morir l’anarcosindicalista Francesc Comas i Pagès que l’acompanyava. El funeral per Seguí i Comas va ser el més multitudinari que es recorda a Barcelona amb unes 200.000 persones.


Salvador Seguí, el gran líder de la CNT assassinat el 10 de març de 1923 a Barcelona


Els atemptats contra cenetistes seguiren a Barcelona entre març i abril de 1923 amb nombrosos morts. A partir d’aquí van començar una sèrie d’atemptats dels pistolers anarcosindicalistes en resposta que també van causar un gran nombre de baixes entre els membres dels Sindicats Lliures i els sicaris de la patronal. La mort de Salvador Seguí i dels nombrosos anarcosindicalistes que queien va fer que encara s’apuntés més gent als grups d’acció que abans no s’ho havien ni plantejat.

Alguns dels destacats grups d’acció anarcosindicalistes que el 1923 van actuar més activament contra patrons, empresaris, Sindicats Lliures, Sometents, policies i polítics a la zona de Barcelona eren els liderats per Pere Boadas i Rivas, Jacint Vila i Casal “l’Escombriaire”, Josep Soler i Guillamet “el Señorito”, Medir Martí i Augé, Alfons Miquel Martorell, Amadeu Sanmartín i Suñé, Eusebi Brau i Mestres, Restituto Gómez Adelantado, Manuel Talens i Giner “el Valencianet” i Josep Saleta i Pla “el Nano de Sants”, entre altres, amb nombrosos membres en els seus escamots. Com es veu alguns d’ells eren els mateixos que els de 1920 després de sortir de la presó.

“Los Solidarios”, liderats per Joan Garcia i Oliver i Buenaventura Durruti, fins llavors encara no havien actuat a Barcelona com a grup d’acció, ja que a Barcelona ja n’hi havia de nombrosos que estaven actuant aquell 1923 i també des de feia anys. Però durant el 1923 “Los Solidarios” van anar agafant el paper d’intentar coordinar alguns grups d’acció i convèncer els de que a part de venjances es centressin en organitzar una futura revolució anarquista. De moment però el que feien la majoria de grups era cops de venjança després de la mort de Seguí.

Llavors “Los Solidarios” decideixen organitzar el seu primer atemptat com a grup. El 6 de d’abril de 1923 els “Solidarios” Joan Garcia i Oliver i Francisco Ascaso, juntament amb Joan Figueras i Tribó i Francesc Roigé, dos membres d’un altre grup d’acció que ja existia, van intentar matar a Joan Laguia i Lliteras a Manresa, que era un dels fundadors i líders dels Sindicats Lliures. L’intent d’atemptat va acabar però amb un tiroteig amb els escortes de Laguia resultant ferits tres dels escortes, però Laguia va sortir il•lès. Aquest va ser el primer i pràcticament l´únic atemptat de “Los Solidarios” com a grup a Catalunya.




Malgrat tot, els membres de “Los Solidarios” Eusebi Brau i Mestres i Alfons Miquel Martorell, si que feia més de 4 anys que feien accions i atemptats a Barcelona amb els seus grups d'abans i el 1923 seguiren amb la mateixa línia amb els seus propis grups d’acció.


Dos dels històrics dels grups d'acció de Barcelona que entraren a formar part de "Los Solidarios"


Per altra banda Rafael Torres Escartín, un dels “Solidarios” recentment vinguts d’Aragó, s’uní durant un temps al grup d’acció de Jacint Vila i Casal “l’Escombriaire”, grup que va causar algunes baixes entre membres dels Sindicats Lliures i del Sometent aquell 1923.




Pere Boadas i Rivas, que havia organitzat un altre grup d’acció des de que havia sortit de la presó, va passar a col·laborar amb “Los Solidarios” en l’intent de convèncer als grups d’acció de que a part de venjances es preparessin per una revolució anarquista, ja que Boadas era de la línia anarquista radical i era un dels que coneixen millor als membres dels grups d’acció, ja que ell n’havia set el pioner des de 1917.


LOS SOLIDARIOS SURTEN A ACTUAR FORA DE CATALUNYA

Com que a Barcelona ja hi havia suficients grups d’acció actuant, la idea de “Los Solidarios” va ser anar a donar un gran cop fora de Catalunya. En aquells moments inclús Joan Peiró, que havia substituït a Salvador Seguí en la secretaria general de la CNT i que era del sector moderat, participava també de la campanya per organitzar venjances per la mort de Seguí, com molts altres que abans eren més moderats.

Joan Garcia i Oliver diu en les seves memòries que van acordar amb Joan Peiró que “Los Solidarios” anessin a buscar a Martínez Anido per matar-lo a Donosti, al País Basc, a on es pensaven que hi era. També van acordar que hi anessin membres de “Los Solidarios” que no fossin catalans, ja que degut a la violència social que hi havia a Catalunya en aquells moments, l’accent català era sospitós arreu de l’estat.

El maig de 1923 Buenaventura Durruti, va anar a Madrid en una reunió amb grups anarquistes per organitzar una estratègia conjunta d’acció i per buscar suports per fer diversos atemptats. Però la policia el va detenir quan agafava el tren per anar de Madrid a Barcelona, sent ser portat a Donosti per ser jutjat, ja que allí era buscat per un atracament fet un temps enrere. Però no va ser reconegut pels testimonis i el van deixar anar al cap d’un mes. Però durant aquell mes que Durruti va estar detingut, membres de "Los Solidarios" de la secció provinent d’Aragó van fer els seus dos primers atemptats mortals.

El maig de 1923 un grup de “Solidarios” al no trobar a Martínez Anido a Donosti decideixen fer altres atemptats unilateralment pel seu compte fora de Catalunya.

El 17 de maig de 1923, els “Solidarios” Gregorio Suberviola i Gregorio Martínez "El Toto" maten a trets a Lleó al tinent coronel Faustino González Regeral, conegut per ser repressor d’obrers quan era governador civil de Biscaia. Amb aquell fet “Los Solidarios” de la secció aragonesa s’havien estrenat com a grup en un atemptat mortal exitós, encara que va ser fet fora de Barcelona.

El 4 de juny de 1923 els “Solidarios” Francisco Ascaso i Rafael Torres Escartín mataven a trets al cardenal Soldevila a Saragossa, conegut per finançar als Sindicats Lliures.


Gregorio Martínez "El Toto", un dels "Solidarios" que va matar al coronel Faustino González Regueral a Lleó


Aquells dos atemptats van ser impactants ja que s’havien produït fora de Catalunya i contra un militar d’alta graduació i un important cap de l’església. Aquells atemptats van fer saltar a la fama a “Los Solidarios” i els va servir per captar més adeptes en la seva idea anarquista radical.

Malgrat tot, tant a Joan Peiró, el secretari general de al CNT, com a alguns sectors de la CNT catalana, aquells dos atemptats fets de manera unilateral pels “Solidarios” a fora de Catalunya contra un militar i un cap de l’església no van caure gaire bé, ja que consideraven que allò causaria una alarma general arreu de l’estat i provocaria encara més repressió contra l’anarcosindicalisme català, ja que estava clar que els autors de l’atemptat havien sortit de Catalunya.  

A finals de juny de 1923 Francisco Ascaso va ser detingut a Saragossa acusat de l’atemptat contra el Cardenal Soldevila. Però un mes després va poder fugir de la presó de Saragossa amb l’ajuda d’un escamot anarquista exterior.


ATEMPTAT DEL GRUP DE BOADAS CONTRA PERE MÀRTIR

Pere Boadas seguia amb el seu grup d’acció participant en nombrosos atemptats i un dels que se li coneix, ja que va ser posteriorment detingut per això, va ser el que van fer contra el cap dels pistolers patronals.

El 4 de juny de 1923, just el mateix dia en que Francisco Ascaso i Rafael Torres havien matat al cardenal Soldevila a Saragossa, Pere Boadas juntament amb els membres del seu grup d’acció van fer un atemptat contra Pere Màrtir Homs, el cap del principal grup de sicaris que contractava la patronal i que a vegades participava ell personalment en els atemptats.

Els membres d’aquell grup, Pere Boadas i Rivas, Josep Espuñes i Bach, Joaquim Pons i Dilmer i Joaquin Blanco Martínez, a qui anomenaven “el Valladolid”, ja que era nascut a aquesta ciutat, o “el Picón”, ja que anteriorment usava el nom fals de José Picón, van anar al carrer del Carme de Barcelona a on sabien que Pere Màrtir Homs sortiria d’una reunió amb la intenció de matar-lo.

Joaquín Blanco era l’encarregat de matar a Pere Màrtir Homs mentre Josep Espuñes, Pere Boades i Joaquim Pons li havien de fer la cobertura i “encarregar-se” dels seus guardaespatlles. Un dels guardaespatlles de Pere Màrtir, José Fernández Alegria que era policia, va veure a venir a Blanco i com que ja el coneixia d’abans com a membre dels grups d’acció, el va reconèixer i va cridar als altres agents, “cuidado que ahí viene el Picón” i el va voler interceptar. Tot seguit Boadas, Espuñes i Pons van tirotejar al policia-guardaespatlles per l’esquena que va caure al terra ferit. Joaquin Blanco es va girar i el va rematar al terra.

En el tiroteig que es va produir amb els altres guardaespatlles, també policies, va morir per un tret accidental el cambrer d’un bar que era a prop anomenat Pere Garriga. Immediatament els tres anarcosindicalistes van fugir. Havien matat a un dels policies que l’escortaven però Pere Màrtir Homs va sortir il•lès. També havia mort un cambrer per accident durant el tiroteig, encara que no està clar de quin bàndol sortiren les bales accidentals.

A mitjans d’agost de 1923 la policia va detenir a Josep Espuñes a Barcelona i el 29 d’agost a Joaquin Blanco “El Valladolid” a Madrid, a on va ser detingut quan hi arribava en tren des de Andalusia a on s’havia refugiat. Al dos els van acusar d’aquell atemptat contra el cap de pistolers patronals Pere Màrtir Homs en el que havia mort un policia. Pere Boadas encara no havia set localitzat a l’igual que Joaquim Pons.


Dos dels anarcosindicalistes que participaren en l'atemptat contra Pere Màrtir Homs


En aquells mesos, els atemptats mutus i tirotejos s’havien disparat arribant a dimensions semblants a la de 1921 i els nombrosos morts queien per les dues bandes. Com sempre, la llista i relat d’aquells atemptats i tirotejos durant aquell 1923 a Barcelona i voltants seria molt llarga.


ELS ATRACAMENTS DE LOS SOLIDARIOS

Després dels atemptats mortals fets per “Los Solidarios” el mes de maig contra el tinent coronel Gozález Regueral a León i contra el cardenal Soldevila a Saragossa, que van donar tanta fama al grup, “Los Solidarios” es reagrupen a Barcelona el juliol de 1923.

“Los Solidarios” amb Durruti i Joan Garcia i Oliver al davant es plantegen enlloc d’unir-se obertament a la dinàmica d’atemptats i venjances que ja funcionava per si sola a Barcelona amb els altres grups d’acció, centrar-se en fer grans cops econòmics per finançar la compra d’armes per una futura revolució que anés més enllà d’aquestes simples venjances.

El 18 de juliol de 1923 atraquen la banca Padró de Manresa. L’endemà el 19 de juliol van atracar a un empleat de l’ajuntament de Barcelona quan anava a ingressar 95.000 pesetes. El 7 d’agost de 1923 van atracar a tractants del mercat del Born a una fonda situada enfront de l’estació de França. El 8 d’agost atracaren l’agència arrendatària de contribució al Carrer Avinyó aconseguint 85.000 pesetes. Tots van ser uns atracaments fets de manera molt organitzada i amb grans botins. “Los Solidarios” estaven acumulant una gran quantitat de diners i alguns d’ells els van fer servir per muntar un taller de fabricació de bombes a Badalona dirigit per Eusebi Brau.

Aquells atracaments tant espectaculars i seguits van causar una gran alarma entre les autoritats i el capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera va treure les tropes militars i del Somentent a patrullar per Barcelona dia i nit.

Membres de “Los Solidarios” com Alfons Miquel Martorell, Joan Garcia i Oliver, Buenaventura Durruti i Alejandro Ascaso van participar en aquells atracaments i van ser reconeguts pels testimonis a través de fotos. Encara que també és molt possible que hi participessin altres membres del grup i també hi van participar altres activistes reclutats per "Los Solidarios" com Joan Torralba, Joan Cusí i Joan Tarragó, entre altres.

Estava clar que “Los Solidarios” eren el millor grup fent atracaments de gran envergadura, amb una gran professionalitat i que solien acabar amb grans botins i no causaven tirotejos com la majoria dels que solien fer els altres grups d’acció de Barcelona.

Un exemple d’això va ser l’atracament fet uns dies després el 29 d’agost de 1923, per un altre grup d’acció a la farinera Salicachs del carrer Girona de Barcelona, que va provocar un tiroteig amb Sometents i policies pels carrers del centre de Barcelona i que va acabar amb la mort del caixer de l’empresa Pere Vilalta i 8 transeünts ferits de bala que no hi tenien res a veure, 4 homes, una dona, un noi de 16 anys, un nen de 8 anys i una nena de 10 anys. Van ser detinguts després del tiroteig els anarcosindicalistes Amadeu Sanmartin i Suñé, Pere Oro i Ricart, Enric Albareda i Miró, Manuel González Serrano i Joan Pons i Dilmer.

Aquest últim, Joan Pons i Dilmer, era d’aquell grup de Boadas que havia participat en l’atemptat contra Pere Màrtir Homs i que havia causat la mort d’un policia de la seva escorta, pel que només quedava Pere Boadas sense detenir dels participants en aquell atemptat, que en aquells moments era ja el més buscat per les autoritats i havia d’extremar les seves precaucions per no ser detingut.

Llavors “Los Solidarios” van planejar donar un cop encara més gran amb la idea de finançar la revolució, la d’atracar la sucursal del Banc d’España a Gijón, a on hi havia una quantitat astronòmica de diners.

L’1 de setembre de 1923, un nodrit grup de “Solidarios” format per Durruti, Aurelio Fernández, Gregorio Suberviola, Gregorio Martínez "el Toto", Eusebi Brau, Rafael Torres Escartín, Miguel Garcia Vivancos i Adolfo Ballano es desplacen de Barcelona a Astúries i fan l’atracament a la sucursal del Banco de España a Gijón aconseguint la xifra astronòmica de 600.000 pts., una passada per l’època. En l’atracament però hi ha un tiroteig en el que mor el director del banc. Uns dies després son localitzats a Oviedo i després d’un tiroteig amb la guàrdia civil és mort a trets Eusebi Brau i Mestres, mentre Rafael Torres Escartín és detingut. Els demés van fugir amb el botí.


Dos membres de "Los Solidarios" que van participar en l'atracament de Gijón 

Eusebi Brau, un de "Los Solidarios" participants en l'atracament de Gijón, mort després del tiroteig a Oviedo 


Aquell atracament va causar basant impacte per la seva espectacularitat i gran botí, tant en l’opinió pública, en les autoritats i també en els militants anarquistes més radicals, que sumat amb els últims cops dels últims mesos, ja van començar a agafar com a referent a “Los Solidarios”.

“Los Solidarios” només feia un any que s’havien fundat a Barcelona, no havien participat com a grup en els anteriors sis anys del pistolerisme a Barcelona ni en l’acció sindical, tret dels membres de la secció catalana amb els seus grups d’abans, i només havien participat com a grup en la guerra social a Barcelona durant els últims 5 mesos amb alguns atracaments i dos atemptats mortals fora de Catalunya, però ja lideraven el moviment anarquista radical a Catalunya i a tot l’Estat Espanyol.

Això va ser perquè “Los Solidarios” tenien clar que la seva idea no era només lluitar per les reivindicacions laborals i ni fer accions sols per guerra de pistolers, sinó per promoure la revolució anarquista, tant en els cops econòmics que permetien un gran finançament per armes i logística, com en els atemptats mortals contra el tinent coronel Gonzàlez Regueral i contra el Cardenal Soldevila que promovien l’impacte a nivell estatal, així com les reunions amb molts grups d’acció per organitzar-los per la revolució i no sols per atemptats esporàdics de venjança. Així van crear el potent grup anarquista de referent, creant l’alternativa a la direcció oficial de la CNT a Catalunya.

En canvi la direcció oficial de la CNT a Catalunya ja feia mesos que amb Peiró al davant feia pactes d’actuació amb els partits de l’esquerra i el socialisme catalanista, com el PRC, Estat Català i la Unió Socialista de Catalunya (USC), una escissió catalanista del PSOE, amb qui havien compartit un anomenant Comitè Civil contra la repressió obrera,  no per fusionar-se amb ells, ja que seguien apostant per l’anarcosindicalisme, però si per seguir una estratègia obrerista menys antipolítica que els anarquistes radicals.

En aquells moments ja es veia la deriva de les diferents tendències de la societat catalana que sorgirien als anys trenta. La CNT ja tenia tres sectors, l’anarcosindicalista no antipolític liderat per Joan Peiró, que tenia contactes amb moviments catalanistes d’esquerres, l’anarquista radical liderat per Joan Garcia i Oliver i Durruti i el sector marxista liderat per Joaquim Maurin.

Però el desenvolupament de totes aquelles tendències polítiques a Catalunya es va veure interromput i aplaçat fins als anys 30, quan en plena guerra social i d’atemptats a la zona de Barcelona el general Primo de Rivera fa un cop d’estat des de Barcelona el 13 de juny de 1923. El general Primo de Rivera afirma que vol acabar amb l’anarcosindicalisme combatiu i amb el separatisme. Nombrosos militants obreristes i esquerrans que se sentien amenaçats van anar cap a l’exili.

Els membres de “Los Solidarios” Buenaventura Durruti, Gregorio Jover, Francisco Ascaso, Alejandro Ascaso, Alfons Miquel Martorell i Miguel Garcia Vivancos detectats i buscats per la policia per l’atracament a Gijón i altres accions, es traslladen a França instal•lant-se a París.

Després del cop d’Estat es suspenen les garanties constitucionals i l’activitat sindical es redueix dràsticament. Les detencions són indiscriminades i els grups d’acció desapareixen majoritàriament, encara que no del tot.

El 18 de setembre de 1923, just cinc dies després del cop d’Estat, un grup liderat per l’històric dels grups d’acció anarcosindicalista Josep Saleta i Pla “el Nano de Sants” encara s’atreveix a fer un atracament a Terrassa a la Caixa d’Estalvis de Terrassa juntament amb altres anarquistes d’acció per aconseguir finançament per seguir la lluita seguint la mateixa estratègia de “Los Solidarios”.

Tot acabà amb un tiroteig a la porta de la Caixa d’Estalvis en el que va morir el Sometent Joan Casella. La policia va detenir a Josep Saleta i a l’anarquista basc Jesús Pascual Aguirre, que havia arribat recentment a Barcelona expulsat de França. Els dos van ser executats al garrot vil just cinc dies després en un judici ràpid el 23 de setembre de 1923.

Això demostrava que ja s’havien acabat els dubtes dels jurats i ara tot es feia de manera militar i ràpida. Era un avís per a tothom.


Els dos anarquistes executats a Terrassa el 23 de setembre de 1923


BOADAS ES DETINGUT EL 1924

Malgrat les execucions de Saleta i de Pascual i la fugida massiva d’activistes, encara hi havia un reduït nombre d’activistes armats que restaven a Barcelona actuant. Un d’ells Pere Boadas que emmagatzemava bombes i armes en un local de Barcelona per ajudar a preparar un aixecament revolucionari, seguint l’estratègia del sector anarquista radical de la CNT i de “Los Solidarios”, dels que pràcticament ja en formava part.

El 25 de febrer de 1924 la policia va detenir finalment a Pere Boadas a Barcelona i el van relacionar amb un dipòsit d’explosius en el que s’hi van trobar més de 200 bombes. Va ser acusat de sedició i el van passar a un jutge militar.

El març de 1924 alguns membres de “Los Solidarios” són descoberts per la policia en una reunió a Barcelona i comença un tiroteig en el que moren els membres de grup Gregorio Suberviola i Marcelino del Campo. Els altres Ceferino Fernández, Aurelio Fernández, Domingo Ascaso  i Adolfo Ballano fugen a trets deixant alguns policies ferits. Gregorio Jover seria detingut i va fugir poc després de la comissaria saltant una finestra.

També a principis de 1924 havia set detingut Medir Martí i Augé, que des de que va ser posat en llibertat l’abril de 1919 en aquell judici pels atemptats d’aquell primer grup d’acció de finals de 1917 “Els Sense Nom” en el que també hi era Pere Boadas, era dels pocs caps dels grups armats anarcosindicalistes que no havia set detingut durant els anys anteriors, anys en els que havia participat i organitzat un gran nombre d’atemptats. No sortiria de la presó fins el 1931 a l’arribar la república.

El 24 de setembre de 1924 s’inicia el judici per la mort del policia José Fernández Alegria en aquell atemptat fet l’any anterior pel grup de Boadas contra Pere Màrtir Homs. S’acusa formalment a Josep Espuñes i a Joaquin Blanco “el Valladolid” de l’assassinat que eren presents en el judici. També s’acusa a Pere Boadas i a Joaquim Pons com a participants en l’atemptat segons els testimonis però declarats en rebel•lia ja que constava que encara no havien set detinguts. Tant Josep Espuñes com Joaquin Blanco van ser condemnats a cadena perpètua.

Però aquí es produí un curiós error de la justícia difícil d’explicar. Pere Boadas si que estava detingut des de febrer de 1924 acusat de emmagatzemar 200 bombes i estava a disposició d’un jutge militar per sedició. La dualitat d’expedients va fer que el jutge del cas no se n’hagués assabentat que Boadas estava detingut, ja que no li constava que ho estigués per aquella causa i no se n’havia assabentat que ho estava per una altra. També Joaquim Pons estava detingut i no se n’havien assabentat a causa d’una estranya maniobra que havia fet al haver-se canviat el nom pel d’un altre pres que havia set alliberat.

Per tant finalment l’1 d’octubre de 1924 es va descobrir que els dos estaven detinguts i es va processar ja com a detinguts a Pere Boadas i a Joaquim Pons per l’atemptat contra Homs i la mort del seu escorta. Curiós cas difícil d’explicar el que no se n’havien assabentat que ja estaven detinguts quan es va fer el judici a Josep Espuñes i Joaquin Blanco, cosa de la que se’n va fer ressò la premsa. 


Diari "La Voz" del 10-10-1924, informa de que Boadas ja estava detingut quan estava declarat en rebel·lia


El procés contra Pere Boadas i Joaquim Pons va ser llarg i es van fer diverses vistes entre 1925 i 1927, ja que si bé els agents de l’escorta d’Homs en el moment de l’atemptat van dir que els havien reconegut, el fet de que ni Espuñes ni Blanco els haguessin delatat i que els seus advocats aportessin testimonis de familiars i amics dels dos encausats que declaraven que els dos eren en altres llocs i ciutats en el moment de l’atemptat, el jutge no es decidia a dictar sentència.

Finalment el 8 de juny de 1927, en un moment en que es van alliberar molts dels que anomenaven presos governatius, que eren els que feia anys que eren a la presó com a sospitosos però sense proves, Pere Boadas va ser alliberat, ja que el jutge encara no havia trobat probes definitives de la seva culpabilitat. Joaquim Pons va restar a la presó ja que tenia una llarga condemna en ferm per l’atracament a la farinera Salisachs l’agost de 1923 en que va haver-hi un mort, a l’igual que Espuñes i Blanco que ja havien set condemnats a cadena perpètua.

Però mentre Pere Boadas havia set alliberat, no se li permetia sortir del país ja que el jutge seguia amb les diligències per l’atemptat contra Homs i les 200 bombes trobades a Boadas. A més les autoritats de la dictadura van mostrar la intenció de reobrir el cas de l’atemptat contra l’empresari Josep Albert Barret el gener de 1918, ja que al·ludien que només les amenaces als testimonis i al jurat popular havien absolt als inculpats. Donat que Boadas pensava que tornaria a ser detingut aviat va decidir sortir de l’Estat Espanyol, havent de deixar a Barcelona a la seva dona i a les seves dues filles que tenien 8 i 10 anys.


PERE BOADAS CONTACTA AMB LOS SOLIDARIOS EL 1927

Mentre Pere Boadas havia estat a la presó, els membres de “Los Solidarios” Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, Gregorio Jover, Alejandro Ascaso i Gregorio Martínez " el Toto" havien estat dos anys per Llatinoamèrica fent alguns atracaments per aconseguir finançament per la causa anarquista. Van atracar primer un banc a Mèxic i després un altre a Cuba, a on Gregorio Martínez "El Toto" va ser detingut i va restar anys a al presó allí. Després els que quedaven se’n van anar a Xile a on van fer un altre atracament, traslladant-se després a l’Argentina el mateix 1925.

A l'Argentina aquells quatre “Solidarios” encapçalats per Durruti van contactar amb l’anarquista local Miguel Arcángel Roscigno, que era un destacat anarquista nascut a Buenos Aires i fill d’immigrants italians i amb l'anarquista argentí Andrés Vázquez Paredes. Els sis anarquistes van atracar un banc a l’Argentina aconseguint un gran botí. Pensant que ja en tenien prou i els buscaven, Durruti, Francisco Ascaso, Joaquin Ascaso i Gregorio Jover van tornar a París el 1926.

Com abans he esmentat Pere Boadas va anar a Paris el 1927, fugint de la justícia espanyola, a on es va trobar amb els “Solidarios” Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover, els quals després de tornar de fer atracaments per Llatinoamèrica el 1926, s’havien passat uns mesos a la presó a París després de que fossin sospitosos de preparar un atemptat contra el rei Alfonso XIII en la seva visita a París el 1926.

Per altra banda els “Solidarios” Joan Garcia i Oliver i Aurelio Fernández havien set detinguts el 1926 quan havien entrat per la frontera a Navarra amb la intenció d’atemptar contra Primo de Rivera i estaven en aquells moments a la presó.

Mentre, a França hi havia hagut altre grup anarquista que estava en connexió amb “Los Solidarios” que realitzava atracaments liderat per Ramon Recasens i Miret, que havia fugit de Barcelona després de resultar ferit en el famós atracament contra el tren del MZA carregat de nòmines fet a Barcelona el setembre de 1922 i que acabà amb 3 morts. Després de l’atracament Ramon Recasens havia fugit a l’Estat Francès aquell 1922 amb Carles Anglès, un dels originals “Sense Nom” de 1917 com ja s’ha esmentat abans. Però a partir de llavors li he perdut la pista a Carles Anglès i al que va fer després.

Però el 14 de gener de 1926 Ramón Recasens i l’anarcosindicalista Benito De Castro, van ser executats a Bordeus després d’haver set condemnats a mort per un atracament fet en aquesta ciutat francesa el juliol de l’any anterior en el que van haver-hi 2 morts en un tiroteig. Un altre anarcosindicalista que els acompanyava, Isidre Casals, va ser condemnat a cadena perpètua i un altre anomenat Joaquin Aznar havia aconseguit fugir després de l’atracament. Per tant aquell grup d’acció que feia “expropiacions” per finançar als grups anarquistes a l’exili va quedar desmantellat.


Els dos anarquistes executats a Bordeus el 14 de gener de 1926, en unes fotos aparegudes en la premsa francesa poc després de ser detinguts


L’any 1927 es fundà de manera clandestina a València la Federación Anarquista Ibérica (FAI) impulsada per alguns líders del sector anarquista més radical de la CNT des de l’exili. La FAI es va inspirar sobre tot en el grup inicialment liderat per Durruti i Garcia i Oliver “Los Solidarios”, ja que volien que en el futur fos una guia anarquista pura dins de la CNT, donades les diferents tendències que hi havien dins del sindicat anarcosindicalista en que milers d’antics afiliats cenetistes s’apropaven al marxisme, al republicanisme catalanista, a l’independentisme d’esquerres o seguien la línia anarcosindicalista més moderada de Salvador Seguí, ara liderada per Joan Peiró.

El 1928 Durruti va acordar amb Pere Boadas que aquest anés a l’Uruguai, a on ja hi havia a dos anarquistes catalans també col•laboradors de “Los Solidarios”, perquè contactés amb l'anarquista argentí Miguel Arcángel Roscigno per seguir amb els atracaments i per aconseguir més botí per la revolució. El grup de Durruti ara ja no podia tornar a Llatinoamérica ja que allí eren molt buscats. A més també van acordar que Boadas intentés convèncer a Roscigno perquè vingués a Europa i quan es pogués a l’Estat Espanyol, ja que el considerava un element important per a la revolució anarquista que tenien ideada, que tenia com a germen a la FAI recentment fundada.

Per altra banda a l’Argentina Miguel Arcángel Roscigno, l’anarquista argentí que havia fet l’atracament amb “Los Solidarios” a Buenos Aires el 1926, havia seguit fent atracaments a l’Argentina juntament amb Andrés Vázquez i amb els anarquistes argentins els germans Vicente Moretti i Antonio Moretti. Després de donar un gran cop l’Hospital Rawson de Buenos Aires en que va aconseguir 141.000 pesos i en que van matar a un policia que els va fer front en l’atracament, se’n van anar a refugiar-se a l’Uruguai, sent ja els més buscats en els dos països.


BOADAS ARRIBA A L’URUGUAI

Per tant Pere Boadas es va traslladar en vaixell a Montevideo per contactar amb Miguel Arcángel Rosicgno i els altres dos anarquistes catalans que ja estaven allí, als quals Pere Boadas ja coneixia una mica de vista de Barcelona d’anys anteriors, segons va dir ell mateix, encara que no havia actuat amb ells en el mateix grup. 

Pere Boadas va arribar al port de Montevideo però ningú el va anar a esperar. Llavors es va dirigir a la seu de la Federación Obrera Regional Uruguaya (FORU) a on li havien dit que el posarien en contacte amb els dos anarquistes catalans.

Però mentre buscava l’adreça, Pere Boadas va passar per la Plaza de la Independencia de Montevideo i va veure la botiga del Cambio Messina, que era una luxosa botiga que exhibia monedes i grans quantitats de paquets de billets de pesos i de moneda estrangera, com dòlars o lluires esterlines, lligats amb una goma. Pere Boadas va afirmar anys després que en aquell moment va decidir que havia d’atracar aquella botiga.

Finalment Pere Boadas va arribar a contactar amb membres de la FORU i el van posar en contacte amb els dos anarquistes catalans que l’esperaven. Aquests es feien dir Agustín Garcia Capdevila i Jaime Tadeo Peña. Però aquests eren dos noms falsos que usaven a l’Uruguai. En realitat el que es feia dir Agustín Garcia Capdevila es deia Agustí Casanova i Garcia i el que es feia dir Jaime Tadeo Peña es deia Jaume Navarro i Pérez. Boadas es quedà a viure en el pis que compartien Casanova i Navarro.


EL PARTIDO COLORADO D’URUGUAI INTENTA CAPTAR A BOADAS

Durant les aproximadament dos setmanes que va tardar en contactar amb Roscigno, Pere Boadas se’n va anar a la redacció del diari “El Dia”, el portaveu del Partido Colorado, per visitar i demanar ajuda pel permís de residència a Rodrigo Soriano Barroeta, que era un polític republicà basc exiliat a qui Boadas ja coneixia i que sabia que treballava en aquell diari.

Però aquell dia Rodrigo Soriano no hi era i a qui es va trobar Boadas a la redacció de “El Dia” va ser a César Batlle Pacheco, que era el director del diari. César Batlle Pacheco era fill de Jose Batlle Ordóñez, que havia set president de l’Uruguai no feia gaires anys entre 1903-1907 i entre 1911-1915 i encara estava viu i que va marcar tota una època política en el que es coneix com a batllisme dins del Partido Colorado d’Uruguai, que era l’ala progressista i més esquerrana del partit.

Cesar Batlle venia d’una de les famílies que havien set de les més importants políticament a l’Uruguai i a part del seu pare José Batlle, que havia set president fins 1915 com abans he comentat, el seu avi Lorenzo Batlle i Grau, fill d’uns immigrats catalans de Sitges, també havia set president d’Uruguai entre 1868-1872, havent consolidat el Partido Colorado després d’algunes guerres civils.

Segons va dir Pere Boadas en una entrevista feta anys després el 1971 en la revista uruguaiana “Marcha”, César Batlle, que sabia que Boadas era un anarquista català important encara que segurament no sabia tot el seu passat, quan va saber que havia fet de paleta a Barcelona li va oferir feina en el Ministeri d’Obres Públiques, residència pagada en un pis i diners per fer projectes pel ministeri amb la intenció de fer-lo funcionari i captar-lo pel sector progressista del Partido Colorado. Pere Boadas, segons explica en la entrevista, li va dir a César Batlle que no podia acceptar l’oferta ja que ell no havia anat a Uruguai a muntar un club del Partido Colorado sinó per altres motivacions i que el que havia anat a buscar a el diari “El Dia” era parlar amb Rodrigo Soriano.

Llavors César Batlle li va dir a Boadas que el dissabte havia quedat amb Rodrigo Soriano per sopar i el va invitar a anar-hi també, per seguir parlant del tema. Boadas li va dir que hi aniria si li assegurava que li concediria la residència uruguaiana per al menys 5 anys. César Batlle li va dir li concediria la residència i Pere Boadas va acceptar anar al sopar amb César Batlle i Rodrigo Soriano.


BOADAS CONTACTA AMB ROSCIGNO

Un o dos dies abans d’aquell sopar concertat amb Batlle i Soriano, Pere Boadas va contactar finalment amb Miguel Arcángel Roscigno i amb els germans Antonio Moretti i Vicente Moretti, aquells anarquistes argentins que havien actuat amb Durruti i el seu grup a l’Argentina entre 1925 i 1926 i que s’havien traslladat de manera clandestina a l’Uruguai. En aquells moments Boadas, segons explica ell mateix en l’entrevista abans mencionada a la revista “Marcha”, un cop havia contactat amb Roscigno va decidir no anar al sopar amb César Batlle i Rodrigo Soriano.




Boadas diu que va pensar que anar a aquell sopar amb Rodrigo Soriano, en el que César Batlle li oferiria treball en el Ministeri, no tenia gaire sentit ja que ell i els seus companys tenien pensat promocionar l’anarquisme expropiador i que això estava en contradicció amb càrrecs institucionals encara que els hi oferís un polític d’esquerra moderada.

Pere Boadas enseguida va intentar convèncer a Roscigno de que havia de deixar Sudamèrica i anar cap a Europa, com havia acordat amb Durruti, ja que a Sudamèrica era massa conegut i a Europa tindria més llibertat de moviments i a més l’esperava Durruti amb qui podrien seguir preparant la revolució. Boadas també va dir que en canvi ell s’havia de quedar a Montevideo per d’alguna manera substituir-lo, ja que ell era massa conegut a França i a Europa i no podia tornar a l’Estat Espanyol i en canvi a Montevideo tenia més llibertat de moviments. Roscigno li va dir que ell estava compromès amb el moviment anarquista a l’Uruguai i a l’Argentina i que no pensava anar a cap altre lloc.

Llavors Roscigno li va dir a Boadas que els ajudés en una fàbrica clandestina de bitllets falsos que tenien per finançar la lluita anarquista. A Boadas no li agradà gaire aquesta “feina” i li va dir que el que havien de fer és un gran cop. Llavors Boadas li proposà atracar la botiga del Cambio Messina que havia vist el primer dia que va arribar a Montevideo i que l’havia impressionat per la gran quantitat de bitllets de pesos i monedes que hi havia.

El Cambio Messina era un comerç de canvi de moneda i la seva botiga i instal•lacions a la Plaza de la Independencia era considerat com el temple de la fortuna de l’Uruguai. L’amo era Carmelo Gorga d’origen italià, un dels homes més rics d’Uruguai i al que li agradava ostentar. La policia feia temps que li havia advertit que exhibir tants diners en els aparadors podria provocar es desitjos d’assaltar-lo d’algú, com efectivament li va passar a Pere Boadas just el primer dia que va arribar a Montevideo.

Boadas ja havia convençut als altres dos anarquistes catalans, Agustí Casanova i Garcia (que es feia dir Agustín Garcia Capdevila) i Jaume Navarro i Pérez (que es feia dir Jaime Tadeo Peña).

Roscigno li va dir a Boadas que a diferència d’ell, ell si que coneixia bé el tarannà de Montevideo i que en un cas com aquest l’amo i els empleats de la botiga del Cambio Messina no es deixarien atracar i es resistirien. També li digué que com que la Plaza de la Independencia era un lloc molt ple de gent, allò podria acabar amb un tiroteig i una massacra.

En canvi Roscigno li va proposar a Boadas que enlloc del Cambio Messina, atraquessin el pagament de nòmines de la policia, ja que segons ell la majoria de policies no sabien disparar gaire i si hi havia trets al menys era un lloc apartat i o caurien ells o els policies però no gent que passa per allí.

Els anarquistes catalans Boadas, Casanova i Navarro no van donar crèdit al que deia Roscigno i van pensar que amb una pistola apuntant-lo tothom obeiria i van decidir atracar el Cambio Messina a on hi havia un gran botí. Roscigno va decidir no anar-hi, però Pere Boadas va convèncer també als germans Antonio Moretti i Vicente Moretti, del grup de Roscigno, per acompanyar-los.



ATRACAMENT AL CAMBIO MESSINA

El 25 d’octubre de 1928 va arribar el dia de l’atracament al Cambio Messina que va anar de la següent manera segons va explicar anys després Pere Boadas en la entrevista en la revista “Marcha” abans mencionada i també alguns testimonis.

Cap a les 14.30 h. Pere Boadas, Vicente Moretti i el seu germà menor Antonio Moretti van arribar a la Plaza de la Independencia de Montevideo en un taxi. El taxista no sabia res de l’atracament però li van dir que esperés en un cantó de la plaça i que en seguida tornarien. Volien usar el mateix taxi per fugir després. Pere Boadas i Antonio Moretti baixen del taxi, mentre Vicente Moretti es queda dins del taxi per esperar-los quan tornin. Agustí Casanova i Jaume Navarro els esperen fora en un cantó de la plaça. 

Quan s’apropaven tots junts al Cambio Messina un empleat del negoci, Alonso Magnani, havia sortit a baixar el tendal per tapar els forts rajos de sol com li havia ordenat l’amo Carmelo Gorga. Llavors Boadas s’atura i diu als seus companys que esperin a que l’empleat torni a entrar, però Antonio Moretti diu, “si no son pitos serán flautas”, no vol esperar i es dirigeix cap a l’empleat i l’apunta amb la pistola tot dient-li que no es mogui i es queda parat allí apuntant-lo.

Llavors Boadas, Casanova i Navarro s’apropen a la porta, ja que no tenen més remei i Boadas esbronca a Antonio Moretti dient-li que ara tota la plaça estava veient “l’espectacle” i  que entressin tots ràpidament a dins com haurien d’haver fet des del principi sense despertar sospites. Però en aquells moments ja molta gent del carrer havia vist l’escena amb l’assaltant pistola en ma.

Llavors Jaume Navarro i Agustí Casanova s’avancen ràpidament i entren a la tenda del Cambio Messina cridant “arriba las manos”. El propietari Carmelo Gorga fa cas al principi però quan Jaume Navarro salta el mostrador per agafar els diners, Carmelo Gorga reacciona i es tira a sobre d’ell. En aquells moments Pere Boadas encara estava discutint amb Antonio Moretti, el qual encara es queda fora apuntant a l’empleat davant la presència de molts curiosos. Quan Boadas entra ja es troba l’escena del propietari Carmelo Gorga lluitant amb Jaume Navarro.

Llavors Jaume Navarro li dona un cop al cap amb la culata de la pistola al propietari Carmelo Gorga i la pistola es dispara sortint el tret cap al sostre. A fora a la plaça després de sentir el tret cada cop hi ha més curiosos agrupant-se.  

En aquells moments surt de dins d’una porta Víctor Dadeo, un neteja botes de la plaça a qui l’amo del Cambio Messina Gorga deixava dormir a dins. Víctor Dadeo recrimina a Navarro la seva actitud i li diu que perquè abusa d’un pobre vell. Mentre els assaltants distrets discuteixen amb Dadeo, l’amo Carmelo Gorga s’aixeca i intenta agafar una pistola que tenia amagada. En aquells moments Jaume Navarro i Agustí Casanova li disparen i Carmelo Gorga resulta mort amb dos trets, un al cap i l’altre a l’esquena.

Jaume Navarro abans d’iniciar la fugida agafa un paquet de bitllets de pesos lligats amb una goma, mentre el neteja botes Dadeo comença a cridar tot i recriminant-li l’acció dient-li assassí i salta el mostrador a on és Navarro i es baralla amb ell. La goma del paquet de bitllets es trenca i els billets s’escampen per tota la tenda. Tot seguit Jaume Navarro dispara al neteja botes Víctor Dadeo dos trets i també el mata.

Abans de marxar van agafar a corre cuita uns pocs bitllets i monedes i van sortir del Cambio Messina pistola en ma. Mentre, Antonio Moretti encara era a fora apuntant a l’empleat Magnani el qual surt corrent. Mentre corren tots quatre cap al taxi, hi havia molta gent a la plaça agrupada que eren pel mig, alguns s’apartaven i altres cridaven que vingués la policia a detenir-los. En aquells moments per casualitat els fills de l’amo Carmelo Gorga que acabava de ser mort, arriben al Cambio Messina i s’afegeixen als crits de que detinguin als assaltants.

Els quatre assaltants nerviosos i veient que, com ja li havia dit Rosicgno amb lo del caràcter de Montevideo, hi havia hagut molta resistència, s’obren pas a trets entre la gent de la plaça que els esbronca i fereixen a tres persones més. Hi havia un policia armat a la plaça però no s’atreveix a fer res.

Llavors arriben al taxi a on els esperava Vicente Moretti i el taxista, al que li criden que quan pugin arranqui de seguida. El taxista Benito Hernández espantat al sentir el tiroteig i al veure als quatre assaltants pistola en ma, surt del taxi amb la intenció de fugir. En aquell moment Pere Boadas que venia “calent”, com el mateix va dir posteriorment, es troba al taxista davant seu i es pensa també que el vol aturar o agredir i li dispara diversos trets matant-lo. Tots pugen al taxi i fugen a tota velocitat amb Vicente Moretti al volant. La mort del taxista va ser totalment indiscriminada fruit dels nervis de la situació, pel que Pere Boadas se’n va penedir i va tenir remordiments tota la vida, segons va dir ell.


La plaza de la Independencia de Montevideo pocs minuts després de l'atracament al Cambio Messina



DISCUSSIÓ ENTRE BOADAS I ROSCIGNO DESPRÉS DE L’ATRACAMENT

L’acció havia set un desastre amb 3 morts i 3 ferits i amb molt poc botí, uns 4.000 pesos. No van tenir temps d’agafar la gran quantitat de paquets bitllets de pesos i d’altres monedes que hi havia i van deixar 300 lliures esterlines que hi havia a la caixa forta.

Segons va explicar el mateix Boadas en la citada entrevista feta molts anys després el 1971 en la revista uruguaiana “Marcha”, quan ell va contactar amb Roscigno després del desastrós i sagnant atracament, aquest li va retreure que ja l’havia avisat de que era un acció massa perillosa. En aquella conversa hi havia un anarquista romanès que s’havia exiliat a l’Uruguai per haver col•locat diverses bombes Romania i va dir: “¿Però que ha pasado?”. Roscigno li va contestar: “Nada, una burrada de catalanes”.

A Boadas això el va enfadar i explica el que li va contestar. “No, la burrada fue tuya, le contesté. Por qué no me dijiste toda la verdad, no me dijiste que los hermanos Moretti nunca habían tenido un arma en la mano y nosotros fuimos creyendo que sí. Vosotros los habíais tenido como chóferes y nada más”.

La veritat és que encara que potser els germans Moretti haguessin fet sols de xofers en anteriors atracaments i no tinguessin experiència en l’ús de les pistoles en un atracament, cosa que es va reflectir una mica quan Antonio Moretti s’havia quedat parat fora del Cambio Messina apuntant a un empleat davant de tothom, també era veritat que Roscigno l’havia advertit de que no fessin aquella acció en aquell lloc, ja que tenia tots els números d’acabar malament com així va ser.

Boadas va reconèixer després diverses vegades el seu error i que Roscigno tenia raó, però sempre va culpar també en part als Moretti i de rebot una mica a Roscigno de no haver-li dit que els Moretti havien fet sols de xofers en els atracaments anteriors, cosa que li portà algunes tensions amb Roscigno i amb altres anarquistes d’Uruguai. Però la cosa no va anar a més i van seguir sent bons companys.


FUGIDA, CERCA I DETENCIÓ DELS ASSALTANTS

La massacre que es va produir en l’atracament en plena Plaza de la Independencia de Monteviedeo va causar un gran impacte en la societat a l’Uruguai, ja que la ciutat no recordava una acció tant violenta des de la guerra de 1904, el país havia crescut econòmicament i aquella generació havia viscut en una relativa pau. Des d’alguna premsa i altres associacions es demanava que es restablís la pena de mort i l’objectiu nº1  del govern era detenir als assaltants i a més es va oferir una gran recompensa per a aquí aportés informació que dugués a la seva detenció.


Diari "Imparcial" de Montevideo del 26-10-1928


Molts historiadors i cronistes a l’Uruguai han qualificat el sagnant atracament al Cambio Messina com l’inici de la forta repressió contra l’anarquisme a l’Uruguai, que a la vegada va portar la resposta dels anarquistes i que entre altres causes va marcar l’inici de l’època del pistolerisme a Montevideo i a tot l’Uruguai en general entre 1928 i 1937. A més molts en culpen en gran part al gallet fàcil d’aquells anarquistes catalans que van protagonitzar l’assalt, posant com a motiu que venien del pistolerisme de Barcelona i estaven habituats a disparar a la mínima.

Vaja, a Pere Boadas i al seu grup que liderava, alguns ja el van fer responsable d’iniciar el pistolerisme barceloní ja a finals de 1917 i ara tornaven a fer responsable a Pere Boadas d’haver iniciat l’època del pistolerisme a Montevideo el 1928.

Però si bé el sagnant tiroteig del grup de Boadas en l’atracament al Cambio Messina el 1928 a Montevideo va ser el fet més sonat i és conegut com el que va marcar l’inici d’una època de pistolerisme a Montevideo, a part de les accions dels anarquistes contra la repressió que vingué, també les tensions dins del mateix Partido Colorado entre esquerrans i més conservadors i afegint-se les tensions amb els del Partido Nacional, també portà entre 1928 i 1937 una època d’atemptats mutus entre ells i d’algun cop d’Estat, cosa que també va ser la causa de l’augment de la violència i els atemptats a l’Uruguai. El tiroteig del grup de Boadas en el Cambio Messina el 1928 però, es veritat que havia marcat l’inici d’aquella època de pistolerisme uruguaià.

Però en aquells moments ningú sabia qui havien set els autors encara que tothom sospitava del grup de Miguel Arcángel Roscigno, ja que era “l’expropiador” més famós tant a l’Argentina com a l’Uruguai buscat i ningú coneixia encara que els tres anarquistes catalans eren del seu grup. No anaven del tot errats en sospitar del grup de Roscigno però com se sap Roscigno, si bé inicialment era el cap del grup, finalment no va voler participar en l’acció com abans he comentat.

El govern uruguaià va posar en mans del subcomissari de policia Luís Pardeiro la investigació per trobar als assaltants. Pardeiro es va centrar en buscar a Roscigno i tenia una obsessió especial en atrapar-lo. A més Pardeiro s’ho va prendre com una cosa personal ja que l’amo del Cambio Messina mort en l’atracament Carmelo Gorga era un gran amic seu.

Finalment uns deu dies després de l’atracament algú que sabia quelcom dels assaltants, que podria ser un pseudo anarquista ambiciós amb ganes de cobrar la recompensa o resultat de les infiltracions que feia Pardeiro, va informar a la policia que els assaltants del Cambio Messina s’amagaven en una casa del carrer Rousseau nº 41 a la localitat de Villa Unión, que era als voltants de Montevideo.

El delator l’havia encertat i realment els tres anarquistes catalans i els dos germans Moretti eren en aquella casa del carrer Rousseau, aquests dos últims inclús amb les seves famílies.

El 9 de novembre de 1928 uns 300 agents entre policies i guàrdies republicans van rodejar la casa i els van invitar a rendir-se. Els tres anarquistes catalans i Vicente Moretti es van entregar, però Antonio Moretti és va suïcidar amb un tret al cap, cremant abans els diners del botí perquè no caigués en mans de la policia.


Els tres anarquistes catalans fotografiats poc després de ser detinguts als voltants de Montevideo el 9 de novembre de 1928


La detenció dels assaltants va ser molt celebrada com un gran aconteixement tant pel  subcomissari Pardeiro i la policia en general com pel govern i la premsa convencional. Però entre els detinguts no hi havia Roscigno, el més buscat i a qui consideraven cap del grup, cosa que va suposar en part una frustració també per ells.

Va ser en aquell moment que van descobrir la participació dels tres anarquistes catalans Pere Boadas i Rivas, Jaume Navarro i Pérez (a qui encara anomenaven Jaime Tadeo Peña) i Agustí Casanova i Garcia (a qui encara anomenaven Agustín Garcia Capdevila). Lo dels germans Moretti no va ser una sorpresa per a ells ja que ja els relacionaven amb el grup de Roscigno.


De esquerra a dreta, Vicente Moretti i Jaume Navarro poc després de ser detinguts


Roscigno després de les detencions es va tornar a traslladar de manera clandestina al seu país, a l’Argentina i a Buenos Aires es va ajuntar amb l’anarquista Severino Giovanni amb qui va organitzar alguns atracaments o expropiacions com deien ells com el del pagador d’unes obres sanitàries. Roscigno era el més buscat tant a l’Argentina com a l’Uruguai i ningú sabia a on s’amagava. Rosigno tenia part de la família a Buenos Aires i part a Montevideo que l’ajudaven i això facilitava el que pogués sobreviure amagat.

Pere Boadas i el seu grup havien caigut en el primer atracament per la lluita social que havien fet a l'Uruguai després del sagnant i desastrós assalt al Cambio Messina. No van poder seguir els passos a Llatinoamèrica que havien fet els "Solidarios" Durruti, els germans Ascaso i Gregorio Jover anteriorment, que havien fet diversos atracaments en diferents països Llatinoamèricans amb gran èxit i grans botins, només amb el contratemps de la detenció de Gregorio Martínez "el Toto" a Cuba el 1925. Pot ser mala sort o haver escollit malament els acompanyants i el tipus d'acció, però era evident que el grup de Durruti havien set un grup d'atracadors socials amb més experiència, professionalitat i efectivitat que el grup de Boadas, el qual va fer autocrítica en aquest sentit un temps després. Boadas potser era una mica més impulsiu i menys calculador en aquells temps, d'aquí la seva ràpida caiguda.


FUGIDA DE LA PRESÓ DE PUNTA CARRETAS

El gran sentit de sacrifici i solidaritat cap als seus companys de lluita de Roscigno i dels anarquistes d’acció d’Uruguai i d’Argentina, es va demostrar el 1931 quan Roscigno va encapçalar un pla per alliberar de la presó de Punta Carretas a Montevideo als tres anarquistes catalans detinguts per l’atracament del Cambio Messina així com a Vicente Moretti.

El maig de 1930 l’anarquista italià emigrat a l’Argentina que es feia dir Gino Gatti, encara que el seu nom verdader era José Baldi, es va traslladar a Montevideo i s’instal•la a viure just en front de la presó de Punta Carretas amb la seva família i va obrir una Carbonera anomenada “el Buen Trato”, en la que hi venia carbó, llenya i pedres, guanyant-se la confiança de la gent del barri. Tot formava part d’un pla ideat per ell i per Roscigno per fer un túnel i alliberar als seus companys anarquistes presos. Miguel Arcángel Roscigno que havia tornat a Montevideo, va visitar diverses vegades clandestinament a Gatti per estudiar el terreny i el pla.

Mesos després comencen a cavar un túnel de més de 50 metres que va des de la Carbonera travessant el carrer fins a l’interior de la presó de Punta Carretas. Andrés Vázquez Paredes, aquell antic company de Roscigno amb qui feia atracaments a Buenos Aires entre 1926 i 1927 també va participar a cavar el túnel i a vigilar els moviments dels guàrdies. L'anarquista argentí Enrique Malvicini, fent d’especialista cavador i l’anarquista espanyol José Manuel Paz, que va fer la instal•lació elèctrica per il•luminar el túnel, també es van afegir a l’acció.


Els anarquistes que participaren a fer el túnel per la fugida de la presó de Punta Carretas juntament amb Roscigno


El túnel es va fer amb una precisió, tant en la seva estricta rectitud com en el lloc als lavabos de dins de la presó a on va anar a parar, sorprenents i dignes d’una gran obra d’enginyeria. Familiars de Moretti feien d’enllaç per informar-los i concertar el dia i el lloc de la fugida.


Trajecte del túnel cap la presó de Punta Carretas


El 18 de març de 1931 es va consumar la fugida pel túnel amb total èxit. Pere Boadas, Agustí Casanova, Jaume Navarro i Vicente Moretti, els 4 del Cambio Messina, més 3 presos també anarquistes que no en sabien res i van aprofitar l’oportunitat, van fugir aquell dia pel túnel ideat per Roscigno i Gatti.


Interior del túnel fet per la fugida de Punta Carretas


Aquests altres tres presos que també van fugir eren Rafael Egües, Medardo Rivero Camoirano y Carlos Cúneo Funes, tres anarquistes d’un sindicat gremial de forners de tendència anarquista d’Uruguai, que el gener de 1927 havien assaltat un forn de pa a on hi havia uns treballadors amb els qui havien tingut diferències sindicals dins del gremi. Tot acabà amb una baralla a ganivets i a trets en els que van causar dos morts entre els seus contrincants. Aquests eren coneguts com "los anarquistas panaderos".

Un cop a fora de la presó, tots van fugir amb tres cotxes que els esperaven. A dins de la Carbonera van deixar un missatge escrit que deia: “La solidaridad entre los ácratas no és palabra escrita solamente”, que va tenir gran ressò a la premsa.

Gino Gatti (José Baldi) i la seva família ja havien marxat uns dies abans i abandonat el pis i la Carbonera acomiadant-se dels veïns, que es van sorprendre de que marxés quan el negoci li anava tant bé. Gatti i la seva família van tornar a Buenos Aires.

Vicente Moretti s’instal•là en el pis clandestí a Montevideo a on vivia Roscigno juntament amb els tres companys que havien ajudat a fer el túnel Enrique Mavicini, Andrés Vázquez i José Manuel Paz.

Els tres anarquistes catalans Pere Boadas, Agustí Casanova i Jaume Navarro i els tres anarquistes “panaderos” uruguaians, Rafael Egües, Medardo Rivero i Carlos Cúneo Funes es van refugiar en un altre pis a Montevideo.

El 1971, just 40 anys després, 100 membres del famós grup guerriller uruguaià d'aquella època "Los Tupamaros", també van fugir de la presó de Punta Carretas, fent servir al mateix túnel ideat per Roscigno en el que havia fugit Boadas i els seus companys, túnel que van descobrir par casualitat quan en cavaven un altre. La de 1971 va ser la fugida més nombrosa i famosa de la història.


DETENCIÓ DE ROSCIGNO, VICENTE MORETTI I ELS SEUS COMPANYS

El 27 de març de 1931, nou dies després de la fugida, la casualitat i la mala sort va portar a la detenció de Roscigno i els seus companys de pis. A un empleat de la gossera municipal anomenat José Sosa que passava davant del pis de Roscigno se li va escapar un gos de carrer que volia atrapar i aquest va anar directament al pati de la casa a on era Roscigno i els altres. L’empleat va entrar per atrapar el gos i va veure assegut a Vicente Moretti llegint el diari i el va reconèixer. Resulta que José Sosa havia estat a la presó per carterista i allí havia conegut a Moretti, per això el va reconèixer. Immediatament José Sosa, sabent que hi havia recompensa, va abandonar al gos i va anar a avisar a la policia.

A la poca estona 53 policies acudeixen a la casa i detenen a Vicente Moretti, Enrique Malvicini, Andrés Vázquez, José Manuel Paz juntament amb altres anarquistes i es troben amb la gran sorpresa de que també troben allí i detenen a Miguel Arcángel Roscigno, l’expropiador anarquista més buscat en els últims 6 anys tant a l’Uruguai com a l’Argentina.


Miguel Arcángel Roscigno detingut el 27 de març de 1931


Miguel Arcángel Roscigno va rebre una bufetada del comissari de policia Luís Pardeiro, el mateix que també havia detingut a Boadas i els altres després de l'atracament del Cambio Messina dos anys abans. Aquella bufetada va corre de veu en veu entre els anarquistes de l'Uruguai com una greu humiliació cap a Roscigno. Un any després el comissari Pardeiro seria mort a trets per uns anarquistes en venjança per aquella bufetada. 

Miguel Arcángel Roscigno va estar sis anys a la presó a l’Uruguai i després va ser extradit a l’Argentina a on va desaparèixer després de passar per una comissaria de policia, amb tota seguretat assassinat. Mai es va trobar el seu cos.

Un cop detinguts Moretti i Roscigno, els anarquistes catalans Boadas, Casanova i Navarro i els tres anarquistes urguguaians Egües, Rivero i Cúneo van fugir en un petit vaixell de Montevideo i van anar a l’Argentina arribant a Buenos Aires el 9 d’abril de 1931.

Els anarquistes catalans Agustí Casanova i Jaume Navarro al poc temps d’arribar a Buenos Aires van aconseguir agafar un vaixell i van tornar a Europa via Itàlia juntament amb dos dels anarquistes “panaderos” uruguaians Rafael Egües i Medardo Rivero. No van ser atrapats mai més, Van tornar a Barcelona i al començar la República el 1931 i se sap que Casanova, Navarro i Egües es van integrar en la CNT-FAI i van lluitar en la guerra civil de 1936-39 a Catalunya i al front d’Aragó en les milícies anarquistes. Casanova i Navarro es van poder exiliar a l’acabar la guerra, en canvi l’uruguaià Rafael Egües va estar en una presó franquista a l’Estat Espanyol fins 1953.

En canvi Pere Boadas va decidir quedar-se a Argentina juntament amb l’anarquista “panadero” Carlos Cúneo Funes a on compartien un pis a Villa Ballester a les afores de Buenos Aires.


Carlos Cuneo Funes, l'anarquista "panadero" uruguaià que també fugí de Punta Carretas i es quedà a l'Argentina amb Pere Boadas


En aquells moments a l’Argentina hi havia una dictadura des de que el general José Félix Uriburu havia fet un cop d’estat el 1930 i feia un temps que els anarquistes allí eren fortament perseguits i afusellats, mentre aquests també protagonitzaven alguns atemptats contra militars argentins i altres personatges del govern dictatorial.

Hi havia un clima de conspiració contra la dictadura d’Uriburu a l’Argentina protagonitzat tant per moviments d’esquerra, anarquistes, com per membres del partit progressista moderat de la Unión Cívica Radical (UCR), encapçalat per Marcelo Torcuato de Alvear, que ja havia set president del govern argentí anteriorment. Era uns moments que quasi tots conspiraven junts contra la dictadura.

Pere Boadas va dir anys després en l’abans esmentada entrevista en la revista “Marcha”, que havia participat entre abril i juny de 1931 en algunes reunions amb diversos opositors clandestins argentins de totes tendències contra la dictadura organitzades per seguidors d'Alvear, el líder de l'ACR. Boadas diu que ell era anarquista i que no era afí a Alvear però en aquells moments volia ajudar al menys a fer caure una dictadura.

Com es veu Pere Boadas hagués pogut marxar tranquil•lament amb vaixell a Europa amb Casanova i Navarro, però estava atrapat pel desig d’ajudar als anarquistes i als lluitadors contra la dictadura a la zona del Rio de la Plata. També se sap que també participava en un pla per ajudar a escapar a uns 500 presos de la presó de Buenos Aires. El fet de que Roscigno fos a la presó a l’Uruguai detingut després d’uns anys de ser el més buscat tant a l’Argentina com a l’Uruguai, a causa d’haver-lo ajudat a ell i als seus companys a fugir de la presó uruguaiana de Punta de Carretas, també va fer que no és volgués oblidar d’ells i es va quedar a la zona per ajudar en el que pogués.

El  16 de juny de 1931 Carlos Cúneo Funes, l’anarquista “panadero”, va ser detingut a la població argentina de Villa Luzuriaga i extradit a l’Uruguai.

Unes setmanes després l’11 de juliol de 1931 és detingut Pere Boadas a Villa Ballester a les afores de Buenos Aires, al que se li va trobar una pistola, cosa que va ser una notícia destacada tant en la premsa argentina com uruguaiana. Després de la detenció de Carlos Cúneo, Boadas havia decidit finalment sortir d’Argentina i el dia següent en el que va ser detingut havia de marxar en un vaixell que anava a Itàlia i que feia escala abans per Montevideo, pel que no queda clar si volia fugir a Europa o volia tornar a Montevideo.


Pere Boadas poc després de ser detingut a l'Argentina l'11 de juliol 1931


Anys després Pere Boadas va fer una autocrítica dient que en aquella època prenia molt poques precaucions i confiava massa en tothom.

El febrer de 1932, Pere Boadas torna a intentar escapar-se de la presó però aquest cop és descobert i enxampat just abans de fugir. Les autoritats argentines van decidir llavors treure-se’l ja de sobre i el van extradir immediatament a l’Uruguai.

Pere Boadas va ser condemnat a l’Uruguai i va estar al presó fins el 1953. Aquest cop no el van posar a la presó de Punta Carretas d’on havia fugit sinó a la presó de Miguelete. Va estar un total de 25 anys a la presó, tret dels mesos en que havia estat lliure després de la seva fugida.

Quan Pere Boadas va ser alliberat de la presó el 1953, la seva dona i les seves dues filles que havia deixat a Barcelona quan va marxar el 1927, van anar a Montevideo i es van retrobar amb ell després de 26 anys. La seva dona, que patia una malaltia crònica i havia d’anar en cadira de rodes, es va quedar a viure amb ell a l’Uruguai. Per Pere Boadas aquell retrobament amb la seva família, va ser una de les coses més emocionants que li van passar a la vida i des de llavors va dedicar gran part del seu temps a cuidar a la seva dona.


Asseguts Pere Boadas i la seva dona a Montevideo en una data indeterminada (l'altra que està dempeus, sense confirmar, podria ser la seva filla)


Pere Boadas als anys 50 es van instal•lar a la zona del Cerro a Montevideo amb la seva retrobada dona i és dedicà inicialment a vendre diaris pels carrers. També es va fer soci de l’Ateneu Llibertari del Cerro i participava en reunions de sindicats i va contactar amb molts exiliats de la guerra civil a l’Estat Espanyol.

Durant aquells 25 anys de presó a l’Uruguai Pere Boadas s’havia perdut tota l’època de la República a l’Estat Espanyol i la guerra del 1936-39, en la que els seus ex companys de “Los Solidarios” amb Durruti i Joan Garcia i Oliver al davant, havien liderat una revolució anarquista durant els primers mesos de la guerra.

Pere Boadas des de la presó a l’Uruguai estava en un altre món i s’havia centrat en convertir-se en un anarquista uruguaià més. Durant aquells anys Pere Boadas va aconseguir una feina en la biblioteca de la presó i es va passar anys llegint quasi tots els llibres que hi havia. Allí es va convertir en un pensador de l’anarquisme uruguaià sent un referent per a molts presos tant anarquistes com comuns.

Una de les coses per les que es coneix més a Pere Boadas a l’Uruguai, a part del seu passat d’acció, és pel fet de que molts presos comuns que fins llavors només havien robat i delinquit, es polititzaven i es passaven a l’anarquisme o a l’obrerisme per les xerrades que Pere Boadas els feia a la presó.

Fernando O'Neill va ser el cas més destacat i conegut d’aquests presos comuns influenciats per Boadas. Fernando O'Neill era un lladre i atracador que va entrar a la presó el 1945 quan tenia 22 anys com a pres comú i acusat d’homicidi que es produí en una baralla entre bandes de delinqüents a Montevideo. O’Neill va estar el primer any a la presó de Mercedes i el 1946 va ser traslladat a la presó de Minguete a on coincidí durant un any amb Pere Boadas, abans de que O’Neill fos traslladat a la presó de Punta Carretas el 1947.


Fernando O'Neill


O’Neill explica en diversos escrits i llibres, que va escriure posteriorment, que quan va entrar a la presó no era conscient de que vivia en un món d’explotats i sols sabia robar i barallar-se amb altres bandes com a mètode de vida. Al conèixer a Boadas va començar a devorar llibres anarquistes i obreristes i li va obrir els ulls de les causes de la seva situació. O’Neill diu que llavors va ser conscient de que l’ordre social burgès era el que provocava gèrmens profundament antisocials i agressius.

O’Neill també va declarar en una entrevista feta en el documental uruguaià “los Anarquistas en el Rio de la Plata”, que a la presó Pere Boadas li havia dit que de l’únic que se’n penedia era d’haver matat al taxista en l’atracament al Cambio Messiana a Montevideo, cosa que qualificà d’un greu error per la seva part, però no dels altres atemptats i morts que causà, els quals reivindicava. O’Neill va qualificar a Boadas com un tipus dur i fred.

Fernando O’Neill va sortir de la presó el 1952 i els seus escrits sobre la presó, Pere Boadas i la història del moviment obrer i anarquista d’acció a l’Uruguai van tenir un gran èxit i es van vendre massivament a l’Uruguai. Posteriorment entre 1967 i 1968 es va encarregar d’ordenar la Biblioteca de l’Arxiu Internacional Anarquista a Montevideo i es va convertir en principal cronista de la història l’anarquisme d’acció a l’Uruguai.

Quan als anys 60 la recent revolució marxista cubana de 1959 va entrar en guerra freda amb els EEUU i amb intents d’aquests de derrocar-la, els anarquistes d’Uruguai es van dividir entre els que donaven suport a Cuba i els que se’n inhibien, ja que l’estatisme marxista del règim cubà tampoc era l’ideal pels anarquistes. Fernando O’Neill es va posicionar per donar suport a Cuba en contra dels intents d’agressió dels EEUU.

Pere Boadas també va agafar també aquesta posició de donar suport a Cuba pels intents d’agressió dels EEUU. El conegut escriptor uruguaià José Jorge Martínez, que als anys 50 era anarquista i després es va fer marxista, afirma en el seu llibre “Crónicas de una derrota”, que havia vist a Boadas en alguna manifestació a Montevideo als anys 60 amb la seva llarga barba blanca, protestant contra els intents d’agressió dels EEUU contra Cuba. Malgrat tot, això només era una actitud que dividia als anarquistes d’Uruguai respecte a la solidaritat amb Cuba, però Pere Boadas va seguir sent anarquista tota la vida fins que va morir a Montevideo el 1972.

Fernando O’Neill posteriorment es va apropar al marxisme quan es va integrar com a guerriller al moviment Tupamaro, un grup guerriller uruguaià sorgit a finals dels anys 60 i el 1973 es va exiliar a Xile, l’Argentina i finalment a Europa retornant a l’Uruguai el 1986.

Als anys 80 Fernando O'Neill va escriure el llibre "Anarquistes de acción en Montevideo (1927-1937)" en el que hi ha un capítol anomenat "Catalanes de acción llegan a Uruguay", que va ser un dels treballs més complerts d'aquells anys en que l'anarquisme d'acció va ser molt actiu a l'Uruguai precisament coincidint amb l'arribada de Boadas i de Roscigno. El llibre va tenir un gran èxit i és un referent de la història de l'anarquisme a l'Uruguai. Aquest llibre no es troba aquí a Catalunya i no l'he pogut llegir, a part d'algunes referències sobre el mateix sortides en alguns escrits i alguna declaració d'O'Neill en alguna entrevista o documental, pel que segurament en el llibre encara deu haver-hi més informació sobre Boadas i les seves converses amb O'Neill.

El 1984 va haver-hi un ressorgiment del moviment anarquista a l’Uruguai i aquell any es va formar un influent grup anomenat “Agrupación Anarquista Pedro Boadas Rivas", que com es veu va agafar com a principal referent a l’anarquista català.

Un personatge actual que també va conèixer a Pere Boadas és José Mujica, que recentment ha set durant dos anys el president de l’Uruguai entre 2012 i 2014.

José Mujica en un llibre de Mario Mazzeo anomenat “Charlando con Mugica” del 2002, va dir que quan tenia 20 anys havia conegut a Pere Boadas als anys 50 a Montevideo, poc després de que aquest sortís de la presó a on s’hi havia estat 25 anys. Mujica va dir en aquell llibre Pere Boadas sempre posava èmfasi en els valors i la conducta personal i que el moviment que ell representava era un referent d’ètica i valors. 

Pedro Mujica posteriorment durant l'època convulsa i repressiva dels anys 60 a l'Uruguai va ser un dels dirigents del grup guerriller "Los Tupamaros", un grup de tendència esquerra i majoritàriament marxista. A mitjans dels anys 60 a l'Uruguai governava l'ala dretana del Partido Colorado que tenia en aquells moments una política molt repressiva contra els moviments revolucionaris. El president del govern era Jorge Pacheco, que era familiar de la família Batlle, família que havia set influent políticament a l'Uruguai des del segle XIX. "Los Tupamaros", van sorgir com a reacció a aquesta política repressiva i van a començar a fer accions semblants a aquelles que havien fet al grup de Roscigno i Boadas el 1928, cosa que pràcticament no havia passat des de llavors a l'Uruguai.


José Mugica a l'esquerra quan va ser detingut el 1973 com a guerriller de "Los Tupamaros" i a la dreta el 2012 quan va ser escollit president del govern d'Uruguai


José Mugica el 1971 havia set un dels 100 "Tupamaros" que fugiren de la presó de Punta Carretas, la fugida més gran de la història, en la que usaren el mateix túnel ideat per Roscigno i en el que havient fugit Pere Boadas i els seus companys el 1931, túnel que van trobar per casualitat mentre en cavaven un altre. 

José Mugica diu que es definia com un "anarquista conservador" però integrat en el moviment marxista. "Los Tupamaros", van agafar molta fama a mitjans dels anys 60 i principis dels anys 70 agafant encara més protagonisme al començar la dictadura militar a l'Urugaui el 1973. Després d'unes grans operacions militars el grup "Los Tupamaros" van ser finalment quasi desmantellats sent la majoria dels seus integrants morts o detinguts. Pedro Mugica va ser un dels detinguts i va estar 13 anys a la presó fins a 1985.

Que un ex guerriller com Mugica que hagi set president de l’Uruguai entre 2012-2014, com aquell que diu ara mateix, hagi dit pocs anys abans que un dels seus referents eren Pere Boadas, que era aquell que ja el 1917 va ser el pioner dels primers grups d’acció anarcosindicalistes de l’època dels pistolerisme a la Barcelona dels primers anys 20, una època que sembla ja molt llunyana, acabada i enterrada, no deixa de ser una cosa curiosa i interessant.

Aquest ha set un resum de la vida de Pere Boadas i Rivas i dels fets polítics i socials que l’acompanyaren. Independentment de l’opinió que es tingui d’ell en l’època en que era un anarquista d’acció de gallet fàcil, aquest escrit pretén treure una mica de llum sobre aquell que va ser el pioner dels grups armats anarcosindicalistes de l’època del pistolerisme de la Barcelona dels anys 20 i que va acabar sent un referent pels revolucionaris a l’Uruguai a partir dels anys 50. Per altra banda, famosíssim a l’Uruguai i com en molts altres casos pràcticament desconegut a Catalunya i a l’Estat Espanyol inclús dins del seu mateix moviment llibertari.

Josep A. Carreras



LLIBRES I DOCUMENTS CONSULTATS:

Los años del pistolerismo. León-Ignacio

La banda negra. Casal Gómez.

L’efervescència social dels anys 20 (Barcelona 1917-23). Manel Aisa

Lo que aprendí en la vida. Ángel Pestaña

El Pistolerisme. Albert Balcells

El Eco de los Pasos. Joan Garcia Oliver

L’anarquisme i les lluites socials a Barcelona 1918-23. Maria Amàlia Pradas.

El pistolerisme a l’Hospitalet. Manuel Domínguez

Anarquistas de Acción en Montevideo 1927-1937 (fragments). Fernando O’Neill.

Los Anarquistas Expropiadores. Osvaldo Bayer

El comisario va en coche al muere (sobre l’acció policial a Uruguai el 1928-32). Juan L. Berterreche.

Charlando con Pepe Mugica. Mario Mazzeo

Crónicas de una derrota. José Jorge Martínez

Documental uruguaià “Los Anarquistas en el Río de la Plata”.

Entrevista a Pere Boadas realitzada per la revista uruguaiana "Marcha" el 1971.


A part d’altres escrits i hemeroteques de diversos diaris de l’època.