1909

1909
BARCELONA 1909

dijous, 12 de gener de 2017

GENER 1921. EL MES DE LES LLEIS DE FUGUES DEL PISTOLERISME BARCELONÍ


Quan es parla de la llei de fugues aplicada per la policia de Barcelona durant l`època del pistolerisme barceloní, principalment es refereix al que va passar el gener de 1921, any en que va ser aplicada per ordre del governador civil de Barcelona, el general Severiano Martínez Anido, amb l’aval de president del govern espanyol Eduardo Dato. Anteriorment s’havien produït 2 lleis de fugues més a Barcelona, una el 1919 i una altra el 1920, realitzada de manera mes o menys espontània pels policies. Però el gener de 1921, va ser quan Martínez Anido va ordenar aplicar-les sistemàticament.

Només en el mes de gener de 1921 es produïren 28 morts a Barcelona i voltants relacionats directament amb la lluita social, dels quals 19 eren anarcosindicalistes.

El fet de que caiguessin molts més anarcosindicalistes que de la banda de la patronal el gener de 1921, va ser a causa de que uns mesos abans, l’1 de novembre 1920, el president del govern espanyol Eduardo Dato, havia nomenat al general Severiano Martínez Anido com a governador civil de Barcelona, donant-li carta blanca per eliminar de la manera que sigui als Sindicats Únics de la CNT catalana.

La Confederació Regional de Catalunya de la CNT, s’havia constituït sota el lideratge de Salvador Seguí, entre altres, en els anomenats Sindicats Únics el juliol de 1918, que representava aplegar als sindicats per rams o sectors industrials enlloc de per gremis com eren anteriorment. A finals de 1919, seguint l’exemple català, tota la CNT de l’estat es va constituir en Sindicats Únics.

Allò havia significat l’augment de la força i unitat dels anarcosindicalistes catalans, que van augmentar espectacularment la seva filiació a Catalunya i la seva força per convocar grans vagues, com la de la Canadenca el febrer de 1919, que va esdevenir una vaga general a Catalunya de més de 40 dies, que va posar en escac a tota la patronal catalana i al mateix govern espanyol, el qual es va veure obligat a decretar les 8 hores de treball, no sols a Catalunya sinó a tot l’Estat Espanyol. 

Aquella gran força que havien agafat els Sindicats Únics de la CNT catalana havia provocat un augment de la violència patronal, contractant nombrosos pistolers per atacar als anarcosindicalistes catalans amb el suport del llavors governador civil de Barcelona, Maestre Laborde, el Conde de Salvatierra, el qual poc després de dimitir havia set mort a trets per un escamot anarcosindicalista català desplaçat a València el 4 d’agost de 1921. El nomenament del general Martínez Anido com a governador civil de Barcelona el novembre de 1920, era l’esperança dels sectors més conservadors i dels patrons més radicals d’acabar per la via violenta i ràpida amb tota aquella força de la CNT catalana. 

El 1920 sols a Catalunya, la CNT tenia uns 500.000 afiliats del total dels aproximadament 775.000 que tenia a tot l’estat, el que representava més del 80% del proletariat català, sent Barcelona la seu central i guia de tota la CNT arreu de l’estat.


DOS LLEIS DE FUGUES ANTERIORS A GENER DE 1921

Malgrat que les lleis de fugues sistemàtiques ordenades per Martínez Anido no van arribar fins el gener de 1921, anteriorment a que aquest fos nomenat governador civil ja s’havia produït una llei de fugues a Barcelona. L’1 d’abril de 1919, just quan la vaga de la Canadenca arribava al final, a la matinada d’aquell dia la guàrdia civil va anar a detenir a Miguel Burgos, delegat del Sindicat Únic d’adobadors de la CNT, a casa seva al barri d’Horta de Barcelona. Segons va informar la guàrdia civil, Miguel Burgos havia volgut fugir per un terrat i li havien disparat al cap resultant mort.

La de Miguel Burgos va ser la primera llei de fugues de l’època del pistolerisme barceloní, encara que va una decisió pròpia d’uns guàrdies civils, més que una estratègia del govern civil. En aquells moments, a principis de 1919, el governador civil de Barcelona, el general Milans del Bosch i posteriorment el Conde de Salvatierra, juntament amb altres patrons, promovien i finançaven als pistolers de la patronal, que causaren també nombroses baixes entre els anarcosindicalistes, però no una estratègia de lleis de fugues sistemàtica per part de la policia. No es tornaria a produir cap més llei de fugues fins que Martínez Anido fou nomenat governador civil de Barcelona el novembre de 1920.



El governador Martínez Anido, ja havia fet detenir el novembre de 1920 a una gran part dels dirigents de la CNT catalana, entre ells el seu principal líder i secretari general Salvador Seguí, havent entrat ja en estret contacte amb els pistolers de la patronal per facilitar-los tant dades dels objectius a matar com facilitats per la seva impunitat i fugida. A part d’alguns atemptats mutus entre anarcosindicalistes i pistolers patronals a finals de 1920, cal destacar l’assassinat per ordre de Martínez Anido el 30 de novembre de 1920, del principal advocat de la CNT, Francesc Layret, líder a la vegada del Partit Republicà Català, lideratge que compartia amb Lluís Companys, també un dels principals advocats de la CNT i també detingut en la batuda de novembre de 1920.

La primera llei de fugues des de que va ser nomenat Martínez Anido governador civil va tenir lloc el 5 de desembre de 1920, quan a la nit es va produir un tiroteig entre dos anarcosindicalistes, Pere Salter i Gregori Daura, i dos membres de la guàrdia civil al barri del Camp de l’Arpa de Barcelona, en el que va resultar ferit Pere Salter i detingut Gregori Daura i Raduà. Segons la guàrdia civil, tot havia set un intent d’atemptat contra ells dels dos anarcosindicalistes. Mentre Gregori Daura era conduit emmanillat en cotxe a la comissaria, la guàrdia civil va disparar contra ell prop de la plaça de braus Monumental quedant greument ferit. Segons sembla a causa dels testimonis que hi havia al carrer, no el van poder rematar. La guàrdia civil va informar després que havia intentat fugir. Gregori Daura no va morir i després d’un llarg temps a l’hospital, va ser ingressat a la presó Modelo de Barcelona. Sempre va tenir greus problemes de salut a causa de les greus ferides que havia rebut. 

No obstant això, aquella llei de fugues contra Gregori Daura, semblava més una decisió dels mateixos guàrdies civils, rabiosos pel fort tiroteig que havien tingut abans, que una estratègia sistemàtica ordenada pel governador civil, cosa que no passaria fins gener de 1921, com veurem més endavant.


ELS SINDICATS ÚNICS DECLARATS FORA DE LA LLEI

Sectors conservadors catalans, sobre tot afins als carlins i a la Lliga Regionalista de Catalunya, havien promogut l’any anterior, el 1919, els anomenats Sindicats Lliures, que pretenien fer una competència a la combativitat dels Sindicats Únics de la CNT i acostar als sindicalistes a un línia més moderada, sobre tot després de la intenció del governador Martínez Anido d’il·legalitzar a la CNT a la demarcació de Barcelona i a tot Catalunya en general. Un bon nombre de pistolers de la patronal eren reclutats entre els afiliats als Sindicats Lliures.

A finals de 1920, els Sindicats Únics de la CNT catalana estaven ja totalment declarats fora de la llei per Martínez Anido i en aquells dies tota activitat sindical s’havia de fer en la clandestinitat. Amb una tant restringida activitat sindical, la CNT catalana tenia en aquells moments la seva principal activitat en els grups armats d’autodefensa liderats per Ramon Archs i Serra, que havia esdevingut el secretari general de la CNT catalana en la clandestinitat després de l’empresonament de Salvador Seguí.

Pere Vandellós, Medir Martí, Pere Boadas i Simó Piera, eren juntament amb Ramon Archs, els altres membres que quedaven de la cúpula de defensa armada de la CNT catalana, que encara no havien set detinguts, morts o obligats a fugir, els quals actuaven en la més absoluta clandestinitat organitzant les accions i autodefensa  amb els membres dels grups d’acció anarcosindicalista. 



Evelio Boal, nascut a Valladolid, era el secretari general de la CNT a nivell estatal i també residia a Barcelona, que era la seu central de la CNT a tot l’estat, que principalment tenia la funció d’enllaç entre els cenetistes catalans i els de la resta de l’estat, el qual també estava en la clandestinitat a finals de 1920, mantenint contínues reunions secretes amb Ramon Archs, el secretari general de la Confederació Regional de Catalunya de la CNT.

Per altra banda, alguns dels principals caps i reclutadors dels pistolers de la patronal en aquells mesos entre 1920 i 1921, eren Ramon Sales i Amenós i Joan Laguia i Lliteras, ambdós carlins mellistes i els quals s’alternaven la presidència dels Sindicats Lliures a Catalunya, Salvador Anglada, polític carlí del sector jaumista i Josep Bertran i Musitu, membre del Sometent i polític de la Lliga Regionalista de Catalunya, els quals estaven finançats per alguns empresaris i a la vegada estaven en estreta col·laboració amb la policia i al governador civil Martínez Anido.


En aquells moments els partits que donaven suport principalment als pistolers de la patronal a Catalunya i als Sindicats Lliures eren els Carlins, tant els mellistes (l’ala més espanyolista), liderats a Catalunya per l’extremeny Dálmacio Iglesias, com els jaumistes (l'ala més catalanista), liderats a Catalunya per Miquel Junyent, els catalanistes conservadors de La Lliga Regionalista de Catalunya, liderada per Francesc Cambó i els dos partits dinàstics espanyols, aquests dos últims amb molt poca implantació a Catalunya. 

Els Sometents armats també eren un niu de pistolers de la patronal, els quals tenien membres tant carlins dels dos sectors, com militants de la Lliga Regionalista com afins als dinàstics espanyols.

Malgrat que els anarcosindicalistes catalans en aquella època no solien tenir majoritàriament filiació política, rebien el suport dels catalanistes republicans del Partit Republicà Català (PRC), liderat abans pel ja assassinat Francesc Layret i en aquells moments per Lluís Companys, dels independentistes d’esquerres de la Federació Democràtica Nacionalista (FDN) liderada per Francesc Macià i del Partido Radical Republicano (PRR) liderat  per Lerroux, els quals assistien als anarcosindicalistes amb advocats i en ocasions els representaven d’alguna manera en al parlament de Madrid per denunciar la repressió que patien.

Els socialistes del PSOE des de Madrid, també s’afegien a les denúncies contra la repressió contra els anarcosindicalistes catalans, malgrat que la seva filiació a Catalunya era mínima. Per altra banda la UGT, el sindicat del PSOE, també tenia molt poca filiació a Catalunya i, a diferència dels Sindicats Lliures, no van entrar mai en conflicte o competència amb els Sindicats Únics de la CNT catalana, fent inclús nombrosos pactes amb ells i en moltes ocasions un seguiment de les seves reivindicacions a Catalunya.

Com es veu, els partits catalanistes i espanyolistes més conservadors i antiobreristes estaven units contra els anarcosindicalistes catalans, mentre els partits catalanistes i espanyolistes d’esquerres o amb més sensibilitat obrerista també estaven units en el seu suport als anarcosindicalistes catalans, encara que a la vegada aquests partits amb més sensibilitat obrerista no gaudien dels vots de la majoria d’anarcosindicalistes catalans, els quals solien ser apolítics en aquella època i es centraven bàsicament en la lluita obrera i sindical i una gran part d'ells influenciats per les idees anarquistes.


VIOLENTS ÚLTIMS DIES DE 1920 A BARCELONA

El últims dies de l’any 1920 havien set especialment violents a Barcelona. A part dels atemptats i tirotejos relacionats directament amb la lluita social, que són els relatats principalment en aquest escrit, la gran quantitat d’armes que hi havia a Barcelona en aquella època, feia que moltes disputes entre veïns, delinqüents, rivalitats amoroses o baralles espontànies, acabessin freqüentment en tirotejos i morts que també omplien les pàgines dels diaris. Els lockouts patronals, els acomiadaments de represàlia contra sindicalistes o vaguistes i les llistes negres que feien alguns patrons, també havien abocat a alguns treballadors a l’atracament i la delinqüència.

Un exemple va ser un espectacular i confús tiroteig, just un dia abans de Nadal, el 24 de desembre de 1920 cap a les 9 h. del matí, entre dos bandes de delinqüents, alguns d’ells ex sindicalistes en atur passats a l’hampa, en el que també va intervenir la policia i que va acabar amb 6 morts i nombrosos ferits, pels carrers del voltant dels carrers Sant Ramon, Migdia i Arc del Teatre de Barcelona.

En la matinada d’aquell 24 de desembre de 1920 havia set ferit greu d’una punyalada un delinqüent de 17 anys, Ramon Damonte, al barri del Raval, que en aquella època se li deia districte de Drassanes. L’autor de la punyalada al noi de 17 anys havia set Antoni Roda i Jimeno “el Pernales”, un delinqüent que anteriorment havia estat afiliat als Sindicats Lliures, segons sembla després d’una baralla en que es disputaven les zones del barri per fer negocis i estafes. Però resulta que el jove apunyalat era amic de Lluís Dufur i Barberà, un conegut ex anarcosindicalista d’acció en atur, que es relacionava amb bandes de delinqüents de la zona del districte de les Drassanes i que en aquells moments ja era a punt de venjar l’agressió al seu amic.

Però poc abans de que es produís la venjança de Dufur, cap a es 8.20 h. del matí d’aquell 24 de desembre, va ser mort a trets en el mateix districte, al carrer Boqueria, un cambrer afiliat als Sindicats Lliures, Joan Soler i Lluch, en la típica venjança entre sindicalistes enfrontats. La policia va iniciar una persecució als agressors, amb tota seguretat anarcosindicalistes, amb qui van intercanviar trets pels carrers del districte de Drassanes, però van poder fugir. El matí havia començat violent al barri i encara anirà a molt més en poca estona.

Just uns minuts després, cap a les 8.45 h. del matí, Lluís Dufur, l’ex anarcosindicalista d’acció passat al món de l’hampa, havia anat amb uns companys de la seva banda armats a la cantonada dels carrers Migdia i Arc del Teatre, per enfrontar-se a Antoni Roda “el Pernales”, el que havia apunyalat al seu amic, el qual també era amb membres de la seva banda armats. Es dona la circumstància de que per tot el districte de Drassanes hi havia nombrosos policies que encara buscaven als pistolers anarcosindicalistes que feia pocs minuts havien matat al membre dels Sindicats Lliures al carrer Boqueria. Aquell cúmul de casualitats no va tardar a provocar un gran esclat violent pel barri.

En el moment en que Lluís Dufur i membres de la seva banda es van trobar amb els de la banda del “Pernales” al carrer Migdia, es va iniciar un tiroteig entre els dos grups. Els nombrosos policies que hi havia a la zona, encara buscaven als que havien matat al membre dels Sindicats Lliures feia poc i que a la vegada s'havien tirotejat amb ells. Els policies, al sentir el tiroteig, segurament pensant que es tractava o dels mateixos o d’un fet similar, van intervenir també intentant detenir-los a tots i també disparant contra ells. Al voltant dels carrers Sant Ramon, Migdia i Arc del Teatre, policies disparaven contra membres de les dues bandes, els quals a la vegada es disparaven entre ells i també a la vegada tots disparaven contra la policia. El tiroteig va ser dels més forts i intensos que es recordaven al barri, que va durar molta estona i causant gran terror entre els veïns i els transeünts.

Antoni Roda “el Pernales”, que havia set ferit de bala pels trets de Dufur, era a la vegada perseguit per la policia i es va refugiar en una cansaladeria del carrer Sant Ramón, on un policia el va matar a trets. Per altra banda Lluís Dufur va acabar a trets amb la policia matant al policia Antonio Valero, sent posteriorment mort a trets per altres policies. Altres dos policies també van morir en el tiroteig, encara que no està clar si Dufur també n’havia matat a algun altre o havien mort producte del tiroteig amb altres membres de les dues bandes.



El resultat final del tiroteig fou de 6 morts; Antoni Roda i Jimeno “el Pernales”, Lluís Dufur i Barberà, 3 policies, que eren Antonio Valero, Fernando Sánchez Mateo i Juan Sánchez Montes, i una nena de 6 anys, Carmen Fernández, que va rebre un tret accidental. A part, altres policies, alguns membres de les dues bandes i diversos transeünts van resultar també ferits de bala. 

Tant la premsa com les autoritats van informar de manera confusa i contradictòria en els següents dies, omplint-se els diaris d’especulacions, degut a que l’enfrontament va començar, just poc després de ser mort en atemptat un membre dels Sindicats Lliures molt a prop d’allí,  entre dos membres de diferents bandes de delinqüents, un ex Sindicats Lliures i un ex Sindicats Únics, aquest últim Lluís Dufur, un conegut ex membre dels grups d’acció anarcosindicalistes i que tenia dos germans que encara eren en els grups d’acció dels Sindicats Únics.



Poques hores més tard d’aquell dia 24 de desembre de 1920, Gaietà Garcia i Garcia, d'ofici sabater, era mort a trets al carrer Milà i Fontanals al barri de Gràcia. La seva dona va dir que no estava afiliat a cap sindicat i la policia va detenir inicialment a 5 drapaires com a sospitosos, encara que de moment aquell atemptat va quedar confús.

8 morts a trets en un dia a Barcelona aquell 24 de novembre de 1920, encara que sols un era clar que estava relacionat amb la lluita social o enfrontament entre sindicats.

La violència d'aquell any culminava a Barcelona amb la mort a trets d’Enric Aymeric, pistoler carlí afiliat als Sindicats Lliures, el 27 de desembre de 1920. 


SUSPENSIÓ DE PAGAMENTS DEL BANC DE BARCELONA

Just el mateix 24 de desembre de 1920, en que s’havien produït aquells sagnants tirotejos a Barcelona, el Banc de Barcelona, que era la gran banca que havia creat la burgesia catalana, promocionant-la com “la gran Banca Catalana”, presentava una suspensió de pagaments. L'economia catalana havia crescut bastant gràcies a les vendes de material de guerra i tèxtil als contendents de la passada I guerra mundial. La falta de cobrament de nombroses lletres i crèdits, alguns deien que a causa de crèdits empreses estrangeres en crisi i altres a que l’economia catalana havia derivat més cap a l’especulació incrementant preus que feia disminuir el consum, evidentment un tema per un altre estudi que no resoldrem ara aquí, va provocar la falta de liquiditat del Banc de Barcelona.

Altres bancs més petits amb seu a Catalunya patien una situació similar i segons alguns, a causa d'una reacció lenta del Banco de España que en uns primers moments va discutir públicament i aplaçar la seva ajuda al Banc de Barcelona i altres bancs catalans, va provocar una situació de pànic entre els clients dels bancs a Catalunya, que va derivar en cues a diversos bancs, no sols al Banc de Barcelona sinó a altres, com per exemple al Banco Hispano Americano, per treure els seus fons per por a perdre’ls.

La por i el nerviosisme va córrer per tot Catalunya, quan la majoria d’empreses van témer una fallida general de l’economia catalana per falta de crèdits. Finalment el Banco de España en els últims dies de 1920, va assegurar certs avals i crèdits pels impagaments al Banc de Barcelona i altres bancs de Catalunya, amb una campanya mediàtica de la banca catalana en general que va disminuir substancialment les retirades de fons. La crisi econòmica no es va resoldre del tot però si es va aturar momentàniament la fallida total.



Amb aquest ambient de nerviosisme social per la crisi de la banca a Catalunya, tant per part dels patrons, els banquers i sobre tot entre els mateixos treballadors i sindicalistes, que veien en això una excusa perfecte perquè encara s’escoltessin menys les seves reivindicacions, sumat a la contínua violència que patien per part del governador civil, la policia i la patronal, començava el mes de gener de 1921, el més violent d’aquella època i en el que van esclatar les lleis de fugues.    


BARCELONA GENER DE 1921, ESCLATEN LES LLEIS DE FUGUES

El més de gener de 1921, va ser el de les lleis de fugues per excel·lència a Barcelona, però malgrat que durant tot el més van haver-hi atemptats, tirotejos i morts, les lleis de fugues es van concentrar sols en 4 dies, entre el 20 i  23 de gener d’aquell 1921, en que van morir 10 anarcosindicalistes  morts per la policia després de ser detinguts al·ludint que volien fugir. Això va passar després de la mort en atemptat d’un inspector de policia el dia 19 de gener, com veurem més endavant. A principis de mes però, ja començaven els atemptats i tirotejos, tot i seguint la mateixa línia que en anys anteriors.

El 3 de gener de 1921 es produeix el primer atemptat mortal de l’any, quan uns pistolers dels Sindicats Lliures maten al carrer Indústria de Barcelona a Josep Julià i Monclús, un dels delegats del ram tèxtil de la CNT. Es tractava d’intimidar als que volien seguir fent activitat sindical a Catalunya que no fos dins dels Sindicats Lliures, sindicat groc afí a la patronal. També tractaven que la majoria de treballadors catalans es donessin d’alta als Sindicats Lliures amb la intimidació de que així podrien seguir treballant amb tranquil·litat i sense por a ser acomiadats o assassinats. Aquesta tàctica va tenir cert èxit, ja que dotzenes de milers de treballadors catalans dels menys combatius o compromesos que anteriorment estaven afiliats a la CNT catalana, es van afiliar als Sindicats Lliures.

El 4 de gener de 1921 al matí arriben nombrosos membres armats dels Sindicats Lliures a Reus procedents de Barcelona. El 24 de novembre de 1920, 40 dies abans, havia set mort a trets el president dels Sindicats Lliures de Reus Antoni Capdevila, cosa que havia fet augmentar la tensió entre els dos sindicats a Reus. Aquell 4 de gener s’havien convocat diverses reunions i manifestacions dels dos sindicats enfrontats, cosa que feia preveure enfrontaments, d’aquí que vinguessin diversos membres armats del Sindicats Lliures des de Barcelona.

Cap al migdia d’aquell 4 de gener de 1921, ja coincidiren grups dels dos sindicats per Reus i es produí una baralla a la Plaça Prim, sent els membres dels Sindicats Lliures perseguits per un gran nombre membres dels “Únics”, moment en el que els dels “Lliures” van comença a disparar un gran nombre de trets ferint de mort a l’anarcosindicalista Ramón Oliver i Servet, que va morir uns dies després a l’hospital. Els anarcosindicalistes dels “Únics” també van disparar alguns trets. A part del ferit de mort, Ramón Oliver, van haver-hi cinc ferits més de bala pels dos bàndols.  La guàrdia civil va detenir a diversos sindicalistes dels dos bàndols, entre ells el conegut pistoler dels Sindicats Lliures Paulí Pallàs i Vallès, quan aquest anava agafar el tren per tornar a Barcelona amb altres companys. Aquell dia, el pistolerisme barceloní s’havia traslladat a Reus.



L’endemà, el 5 de gener de 1921 cap a les 10 h. del matí, el membre dels Sindicats Únics de la CNT Olegari Miró i Badosa, nascut a Manresa, va ser mort a trets al carrer Estévanez de Barcelona, davant mateix de la fàbrica a on treballava. Segons havia declarat el mateix Miró poc abans de morir, l’autor dels trets va ser el membre dels Sindicats Lliures Pere Burdoy i Nin, un fogoner que treballava a la mateixa fàbrica que ell i que a més era membre del Sometent, el qual va ser detingut per la policia per ordre del jutge.  

El 6 de gener de 1921 és la tradicional festa del dia de reis, el dia dels regals sobre tot als infants. Aquell dia es produeix un petit parèntesi sense violència a Barcelona. No obstant això, els anarcosindicalistes no deixen de fer reunions clandestines ni la policia d’intentar impedir-ho.



A la nit d'aquell mateix 6 de gener de 1921, la policia irromp en una reunió clandestina de sindicalistes del ram de l’aigua de la CNT al barri del Clot de Barcelona i els deté a tots. És dona la circumstància de que el mateix president del ram de l’aigua de la CNT catalana en aquells  moments, Francesc Villena, era un infiltrat de la policia i qui els havia delatat. Els grups d’acció anarcosindicalistes se’n van assabentar i el van posar en el punt de mira. 

Entre aquell 6 de gener i el 7 de gener, altres sindicalistes d’altres rams també van ser detinguts en altres reunions a causa de delacions d’infiltrats. 

Un bon nombre dels anarcosindicalistes detinguts a Catalunya, tant el més de gener de 1921 com altres detinguts en mesos anteriors, acusats de ser membres de grups d’acció o sindicalistes “perillosos”, eren obligats aquell mes de gener a caminar centenars de kilòmetres per carretera cap a altres presons de l’estat. Alguns d’ells morien pel camí a causa de les llargues caminades o a la presó. Altres eren enviats obligatòriament a la guerra del Marroc, situant-los en primera línia on queien a dotzenes. Uns bon nombre de sindicalistes morts que no surten en les estadístiques dels que morien a Barcelona per aquella època. 



El 8 de gener d 1921 al vespre, es tirotejat per tres individus l’anarcosindicalista Manuel Valero i Doll al bar la Palmera, al carrer Jerusalem de Barcelona. Els tres agressors, membres dels Sindicats Lliures, havien pres una copa a la barra i en el moment de pagar van dir: “les copes les paga aquest”, i van disparar contra Valero que era assegut i va resultar ferit greu, morint poc després a l’hospital.

El 12 de gener de 1921, cap a les 7.30 h. de la tarda es mort a trets a Terrassa l’empresari del sector del metall i tinent alcalde de l’ajuntament d’aquesta ciutat, Joan Abelló. Un membre armat del Sometent que era a la zona va perseguir a l’agressor i es va produir un tiroteig entre els dos, però l’agressor va poder fugir. La policia va detenir indiscriminadament a diversos anarcosindicalistes de Terrassa que van patir fortes tortures.

A la nit d’aquell 12 de gener de 1921, és tirotejat al carrer Diputació de Barcelona, prop del Passeig de Gràcia, Tomás Franch i Cid, treballador d’una impremta del carrer Sant Pau. Després de disparar-li, els agressors que havien sortit corrent, van tornar al veure que només estava ferit. El van tornar a tirotejar al terra, però malgrat rebre més bales, Franch va resultar ferit greu però no va morir. Tomás Franch va declarar que no pertanyia a cap sindicat ni tenia enemics i ell creia que l’havien confós per un altre, encara que finalment no es va poder confirmar cap versió.

El 15 de gener de 1921 a les 6 h. de la tarda, l’anarcosindicalista Joan Caballé, recaptava diners en suport dels presos prop de l’Arc de Triomf de Barcelona, quan la policia el va voler detenir, Joan Caballé es va resistir i va fugir disparant contra la policia. Altres anarcosindicalistes armats que eren a prop per escortar a Joan Caballé també van disparar contra la policia produint-se un fort tiroteig, resultant mort l’anarcosindicalista Francesc Sabater, mentre Joan Caballé i els altres van poder fugir amb els diners recaptats.

El 17 de gener de 1921, es tornen a produir diverses detencions d’anarcosindicalistes en reunions clandestines a Barcelona. Es tractava de tallar tota activitat sindical de la CNT catalana, la qual intentava organitzar algunes vagues en algunes empreses. Els treballadors que feien vaga eren immediatament acomiadats i molts d’ells detinguts.

El 18 de gener de 1921 cap a les 7.30 h. de la tarda, és mort a trets per un escamot anarcosindicalista l’empresari del sector del Metall Francesc Fontanilla i Vilardell al Pont dels Àngels al barri de Marina de Barcelona. L’anarcosindicalista badaloní Eusebi Brau i Mestres, el qual havia set acomiadat uns dies abans de l’empresa de Fontanilla, com altres anarcosindicalistes de la seva empresa seguint la política de “netejar” les empreses de sindicalistes combatius, va ser un dels autors de l’atemptat, el qual va ser detingut pocs dies després.



El mateix dia 18 de gener Ramon Archs i Serra, el secretari general de la Confederació Regional de Catalunya de la CNT en la clandestinitat, convoca una altra reunió amb membres dels grups d’acció i decideixen que s’ha de matar a l’inspector de policia Antonio Espejo, un dels encarregats de les detencions, les tortures i responsable de diversos assassinats d’anarcosindicalistes a Barcelona.

El 19 de gener de 1921, tal i com s’havia decidit en la reunió convocada per Ramon Archs el dia anterior, l’inspector de policia Antonio Espejo és mort a trets per tres pistolers anarcosindicalistes al carrer Ample de Barcelona, prop de les Rambles, a les 6 h. de la tarda, poc després de sortir del bar de l’hotel Español on s’havia reunit amb altres policies.

No es va saber mai del cert qui van ser els anarcosindicalistes que van fer l’atemptat, malgrat que si se sap que va ser organitzat per Ramon Archs. Només se sap, segons els testimonis, que un d’ells portava una gavardina i un altre una brusa i una gorra. La policia durant els següents mesos, anava acusant a diversos anarcosindicalistes indiscriminadament, però realment no van saber mai qui van ser els 3 anarcosindicalistes que van dur a terme l’acció, que podrien haver set qualsevol dels que formaven part dels grups d’acció en aquells moments.

Encara el mateix 19 de gener cap a les 10.45 h. de la nit, el president del ram de l’aigua de la CNT catalana, Francesc Villena, nascut a Bricort (País Valencià), que com s’ha comentat abans era un infiltrat de la policia que havia provocat les detencions de sindicalistes del ram en la reunió clandestina, és mort a trets per dos pistolers anarcosindicalistes quan sortia de la cooperativa Flor de Maig del carrer Montaña de Barcelona. Villena portava una pistola browning a sobre, que no va tenir temps a usar.

Aquell 19 de gener de 1921 la policia va detenir, poc després de la mort de l’inspector Antonio Espejo, a quatre anarcosindicalistes valencians que feia pocs dies havien arribat a Barcelona des de València; Joan Villanueva i Díez, Antoni Parra i Garcia (algun diari el citava com Diego), Juli Peris i Moltó i Ramon Gomar i Polo, als qui van acusar inicialment, falsament i sense cap prova, de la mort de l’inspector de policia Antonio Espejo. L’excusa per la detenció va ser que la policia deia que els 4 anarcosindicalistes valencians es solien reunir també al bar del l’hotel Español, d’on havia sortit l’inspector Espejo el dia que va ser mort a trets.

La forta connexió entre els grups d’acció anarcosindicalistes de Barcelona i València havia culminat feian uns mesos, el 4 d’agost de 1920, amb la mort a trets a València de l’ex governador civil de Barcelona Joan Laborde Mestre “El conde de Salvatierra”, que es va caracteritzar per la seva repressió antisindicalista a Barcelona, mort per un escamot anarcosindicalista desplaçat de Barcelona a València amb col·laboració amb anarcosindicalistes valencians. A més, feia pocs dies, el dia 8 d’aquell mateix  mes de gener de 1921, un escamot anarcosindicalista havia intentat matar al governador civil de València, Salvador Muñoz, al que van tirotejar però fallant i resultant el governador il·lès. Allò feia que tots els anarcosindicalistes que es movien de València a Barcelona, eren en el punt de mira, eren estretament vigilats i alguns, com en aquest cas, detinguts.

Cap a les 3 h. de la matinada del 20 de gener de 1921, Martínez Anido i el cap de policia de Barcelona, el general Miguel Arlegui, ordenen en venjança per la mort de l’inspector Espejo, i en gran part també com una venjança contra l’anarcosindicalisme valencià en general, que els quatre anarcosindicalistes valencians siguin assassinats aplicant-los la llei de fugues. Quan els quatre anarcosindicalistes valencians, Villanueva, Gomar, Peris i Parra, eren traslladats a peu lligats amb una corda cap a la presó Model de Barcelona, a l’alçada del carrer Calàbria els van tirotejar a sang freda. La policia va informar que mentre traslladaven als anarcosindicalistes valencians detinguts, uns altres individus van disparar contra la policia per alliberar-los, moment en que aquests van intentar fugir i van ser tirotejats per la policia. Vaja, una versió bastant increïble. Aquella va ser la primera llei de fugues ordenada per Martínez Anido i que acabà amb morts.



Joan Villanueva i i Juli Peris van morir a l’instant, mentre Antoni Parra, que era ferit, es va fer el mort perquè no el rematessin, segons va declarar ell mateix posteriorment. Ramon Gomar, era greument ferit i agonitzant sense cap possibilitat de recuperar-se. La policia va traslladar a Joan Villanueva, Juli Peris i Antoni Parra, aquest últim al que creien mort, al dipòsit de cadàvers de l’Hospital Clínic, mentre Ramon Gomar moria poc després d’entrar a l’hospital. Antoni Parra, al que creien mort, es va mostrar com a viu als serveis sanitaris del Clínic, podent així salvar la vida. Poc després Antoni Parra va poder explicar lo de la llei de fugues que havia costat la vida als altres tres anarcosindicalistes valencians contradient la versió policial, cosa que va causar un gran commoció tant social com política entre alguns parlamentaris progressistes al Congrés de Diputats de Madrid. 



Malgrat les pressions polítiques i mediàtiques, al governador de Barcelona Martínez Anido li importava poc, s’ho prenia com una guerra i no va aturar la seva llei de fugues a Barcelona aquell mes de gener.



Encara a la mateixa matinada del 20 de gener, es ferit a trets per pistolers de la patronal l’anarcosindicalista Miquel Chavarri, al barri d’Hostafranchs de Barcelona.

El 20 de gener a les 6 h. de la tarda, un contramestre d’una empresa de teixits, Eudald Puig i Creus, és mort a trets al carrer Vilamarí de Barcelona, se suposa per anarcosindicalistes dels Sindicats Únics.

El mateix dia 20 de gener de 1921 al vespre, un grup d’acció anarcosindicalista dispara al barri de Sants contra Ramon Ferré, un cap de secció de filats de l'empresa La España Industrial, el qual resulta il·lès, però moren en el tiroteig dos encarregats de l’empresa que l’acompanyaven i escortaven, Joan Perramón i Lladó i Salvador Miralles i Vaqué, els tres afiliats als Sindicats Lliures. Una bala perduda va ferir en una cama a un home que era fent cua en un estanc prop d’allí, que va resultar que era un afiliat al Sindicats Únics de la CNT anomenat Claudi Fabregat i Vives.

Encara el mateix 20 de gener cap a les 11.45 h. de la nit, mor l’anarcosindicalista Miguel Salinas Muñoz, nascut a Almeria, en un tiroteig amb la policia. L’inspector de policia Romero acompanyat d’altres policies el va voler detenir a tres quarts de dotze de la nit al carrer Arc del Teatre de Barcelona. L’anarcosindicalista va fugir disparant i es va produir un tiroteig pels carrers en el que va resultar ferit greu un cambrer d’un bar per una bala perduda. Al carrer Conde del Asalto, l’anarcosindicalista es va refugiar dins d’una farmàcia. La policia va entrar a trets i va ferir greument de bala accidentalment al depenent i practicant de la farmàcia Josep Cassadó i Barceló, matant posteriorment a l’anarcosindicalista Miguel Salinas, al qui van crivellar amb 13 trets. El practicant de la farmàcia Josep Cassadó va morir posteriorment a l’hospital.  

El mateix dia que s’havia aplicat la llei de fugues als 4 anarcosindicalistes valencians a Barcelona, el 20 de gener de 1921, per requeriment de Martínez Anido al governador civil de València, és detingut a València l’anarcosindicalista valencià Manuel Talens i Giner, que a Barcelona ja el coneixien com “el Valencianet”, per ser traslladat a Barcelona. Manuel Talens era un dels membres dels grups d’acció més actius, que ja havia estat acusat d’una mort en un tiroteig a Barcelona el 1918 i de la mort de dos lerrouxistes en un míting de Lerroux a Sevilla el 1919 també durant un tiroteig, per lo qual havia estat més d’un any i mig a la presó. Martínez Anido també tenia a Talens en el seu punt de mira i el va requerir a Barcelona sota qualsevol excusa per, amb tota seguretat, aplicar-li la llei de fugues.

Manuel Talens va ser traslladat de València a Barcelona emmanillat dins d’una moto sidecar de la policia. L’anarcosindicalista valencià, sabent el que els havia passat als altres 4 valencians el dia abans a Barcelona i que gaudia d’una extraordinària agilitat, va saltar de la moto emmanillat en una zona de bosc prop de Barcelona i va fugir camp a través per la nit. Manuel Talens es va tornar a integrar poc després en els grups d’acció anarcosindicalistes de Barcelona en la clandestinitat i durant els següents mesos va participar en nombrosos atemptats. Aquell dia Talens s’havia salvat d’una segura llei de fugues. Aquest fet el va explicar Manuel Talens posteriorment a alguns companys seus quan era a la presó el 1925, fet explicat en el llibre de memòries de Miquel Ferrer i Sanxís, que compartia presó amb ell.


A la una de la matinada del 21 de gener de 1921, al bar Ciclista de la plaça Bonsuccés de Barcelona, l’anarcosindicalista Josep Moreno i Palau és tirotejat per uns pistolers de la patronal resultant mort. Moreno era mecànic, però després de quedar-se en atur, ajudava a la barra del bar fent de cambrer. Els pistolers van disparar 20 trets des del carrer destrossant amb els trets la porta de vidre de l’entrada.

Més o menys a la mateixa hora de la matinada d’aquell 21 de gener, són morts dos anarcosindicalistes al ser tirotejats per diversos individus al Paral·lel de Barcelona, davant del teatre Apolo. Eren Josep Aguilar, forner d’ofici que va morir un dia després i un altre que l’acompanyava que curiosament no va ser mai identificat. A aquest últim, inclús el van enterrar 5 dies després sense cap familiar o conegut al cementiri, sense haver set encara identificat.

A la mateixa matinada del 21 de gener de 1921, és mort a trets per la policia l’anarcosindicalista Josep Pérez Espín, quan era conduit cap a la “Jefatura Superior”. Segons la policia volia fugir. Evidentment una altra llei de fugues.



I encara a les 4 h. de la matinada del mateix dia 21 de gener, es produeix una altra massiva i escandalosa llei de fugues. Havien set detinguts aquella matinada prop de l’Arc del Triomf de Barcelona els anarcosindicalistes Agustí Flor i Silvestre, nascut a Barcelona, Benet Menacho i Marco, nascut al Masnou (Maresme) i Francisco Bravo i Bañón, nascut a Cartagena, que venien de repartir propaganda sindicalista. Segons la policia anaven armats i eren d’un grup d’acció anarquista, sent a més també sospitosos d'haver participat en l'atemptat contra l'inspector Espejo. Els tres van morir poc després tirotejats per la policia prop de la Via Laietana quan eren traslladats a la comissaria. Tal i com havia passat en la llei de fugues dels anarcosindicalistes valencians del dia anterior, la policia va informar de que uns desconeguts havien disparat contra la policia per alliberar als detinguts, havent la policia de disparar contra els detinguts quan van aprofitar per intentar fugir. Una altra escandalosa llei de fugues. Els tres morts pertanyien a un grup cultural anarquista internacional que solien fer xerrades en un pis de Barcelona amb l’assistència de diversos intel·lectuals obreristes europeus.



A les 6.30 h. de la tarda d’aquell 21 de gener de 1921, es tirotejat el membre dels Sindicats Lliures i treballador d’una fàbrica de carbó, Bernardo Ávila Cuadrado a la carretera Casa Antúnez de Barcelona, resultant ferit de gravetat.

Més o menys a la mateixa hora d’aquell mateix 21 de gener de 1921, a les 6.30 h. de la tarda, uns individus entren a un taller d’enquadernació del carrer Mare de Deu de Barcelona i disparen contra l’encarregat, Antoni Elias Quer, que va morir l’endemà a l’hospital. Un altre treballador que hi havia dins, també va resultar ferit de bala. Se suposa que els agressors eren anarcosindicalistes dels Sindicats Únics, ja que el mort imprimia carnets dels Sindicats Lliures.

Al vespre del mateix dia 21 de gener, va ser apunyalat al coll l’obrer José López Navarro, al carrer del Migdia, resultant ferit greu encara que els diaris no informaren gaire sobre de quin bàndol era. A part dels tirotejos, durant aquell mes es produïen també diverses baralles amb navalles i objectes contundents entre membres dels dos sindicats enfrontats, que també omplien pàgines dels diaris.

Els diaris del 22 de gener informaven que només en dos dies, entre el 20 i el 21 de gener de 1921, s’havien produït 21 morts violentes a Barcelona segons deien els metges forenses del dipòsit de cadàvers. Cal ressaltar que d’aquests 21 morts, 16 estaven relacionats amb la lluita social, fets abans esmentats, mentre els altres 5 eren morts violentes per altres causes, cosa que també era habitual a Barcelona en aquella època.   



El 22 de gener són detinguts 60 treballadors de La España Industrial afiliats als Sindicats Únics de la CNT, empresa en la que havien set morts a trets 2 membres dels Sindicats Lliures feia dos dies, com abans s’ha esmentat.



Per altra banda, els acomiadaments i detencions d’afiliats als Sindicats Únics, fos simplement per ser sospitosos d’alguna acció, per fer reunions clandestines, per intentar alguna activat sindical dins de la prohibida CNT o per convocar alguna vaga, eren constants i els detinguts eren centenars.

El 22 de gener de 1921 a les 8 h. de la tarda resultava mort l’anarcosindicalista Hermenegildo Latasa, tirotejat per uns pistolers de la patronal al carrer Tallers de Barcelona.

El mateix 22 de gener de 1921 a la tarda, s’havia fet l’enterrament per l’inspector de policia Antonio Espejo, mort en atemptat tres dies abans, amb la presència de les principals autoritats de Barcelona. Dos membres dels grups d’acció anarcosindicalistes, Ricart Pi i Bayarri, nascut a València, i Domingo Rivas i Tejedor, nascut a Beseit (comarca de Matarranya a la Franja del Ponent de la província del Terol), es van infiltrar entre el públic amb la intenció de matar a Martínez Anido que hi era present. Però quan eren a un metro de Martínez Anido, en el moment que es treien les pistoles van ser reduïts per la policia, detinguts i traslladats a una comissaria pròxima. Aquest cop havien estat a punt d’aconseguir matar al Governador Civil. A primeres hores de la matinada del ja dia 23 de gener de 1921, mentre eren traslladats a la “Jefatura Superior de Policia”, Ricart Pi i Domingo Rivas van ser tirotejats a sang freda resultant morts a la cruïlla entre Gran Via i Rambla Catalunya, al·ludint la policia que volien fugir. Una altra llei de fugues.



El 25 de gener de a les 9 de la nit, tres individus del Sometent patrullaven armats per la carretera Matamoros de Badalona, segurament per practicar alguna detenció, quan van ser rebuts a trets per un grup d’anarcosindicalistes. Els dos grups es van intercanviar més de 30 trets pels carrers, encara que miraculosament no va resultar ni mort ni ferit ningú. Aquest va ser l’últim tiroteig important d’aquell més de gener a la zona de Barcelona.



El mes de gener de 1921 havia acabat amb 28 morts a la zona de Barcelona directament relacionats amb la lluita social, dels quals 19 eren anarcosindicalistes. 10 d’ells morts per la policia en una descarada aplicació de la llei de fugues després de ser detinguts. Altres 2 anarcosindicalistes havien mort en tirotejos amb la policia, encara que si es van enfrontar a trets era perquè tenien clar que els anaven a matar, per tant es podria considerar també d’alguna manera una llei de fugues. Altres 7 anarcosindicalistes havien set morts en atemptats pels pistolers de la patronal, majoritàriament adscrits als Sindicats Lliures, finançats per alguns patrons i que actuaven plenament coordinats amb alguns caps de policia.

Això sense comptar l’anarcosindicalista mort a trets a Reus per un grup de membres dels Sindicats Lliures desplaçats des de Barcelona el 4 de gener.

A part de la mort del farmacèutic mort per accident pels trets de la policia el 20 de gener, els altres 8 morts d’aquell gener de 1921 a Barcelona i voltants eren de l’altre bàndol, el que estava enfrontat amb els anarcosindicalistes. 3 dels morts eren membres dels Sindicats  Lliures tirotejats pels grups d’acció anarcosindicalistes. 3 morts més eren patrons morts pels anarcosindicalistes. 1 mort era un inspector de policia en un atemptat anarcosindicalista. Un altre mort era l’infiltrat dins del Sindicat Únic del ram de l’aigua de la CNT, mort pels seus ex companys.

Com ja s’ha comentat abans, aquells 28 morts i els nombrosos ferits del més de gener de 1921 a Barcelona i voltants, estaven relacionats directament amb la lluita sindical i social, però a Barcelona van haver-hi aquell mes de gener un bon nombre de morts i ferits més en altres tirotejos relacionats amb el món de l’hampa o venjances personals, com solia passar cada mes a la ciutat i que no entren en les estadístiques de víctimes relacionades en aquella lluita social. 


LLEIS DE FUGUES A VALÈNCIA

Malgrat que a Barcelona era on es produïen en aquell més de gener, més tirotejos i morts que en qualsevol ciutat de l’estat, a la zona de Bilbao i a València també es produïen freqüents tirotejos entre anarcosindicalistes i la policia i alguns atemptats, encara que en aquestes dues ciutats no hi havia un institucionalitzat pistolerisme patronal com a Barcelona. A Bilbao, la majoria de tirotejos i atemptats estaven relacionats amb els treballadors dels “Altos Hornos”, el gerent dels quals havia set també mort en atemptat aquell mes de gener de 1921. A València, aquell més de gener de 1921, també eren freqüents els tirotejos entre la policia i anarcosindicalistes amb alguns morts, així com algun atemptat mortal contra algun patró. El 8 de gener d’aquell 1921 inclús uns anarcosindicalistes havien atemptat contra el governador civil de València Salvador Muñoz, disparant-li un bon nombre de trets quan anava amb el carruatge de cavalls amb la seva dona. El governador va resultar il·lès i dos transeünts i un policia van resultar ferits de bala. Malgrat tot el pistolerisme en aquestes dues ciutats era molt lluny de les dimensions del de Barcelona.

Imitant la tàctica de Martínez Anido, el governador civil i la policia de València també van començar a aplicar la llei de fugues el 24 i el 25 de gener d’aquell any, quan la policia volia detenir a sospitosos d’haver participat en l’atemptat contra el mateix governador civil de València el 8 de gener de 1921.

El vespre del 24 de gener de 1921 la policia tiroteja a l’anarcosindicalista Alfredo Hileras a València, quan l’anava a detenir al·ludint que volia fugir, el qual va morir un dia després a l’hospital. Un dia després, el 25 de gener de 1921 a primeres hores de la matinada, la policia deté a València als anarcosindicalistes Francesc Gil i Manuel Fernández, als que la policia considerava sospitosos de la mort d’un policia feia uns mesos i sospitosos de l’atemptat contra el governador civil de València. Poc després eren tirotejats a sang freda prop de la comissaria al·ludint que volien fugir. Aquelles tres lleis de fugues a la ciutat de València, recordaven al que havia passat a Barcelona entre el 20 i 23 de gener de 1921.


S’ACABEN LES LLEIS DE FUGUES I ES POTÈNCIA EL PISTOLERISME PATRONAL

Ja no va haver-hi cap més llei de fugues a la zona de Barcelona aquell més de gener de 1921 des de la del 23 de gener. Diversos parlamentaris, sobre tot republicans de diverses tendències i socialistes, havien denunciat l’escàndol de la llei de fugues que havia esclatat amb tota la seva força a Barcelona aquell més de gener de 1921 dirigida pel governador civil Martínez Anido, denúncia que van acabar portant al mateix parlament de Madrid, obrint grans debats que tingueren molt ressò a la premsa, tant espanyola com internacional.

Després d’allò, el governador civil de Barcelona, el general Severiano Martínez Anido i el cap de policia de Barcelona, el general Miguel Arlegui, van canviar de tàctica momentàniament i, a partir de febrer de 1921, van organitzar assassinats d’anarcosindicalistes quan aquests eren posats en llibertat de les comissaries o de la presó, però sent els pistolers de la patronal o dels Sindicats Lliures qui els mataven, conxorxats amb la policia. Així quedava tot com una venjança entre sindicalistes enfrontats, encara que era la mateixa policia qui ho organitzava.

El president del govern, el conservador Eduardo Dato, el 23 de gener de 1921, havia presentat la seva dimissió al rei, la qual no fou acceptada. La guspira va ser una vaga de funcionaris d'Hisenda a Madrid, però l’explosió crònica de violència a Barcelona i el creixement d’aquests episodis a altres llocs com Bilbao o València, havien esgotat a Eduardo Dato, motiu pel qual ja volia dimitir.

Eduardo Dato ja feia temps rebia amenaces dels anarcosindicalistes de Barcelona amb alguns escrits anònims amenaçant-lo de mort, fent-lo responsable del nomenament de Martínez Anido com a governador civil de Barcelona i d’haver-li donat carta blanca per aplicar les lleis de fugues. Alguns d’aquells escrits havien set enviats per Pere Mateu i Cusidó, l’anarcosindicalista de Valls i resident al barri de Gràcia de Barcelona, el qual seria un dels que dos mesos mes tard mataria a Eduardo Dato a Madrid. El mateix Pere Mateu va reconèixer que ell havia enviat alguns dels anònims d’amenaça a Eduardo Dato quan va ser detingut poc després de l’atemptat. Eduardo Dato ja havia comentat el seu temor a rebre un atemptat feia dies, cosa que també va ser determinant pel seu intent de dimissió no acceptada. La crisi de govern es va resoldre amb alguns canvis de ministres, però Eduardo Dato va seguir sent el president del govern.

Aquests episodis de violència, tirotejos i caça a l’home d’aquell gener de 1921 a Barcelona, no són més que un exemple del que passava a Barcelona des de finals de 1917, especialment l’any anterior el 1920 i de la resta del que quedava de 1921, que van ser els anys més violents del pistolerisme barceloní, que va continuar el 1922 i el 1923, any en que es va tornar a incrementar espectacularment la violència. De cada un dels mesos d’aquells 6 anys, es podrien fer cròniques semblants a la feta en aquest escrit sobre el gener de 1921. La diferència era que el gener de 1921 va ser el mes de les lleis de fugues, cosa que no havia passat tant descaradament fins llavors i el mes en que van caure molts més anarcosindicalistes que de l’altre bàndol, cosa que va ser la línia durant tot el 1921 a diferència d’altres anys, però no amb tanta diferència com aquell més de gener.

Després d’un més de febrer de 1921 molt violent també a la zona de Barcelona, amb diversos tirotejos i atemptats entre membres dels dos bàndols amb un bon nombre de morts, dels quals es podria fer una altra crònica semblant a la del mes de gener, el 8 de març de 1921 els anarcosindicalistes catalans van dur la seva venjança fins a dalt de tot, quan Pere Mateu i Cusidó, Lluís Nicolau i Fort i Ramon Casanellas i Lluch, van matar al president del govern espanyol Eduardo Dato a trets a Madrid, els quals anaven acompanyats de l'anarcosindicalista Llúcia Fors i Felip, la dona de Lluís Nicolau. Aquell atemptat va ser organitzat per Ramon Archs i Serra, secretari general de la CNT catalana, juntament amb Pere Vandellòs i Romero, la seva ma dreta. Medir Martí i Augé, el cap dels grups d’acció anarcosindicalistes del barri de Gràcia de Barcelona, havia set qui havia escollit als tres activistes per realitzar l’atemptat contra Dato.

Andreu Nin, que havia esdevingut a principis de març de 1921 secretari general de la CNT a nivell estatal després de que fos detingut l’anterior secretari general Evelio Boal també a Barcelona, sense ser un dels inspiradors de l’atemptat contra el president, li va ser comunicat per Ramon Archs la intenció de fer l’atemptat i aquest ho va avalar, com també sembla ser que ho havia avalat abans Evelio Boal.  


Martínez Anido va seguir amb la seva política d’eliminació física dels Sindicats Únics de la CNT a Catalunya, però com s’ha comentat abans va evitar les lleis de fugues per les pressions polítiques i ho va substituir pels atemptats dels pistolers de la patronal, que conxorxats amb la policia mataven anarcosindicalistes quan aquest eren alliberats de les comissaries o de la presó. Un dels molts morts per aquest mètode a Barcelona aquell 1921 va ser Evelio Boal, ex secretari general de la CNT a nivell estatal, detingut a Barcelona a principis de març de 1921, que va ser mort a trets per uns pistolers de la patronal quan sortia de la presó Modelo de Barcelona el 18 de juliol de 1921

No obstant això, Martínez Anido i el cap de policia de Barcelona Miguel Arlegui, en el futur, van passar en dos ocasions de les pressions polítiques i van aplicar dos cops més les lleis de fugues.

El 26 de juliol de 1921 van tornar a aplicar la llei de fugues a Ramon Archs i Pere Vandellós, que van ser morts a trets per la policia després de ser detinguts a causa d'una delació d'un inflitrat, en venjança per ser els responsables dels grups d’acció anarcosindicalista i de planejar l’atemptat contra el president del govern Eduardo Dato. També la policia va informar a la premsa que van ser tirotejats quan volien fugir.

Un any després, cap a les 12 h. de la nit entre el 23 i 24 d’octubre de 1922, Martínez Anido, juntament amb el cap de policia Miguel Arlegui, tornarien a aplicar una altra escandalosa llei de fugues, després d’organitzar el governador civil un atemptat trampa contra ell mateix a les Rambles de Barcelona, quan dos infiltrats seus en un grup d’acció, Innocenci Feced i el policia Florentino Pellejero, els van induir a fer l’atemptat trampa, per matar-los allí mateix a les Rambles. Es va produir però, primer un tiroteig prop de les Rambles en que va morir l’anarcosindicalista valencià Adolfo Bermejo, mentre un altre anarcosindicalista valencià, Manuel Talens i Giner “el Valencianet”, disparava matant al policia Florentino Pellejero, podent fugir. Manuel Talens ja era la segona vegada que s'escapava d'una llei de fugues, després de la mencionada abans el gener de 1921. També l’anarcosindicalista català Josep Gardeñas va poder fugir. Dos anarcosindicalistes més, el valencià Josep Claramonte i el navarrès Amalio Cerdeño, també participants de l’atemptat trampa, van ser detinguts poc després del tiroteig i van ser morts a trets a sang freda per la policia al·ludint que volien fugir.  

Després d’aquella escandalosa llei de fugues d'octubre de 1922, va ser quan finalment el president del govern espanyol, Alvaro Figueroa, el conde de Romanones, va destituir definitivament a Martínez Anido com a governador civil de Barcelona i a Miguel Arlegui com a cap de policia.

Malgrat que no va haver-hi en el futur cap més llei de fugues, els atemptats i els tirotejos per Barcelona no es van aturar, causant un gran nombre de morts entre anarcosindicalistes, pistolers de la patronal, afiliats als Sindicats Lliures, policies, patrons i polítics. El 10 de març 1923 va inclús resultar mort a trets en un atemptat Salvador Seguí, el gran líder de l’anarcosindicalisme català, que en aquells moments ja era secretari general de la CNT a nivell estatal. 

Aquell pistolerisme tant intens a Barcelona no es va aturar fins al cop d’estat del general Miguel Primo de Rivera del 13 de setembre de 1923, que va iniciar una negra etapa de dictadura militar, en la que si bé molt de tant també hi havia algun episodi de pistolerisme a Barcelona, aquest va quedar quasi eliminat, mentre els detinguts i els exiliats es comptaven per dotzenes de milers. 

Josep A. Carreras