El sindicalisme català al segle XIX, que ja tenia una llarga tradició des de 1840 amb els primers sindicats del sector del tèxtil, havia set majoritàriament afí als republicans federals, cosa que començà a canviar el 1868 quan els principals sindicalistes catalans van entrar en contacte amb el sector anarquista de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A partir de llavors i durant una convulsa època entre revoltes i guerres que van anomenar el Sexenni Revolucionari entre 1868 i 1874, en que es va passar del derrocament d’Isabel II, a una monarquia constitucional, una república i una restauració monàrquica després d’un cop d’estat, va ser quan es consolidà majoritàriament la tendència anarquista entre els sindicalistes catalans.
Aquest escrit tracta de mostrar alguns dels aspectes i personatges d’aquell trencaclosques
històric en que es va desenvolupar el primer sindicalisme internacionalista i
anarquista a Catalunya.
PRIMERS CONTACTES DELS SINDICALISTES CATALANS AMB L’AIT
L’Associació Internacional dels Treballadors (AIT) o I Internacional Obrera es va fundar el 1864 en un congrés fet a Londres (Anglaterra), impulsada inicialment per sindicalistes britànics, francesos i italians, que es va estendre a altres països entre els que no estaven els sindicalistes l’Estat Espanyol. L’alemany Karl Marx, que residia a Londres, en poc temps es va convertir en un dels membres més influents de l’AIT amb el comunisme que ell mateix impulsava juntament amb el també alemany Friedrich Engels, amb qui havia escrit conjuntament “El Manifest Comunista” el 1847. Però dins de l’AIT també hi havia sindicalistes republicans esquerrans, cooperativistes i uns anys després s’hi van incorporar els de tendència anarquista, que estaven liderats pel rus Mikhaïl Bakunin.
El setembre de 1864 Antoni Gusart i Vila fundava a Barcelona la revista “El Obrero”, de tendència republicana i cooperativista influenciada per les publicacions que havien fet a Barcelona els republicans Joan Tutau i Vergés nascut a Figueres (Alt Empordà) i Fernando Garrido Tortosa, nascut a Cartagena (Múrcia), després d’haver viatjat dos anys a Anglaterra on van viure en directe el funcionament d’una cooperativa. La revista “El Obrero” va ser la primera a l’Estat Espanyol que va informar de la fundació de l’AIT el 1864. El mateix any van començar a sorgir les primeres cooperatives obreres a Catalunya.
El 24 de desembre de 1865 es van federar
per primer cop 40 societats obreres a Catalunya, que van agafar la mateixa
revista “El Obrero” com a portaveu amb el seu director Antoni Gusart presidint
la primera reunió i amb Rafael Farga i Pellicer i Ramón Cartañà com uns dels caps visibles
de la federació.
El mateix 1865, Élisée Reclus, el
director de la revista “l’Association”, editada a París i que era un dels
portaveus de l’AIT a França, a l’assabentar-se de que s’havien federat diversos
sindicats a Catalunya va iniciar una correspondència continuada amb Antoni
Gusart i la revista “El Obrero”, informant-los de l’evolució de l’AIT. La
revista “El Obrero” però, va ser clausurada el juny de 1866 després d’un intent
de cop d’estat d’uns militars progressistes per intentar derrocar a Isabel II,
cosa que va fer que es tanquessin revistes de tendències obreristes,
republicanes i progressistes que eren contraries a l’actual monarquia. Malgrat
tot la correspondència entre els representants de l’AIT i els sindicalistes
catalans va seguir.
El 1866 Josep Roca i Galès, un dirigent obrer del sector tèxtil, fundà a Barcelona la revista “l’Associació”, que tingué molta influència en promoure el cooperativisme a Catalunya.
El setembre de 1866 es va celebrar el primer congrés de l'AIT a Ginebra on van predominar les idees cooperativistes entre la majoria.
El 1866 Josep Roca i Galès, un dirigent obrer del sector tèxtil, fundà a Barcelona la revista “l’Associació”, que tingué molta influència en promoure el cooperativisme a Catalunya.
El setembre de 1866 es va celebrar el primer congrés de l'AIT a Ginebra on van predominar les idees cooperativistes entre la majoria.
Per aquella època el rus Mikhaïl Bakunin, que encara no havia ingressat a l’AIT, liderava una organització secreta anomenada “Fraternitat Internacional Revolucionària” de caràcter anarquista fundada el 1864 quan residia a Itàlia, encara que en aquella època els anarquistes es solien dir a si mateixos socialistes revolucionaris o socialistes antiautoritaris. La “Fraternitat” comptava entre els seus principals militants amb els francesos Elisée Reclus, el seu germà Élie Reclus, Aristide Rey i els italians Alberto Tucci, Giuseppe Fanelli i Carlo Gambuzzi, el suïs de Ginebra Charles Perron i el rus Nikolai Zhukovsky entre altres.
BAKUNIN VOL ESTENDRE LA IDEA ANARQUISTA ARREU D’EUROPA
El 1867 s’havia fundat a Europa
un grup anomenat “Lliga per la Pau i la Llibertat” amb seu a Ginebra, creat per intentar
frenar les tensions entre França i Prússia i evitar una guerra. Bakunin, que
vivia a Itàlia, es volia introduir dins de la “Lliga per la Pau” per intentar
convertir-la en un grup alternatiu a la AIT, que estava dominada principalment
per Marx.
El mateix 1867 Bakunin es va traslladar
a viure a Ginebra, on va assistir aquell any al I congrés de la “Lliga per la
Pau”. Aquell congrés de la “Lliga per la Pau” es va fer el 9 de setembre a
Ginebra, just un dia després d’acabar el II congrés de la AIT, fet entre el 2 i
8 de setembre de 1867 a la ciutat suïssa de Lausana, cosa que els de la “Lliga
per la Pau van fer expressament perquè no coincidissin. A més es va invitar
als delegats de l’AIT a acudir al congrés de la “Lliga per la Pau”, els quals
van respondre donant-los el seu suport.
En aquell congrés de l’AIT de Lausana de
1867 és va llegir un comunicat enviat per les societats obreres federades de
Catalunya, expressant la seva solidaritat amb la I Internacional i explicant la
seva lluita a l’Estat Espanyol per derrocar a la monarquia.
L'any següent, el 1868, Bakunin va sol·licitar l’ingrés
a la secció de Ginebra de l’AIT, sense deixar de militar en “La Lliga per la
Pau”. No obstant això Bakunin pretenia en principi introduir les seves idees
anarquistes dins de la “Lliga per la Pau” amb els seus companys de la secreta
“Fraternitat Internacional Revolucionària”, per convertir-la en una alternativa
anarquista a l’AIT.
Entre el 6 i 13 de setembre de 1868 es
va fer el III congrés de l’AIT a Brussel·les. Mentre, “La Lliga per la Pau”
programava el seu congrés pel 21 de
setembre de 1868 a Berna, un altre cop pocs dies després i procurant que no
coincidís en la mateixa data que el de l’AIT i un altre cop enviant-hi una nota
recolzament i invitant-los a acudir després al de Berna. Bakunin i els seu grup
secret anarquista, no van acudir al congrés de l’AIT sinó al de “La Lliga de la
Pau”.
En aquell congrés de l’AIT de Brussel·les de setembre de 1868 van predominar les idees col·lectivistes sobre les cooperativistes i l’AIT sota la influència de Marx, agafava cada cop un caràcter més socialista, encara que seguien havent-hi diverses tendències a dins. Marx presidia el consell de l’AIT amb seu a Londres, però no acudia als congressos.
En el mateix congrés de setembre de 1868 de l’AIT es va dir que “La Lliga per la Pau” ja no tenia raó de ser, donat que adquiria un caràcter obrerista i era una competència deslleial de l’AIT. A la vegada s’invitava als membres de “La Lliga per la Pau” a entrar a l’AIT.
En aquell congrés de l’AIT de Brussel·les de setembre de 1868 van predominar les idees col·lectivistes sobre les cooperativistes i l’AIT sota la influència de Marx, agafava cada cop un caràcter més socialista, encara que seguien havent-hi diverses tendències a dins. Marx presidia el consell de l’AIT amb seu a Londres, però no acudia als congressos.
En el mateix congrés de setembre de 1868 de l’AIT es va dir que “La Lliga per la Pau” ja no tenia raó de ser, donat que adquiria un caràcter obrerista i era una competència deslleial de l’AIT. A la vegada s’invitava als membres de “La Lliga per la Pau” a entrar a l’AIT.
EL PRIMER CATALÀ EN UN CONGRÉS DE L’AIT
EL 1868
En aquell congrés de l’AIT iniciat el 6
de setembre de 1868 a Brussel·les, hi va acudir per primera vegada un
representant de l’Estat Espanyol, el català Antoni Marsal i Anglora, que
pertanyia a un grup republicà de Barcelona anomenat “Legión Ibérica”, creat per
solidaritzar-se amb els que lluitaven contra els règims autoritaris que dins de
la península d’Itàlia per unificar-los en un estat unitari i democràtic. Antoni Marsal, que va usar el nom fals de Sarron Magallán, va fer que constés en acta que hi
acudia com a representant de les societats obreres catalanes. Malgrat que no
tenia vot, se li va permetre fer un discurs en que va dir bàsicament que a
l’Estat Espanyol les societats obreres, sobre tot les de Catalunya i Andalusia,
mantenien una dura lluita contra la repressió de les autoritats i que tots els
treballadors de tot l’estat estaven disposats a lluitar contra l’exèrcit i
derrocar a la monarquia.
La presència d’Antoni Marsal, que era un
dels líders de les societats obreres catalanes federades, demostrava la
permanent connexió entre aquestes i l'AIT iniciada pels sindicalistes de la
desapareguda revista “El Obrero” el 1965 amb la revista parisenca
“L’Association”.
DERROCAMENT D’ISABEL II A L’ESTAT
ESPANYOL EL MATEIX MES DEL CONGRÉS DE L’AIT DE 1868
Pocs dies després del congrés de l’AIT
de Brussel·les, es produïa el derrocament de la reina Isabel II a l'Estat
Espanyol després d’un cop d’estat iniciat pels generals Joan Prim, Francisco
Serrano i l’almirall Juan Bautista Topete el 17 de setembre d’aquell 1868, que
es consolidà després d’alguns pocs enfrontaments amb les tropes lleials a
Isabel II.
El general Prim havia comptat amb el
suport de les Juntes Revolucionàries dels republicans federals, que ja portaven
temps realitzant revoltes contra la monarquia tant a Catalunya com en altres
indrets de l’estat. Es va constituir un govern provisional presidit pel general
Serrano, amb Prim com a ministre de guerra i altres ministres afins seus, que
majoritàriament eren monàrquics constitucionalistes entre els que destaquen
entre altres Manuel Ruíz Zorrilla i Práxedes Matedo Sagasta. No hi havia cap
republicà en el govern i allò ja va posar en alerta als republicans federals
que es van negar a dissoldre les Juntes Revolucionàries.
BAKUNIN FRACASSA EN L’INTENT DE FER
DE “LA LLIGA PER LA PAU” UN ORGANISME
ANARQUISTA
El dia 21 de setembre de 1868 es va fer
el congrés de “La Lliga de la Pau i la Llibertat” a Berna, pocs dies després del de l’AIT com
abans s’ha esmentat. En aquell congrés Bakunin es va decidir a intentar fer de
“La Lliga per la Pau” un organisme anarquista contraposat a l’AIT, fent
intervencions en les que va mostrar els seus postulats anarquistes o
socialistes antiautoritaris, com deien en aquella època, propagant una
revolució socialista que havia d’eliminar l’estat. Però li va sortir malament
ja que les seves propostes van ser rebutjades per la majoria. Com a protesta
Bakunin i els seus seguidors, Elissée Reclus, Élie Reclus, Aristide Rey i
Giuseppe Fanelli entre altres, van abandonar el congrés.
Després d’aquell fracàs en el congrés de
“La Lliga per la Pau”, Bakunin va canviar de tàctica. Pocs dies després, el 25
de desembre de 1868, Bakunin i els seus seguidors es van reunir a Ginebra i van
fundar a partir de la seva societat secreta anarquista “Fraternitat
Internacional Revolucionària”, un grup anomenat “Aliança Internacional per la
Democràcia Socialista (AIDS)”. Aquell grup pretenia tenir dues cares, una de
pública amb un reglament que acceptava els principis de l’AIT per poder ser
admès en ella i una altra cara secreta amb els mateixos principis anarquistes
de la seva societat secreta “La Fraternitat Internacional Revolucionària”. La
idea era entrar a l’AIT com a AIDS acceptant els principis de l’AIT, per un cop
a dins intentar introduir-hi l’anarquisme. Per començar Bakunin va establir una
secció de l’AIDS a Ginebra i va decidir intentar establir altres seccions de l’AIDS
a altres països començant per França, Itàlia, on ja tenia molts contactes.
BAKUNIN ENVIA REPRESENTANTS SEUS A
BARCELONA EL SETEMBRE DE 1868
En les mateixes dates en que va fundar “l’Aliança
Internacional de la Democràcia Socialista” (AIDS), Bakunin es va interessar
pels fets revolucionaris que estaven passant a l’Estat Espanyol, amb el
derrocament d’Isabel II per uns militars amb el suport dels republicans i
decideix enviar-hi una delegació, mentre encara es produïen alguns combats
finals entre els militars que van fer el cop i els fidels a Isabel II.
A més Bakunin sabia, sobre tot a través del francès Elisée Reclus i les seves relacions amb els sindicalistes catalans, iniciades el 1865 amb la desapareguda revista "El Obrero", com abans s'ha esmentat, que a Barcelona s’havien federat 40 societats obreres, cosa que va fer augmentar el seu interès. Aquell setembre de 1868 les societats obreres catalanes federades s’havien aplegat sota el nom de “Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona” anunciant que aviat farien un congrés. Per aquest motiu Bakunin, inclús uns dies abans de fundar “l’Aliança Internacional de la Democràcia Socialista” (AIDS), va voler enviar a Elisée Reclus a Barcelona per intentar influir en aquelles societats obreres catalanes que ni estaven dins de l’AIT ni aquesta organització internacionalista s’havia preocupat mai d’enviar-hi cap representant oficial per intentar integrar-les, malgrat els contactes que hi tenien des de feia tres anys. Bakunin a més també tenia previst que el seus representants ampliessin la seva visita al altres llocs de l’Estat Espanyol, en un terreny que desconeixia totalment.
No obstant això, Elisée Reclus va declinar anar a Barcelona i en el seu lloc es va oferir per anar-hi el seu germà Élie Reclús, també membre del grup secret anarquista de Bakunin “La Fraternitat”. Élisée Reclus va comunicar a Bakunin que el seu germà Élie anava a Barcelona amb les mateixes instruccions que li havia donat a ell. Élie Reclus va anar a Barcelona sense ni tant sols esperar que Bakunin hagués donat el seu consentiment i va arribar a la capital catalana el 26 de setembre de 1868. A la vegada Bakunin també va enviar a Barcelona al francès Aristide Rey, un altre membre de “La Fraternitat Internacional Revolucionària”, on hi va arribar unes setmanes després que Élie Reclús.
A més Bakunin sabia, sobre tot a través del francès Elisée Reclus i les seves relacions amb els sindicalistes catalans, iniciades el 1865 amb la desapareguda revista "El Obrero", com abans s'ha esmentat, que a Barcelona s’havien federat 40 societats obreres, cosa que va fer augmentar el seu interès. Aquell setembre de 1868 les societats obreres catalanes federades s’havien aplegat sota el nom de “Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona” anunciant que aviat farien un congrés. Per aquest motiu Bakunin, inclús uns dies abans de fundar “l’Aliança Internacional de la Democràcia Socialista” (AIDS), va voler enviar a Elisée Reclus a Barcelona per intentar influir en aquelles societats obreres catalanes que ni estaven dins de l’AIT ni aquesta organització internacionalista s’havia preocupat mai d’enviar-hi cap representant oficial per intentar integrar-les, malgrat els contactes que hi tenien des de feia tres anys. Bakunin a més també tenia previst que el seus representants ampliessin la seva visita al altres llocs de l’Estat Espanyol, en un terreny que desconeixia totalment.
No obstant això, Elisée Reclus va declinar anar a Barcelona i en el seu lloc es va oferir per anar-hi el seu germà Élie Reclús, també membre del grup secret anarquista de Bakunin “La Fraternitat”. Élisée Reclus va comunicar a Bakunin que el seu germà Élie anava a Barcelona amb les mateixes instruccions que li havia donat a ell. Élie Reclus va anar a Barcelona sense ni tant sols esperar que Bakunin hagués donat el seu consentiment i va arribar a la capital catalana el 26 de setembre de 1868. A la vegada Bakunin també va enviar a Barcelona al francès Aristide Rey, un altre membre de “La Fraternitat Internacional Revolucionària”, on hi va arribar unes setmanes després que Élie Reclús.
VISITA DELS REPRESENTANTS DE BAKUNIN A
CATALUNYA
El 26 de setembre de 1868 va arribar
Élie Reclús a Barcelona dirigint-se al Centre Republicà Federal, situat al
carrer Canuda, on van contactar amb diversos republicans federals com Joan
Tutau i Vergés, Fernando Garrido Tortosa i Josep Rubau Donadeu i Corcellés,
entre altres. Durant un més va contactar també amb diversos republicans i
membres de les societats obreres catalanes com Rafael Farga, Ramon Cartañà i
Ramón Costa entre altres, amb qui va parlar sobre la situació del sindicalisme
català i inclús va participar en algun míting obrerista amb ells.
No hi ha gaire més informació escrita
sobre els temes dels que va parlar Élie Reclus amb els sindicalistes catalans i
no se sap si els va parlar de la secreta societat anarquista “La Fraternitat” o
de la recentment creada AIDS. Bakunin uns mesos després va retreure a Élie
Reclús que hagués revelat la existència de la secreta “La Fraternitat
Internacional Revolucionària” en el seu viatge a l’Estat Espanyol, per tant és
possible que els ho hagués explicat.
No obstant això, Élie Reclus, trobant-se
en una Barcelona i una Catalunya aixecada amb una Junta Revolucionària
republicana federal armada en contra del govern lidertat pels generals Serrano i Prim, que no tenien intenció
d’instaurar una república després de derrocar a Isabel II, va optar per recolzar aquell
moviment revolucionari republicà a Catalunya més que de fer propaganda
obrerista i anarquista.
Élie Reclús, que va deixar escrit un
llibre d’aquell viatge titulat “Impressions d’un viatge per Espanya en temps de
Revolució”, explica que va parlar amb Joan Tutau, vicepresident de la Junta
Revolucionària de Barcelona, i que aquest li havia dit a finals d’octubre de
1868 que estaven disposats a lluitar i morir abans de que Prim instaurés una altra
monarquia.
Élie Reclús va participar l’octubre de
1868 en mítings republicans i obreristes en els que hi van intervenir entre
altres Fernando Garrido, Josep Rubau Donadeu i diversos sindicalistes. A partir
del 28 d’octubre de 1868 Élie Reclús va acompanyar a Fernando Garrido a una
gira de dos setmanes per diversos pobles de Catalunya on va fer diversos
mítings republicans que despertaren gran entusiasme entre la població. Mentre
durava aquesta gira va arribar a Barcelona Aristide Rey, l’altre enviat de
Bakunin, el qual va contactar amb el
Centre Republicà Federal i es va retrobar pocs dies després amb Elisée Reclús,
quan aquest va tornar de la gira per diverses comarques catalanes amb Garrido.
BAKUNIN SOL·LICITA L’INGRÉS DE L’AIDS A
L'AIT I ENVIA A FANELLI A BARCELONA
Mentre Élie Reclus participava en
mítings republicans a Catalunya en plena revolta contra el nou règim del
general Prim i Aristide Rey anava cap a Barcelona, com abans s’ha esmentat,
Bakunin va voler estendre la seva nova organització, l’AIDS, a Itàlia, França i
Espanya. Bakunin va enviar una carta a Gambuzzi, un dels seus representants de
la “Fraternitat” a Itàlia que va rebre el 7 de novembre de 1868 informant-lo
que en uns dies rebria el programa de l’AIDS perquè l’ajudés a estendre-la per
Itàlia. En realitat i com s’ha comentat abans, li enviaria 2 programes, el de
l’AIDS pública, acceptant els estatuts de l’AIT, i el de la AIDS secreta, que
tenia el programa anarquista que era el real de l’organització i que coincidia
amb el de la secreta “Fraternitat”.
Però com que els representants de
Bakunin a Barcelona, Reclus i Rey, quan hi van anar encara no tenien
instruccions precises de la recentment creada AIDS, Bakunin va decidir enviar
també a Barcelona a l’italià Giuseppe Fanelli perquè es reunís amb ells, amb
noves instruccions de com formar seccions de l’AIDS a l’Estat Espanyol per a
través d’ella intentar integrar-los a l’AIT. Bakunin va enviar diners a
Fanelli, que era a Gènova, a principis de novembre de 1868 perquè anés a
Barcelona, ciutat a on Fanelli hi va arribar el dijous 12 de novembre de 1868
via ferrocarril, on es dirigí al Centre Republicà Federal on va contactar amb
Élie Reclus i Aristide Rey.
Giuseppe Fanelli va estar sols cinc dies
a Barcelona i encara va tenir temps d’acudir a un míting republicà de Joan
Tutau, vicepresident de la Junta Revolucionària i de Fernando Garrido i
evidentment d’intercanviar algunes paraules amb els principals líders
sindicals, com Rafael Farga i Pellicer i Ramón Cartañà, No hi ha gaire informació
d’aquelles converses, però és possible que els fes partícips de les intencions
d’integrar-los a l’AIT a través de l'AIDS.
Fanelli, a l’igual que Reclús i Rey,
s’havia trobat a uns republicans i sindicalistes catalans donant ple suport a
les Juntes Revolucionàries republicanes federals, pel que a part de les
converses que hagués pogut tenir amb republicans i sindicalistes, del que se’n
sap molt poc, no sembla que trobés que fos el moment propici per integrar-los
ja en l’AIDS, tenint en compte que Bakunin encara no havia sol·licitat l'ingrés de la seva organtizació a l’AIT, malgrat que ell ja n'era membre.
Els sindicalistes catalans liderats per
Rafael Farga, estaven a punt de fer en unes setmanes el seu congrés de les
societats obreres federades sota el nom de “Direcció Central de Societats
Obreres de Barcelona”, donaven ple suport les Juntes Revolucionàries republicanes
federals i coneixien molt bé el programa oficial de l’AIT amb la que ja tenien
contacte des de feia anys, havent inclús un dels seus representants, Antoni
Marsal, participat ja en el congrés de l’AIT de Brussel·les el setembre
d’aquell 1868 com abans s’ha comentat.
GUISEPPE FANELLI VA A MADRID I L’AIT REBUTJA LA SOL·LICITUD DE L’AIDS
GUISEPPE FANELLI VA A MADRID I L’AIT REBUTJA LA SOL·LICITUD DE L’AIDS
El 16 de novembre de 1868 Elisée Reclus,
Arisitde Rey i Giuseppe Fanelli, acompanyats de Fernando Garrido, van abandonar
Barcelona i es van dirigir cap a València, on es van trobar amb el líder
republicà federal José Maria Orense, nascut a Laredo (Cantàbria). José Maria
Orense havia set juntament amb Francesc Pi i Margall un dels fundadors un més
abans, l’octubre de 1868, del Partit
Republicà Demòcrata Federal (PRDF), que es disposava a liderar les futures
revoltes federals i a assumir l’espai d’esquerra que pretenia atreure als
treballadors, en uns moments en que la majoria de sindicalistes encara seguien
i confiaven en els republicans federals.
Després d’estar uns cinc dies a
València, el 23 de novembre de 1868 Giuseppe Fanelli es va dirigir cap a Madrid
mentre Élie Reclús, Aristide Rey, Fernando Garrido i José Maria Orense van
seguir cap a Andalusia. La idea era contactar amb els principals líders
sindicals de diverses zones de l’estat per formar oficialment una futura
federació espanyola de l’AIT a través de l’AIDS, “l’Aliança”.
Élie Reclús, Aristide Rey i els seus
amfitrions Fernando Garrido i José Maria Orense van arribar a Andalusia,
concretament a Cadis, amb la idea de contactar amb alguns líders sindicals,
però allí van ser testimonis de la revolta dels republicans federals a Cadis
començada el 5 de desembre, que fou
sufocada de manera sagnant i de la que en van ser pràcticament testimonis.
Fermin Salvochea Alvarez va ser el líder d’aquella revolta de Cadis i en aquell
moment era un republicà federal, encara que en uns pocs anys evolucionaria cap
a l’anarquisme, sent-ne un dels líders a Andalusia.
Mentre, a Madrid, Giuseppe Fanelli
s’havia dirigit el 28 de novembre de
1868 a la redacció del diari republicà “La Igualdad” a on l’havien enviat els
membres del Comitè Nacional Republicà i aquests el van enviar al “Fomento de
las Artes”, un centre obrerista i republicà. Allí va contactar amb Juli Rubau
Donadeu, un republicà català que residia a Madrid i germà de Josep Rubau, amb
qui Fanelli, Reclús i Rey, ja havien estat a Barcelona i el qual també va anar
a Madrid uns dies després. A través de Juli Rubau, Fanelli va conèixer a Tomàs
Gonzalez Morago, Anselmo Lorenzo Asperilla i Francisco Mora Méndez, els
principals líders del republicanisme obrerista a Madrid entre altres.
El 29 de novembre de 1868, poc després d’arribar Fanelli a Madrid, Bakunin va fer enviar els documents de l’AIDS al consell de la I Internacional de Londres sol·licitant ser admesos a l’AIT, donant per fet que els admetrien, cosa que amb tota seguretat van comunicar a Fanelli per correu ja que se sap que en rebia alguns.
El 29 de novembre de 1868, poc després d’arribar Fanelli a Madrid, Bakunin va fer enviar els documents de l’AIDS al consell de la I Internacional de Londres sol·licitant ser admesos a l’AIT, donant per fet que els admetrien, cosa que amb tota seguretat van comunicar a Fanelli per correu ja que se sap que en rebia alguns.
Fanelli tenia instruccions de Bakunin
d’intentar afiliar als sindicalistes de Madrid a l’AIDS i a través d’ella
integrar-los a l’AIT. Fanelli sabia que Bakunin havia sol·licitat l’ingrés de
l’AIDS a l'AIT, donant per fet que l’acceptarien, per tant Fanelli pensava que
afiliar a algú a l'AIDS significava automàticament afiliar-lo a l'AIT.
Del que no se’n va assebentar Fanelli va
ser que el 15 de desembre de 1868 el consell de l’AIT amb seu a Londres i
liderat per Karl Marx, no va acceptar l’entrada de l’AIDS a l'AIT i havien
decidit posposar la decisió per més endavant. El consell de l’AIT no va fer
pública aquella decisió, cosa que explica el perquè Fanelli no ho sabés i donés
per fet que l’AIDS havia set acceptada. Marx havia dit en la reunió del consell
de Londres que els estatuts de l’AIT estaven en contra d’admetre a un altre
associació internacional dins de l’AIT, ja que podria causar conflictes interns.
LES REUNIONS DE FANELLI AMB ELS SINDICALISTES DE MADRID
LES REUNIONS DE FANELLI AMB ELS SINDICALISTES DE MADRID
A Madrid en aquella època, pràcticament
no hi havia industria i els sindicalistes de les escasses societats obreres amb
qui Fanelli va poder contactar a Madrid eren principlament del sector de la
construcció, tipògrafs i alguns artesans. Per tant la majoria de converses de
que va tenir Fanelli a Madrid va ser amb aquells republicans obreristes que
havia conegut al “Fomento de las Artes” encapçalats principalment pel tipògraf
Anselmo Lorenzo, Tomás González i Francisco Mora, normalment fetes a casa de
Juli Rubau Donadeu.
En aquelles reunions amb els republicans
i obreristes de Madrid, Giuseppe Fanelli els va entregar uns fulls amb els
estatuts oficials de l’AIT i a la vegada els va explicar el programa
anarquista, o socialista antiautoritari, de l’AIDS, “l’Aliança”. Quan Fanelli
havia sortit de Gènova el mes anterior, no havia tingut temps de rebre el
reglament de la recentment creada AIDS, que com s’ha dit abans en tenia dos, un
de públic i un de secret que era el real i de tendència anarquista. Però donat
que el reglament secret de l’AIDS era similar al de la encara existent
“Fraternitat Internacional Revolucionària”, un grup també secret anarquista
fundat per Bakunin al que pertanyia Fanelli, aquest els va poder explicar la
tendència anarquista que proposava Bakunin. Malgrat tot, sembla ser que Fanelli
va rebre en unes setmanes el reglament de l’AIDS per correu a Madrid.
Hi ha una teoria bastant estesa que diu
que Anselmo Lorenzo, Tomás Gonzalez Morago i els altres obreristes de Madrid,
es van fer anarquistes perquè pensaven que això era la tendència oficial de
l’AIT a l’haver Fanelli haver-ho explicat així als obreristes de Madrid. No
obstant això, altres historiadors ho refusen, ja que està comprovat que Fanelli
també els va entregar els estatuts oficials de l’AIT, com abans s’ha esmentat.
A més en les reunions també hi havia Josep Rubau Donadeu, que havia estat
primer en les converses de Barcelona, on tant Élie Reclus com Arsitide Rey,
havien informat de la posició oficial de l’AIT, posició que coneixien molt bé
els sindicalistes de Barcelona des de feia ja 3 anys de contactes amb l’AIT.
Per tant sembla difícil que desconegueren la posició oficial de l’AIT.
Una altra cosa seria que Fanelli els
hagués convençut amb habilitat de que la tendència anarquista de l’AIDS era
millor que la oficial de l’AIT. Marx de moment no s’havia preocupat d’enviar a
l’Estat Espanyol cap delegació afí a la seva tendència comunista o afí al
reglament de l’AIT en general, per tant els obreristes de Madrid van sentir la
informació sobre les dues tendències des del punt de vista anarquista de
l’AIDS. Això els podria haver influït però no perquè pensessin que l’AIT fos
una organització anarquista.
El 21 de desembre de 1868 els principals
caps d’aquell grup d’obreristes de Madrid encapçalats per Anselmo Lorenzo,
Tomás González Morago i Francisco Mora van acordar amb Fanelli formar un nucli
de “l’Aliança Internacional de la Democràcia Socialista” (AIDS) com a secció de
Madrid de l’AIT, amb el reglament de l’AIDS secreta, o sigui anarquista i partidària
del socialisme antiautoritari i de l’abolició de l’estat. De totes maneres,
inclús el mateix Fanelli es pensava que l’AIDS era ja una secció dins de l’AIT
i desconeixia que no havia set admesa, com abans s’ha comentat.
Élie Reclus i Aristide Rey, després del
seu pas per Catalunya, País Valencià i Andalusia, també havien anat a Madrid i
juntament amb Fanelli van participar en 28 de desembre de 1868 com subscriptors en una campanya del diari
republicà “La Igualdat” en solidaritat amb els republicans federals que
s’havien revoltat a Cadis feia uns dies i que havien set reprimits sagnantment.
Com es veu a la vegada que Fanelli propagava la idea anarquista i antipolítica
a Madrid, també tenia temps per solidaritzar-se amb les revoltes dels
republicans. No hi ha que oblidar que en aquells moments Fanelli també era
diputat per Nàpols, cosa a la que també l’havia animat Bakunin un temps abans.
Per tant el mateix anarquisme de Bakunin tampoc rebutjava en un moment donat
tàctiques polítiques.
FANELLI TORNA A BARCELONA
Aquell mateix desembre de 1868 a
Barcelona s’havia fet el congrés de la “Direcció Central de Societats Obreres
de Barcelona”, que ja havien anunciat dos mesos abans. La presidència del
congrés estava formada entre altres per Rafael Farga i Pellicer i Antoni Marsal
i Anglora, aquest últim aquell que ja havia assistit al III Congrés de l’AIT a Brussel·les el setembre d’aquell any.
En aquell congrés de Barcelona, a part de les reivindicacions obreres, es va
donar suport a la instauració de la República Federal i també es va mencionar
el seu suport a l’AIT.
Fanelli i els recentment convertits en
Internacionalistes de Madrid encapçalats entre altres per Anselmo Lorenzo, un
cop format el nucli de l’AIDS a Madrid amb la pretensió de ser una secció de
l’AIT, van acordar amb Fanelli que aquest tornés a Barcelona, on hi havia la
majoria de societats obreres, moltes ja federades, per crear el nucli de l’AIDS
i l’AIT allí. Fanelli no va anar a Barcelona fins febrer de 1869 i sembla ser
que va demorar un mes la seva visita perquè que havia d’esperar a Madrid a rebre
correspondència de Bakunin, tant per instruccions com una còpia dels mateixos
estatuts de l’AIDS.
Per tant el febrer de 1869 Fanelli va
tornar a Barcelona i es va entrevistar amb els principals caps de les societats
obreres catalanes encapçalats per Rafael Farga i Pellicer, reunions que es van
fer a casa del seu oncle Josep Lluís Pellicer. A les reunions de Barcelona s’hi
van afegir tres representants de les societats obreres d’Andalusia, José Garcia
Viñas, Trinidad Soriano i Antonio González Garcia Meneses. Allí es va començar
a constituir el nucli de l’AIDS de Catalunya per ser integrada a la AIT.
A principis d’aquell 1869 Bakunin havia
dissolt “La Fraternitat Internacional Revolucionària”, la societat anarquista
secreta, ja que va dir que Élie Reclus i Aristide Rey havien vulnerat el seu
caràcter secret en el seu viatge a
l’Estat Espanyol, per tant ja resultava inútil. També va tirar en cara a Reclus
i Rey que en aquell viatge s’havien dedicat a abraçar el republicanisme burgés
més que de fer propaganda socialista antiautoritària.
El mateix febrer de 1869 va sortir la
resolució del consell de l’AIT en que es rebutjava l’ingrés de l’AIDS com a
societat dins de la AIT, tot i que Bakunin havia presentat el programa públic
afí al reglament de l'AIT i no el de l’AIDS secreta, que era anarquista. La
resolució també deia que no es podien formar seccions locals de l’AIDS en
diferents països.
Un cop sabut això el 27 de febrer
Bakunin va escriure una carta al consell de l’AIT proposant dissoldre l’AIDS i
integrar-se a l'AIT com a seccions de Suïssa, França, Itàlia i Espanya, amb el programa
de l’Aliança (el públic) i renunciant a tenir cap més connexió amb cap altra
organització que no fos l’AIT. Marx va respondre personalment per carta i va
dir que corresponia a les federacions locals de cada país acceptar o no a l’AIDS
i incorporar-la a l'AIT, però no s’acceptava com a societat paral·lela a l’AIT.
Allò obria les portes a l’AIDS dins de l'AIT a través de les seccions locals. Per
tant després d’una reunió el consell de l’AIT van acceptar que l’AIDS
s’incorporés a les seccions locals però no com a secció per si mateixa.
De totes maneres ni a Madrid ni a Barcelona hi havia seccions locals que
estiguessin dins de l’AIT, per tant malgrat que s’haguessin constituït allí
seccions de l’AIDS, encara estaven fora de la Internacional.
ELECCIONS A L’ESTAT ESPANYOL I UN
CANDIDAT DELS SINDICATS CATALANS
El febrer d’aquell 1869 el
govern provisional espanyol convocava unes eleccions generals en les que va guanyar la candidatura del Partit Progressista encapçalada pels generals Joan Prim
i Francisco Serrano per sobre dels republicans. El juny van redactar una nova
constitució que declarava una nova monarquia constitucional amb Prim com a
president del govern i el general Serrano com a regent fins que es trobés un
nou rei. Allò va posar en peu de guerra als republicans federals que ja
preparaven revoltes, ja que havia quedat clar que no hi hauria república i Prim
cercava un nou rei.
El "Centre Federal de Societats
Obreres de Barcelona", un nou nom que va adoptar la federació de sindicats catalans,
va presentar en aquelles eleccions al seu propi candidat, Pau Alsina i Rius,
dins de les llistes del Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF), sent
escollit diputat a les Corts. Allò va provocar algunes fortes crítiques dels
internacionalistes de Madrid, com Anselmo Lorenzo, ja que deien que s’havia
acordat que la tendència de la futura secció espanyola de l’AIT que s’estava
gestant seria antipolítica i anarquista.
No obstant això, allò no era molt
diferent del que havia fet Fanelli a Nàpols anteriorment, on s’hi havia
presentat com a candidat sortint escollit diputat a instàncies del mateix
Bakunin. Durant aquell any Bakunin, que entraria més en contacte amb els
internacionalistes catalans que amb els madrilenys, expressaria en diverses
cartes que aprovava la posició dels sindicalistes catalans, ja que entenia la
dificultat d’integrar de cop a dotzenes de milers de sindicalistes a la idea
anarquista en plena època de revoltes federals antimonàrquiques.
Pau Alsina però, en anys posteriors s'allunyaria de la línia anarquista i s'integraria en el republicanisme federal del PRDF.
Pau Alsina però, en anys posteriors s'allunyaria de la línia anarquista i s'integraria en el republicanisme federal del PRDF.
L’AIT NO INTEGRA A LES SECCIONS DE
MADRID I BARCELONA
El març de 1869 el nucli dels
internacionalistes de Madrid van escriure a la secció de Ginebra de l’AIT, que
és la que tenien contacte ja que allí estava la seu de l’AIDS, i els van
demanar informació sobre les resolucions de l’AIT en els seus congressos i
sobre la resta de federacions, a la vegada que els enviaven l’acta en que es
van constituir com a secció que volia entrar en l'AIT. També els demanaven
connectar directament amb la direcció de l'AIT a Londres perquè aquesta sabés
de la seva existència i els informessin dels seus deures i, si ho veien
convenient, que els enviessin aquesta carta a Londres. Aquella carta va ser
publicada per la revista “l’Egalité”, portaveu de l'AIT Ginebra, amb el que el
consell de Londres se n’havia d’assabentar. Però els internacionalistes de
Madrid no van rebre cap resposta del consell de l’AIT.
El 2 de maig de 1869 es va constituir la secció de Barcelona de l'AIDS amb la idea d’entrar en l'AIT, dos mesos després de les converses amb Fanelli. A Catalunya hi havia moltes societats obreres i moltes d’elles ja federades amb dotzenes de milers d’afiliats, per tant el procés per arribar a un acord no havia set tant ràpid com a Madrid, sent Rafael Farga i Pellicer un dels que van influir més per arribar a l’acord de formar un nucli de l’AIDS i voler entrar a l’AIT.
Els internacionalistes catalans van escriure aquell mes de maig un manifest a l’exterior a les seccions d’Europa i Amèrica de l'AIT. La carta no detonava influència anarquista i citava frases dels estatuts de la Internacional, per tant seguien les instruccions de propagar el reglament de l’AIDS pública i no els de l’AIDS secreta, que eren clarament anarquistes. Al final de la carta s’informa de la seva constitució dient que acceptava les bases del reglament de l’AIT. Signaven el president Josep Lluís Pellicer i el secretari Rafael Farga i Pellicer. La revista “l’Egalité”, l’òrgan de les seccions suïsses francòfones de l’AIT amb seu a Ginebra, va publicar també la carta de la secció de Barcelona, cosa que volia dir que el consell de Londres de l’AIT ho havien de conèixer. Tampoc van rebre cap resposta com els havia passat als de Madrid.
El 2 de maig de 1869 es va constituir la secció de Barcelona de l'AIDS amb la idea d’entrar en l'AIT, dos mesos després de les converses amb Fanelli. A Catalunya hi havia moltes societats obreres i moltes d’elles ja federades amb dotzenes de milers d’afiliats, per tant el procés per arribar a un acord no havia set tant ràpid com a Madrid, sent Rafael Farga i Pellicer un dels que van influir més per arribar a l’acord de formar un nucli de l’AIDS i voler entrar a l’AIT.
Els internacionalistes catalans van escriure aquell mes de maig un manifest a l’exterior a les seccions d’Europa i Amèrica de l'AIT. La carta no detonava influència anarquista i citava frases dels estatuts de la Internacional, per tant seguien les instruccions de propagar el reglament de l’AIDS pública i no els de l’AIDS secreta, que eren clarament anarquistes. Al final de la carta s’informa de la seva constitució dient que acceptava les bases del reglament de l’AIT. Signaven el president Josep Lluís Pellicer i el secretari Rafael Farga i Pellicer. La revista “l’Egalité”, l’òrgan de les seccions suïsses francòfones de l’AIT amb seu a Ginebra, va publicar també la carta de la secció de Barcelona, cosa que volia dir que el consell de Londres de l’AIT ho havien de conèixer. Tampoc van rebre cap resposta com els havia passat als de Madrid.
L’AIT ADMET LA SECCIÓ DE GINEBRA DE L'AIDS
Després de diverses peticions i amb el
vistiplau de Marx, el consell de Londres de l’AIT va admetre el juliol de 1868
a la secció de Ginebra de l'AIDS com a grup local per si mateix, sense que
hagués d’estar integrada en altres federacions locals. La secció de Ginebra fou la
única de l’AIDS que fou acceptada com a grup, ja que en els altres països les
seccions de l’AIDS havien de seguir estant integrades en seccions locals de
l’AIT. Allò va passar en un moment molt oportú per Bakunin, ja que les
federacions locals de Ginebra no havien volgut admetre a l’AIDS dins d’elles i
aquella resolució de l’AIT els havia permès ser per si mateixos una secció de
l’AIT de Ginebra.
En aquells dies l’AIDS va canviar el seu
nom pel de “Aliança de la Democràcia Socialista” (ADS), havent eliminat la “I”
d’internacional, potser per no semblar una societat paral·lela a l'AIT. L’ADS
seguia tenint un programa públic i un altre de secret i anarquista.
El fet de que l’ADS fos ja una secció
local de ple dret de l’AIT de Ginebra, va permetre a Bakunin inscriure a l’ADS
de Ginebra a diversos militants estrangers afins seus, cosa de la que l’ADS
tampoc en va informar al consell de l’AIT, ja que si ho haguessin sabut potser
ho haguessin rebutjat, perquè els havien advertit que informessin sobre els
nous militants de la secció, cosa que els de l’ADS no van fer.
BAKUNIN PROPOSA DOS DELEGATS CATALANS PEL
CONGRÉS DE L’AIT MENTRE ES FUNDA LA REVISTA “LA FEDERACIÓN”.
L’1 d’agost de 1869 apareixia la revista
“La Federación” òrgan del “Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona”,
revista dirigida pel seu secretari general Rafael Farga i Pellicer.
Feia poc que Bakunin li havia escrit una
carta a Rafael Farga, en la que li
demanava que enviés dos delegats catalans al proper congrés de Basilea de l’AIT, que es faria el mes de setembre i que ell abans ja els integraria a l’ADS de
Ginebra.
El mateix dia 1 d’agost de 1869 Rafael
Farga contestava per carta Bakunin, per donar-se per assabentat de la seva
petició. A part Rafal Farga li deia a Bakunin que el socialisme revolucionari tenia moltes
possibilitats entre els obrers catalans i des del "Centre Federal de Societats
Obreres de Barcelona" feien lo possible perquè integrar cada cop més societats obreres que es volguessin apropar a l’AIT.
La revista “La Federación”, dirigida per
Rafael Farga i que era l’òrgan del "Centre Federal de Societats Obreres de
Barcelona", seguint la tendència majoritària dels obrers catalans, es mostrava
favorable al cooperativisme i donava suport a les revoltes contra la monarquia
que preparaven els republicans federals. A més elogiava la tendència oficial de
l’AIT liderada per Marx. Rafael Farga va escriure a Bakunin i li va assegurar
que encara no era el moment donada la situació política, però que aviat es
donarien les condicions per fer propaganda de la tendència anarquista. Bakunin
hi va estar d’acord i a més li va enviar per correu el carnet oficial de
“l’Aliança de la Democràcia Socialista” (ADS). En realitat la tàctica de Rafael
Farga era la mateixa que Bakunin, tenir un reglament públic afí a l’AIT i un de
secret anarquista.
PREPARACIÓ DE L’ADS PEL IV CONGRÉS DE
L’AIT DE BASILEA AMB LA DELEGACIÓ CATALANA
L’agost de 1869 Bakunin i la seva secció
de l’ADS de Ginebra que ell presidia, ja estava preparant el IV congrés de l’AIT
de Basilea. Aquell comitè tractava temes com la propietat col·lectiva,
l’abolició de l’herència i la organització pràctica de la AIT, que eren els
temes programats pel congrés.
Des d’agost de 1869 les seccions de l’AIT
de Ginebra va decidir escollir una delegació conjunta de tres delegats pel congrés
de Basilea. La secció de l’ADS de Ginebra també podia enviar un delegat propi com
havia aprovat el consell de Londres.
Mentre, a Barcelona es decidia quins
serien els dos delegats pel congrés de l’AIT de Basilea que van ser Rafael
Farga, com a representat del "Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona" i
Gaspar Sentiñón, com a representant de la secció afí a l’AIT de Barcelona,
encara que oficialment hi anirien com a militants de l’ADS de Ginebra.
Gaspar Sentiñón i Cerdaña era un metge
que residia fins feia poc a Prússia i parlava alemany que s’havia integrat feia
poc, l’agost de 1869, al “Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona”.
Gaspar Sentiñón va entrar en plena sintonia amb Rafael Farga pel que fa a la
tendència anarquista que havia d’agafar el moviment obrer. Per aquest motiu i
també perquè sabia idiomes, a proposta de Rafael Farga, Gaspar Sentiñón fou
escollit com l’altre delegat català juntament amb ell, en el proper congrés de
l’AIT a Basilea. Rafael Farga el va integrar dins dels cercles de l’ADS i el 28
d’agost de 1869 Sentiñón va assistir a la reunió del comitè de l’ADS de Ginebra.
Gaspar Sentiñón va ser presentat pel propi Bakunin i per Pau Robin i els del comitè
el van admetre per unanimitat.
No obstant això, les federacions locals
de Ginebra de l’AIT no volien admetre a Gaspar Sentiñón com membre, ja que era
un element estranger imposat per Bakunin. Però l’ADS de Ginebra, que en si
mateixa ja era una secció de l’AIT local, va decidir que Sentiñón anés al congrés
de Basilea com a l´únic delegat de l’ADS de Ginebra. Recordem que els altres
membres de l’ADS, a la vegada si que també pertanyien a les federacions locals
de Ginebra.
En canvi Rafael Farga i Pellicer, ja
feia un temps que era de l’ADS i Bakunin ja l’havia integrat dins de les
federacions locals de Ginebra. Per tant Rafael Farga, després d'estar un temps a Ginebra juntament amb Sentiñón amb el grup de Bakunin per preparar la seva intervenció, va anar al congrés de l’AIT
de Basilea, tant com a membre de l’ADS com a membre de la federació de Ginebra.
Com es veu Bakunin va veure en les societats obreres catalanes federades un
gran potencial, cosa que mostra el gran interès que hi va posar perquè dos delegats
catalans fossin al congrés de Basilea.
“L’Aliança per la Democràcia Socialista”(ADS), a més de ser reconeguda com una secció pròpia del cantó suïs de Ginebra, tenia molta influència en la federació de l’AIT del cantó suïs del Jura, liderat per James Guillaume, cantó que a l’igual que el de Ginebra també era de parla francesa. La majoria de delegats de la federació de l’AIT del cantó del Jura eren anarquistes i de l’ADS, per tant va ser a través de la delegació del Jura on l’ADS liderada per Bakunin va tenir més representació al congrés de l’AIT de Basiliea. Com es veu, les seccions de l’AIT de Suïssa no s’hi presentaven com a representants d’un país-estat, sinó per federacions cantonals, una mostra del que era un país autènticament federal.
“L’Aliança per la Democràcia Socialista”(ADS), a més de ser reconeguda com una secció pròpia del cantó suïs de Ginebra, tenia molta influència en la federació de l’AIT del cantó suïs del Jura, liderat per James Guillaume, cantó que a l’igual que el de Ginebra també era de parla francesa. La majoria de delegats de la federació de l’AIT del cantó del Jura eren anarquistes i de l’ADS, per tant va ser a través de la delegació del Jura on l’ADS liderada per Bakunin va tenir més representació al congrés de l’AIT de Basiliea. Com es veu, les seccions de l’AIT de Suïssa no s’hi presentaven com a representants d’un país-estat, sinó per federacions cantonals, una mostra del que era un país autènticament federal.
En el congrés de Basilea hi havia en total uns 12 delegats de l’ADS, que a part dels pertanyents a l’ADS dels cantons francòfons suïssos com Bakunin, Jules Monchal, Gaspar Sentiñón, Rafel Farga i James Guillaume, també n’hi havia entre les delegacions de França, Itàlia, Bèlgica, Alemanya i Itàlia, com el francès Paul Robin, l’alemany Johann Philipp Becker i el polonès Valeri Mroczkowski entre altres.
LES SOCIETATS OBRERES CATALANES PRESENTS
EN EL IV CONGRES DE L’AIT DE BASILEA EL 1869
Finalment es va iniciar el IV Congrés de
l’AIT a Basilea el 6 de setembre de 1869 en que sols es van discutir tres
punts: La propietat de la terra, l’abolició del dret a l’herència i del crèdit
mutual per l'emancipació de la classe obrera.
Rafel Farga i Pellicer i Gaspar Sentiñón,
malgrat anar-hi com a afiliats a l’ADS, “l’Aliança” del cantó de Ginebra, van
ser reconeguts com a representats de les societats obreres de Catalunya. El
mateix Marx, que presidia el consell de Londres de l’AIT però no acudia als
congressos, va enviar una nota informant que s’havien fundat noves branques de
l’AIT a Nàpols, Espanya i Holanda i dos nous òrgans de l’AIT a Amsterdam i a
Barcelona, referint-se a la revista “La Federación”. En aquella nota Marx ja
reconeixia a les seccions de l’ADS de l’Estat Espanyol com a membres de l’AIT i
a la revista de les societats obreres catalanes “La Federación” com un dels
òrgans de l’AIT, encara que tècnicament es dubtós que encara ho fossin
oficialment, però amb això Marx reconeixia que les societats obreres catalanes
eren representades de ple dret en el congrés.
Rafel Farga i Pellicer va ser un dels
que van parlar en aquell congrés de l’AIT i va llegir un document sobre el "Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona" al que representava. Parlava
sobre el creixement de les societats obreres a Catalunya després dels
esdeveniments polítics protagonitzats pel general Prim i el derrocament de la monarquia, que no havia
set del tot satisfactori i de la creació de nuclis internacionalistes a
Barcelona i Madrid, que sense pertànyer directament a l’AIT havien propagat la
seva idea i havien informat de les seves resolucions. També va informar d’una
vaga del tèxtil a Barcelona i va dir que les lluites polítiques a Espanya
havien impedit aprofundir més sobre el tema obrer. També informava que el "Centre Federal de Societats Obrers de Barcelona" ha enviat un obrer a les Corts,
referint-se a Pau Alsina, i uns altres als municipis que representen els seus
interessos i les assemblees obreres. Finalment va mostrar la seva voluntat de
que s’implantés al República Federal i social a Espanya.
Però tot seguit Rafel Farga va exposar
algunes de les idees de “l’Aliança de de la Democràcia Socialista” (ADS) en la
seva versió anarquista, cosa que semblava una contradicció, fent menció a la
necessitat d’abolir els estats i que els pobles s’organitzessin en federacions
lliures d’obrers, igualtat econòmica, propietat col·lectiva i abolició de l’herència.
Gaspar Sentiñón també va participar, a
part de en les votacions, en els debats interns per presentar ponències.
Finalment en les votacions del congrés
de Basilea va guanyar per majoria l’abolició de la propietat de la terra i
convertir-la en propietat col·lectiva, cosa en la que estaven d’acord tant els
marxistes com els bakuninistes. En canvi va guanyar també l’abolició de
l’herència proposada per Bakunin cosa a la que era contrari Marx.
Després del congrés Rafael Farga va
tornar a Barcelona i Gaspar Sentiñón es quedar a Ginebra, seu central de l’ADS,
fins el desembre de 1869.
REVOLTA FEDERAL EL 1869 MENTRE BAKUNIN
AFIANÇA L'ADS A CATALUNYA I MADRID
Aquell setembre de 1869 mateix va tenir
lloc una revolta dels republicans federals a diversos llocs de l’Estat
Espanyol, especialment a Catalunya, País Valencià, Balears, Andalusia, Aragó i Madrid.
La guspira fou, a part de que el govern de Prim tenia la intenció d’instaurar
una nova monarquia, que el govern també volia dissoldre les Juntes Revolucionàries
armades i a la vegada havia cridat a files a 25.000 joves per lluitar contra
els independentistes de Cuba. A Catalunya, Baldomer Lostau, Pau Alsina, Josep
Anselm Clavé, Josep Rubau Donadeu i Valentí Almirall van ser els principals
caps de la Junta Revolucionària. Tant a Barcelona com a diversos llocs de
Catalunya, l’exèrcit va sufocar la revolta amb alguns pocs combats que causaren
algunes víctimes, a l’igual que en la resta de llocs de l’estat on s’havien
aixecat els federals. Baldomer Lostau va fugir a l’estranger i Valentí Almirall
fou detingut, però s’escapà de la presó de Mallorca a on l’havien tancat.
El gener de 1870 apareixia a Madrid la
revista “La Solidaridad", òrgan dels internacionalistes madrilenys.
Anselmo Lorenzo, Tomàs González Morgado i Fernando Mora n’eren els principals
impulsors. La revista agafava ja directament una postura anarquista, a
diferència de la direcció de la catalana “La Federación”, que també ho era però
que intentava dissimular-ho més. Hi ha que tenir en compte que a Catalunya el
“Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona”, si bé la seva direcció
estava ja integrada en l’anarquista ADS de Bakunin, tenia dotzenes de milers
d’afiliats originalment republicans i encara estaven a punt d’organitzar-se més
revoltes federals, per tant la propaganda havia de ser mesurada de moment. A
Madrid en canvi no hi havia pràcticament societats obreres, per tant no havien
de tenir tanta prudència en aquest sentit.
Entre 1869 i 1870 els internacionalistes
de Madrid havien tingut poc contacte amb Bakunin i el seu grup anarquista
l’ADS, mentre Rafael Farga i Gaspar Sentiñón ja n’eren delegats oficials de les
societats obrers catalanes, havent residit a Ginebra amb Bakunin durant un temps i havent participat en el IV congrés de l'AIT com a militants de l'ADS. Inicialment els internacionalistes de Madrid mantenien un lleu contacte per
correspondència a través de Tomàs González Morago. A Madrid durant 1869, en que havien estat una mica desconnectats de Bakunin de l’AIDS de Ginebra, es van produir algunes tensions interiors dins de la secció internacionalista
que s’havia fundat quan hi a anar Fanelli.
Segons va dir després Francisco Mora,
uns volien posar la secció internacionalista de Madrid al servei del PRDF, el
partit federal, altres la volien convertir en una cooperativa. Però finalment
es van imposar els afins a la AIDS, cosa que va provocar algunes dimissions en
la secció de Madrid, quedant ja com una secció anarquista.
Però el març de 1870 el català Celso Gomis i Mestre, un obrerista que s’havia hagut d’exiliar a París després de la revolta dels federals de setembre de 1869 i que havia anat després a Ginebra ingressant en l’ADS, va anar a Madrid amb instruccions concretes de Bakunin i es va convertir amb el secretari de propaganda del comitè de Madrid integrat en la ADS, amb el que els internacionalistes de Madrid es posaven totalment al dia de l’evolució de l’ADS dins de l’AIT.
Durant aquell mateix març de 1870, donat que s’havien formant diverses seccions obreres més arreu de l’Estat Espanyol afins a l’AIT, a iniciativa del Comitè de Madrid i des del seu òrgan “La Solidaridad” es va proposar unir-los tots en una federació espanyola per entrar en l’AIT. El consell de l’AIT de Londres assabentat de la iniciativa, va donar el seu vistiplau per integrar a totes les seccions obreres de l’Estat Espanyol que volguessin entrar en l’AIT unides en una federació, cosa que els van comunicar per carta. A més el consell de l’AIT nomenava a Serraillier secretari de l’AIT per les relacions amb Espanya fins que es celebrés el congrés.
Però el març de 1870 el català Celso Gomis i Mestre, un obrerista que s’havia hagut d’exiliar a París després de la revolta dels federals de setembre de 1869 i que havia anat després a Ginebra ingressant en l’ADS, va anar a Madrid amb instruccions concretes de Bakunin i es va convertir amb el secretari de propaganda del comitè de Madrid integrat en la ADS, amb el que els internacionalistes de Madrid es posaven totalment al dia de l’evolució de l’ADS dins de l’AIT.
Durant aquell mateix març de 1870, donat que s’havien formant diverses seccions obreres més arreu de l’Estat Espanyol afins a l’AIT, a iniciativa del Comitè de Madrid i des del seu òrgan “La Solidaridad” es va proposar unir-los tots en una federació espanyola per entrar en l’AIT. El consell de l’AIT de Londres assabentat de la iniciativa, va donar el seu vistiplau per integrar a totes les seccions obreres de l’Estat Espanyol que volguessin entrar en l’AIT unides en una federació, cosa que els van comunicar per carta. A més el consell de l’AIT nomenava a Serraillier secretari de l’AIT per les relacions amb Espanya fins que es celebrés el congrés.
Però a la vegada que passava això es produïa
a Catalunya l’anomenada Revolta de les Quintes.
REVOLTA DELS FEDERALS L’ABRIL DE 1870
A partir de març de 1870 es tornava a repetir la història de setembre de 1869, sent el reclutament de noves quintes per la guerra independentista de Cuba la guspira per una nova revolta federal en diversos llocs de l’Estat Espanyol en contra el règim del general Prim. A Catalunya el internacionalistes del "Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona" van donar suport a la revolta, però aquesta estava liderada un altre cop pels republicans federals.
A Catalunya va ser on va tenir més
repercussió aquella revolta federal entra març i abril de 1870, que va ser coneguda com la Revolta de les
Quintes, iniciada a la vila de Sants, però que s’estengué al pla de Barcelona i
al Baix Llobregat i a diversos llocs de Catalunya. Però va ser a la vila de Gràcia
on la revolta fou més sagnant, quan el general Eugenio Gaminde després de
bombardejar la campana de la torre de la plaça Orient, la qual tocava per donar
la senyal als revoltats per sortir a combatre amb els fusells, va entrar amb
l’exèrcit a Gràcia causant una massacre i deixant nombrosos edificis destruïts
pel bombardeig. La revolta de Gràcia havia set liderada pel seu alcalde
republicà Francesc Derch i Alió.
També va destacar en els combats de
Gràcia el cap guerriller de Martorell Joan Martí i Torres, “El Xic de la
Barraqueta”, que com havia fet en la revolta de 1869 havia dirigit un grup de
federals armats.
Un mes després, el maig de 1870, sortia
una revista satírica de tendència republicana federal amb el nom de “La Campana
de Gràcia”, en homenatge a aquella campana de la plaça Orient que tocava per
cridar al combat. La revista, que duraria 60 anys, la va fundar Innocenci López
i Bernagossi, sent Valentí Almirall, un republicà que s'havia destacat en
revoltes dels federals anteriors, qui li va proposar el nom d’aquella
publicació.
CONGRÉS DE FUNDACIÓ DE LA SECCIÓ DE
L’AIT A L’ESTAT ESPANYOL EL 1870
Com abans s’ha comentat, el març de 1870 a iniciativa del comitè de Madrid i del diari “La Solidaridad” amb Anselmo Lorenzo i Tomás González al davant, s'havia proposat fer un congrés obrer per fer una secció oficial espanyola de l’AIT amb l’aprovació del consell de Londres. Els internacionalistes madrilenys van proposar que el congrés es fes a Madrid. La secció de Catalunya sols va acceptar participar-hi si es feia el congrés a Barcelona, ja que es consideraven els capdavanters de la federació després d’haver participat ja en el congrés de l’AIT de Basilea l’any anterior i a més a Catalunya era on hi havia la majoria de les societats obreres. Finalment amb el suport dels sindicalistes d’Andalusia, País Valencià i Balears el congrés es celebrà a Barcelona, per formar una secció de l’AIT que representés a tot l’Estat Espanyol.
El 18 de juny de 1870 es celebrà al "Teatro Circo Barcelonés" de Barcelona, la primera sessió del congrés de
representants sindicals d’arreu de l’Estat per fundar la secció espanyola de
l’AIT que durà set dies. Hi havia representants sindicals de Catalunya, País
Valencià, Balears, Castella i Aragó. Els representants d’altes zones de l’estat
no hi van poder acudir per falta de mitjans, havent-se inclús fet a Catalunya
una recol·lecta entre els sindicalistes per pagar el viatge d’alguns dels que
hi acudiren.
El 90% dels delegats d’aquell congrés eren catalans, ja que a Catalunya és on hi havia la majoria de les societats obreres seguida d’Andalusia i València i, com abans s’ha explicat, algunes delegacions d’altres zones no hi van poder acudir. Alguns dels delegats catalans del congrés tenien dificultats per parlar castellà pel que alguns d’ells van fer les exposicions en català. Un dels delegats de Madrid, Tomàs Gonzalez Morago, va dir que no entenia el català i li van dir que li passarien una traducció posteriorment. Aquesta i altres incidències estan reflectides en el document que es conserva sobre els debats la reunió.
El 90% dels delegats d’aquell congrés eren catalans, ja que a Catalunya és on hi havia la majoria de les societats obreres seguida d’Andalusia i València i, com abans s’ha explicat, algunes delegacions d’altres zones no hi van poder acudir. Alguns dels delegats catalans del congrés tenien dificultats per parlar castellà pel que alguns d’ells van fer les exposicions en català. Un dels delegats de Madrid, Tomàs Gonzalez Morago, va dir que no entenia el català i li van dir que li passarien una traducció posteriorment. Aquesta i altres incidències estan reflectides en el document que es conserva sobre els debats la reunió.
En el congrés hi havien delegats tant republicans com de tendència anarquista sent aquests últims els majoritaris. Entre els delegats anarquistes i afins a l’ADS destacaven entre altres, Rafael Farga, Emili Hugas i Gaspar Sentiñón per la delegació catalana, Francesc Tomàs i Oliver per la delegació de Balears, Trinidad Soriano, José Garcia Viñas i Antonio González Garcia Meneses per la delegació d’Andalusia i Anselmo Lorenzo, Tomás Garcia Morago i Francisco Mora per la delegació de Madrid.
En canvi Josep Rubau Donadeu i Corcellés, un dels primers que també havien contactat amb la primera delegació enviada per Bakunin el 1868, va defensar la tendència republicana federal. De la mateixa manera Josep Roca i Galès, un dels màxims promotors del cooperativisme a Catalunya amb aquella revista que fundà el 1866, “L’Associació”, també va defensar la tendència republicana federal en el congrés. Com ja s’ha dit, en aquell congrés de Barcelona de 1870 van guanyar per majoria els de tendència anarquista per sobre dels republicans federals.
En aquell congrés de Barcelona es va
constituir la "Federación Regional Española" (FRE) de l’AIT, que
entre altres resolucions sobre la lluita sindical, és va acordar per majoria
que seria de tendència sindicalista anarquista i que no dependria de cap partit
polític. No obstant això, és va acordar també per majoria que donada la
situació política en que el general Prim volia instaurar una altra monarquia,
es donaria suport tàctic als republicans federals en les seves revoltes per
instaurar una República.
La revista “La Federación”, que havia
set fundada un any abans a Barcelona per Rafael Farga i Pellicer, revista que a
la vegada de fer originàriament propaganda de l’AIT també en feia dels
republicans federals que es revelaven, agafà a partir de llavors una línia més
obertament anarquista.
El 19 de juliol de 1870 va començar la guerra entre França i Prússia que va durar fins al febrer de 1871. A causa d’això es va aplaçar el congrés de l’AIT que s’havia de fer a París. Aquella guerra influiria en el futur de l’AIT.
El 19 de juliol de 1870 va començar la guerra entre França i Prússia que va durar fins al febrer de 1871. A causa d’això es va aplaçar el congrés de l’AIT que s’havia de fer a París. Aquella guerra influiria en el futur de l’AIT.
LA GUERRA ENTRE PRÚSSIA I FRANÇA,
ASSASSINAT DE PRIM I NOU REI A ESPANYA
Precisament el nomenament per part del
general Prim d’un nou rei per Espanya que tant revoltava als republicans, va
ser la guspira que va fer iniciar la guerra entre Prússia i França, la més cruenta
a Europa en molts anys, que els internacionalistes europeus tant des de l’AIT
com abans amb “La Lliga per la Pau” havien volgut evitar.
Al 1870 s’estava en plena fase
d’unificació dels Estats Alemanys impulsada per la Prússia presidida per
Bismark i regnada per Guillem I, cosa que no agradava a l’imperi francès de
Napoleó III, sobre tot en relació a alguns Estats Alemanys del sud, ja que
temia a una Alemanya massa forta. Això sumat amb problemes de territoris que es
disputaven Prússia i França, com Luxemburg, Renània, Alsàcia i Lorena, entre
altres.
Però la guspira final va ser quan el govern
espanyol presidit pel general Prim, va escollir al príncep prussià Leopold de
Hohenzollern-Sigmaringencom, cosí del rei de Prússia Guillem I, com a candidat
a ser rei d’Espanya, cosa que causà la protesta de l’emperador francès Napoleó
III, ja que veia que després de la unificació dels Estats Alemanys que estava
promocionant Bismark des de Prússia, el regnat de Leopold a Espanya encara augmentaria més el desequilibri de
superioritat alemany en vers a França.
El pare de Leopold va renunciar a que el
seu fill fos rei d’Espanya per no causar tensions. Però l’emperador Prussià
Guillem I no estava d’acord amb la renúncia de Leopold a tro d’Espanya i ho va
expressar en un missatge escrit al govern francès i al seu emprerador. El president Bismark, partidari
de la guerra amb França, va manipular el missatge del rei prussià per que sonés
molt ofensiu pels francesos. Allò va ser la guspira perquè França declarés la
guerra a Prússia. En realitat tant Bismark com Napoleó III volien una guerra
per guanyar l’hegemonia al centre d’Europa.
Evidentment el tema de l’origen de la
guerra Prússia-França és molt més complicat i seria tema per un altre estudi,
però el resultat fou que diversos Estats Alemanys van donar suport a Prússia i
les forces de Napoleó III van ser derrotades el setembre de 1870, sent Napoleó
III capturat després més d’un mes de sagnants batalles.
Però la derrota de Napoleó III va ser
aprofitada pels militars francesos de tendència republicana, amb moltes forces armades que havien participat en la guerra contra Prússia, proclamant la III República a França. Les condicions imposades per Prússia
a la rendició, com les annexions de Alsàcia i Lorena, no van se acceptades pel
nou govern republicà francès que van voler seguir amb la guerra. Després de
tres mesos de cruentes batalles finalment el nou govern republicà francès es va
rendir a principis de febrer de 1871 cedint molts territoris a Prússia. Poc
després es consumava la unificació d'Alemanya que creava un Imperi Alemany a
Europa.
A l’Estat Espanyol, mentre durava
aquella guerra a Europa en part provocada per la cerca d’un nou rei d’Espanya,
el general Prim i el seu govern, que evidentment ja havien renunciat que el prussià Leopold fos el rei, van escollir a l’italià Amadeo I de Savoia com
a rei d’Espanya, que va arribar a Madrid el 30 de desembre de 1870. El mateix
dia que arribava el rei era assassinat a trets el general Prim a Madrid per uns
desconeguts que quasi tothom coincideix en assenyalar com a seguidors d’Isabel
II. Després de ser nomenat el nou rei d’Espanya, els republicans federals es
tornaren a posar en peu de guerra i es preparaven per organitzar noves revoltes
a l’Estat Espanyol.
LA COMUNA DE PARÍS EL 1871
Després de la derrota de la recentment
creada III República francesa que havia seguit la guerra del derrocat Napoleó
III contra la Prússia de Bismark, dotzenes de milers de Guàrdies Nacionals armats formats per treballadors que havien lluitat contra Prússia, es van revoltar a
París el març de 1871 aprofitant la feblesa del nou govern republicà francès i els
militars fidels a ell, per organitzar un intent de revolució proletària i socialista a
París, coneguda com la Comuna de París. En algunes altres ciutats franceses es va intentar però van ser
derrotats ràpidament.
Després de rebutjar en un enfrontament a París a l’exèrcit afí al govern de la República, es va constituir un govern
revolucionari a París. Es van requisar edificis, alguns tallers van passar a
ser controlats per treballadors, es van promulgar nous horaris laborals,
sanitat gratuïta i la voluntat de crear una societat socialista. Malgrat el
caràcter socialista de Comuna de París, no van poder arribar a nacionalitzar la
gran Banca i tot es va quedar en una idea que havien de desenvolupar en un cert
marge de temps que no tenien, ja que el maig de 1871 les tropes militars afins
al govern van entrar a París i després de sagnants combats va derrotar als
revolucionaris acabant amb la Comuna de París. L’entrada de l’exèrcit francès
va provocar més de 50.000 morts entre els revoltats o els que els donaven
suport entre combats i execucions.
Aquell intent de revolució obrera de la
Comuna de París va dur a una més gran desconfiança de governs de diversos
països europeus envers a l’AIT, a la que consideraven en part responsable de la
Comuna de París, no perquè l’haguessin organitzat des de la seva cúpula sinó
perquè una gran part dels revoltats eren afins a les seves idees socialistes, pel
que a partir de llavors la seva activitat cada va ser més difícil a Europa.
Karl Marx i Mijhaïl Bakunin, els líders
dels dos principals sectors confrontats dins de l’AIT, malgrat que sempre
havien estat en contra d’aquella guerra al centre d’Europa, van tenir una
espècie de curiós d’enfrontament dialèctic durant mesos a través de
declaracions, en les que van sorgir també algunes preferències nacionals seves.
Marx, que era alemany, criticava fortament la posició inicial francesa que va
dur a la guerra mentre Bakunin, que era de Rússia, país tradicionalment
enfrontat amb Prússia, criticava més la posició de Prússia.
CREIXEN LES TENSIONS ENTRE MARXISTES I
BAKUNINISTES EN L’AIT I ES PARTEIX LA SECCIÓ DE MADRID
Durant el 1871 Karl Marx va manifestar
que no estava d’acord amb la resolució del congrés de Barcelona en que havia
nascut la FRE l’any anterior, ja que era de caràcter clarament anarquista i va
acusar a Bakunin de promoure federacions sota la influència de “l’Aliança de la
Democràcia Socialista” (ADS) i es va plantejar enviar una delegació a l’Estat
Espanyol abans del proper congrés de l’AIT.
Karl Marx va acordar amb Friedrich Engels que aquest seria el delegat de l'AIT pels assumptes de l’Estat Espanyol, qui va començar a establir correspondència amb
els sindicalistes de Madrid per intentar canviar la seva orientació. Francisco
Mora va ser el primer sindicalista de la secció de Madrid que va començar a
sentir-se influenciat per les cartes d’Engels i en poc temps va abandonar la
línia anarquista i es va acostar a la marxista. Finalment Engels va enviar a
Paul Lafarge, el gendre de Marx, a Madrid per informar-los en directe sobre la
tendència marxista i intentar convèncer-los de que era més eficaç que la
bakuninista.
Marx intentava canviar l’orientació de la federació de Madrid de l’AIT, però curiosament no envià cap delegat a Catalunya que era on hi havia el gruix de les societats obreres.
A Madrid, mentre Francisco Mora ja s’havia passat al marxisme, Tomàs González Morago es mantenia en la línia anarquista, mentre Anselmo Lorenzo dubtava i pretenia anar a Londres a parlar personalment amb Marx per sentir en directe les seves propostes. Francisco Mora, José Mesa Leompart i un jove Pablo Iglesias, van fundar el juny de 1871 l’anomenada “Nueva Federación Madrilenya”, com a sector marxista de l’AIT dissident de la línia oficial de la FRE. Aquests a la vegada van impulsar aquell 1871 el diari “La Emancipación”, el nou portaveu dels internacionalistes marxistes de Madrid.
Marx intentava canviar l’orientació de la federació de Madrid de l’AIT, però curiosament no envià cap delegat a Catalunya que era on hi havia el gruix de les societats obreres.
A Madrid, mentre Francisco Mora ja s’havia passat al marxisme, Tomàs González Morago es mantenia en la línia anarquista, mentre Anselmo Lorenzo dubtava i pretenia anar a Londres a parlar personalment amb Marx per sentir en directe les seves propostes. Francisco Mora, José Mesa Leompart i un jove Pablo Iglesias, van fundar el juny de 1871 l’anomenada “Nueva Federación Madrilenya”, com a sector marxista de l’AIT dissident de la línia oficial de la FRE. Aquests a la vegada van impulsar aquell 1871 el diari “La Emancipación”, el nou portaveu dels internacionalistes marxistes de Madrid.
El 9 de setembre de 1871 es va celebrar un
congrés de la “Federación Regional Española” (FRE) de l'AIT a València de
manera clandestina, ja que la FRE havia estat prohibida a l’Estat Espanyol a
l’igual que en diversos països d’Europa a causa de l’impacte que havia causat
la revolta de la Comuna de París. En aquell congrés, a part de mantenir
majoritàriament la línia anarquista, es va decidir que Anselmo Lorenzo
representés a la FRE en una conferència de l’AIT que es faria a Londres el 17 de
setembre de 1871.
Quan es va fer la conferència de l’AIT a
Londres, que en realitat no va ser un congrés oficial, aquesta ja estava prohibida a Alemanya, França, Espanya i amenaçada en
altres països, tot degut a la revolució de la Comuna de París. La conferència
de Londres amb pocs delegats per països després de la ressaca de la guerra
entre França i Alemanya i la repressió contra l’AIT, es va caracteritzar més
pels enfrontaments entre marxistes i bakuninistes, representats aquest últims
sobre tot per la federació del cantó suïs del Jura, més que discutir sobre temes
revolucionaris i sindicals. Allí ja es preveia la futura divisió de l’AIT.
Anselmo Lorenzo, que havia anat a la conferència de l’AIT a Londres aquell setembre de 1871, havia pogut parlar
directament amb Marx i sols va arribar a la conclusió de que Marx criticava a
Bakunin i aquell criticava a Marx, arribant encara més confús que abans.
Malgrat tot Lorenzo finalment va adoptar la línia anarquista definitivament.
El 4 d’abril de 1872 es va fer la
conferència de la FRE a Saragossa en que es va mantenir la majoria anarquista
de la FRE, quedant els marxistes liderats per Francisco Mora en minoria i sent
a més expulsats per haver formant el grup dissident “La Nueva Federación
Madrilenya”, la qual fou reconeguda com a secció pel consell de Londres de
l’AIT, en el qual encara Marx hi tenia molta influència.
Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 es
fa el V congrés de l'AIT a la Haya, en que van esclatar ja del tot les
diferències entre marxistes i bakuninistes, sent aquests últims expulsats de
l’AIT per la majoria marxista, encara que els anarquistes van mantenir-se en
una AIT paral·lela. L’AIT havia mort de facto encara que oficialment tardaria
poc més de tres anys a dissoldre’s.
ARRIBA LA REPÚBLICA A L’ESTAT ESPANYOL I
ES FEDERALS CATALANS DECLAREN L'ESTAT CATALÀ EL 1873
Enmig d’intents d’aixecaments dels
republicans federals arreu de l’estat i una guerra iniciada pels carlins el
1872, principalment a Catalunya, País Valencià, Navarra i País Basc, finalment
Amadeo I de Savoia es veié obligat a abdicar quan la majoria de parlamentaris
van votar per la República el febrer de 1873, moment en que es va instaurar la
I República, que en teoria havia de ser federal.
En el moment de l’abdicació d’Amadeu I
de Savoia, el president del govern era Manuel Ruíz Zorrilla, un monàrquic
liberal que havia set del partit del general Joan Prim quan aquest va derrocar
a Isabel II i que en aquells moments era el líder del Partido Radical fundat
per ell mateix. Ruíz de Zorrilla, com a monàrquic constitucionalista, no va
voler saber res de la I República que venia i es va autoexiliar a Portugal.
Durant els primers mesos de la nova
República el 1873, els federals intransigents, que volien un federalisme de
baix a dalt, no veien que la República fos realment federal. A Catalunya els
federals intransigents es van rebel·lar i el 5 de març de 1873 les quatre
diputacions catalanes van declarar unilateralment l’Estat Català amb Baldomer
Lostau com a president, el qual era membre del Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). Poc després el president del
govern, el català Estalisnao Figueras, també del PRDF i el líder del mateix
partit Francesc Pi i Margall, els van prometre que es dissoldria l’exèrcit
espanyol a Catalunya i s’avançaria en una República Federal real. Baldomer
Lostau va dissoldre momentàniament l’Estat Català en espera de que es complís
la promesa.
El 10 de maig de 1873 es van fer
eleccions generals a l’Estat Espanyol amb un 60% d’abstenció en total a tot
l’estat i arribant a un 75% l’abstenció a Catalunya, on va ser la més alta. En
part una de les causes de l’alta abstenció a Catalunya va ser per la nova línia
obrerista anarquista del sindicalisme català que cada cop creien menys en la
política, també en part per l’abstenció dels carlins, aixecats aquests en una
guerra. Però tant a Catalunya com en altres llocs de l’estat també hi havia
l’abstenció de monàrquics de diverses tendències.
Francesc Pi i Margall es convertí després
de les eleccions en el nou president de la República i es disposà a
intentar convertir la República en realment federal, però fou incapaç entre
fortes oposicions en el congrés de diputats i intents de cops d’estat. Allò
provocà algunes revoltes cantonals, especialment al País Valencià, Cartagena i
en les principals ciutats i pobles d’Andalusia, ja que molts no consideraven a
la República ni realment federal ni favorable als interessos dels treballadors.
LA REVOLTA D’ALCOI, LA PRIMERA REVOLTA
ANARQUISTA DE LA FRE
La FRE des de la seva formació el 1870,
a part de promoure reivindicacions obreres de caràcter sindical, entre guerres,
rebel·lions federals, cops d’estat i la nova República, encara no havia pogut
mostrar el seu caràcter revolucionari. Però el juliol de 1873, enmig d’aquella
República que no era realment federal ni esquerrana, membres de la FRE van
protagonitzar la primera revolta com a Federació de l’AIT del sector
anarquista, però malgrat que a Catalunya era on hi havia la majoria dels seus
afiliats, aquesta primera revolta llibertària de la FRE es va produir Alcoi
(Alcoià, País Valencià), on també hi havia un fort nucli anarquista.
El 7 de juliol de 1873, a rel d’unes
vagues per demanar millores salarials i d’horaris a Alcoi, sindicalistes de la
FRE van proposar a l’alcalde republicà apuntar-se a una revolta cantonal
federalista. L’alcalde Agustí Albors, malgrat que era un federalista del PRDF,
va avisar a una columna de l’exèrcit d’Alacant que el 9 de juliol carregà
contra els obrers concentrats causant dos morts. A partir de llavors els llibertaris de
la FRE van fer fora als pocs militars i a la guàrdia civil amb forts combats
armats, van matar a l’alcalde Agustí Albors i van proclamar un Comitè de
Salvació Pública, sent escollit president Severiano Albarracín.
Després de 4 dies d’intentar una
revolució llibertària a Alcoi, el 13 de juliol de 1873 van arribar reforços
militars que van fer fugir a part dels revoltats i detenint a molts altres als
que els havien promès primer que no els passaria res, sent condemnats a
llargues condemnes. Allí va finalitzar el que havia set la primera revolta
llibertària organitzada per la FRE. Els fets d’Alcoi van ser la primera guspira
que inicià el distanciament important entre els anarcosindicalistes de la FRE i
els republicans federals, cosa que aniria en augment en el futur.
MÉS REVOLTES CANTONALS DURANT LA REPÚBLICA EL 1873
També a mitjans de juliol de 1873 es van
produir revoltes dels republicans federals intransigents a la regió de Múrcia,
especialment a Cartagena, en algunes poblacions del País Valencià i en diverses ciutats d’Andalusia, com Cadis, Màlaga
i Granada entre altres, que van proclamar cantons independents amb la idea de
que fos l’inici d’una autèntica república federal de baix a dalt amb fort contingut
social i obrerista. El cantó de Cartagena disposava inclús d’alguns vaixells de
guerra, ja que alguns militars que els comandaven també s’havien rebel·lat a
favor dels cantonalistes, anant a diversos ports com el d’Alacant i algunes
poblacions andaluses a ajudar a consolidar la revolta cantonal allí.
El president Pi i Margall va dimitir
poc després i Nicolàs Salmeron va agafar la presidència. L’exèrcit de la
República va reprimir durament i de manera sagnant algunes d’aquelles revoltes
cantonals amb la participació principal dels generals Arsenio Martínez Campos i
Manuel Pavía, acabant entre agost i setembre d’aquell 1873 amb els cantons
d’algunes poblacions del País Valencià i d’Andalusia, mentre el cantó de
Cartagena resistia. Poc després Salmerón també dimitia i Emilio Castelar
agafava la presidència de la República. El cantó de Cartagena no va poder ser
reduït per l’exèrcit fins febrer de 1874, havent-se mantingut durant 6 mesos
independent.
De manera aïllada, en altres llocs arreu
de l’Espanyol també van haver-hi intents de rebel·lió cantonal dels federals,
encara que de menys rellevància. Evidentment això ha set només un petit resum,
ja que les revoltes cantonals serien tema per un estudi més profund.
LA GUERRA CARLINA I LES CLASSES POPULARS
CATALANES
A la vegada que passaven les rebel·lions
cantonals obreristes i federals, en àmplies zones del País Basc, Navarra,
Catalunya i al nord del País Valencià hi havia també la guerra carlina, cosa
que feia que també hi haguessin unes zones independents, però no federalistes
sinó foralistes carlines. Carles VII de Borbó, el rei reconegut pels carlins,
ja havia organitzat un govern propi a Pamplona amb els seus propis ministres i
moneda pròpia, des don dirigia la guerra carlina.
A Catalunya i a la comarca del Maestrat
al País Valencià, els republicans federals no van tenir quasi temps de sumar-se
a aquell cantonalisme dels federals abans esmentat, ja que estaven embrancats
aquell 1873 en una guerra interna contra els carlins, liderats aquests pels
generals Rafael Tristany i Parera, Josep Savalls i Massot i Francesc Vallès i
Rosselló. El general Ramon Cabrera i Grinyó "el Tigre del Maestrat",
un veterà cap de les guerres carlines ja des de 1833, amb 65 anys d’edat era el
cap polític des carlins catalans el 1873, encara que mostrava ja fortes
divergències amb el pretendent Carles VII.
Els carlins catalans, juntament amb els bascos, portaven muntant
guerres ja des de 1833. Inicialment era una gerra legitimista, ja que el 1833
quan va morir el rei Fernando VII de Borbó aquest deixà el tro a la seva filla
Isabel II sota la regència de la seva dona Maria Cristina, mentre el seu germà
Carlos reclamava el tro amb el nom de Carlos V al·ludint a la llei sàlica
recentment derogada, que deia que les dones no podien ser reines a Espanya.
Però amb el dubte històric de si ho feia
per convicció o per agafar suports, el pretendent Carlos V es va oposar a les
amortitzacions de la monarquia liberal en contra dels bens dels eclesiàstics i
dels aristòcrates, cosa que va fer que una bona part d’aquests, sobre tot els
eclesiàstics, li donessin suport ideològic i econòmic. Malgrat tot la monarquia
central ja es va preocupar de no amortitzar tots els bens aristocràtics per no
tenir a tota la noblesa en contra, amb el que el règim d’Isabel II tampoc era totalment
liberal. Van ser certs sectors ultraconservadors del que ara és el País Basc i
Navarra, Catalunya i parts del País Valencià i Aragó, on el pretendent Carlos V
va agafar més suports, els quals ja els anomenaren carlins.
Però els pretendents carlins Carlos V el
1833 i Carles VI el 1846 també van agafar suport entre les gents pobres del
camp català. Unes amortitzacions de propietats del camp català en que es volia
acabar amb els poders semifeudals dels aristòcrates i dels religiosos, com
corresponia als nous temps, s’havien fet de manera barroera per part de la
monarquia liberal i centralista espanyola durant tot el segle, que donava un
nou excessiu poder a la burgesia sobre les propietats del camp, cosa que havia
perjudicat i empobrit en general encara més als petits propietaris del camp,
havent de pagar molts impostos en diners enlloc de en espècies o dòlmens com
abans, cosa que no podien assumir la majoria. Allò també empobria de rebot als
seus treballadors i a les classes més humils del camp català. Per aquest motiu
en moltes zones rurals de Catalunya molts donaven suport als carlins.
Però amb el temps, donat que el plet
català que venia des de 1714 s’estava revifant, els pretendents carlins al tro,
Carlos VI el 1846 i sobre tot Carlos VII el 1868, van incorporar la recuperació
dels furs catalans perduts en la guerra de 1714. A més els carlins donaven
molta importància a l’ús de la llengua catalana en les seves arengues i
escrits, sent potser els pioners del segle XIX en això. Aquests fets donaren
als carlins una forta imatge catalanista ja des de la segona guerra carlina el
1845 i encara més suports de certs sectors catalanistes.
Durant la III guerra carlina començada
el 1872, donat que les idees
ultrareligioses estaven de baixa i que la idea corporativista de la política
dels carlins per les ments més modernes significava caciquisme pur, el
pretendent Carlos VII de Borbó va incrementar la seva reivindicació per la
recuperació dels furs catalans perduts el 1714, cosa que acontentava als caps
dels exèrcits carlins catalans com
Tristany i Savalls i a molta gent del camp de tradició carlina i
anticentralista, cosa que va fer possible fer revifar una nova guerra carlina a
Catalunya.
Malgrat tot, molta gent del camp havia
anat emigrant a la zona de Barcelona convertint-se en proletariat revolucionari
i les idees ultrareligioses no eren ja el tema principal per una gran part de
les bases carlines, quedant pràcticament la reivindicació dels furs catalans
com a tema principal però amb un fort to conservador, amb el que malgrat la
força i combativitat dels carlins en la guerra començada el 1872, cada cop
disposaven de menys suports populars a Catalunya.
A més això feia que cada cop més, les
classes populars afins als republicans federals s’organitzessin amb partides
armades en contra dels carlins, ja que els federals tenien una visió més
esquerrana de la societat i favorables a un sistema democràtic i no
corporativista i pel que fa al plet català, apostaven per un Estat Català
lliurement federat sense cap rei espanyol, per molt foralista que fos. Allò va
fer que a Catalunya hi hagués durant quasi tot el segle una guerra a tres
bandes entre federals, carlins i monàrquics centralistes.
Joan Martí i Torres “el Xic de la
Barraqueta”, que era el principal cap i reclutador de voluntaris dels federals
en la seva guerra contra els carlins a Catalunya, aquell 1873 donava suport a
les forces de l'exèrcit del govern central en aquell conflicte. El seu germà,
Vicenç Martí, havia set un altre famós cap guerriller federal que havia set
mort a trets per la guàrdia civil el 1866 a Martorell.
Aquella guerra dels carlins de 1873 era
bastant cruenta a Catalunya com solien ser totes les dels carlins, els quals
solien executar a centenars a presoners que els havien combatut i cremar part
d’algunes poblacions contràries a ells.
COP D’ESTAT DEL GENERAL PAVIA EL GENER
DE 1873, REVOLTA FEDERAL I GUERRA CARLINA A CATALUNYA
Durant aquells primers 11 mesos la
República ja havia tingut 4 presidents, els catalans Estalisnao Figueras i
Francesc Pi i Margall i els andalusos Nicolàs Samerón i Emilio Castelar. Però
enmig d’aquelles revoltes federals sumat amb les guerres carlines, el 3 de
gener de 1874 el general Manuel Pavia fa un cop d’Estat a Madrid i dissol les
Corts de manera estrafolària, ja que va entrar al parlament a cavall. Poc
després proclamà una República unitària i no federal.
L’únic lloc on va haver-hi una resposta
armada dels republicans federals al cop d’Estat de Pavia va ser a Catalunya.
Abans els sindicalistes de la FRE havien declarat una vaga general a tot
Catalunya. Joan Martí “El Xic de la Barraqueta”, que s’havia destacat durant
els primers mesos de la República per organitzar partides de voluntaris per
lluitar contra els carlins, a mitjans de gener de 1874 va usar els mateixos
voluntaris federals per aixecar-se contra la nova dictadura amb forma de
República centralista. El general Arsenio Martínez Campos va dirigir les forces
de l’exèrcit espanyol que es van enfrontar als revoltats federals comandats
Joan Martí, tenint lloc els principals combats a Sabadell, Rubí i Sarrià entre
el 7 i el 8 de gener de 1874 amb unes dotzenes de morts, fins que els federals
foren derrotats i Joan Martí va haver de fugir.
En el moment del cop d’estat de Pavia el
gener de 1874, encara durava des de feia 6 mesos el cantó independent dels republicans federals a
Cartagena, que inicialment es disposaven a resistir també, però en el moment de
l’atac de l’artilleria de l’exèrcit espanyol contra els revoltats de Cartagena,
es va produir una explosió en el dipòsit de pólvora del Parc d’Artilleria on
s’havia refugiat molta gent que causà centenars de morts. No se sap si va ser
un sabotatge o producte d’un projectil llençat per l’artilleria de l’exèrcit,
però allò va provocar la rendició final del cantó de Cartagena. El 13 de gener
de 1874 les tropes de l’exèrcit comandades pel general José López Domínguez
entraven a Cartagena.
Durant els següents mesos de 1874 cap
polític republicà va voler assumir la presidència d’aquella República
centralista i el general Francisco Serrano va ser nomenat president amb
parlamentaris afins seus, en el que ja era més una dictadura que una República.
A partir de llavors Serrano també va il·legalitzar a la FRE, que a
partir de llavors ja actuaria sota la clandestinitat. Els anarcosindicalistes
de la FRE de fet sols havien organitzat la revolta d’Alcoi, com abans s’ha
esmentat, mentre en les altres revoltes cantonals i federals havien anat a
remolc dels republicans federals.
Després d’allò i sense els voluntaris
federals, ara les forces de l’exèrcit espanyol s’enfrontaven soles als carlins.
Els carlins van arribar a controlar entre 1873 i 1874 diverses comarques de
Catalunya, principalment les del Bages,
Berguedà, Baix Penedès, Osona, Alt Urgell, la Garrotxa i el Ripollès i la del
Maestrat al País Valencià.
L’octubre de 1874 el general Rafael
Tristany, el màxim cap de les forces carlines a Catalunya, des d’Olot va
proclamar la restauració de la Generalitat de Catalunya en les zones que
ocupaven i va jurar els furs catalans que havien set arrabassats el 1714,
reconeixent sols com a rei d’Espanya a Carles VII de Borbó. Allò des del punt
de vista del segle anterior es podria considerar un acte revolucionari
catalanista, però al segle XIX, com abans s’ha comentat, les idees
aristocràtiques i religioses que imperaven el 1714 i que mantenien els carlins,
es consideraven per la majoria de la població molt retrògrades i la majoria de
les classes populars i obreres catalanes es decantaven per idees esquerranes,
per l’Estat Català federat lliurement i sense monarquia central.
Els carlins catalans, cada cop més
dividits entre ells, amb cada cop més divergències amb el pretendent Carles VII
i cada cop amb menys suport de les classes humils del camp català, molts dels
quals s'estaven adaptant a les noves idees dels nous temps, anaren perdent
terreny a Catalunya.
RESTAURACIÓ MONÀRQUICA I CONSOLIDACIÓ DE
L’ANARCOSINDICALISME A CATALUNYA
Finalment el desembre de 1874, el mateix
general Arsenio Martínez Campos feia un altre cop d’estat que posava fi a
aquella República que quasi ja no existia, restaurant la monarquia i posant com
a rei a Alfons XII de Borbó, el fill d’Isabel II.
A partir de la restauració monàrquica de
1874, els obreristes i internacionalistes catalans van deixar de seguir
majoritàriament als polítics republicans federals i es van reafirmar més en
l’anarcosindicalisme. L’actuació dels principals líders republicans, inclòs Pi
i Margall, un convençut federalista i obrerista, que no van ser capaços
d’aconseguir amb el parlamentarisme una república realment federal ni obrerista,
van reafirmar encara més la desconfiança en els polítics dels sindicalistes
anarquistes catalans. En el futur tant Pi i Margall com el mateix Joan Martí,
aquell cap de guerrillers federals, iniciarien una via més legalista i
s’acabarien definitivament les revoltes dels federals.
Per aquella època l’anarcosindicalisme s’havia consolidat dins de la FRE federada amb l’AIT, que a Europa ja tenia dos faccions, una marxista i una anarquista que no es reconeixien mútuament, sent-ne els capdavanters els sindicalistes de Catalunya, País Valencià i Andalusia, mentre a Madrid i a la resta de l’estat, amb molt poques societats obreres, la majoria de sindicalistes es decantaven pel marxisme, cosa que va fer que Anselmo Lorenzo, el líder dels anarcosindicalistes madrilenys, se n’anés a viure a Catalunya cap a 1876 per liderar juntament amb Rafael Farga i Pellicer la secció catalana de la FRE.
Per aquella època l’anarcosindicalisme s’havia consolidat dins de la FRE federada amb l’AIT, que a Europa ja tenia dos faccions, una marxista i una anarquista que no es reconeixien mútuament, sent-ne els capdavanters els sindicalistes de Catalunya, País Valencià i Andalusia, mentre a Madrid i a la resta de l’estat, amb molt poques societats obreres, la majoria de sindicalistes es decantaven pel marxisme, cosa que va fer que Anselmo Lorenzo, el líder dels anarcosindicalistes madrilenys, se n’anés a viure a Catalunya cap a 1876 per liderar juntament amb Rafael Farga i Pellicer la secció catalana de la FRE.
El 1876 la FRE es quedava definitivament orfe de la guia de la Internacional, ja que l’AIT s’havia dissolt definitivament aquell 1876, just el mateix any en que moria Mikhaïl Bakunin.
APUNT FINAL
Si bé el decantament cap a l’anarquisme de la majoria de sindicalistes catalans a partir de 1870 i sobre tot a partir de 1874, molts ho expliquen per la decepció d’una bona part dels obrers catalans amb els polítics republicans, encara hi més debat sobre perquè l’anarquisme va superar al marxisme a Catalunya en aquella època. Molts ho atribueixen a que Bakunin s’havia avançat a Marx en enviar representants seus a Catalunya el 1868. Altres al fort to federalista i anticentralista de l’anarquisme, cosa molt arrelada en la societat catalana de totes tendències, enfront a un marxisme estatista que en aquella època donava la imatge de voler instaurar també un estat central, malgrat que dècades després també sorgiria un marxisme independentista a Catalunya. Altres ho atribueixen al caràcter de l’obrer català del segle XIX de no voler sotmetre’s a poders superiors, cosa que crea controvèrsia, ja que uns ho veuen com un argument etnicista i altres simplement com caràcters naturals dels diferents pobles. No hi ha que oblidar però, que a Andalusia també va triomfar l’anarquisme entre els treballadors en aquella època. De totes maneres és un debat no acabat en el que hi poden cabre moltes opinions.
En el futur el moviment anarquista, sobre tot el català i l'andalús, agafaria el relleu al republicanisme federal en liderar els enfrontaments contra l’Estat Espanyol monàrquic, arribant a una època de vagues i repressions culminada amb una sèrie d’espectaculars atemptats en l'última dècada del segle XIX a Catalunya, que va dur a la repressió definitiva que va estar a punt d’acabar amb l’anarcosindicalisme català. Aquests fets estan descrits en un altre escrit d’aquest bloc "A Cops", sota el títol “ANARQUISME, SINDICALISME, ATEMPTATS I EXECUCIONS A CATALUNYA (1878-1900)”, http://ja-acops.blogspot.com.es/2016/03/anarquisme-sindicalisme-atemptats-i.html que és la continuació del present escrit.
Josep A. Carreras
ALGUNS DELS LLIBRES I DOCUMENTS CONSULTATS
Bakunin, la Internacional y la Alianza
en España (1868-1873). Max Nettlau.
L’anarquisme als països de parla
catalana. Entre el sindicalisme i la propaganda (1868-1931). Teresa Abellò i
Güell.
Anarquismo y sindicalismo en España. La
I Internacional (1864-1881). Josep Termes i Ardèvol.
Impressions d’un viatge per Espanya en temps de Revolució. Élie Reclus.
Utilitat i obrerisme a la Catalunya del segle XIX. (1868-1898). Eduard Pagès Ruíz.
Impressions d’un viatge per Espanya en temps de Revolució. Élie Reclus.
Utilitat i obrerisme a la Catalunya del segle XIX. (1868-1898). Eduard Pagès Ruíz.
De la Primera Internacional al Proceso
de Montjuic (1868-1896) . Francisco Madrid i Claudio Venza
De la Primera a la Segunda Internacional.
Enrique Moral Sandoval
La Primera Internacional a Espanya: La
revolució del petroli d’Alcoi de 1873. Gabriel Tormo Soler.
Las Internacionales Obreras (1864-1943).
Annie Kriegel.
La revolta contra les quintes de 1870 al
Pla de Barcelona. Quim Serra Toro.
Primer Congreso Obrero de la Región
Española (AIT). (Transcripció del congrés de Barcelona de juny de 1870 en que
es va fundar la FRE).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada