1909

1909
BARCELONA 1909

dilluns, 17 d’abril de 2017

SALVADOR SEGUÍ, BREU BIOGRAFIA I LES CIRCUMSTÀNCIES DEL SEU ASSASSINAT




Salvador Seguí el líder sindicalista més important que ha tingut Catalunya, va ser assassinat el 10 de març de 1923 a Barcelona pels pistolers de la patronal.

Aquest escrit està centrat principalment en les circumstàncies socials a Catalunya que van precedir i condicionar l’assassinat de Salvador Seguí el 1923, sobre tot en els dies anteriors i posteriors al seu assassinat. 

Abans però, una breu biografia de la seva trajectòria des de que era un molt jove sindicalista.


ELS PRIMERS ANYS DE MILITÀNCIA ANARCOSINDICALISTA DE SEGUÍ

Salvador Seguí i Rubinat, nascut a Tornabous, Baix Urgell, el 23 desembre de 1886, fill d’una família camperola, als 4 anys d’edat es va traslladar amb els seus pares a Barcelona anant a viure al Districte V, l’actual Raval. Quan tenia 10 anys ja va haver de deixar l’escola i va treballar d’aprenent en diversos oficis, com el de forner, en un magatzem de sucre o de droguer, passant finalment a fer d’aprenent de pintor de parets, que seria el seu ofici en el futur. Sent adolescent, també ajudava en el bar de l’Ateneu Sindicalista del carrer Ponent, on per la seva costum de rossegar i menjar els terrosos de sucre, el van començar anomenar “el Noi del Sucre”.

Malgrat haver deixat l’escola als 10 anys, Seguí en el futur es va formar de manera autodidacta i mitjançant cursos, tant en l’aprenentatge per escriure correctament el català, com per freqüentar biblioteques, ateneus i tertúlies i llegir un munt de llibres, sobre història, economia, sindicalisme, etc.

Ja des de 1902 amb 16 anys, liderava a un grup d’acció anarquista anomenat “Els Fills de Puta”,  que bàsicament feien accions d’autodefensa, com la seva participació en els tirotejos contra la policia i l’exèrcit durant la sagnant vaga de 1902. En aquells dies Salvador Seguí ja era un expert en l’ús de la pistola.

El 1903 va entrar a formar part del Centre d’Estudis Socials, que sota aquest nom aparentment cultural, s’hi aplegaren una major part dels grups d’acció anarquistes de Catalunya.

El 1904 Salvador Seguí, va abandonar els grups d’acció i juntament amb l’anarquista Josep Negre i el socialista Antoni Badia i Matamala, van ser els principals impulsors del primer intent de formar un sindicat independent unitari de caire revolucionari d’àmbit català a partir de la Unió Local de Societats Obreres de Barcelona (ULSOB). Malgrat que es va aconseguir una major unitat sindical, en aquells moments no es va arribar a un acord per constituir un gran sindicat unitari, cosa que aconseguirien 3 anys després.


ES FUNDA “SOLIDARITAT OBRERA” I SEGUÍ S’ENFRONTA ALS LERROUXISTES

El 3 d’agost de 1907 es va fundar finalment el sindicat unitari “Solidaritat Obrera”, liderat entre altres pels anarquistes, Jaume Bisbe, Salvador Seguí, Manuel Andreu Colomer, Josep Negre, Tomás Herreros, Francisco Miranda,  Geroni Ferré, Rossend Vidal, Joan Escandell, Miguel Moreno i Josep Grau i els socialistes Antoni Badia i Matamala, Josep Camaposada, Ramon Lostau i Joan Coll. “Solidaritat Obrera” naixia com a sindicat d’àmbit català, independent dels partits i de tendència majoritàriament anarcosindicalista, malgrat que també hi havia un bon nombre de socialistes i republicans esquerrans en la seva fundació.

Però Salvador Seguí, que havia set un dels principals impulsors en crear “Solidaritat Obrera” ja des de 1904, es va perdre el primer any del desenvolupament del sindicat entre 1907 i part de 1908, ja que als pocs dies de fundar-se el sindicat seria empresonat durant 9 mesos per un enfrontament sagnant amb uns lerrouxistes.

Alejandro Lerroux, amb el seu republicanisme populista i espanyolista, havia intentat dominar els sindicats catalans, però al ser rebutjat per la majoria anarcosindicalista i socialista dins de “Solidaritat Obrera”, va reaccionar acusant des del seu diari “El Progreso” a Salvador Seguí, un dels anarcosindicalistes més destacats, de col·laborar amb els sagnants atemptats indiscriminats, que un ex anarquista, Joan Rull i Queraltó, juntament amb la seva banda, havien fet entre 1906 i 1907 a Barcelona. Joan Rull s’havia fet confident del governador civil de Barcelona cobrant diners per això, però quan van deixar de pagar-li va començar a posar bombes per justificar que eren necessaris els seus serveis. Joan Rull va ser detingut el 7 de juliol de 1907 i executat el 1908.

Aquelles acusacions contra Seguí de Lerroux, van provocar que Seguí i uns companys seus anarquistes entressin en un míting lerrouxista el 12 d’agost de 1907 per protestar contra aquelles infàmies, provocant una baralla i un tiroteig en el que va morir el lerrouxista Jaume Soteras. Seguí va estar per això 9 mesos a la presó. Des de llavors Seguí va ser ja per sempre un declarat enemic del lerrouxisme.  




ES FUNDA LA CNT I SEGUÍ AGAFA EL LIDERATGE  EN POC TEMPS

Després de la vaga general convocada per “Solidariat Obrera” el juliol de 1909, per protestar contra el reclutament de treballadors catalans per anar a la guerra del Marroc i que acabà amb els enfrontaments coneguts com “La Setmana Tràgica” amb més de 100 morts i 5 execucions, els anarcosindicalistes catalans va acceptar la proposta dels pocs sindicats anarcosindicalistes que hi havia a la resta de l’estat per fundar un sindicat independent a nivell estat. D’aquí va néixer la Confederació Nacional del Treball (CNT), fundada a Barcelona el 1911, sent Josep Negre el primer secretari general. Salvador Seguí va participar en el congrés de fundació de la CNT com a delegat de la societat de pintors “La Nueva Semilla”.

Seguí, després va ser un dels capdavanters d’algunes vagues, com la 1911, que va provocar disturbis a tot l’estat i va provocar la primera il·legalització de la CNT, just uns mesos després de fundar-se.

Durant aquell temps, el 1913 Seguí va ser un dels fundadors i el director de la revista “La Tramontana”, escrita principalment en català, encara que alguns també hi escrivien en castellà.

El 1914 es va tornar a legalitzar la CNT amb Manuel Andreu Colomer com a secretari general. El 1915 Seguí ja era el president de la Federació Local del ram de la Construcció de Barcelona.

El 1916 el secretari general de la CNT Manuel Andreu Colomer, un dels històrics de l’anarcosindicalisme català, va deixar la secretaria general del sindicat i va passar a militar en el nacionalisme català. 

Una de les característiques en les que havia destacat Salvador Seguí ja des de 1904, havia set la força i capacitat seductora dels seus discursos i mítings, cosa que havia set determinant per la seva escalada a la cúpula de l’anarcosindicalisme català, sent el 1916 escollit secretari general de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT. Ser secretari general de la CRTC en aquells dies, significava pràcticament ser-ho de la CNT de tot l’estat, ja que el comitè a nivell estatal era a Barcelona amb diversos membres sense sense cap cap concret, sota el lideratge de la CRTC.



L’AFER DEL CATALÀ EN LA REVISTA “SOLIDARIDAD OBRERA”

El 1917 Felip Cortiella, un anarquista que era escriptor i adaptador d’obres de teatre en català ja des de finals del segle XIX, va ser proposat director de la revista de la CNT catalana “Solidaridad Obrera”. Felip Cortiella va posar com a condició que la revista fos escrita íntegrament en català, cosa que causà discussions dins de la CNT catalana, ja que “Soldiaridad Obrera”, a part de ser la revista de la CNT catalana, feia de guia a l’anarcosindicalisme de la resta de l’estat en un moment en que venien grans vagues arreu de l’estat. Salvador Seguí, que sempre havia promogut premsa anarquista en català en diverses publicacions, va donar suport a Cortiella i va proposar que es fes una “Solidaridad Obrera” bilingüe tant en català com en castellà, cosa que ja havia aconseguit que fos acceptada. Cortiella s’hi va negar, ja que volia que fos sols en català i no va acceptar el càrrec de director.

Després de l’afer amb Cortiella, Angel Pestaña va esdevenir director de “Solidaridad Obrera”. La gran vaga que vindria poc després a tot l’estat i els greus esdeveniments que vindrien després van aparcar el tema definitivament i “Solidaridad Obrera” va seguir sent escrita en castellà. Si Cortiella hagués acceptat la proposta de Seguí , “Solidaridad Obrera” hagués set escrita a partir de llavors tant en català com en castellà.


LA VAGA DE 1917 INICIA UNA ÈPOCA DE REPRESSIÓ I VIOLÈNCIA

L’agost de 1917, després d’un pacte promogut per Salvador Seguí entre la CNT i la UGT, des de feia ja mesos, es produí una vaga general a tot l’estat, inicialment per donar suport a la detenció momentània d’alguns parlamentaris de diversos partits que havien fet una Assemblea a Barcelona amb la intenció de fer un canvi de règim per democratitzar-lo. La vaga finalment va esdevenir una vaga per reivindicar tant la democratització del règim i la demanda d’autonomia per Catalunya, com per les reivindicacions històriques dels obrers.

Tot va acabar amb repressió i violència, especialment a Catalunya on es produïren 36 morts a Barcelona i Sabadell i uns 35 morts més a la resta de l’estat.

La Lliga Regionalista de Catalunya, liderada per Cambó, que era un dels partits inicialment reprimits en l’Assemblea dels Parlamentaris, es va plegar a favor del govern del partit conservador dinàstic liderat per amb Eduardo Dato com a president del govern i Antonio Maura com a cap del partit, participant en la repressió contra els sindicalistes. En canvi els republicans d’esquerres sobiranistes liderats per Francesc Layret i Lluís Companys i els independentistes dins d’Unió Catalanista liderats per Francesc Macià van donar suport als anarcosindicalistes catalans. També el PSOE i els lerrouxistes del Partido Radical Republicano (PRR) van donar suport als sindicalistes.   

Francesc Macià, després de parlar amb Salvador Seguí durant aquells greus incidents en la vaga d’agost de 1917, va inclús proveir als anarcosindicalistes de nombroses armes a les que tenia accés, com diuen en els seves memòries destacats cenetistes de l’època com Simó Piera, Pere Foix i Joan Ferrer, armes que també servirien a la CNT catalana en el futur.  

Salvador Seguí no oblidava i va iniciar una molt bona relació quasi d’amistat amb Francesc Macià. En quant a Companys, la seva amistat amb Seguí ja venia de feia molts anys.  

La repressió posterior a la vaga després dels greus i sagants incidents d’agost de 1917 encara fou pitjor, amb milers d’empresonats, milers de sindicalistes acomiadats i llistes negres d’un gran nombre de patrons a Catalunya, que feia que a milers de sindicalistes els fos impossible trobar feina.

A finals d’aquell 1917 i degut a la repressió per aquella vaga, va sorgir a Barcelona un grup d’acció anarquista liderat per Pere Boadas, Medir Martí i Pere Vandellós, entre altres, que d’esquenes a la direcció sindical de la CNT catalana, van començar a matar en atemptats a alguns dels patrons més repressius dels acomiadaments i les llistes negres. Allí va començar l’època del pistolerisme barceloní, que duraria 6 anys amb centenars de morts i milers de ferits.


SEGUÍ LIDERA LA CREACIÓ DELS SINDICATS ÚNICS DE LA CNT

El juliol de 1918, la CNT de Catalunya, de manera unilateral de la de la resta de l’estat s’organitza en Sindicats Únics, que eren sindicats per rams industrials enlloc de per gremis. Salvador Seguí, secretari general de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT, havia set el principal impulsor de la idea.

Altres destacats sindicalistes que lideraren la formació dels Sindicats Únics foren, Simó Piera i Pagès, que va esdevenir el delegat del Sindicat Únic de la Construcció, Angel Pestaña Núñez director de “Solidaridad Obrera”, Manuel Buenacasa Tomeo, Josep Molins, Martí Barrera i Maresma, Salvador Quemades, Joan Peiró i Belis, Josep Viadiu i Valls i Hilari Arlandís, entre altres. Era la nova generació de l’anarcosindicalisme català que ja havia agafat forta influència en la CNT des de 1917. 


La CNT catalana, que a principis de 1918 tenia uns 80.000 afiliats, en pocs mesos va arribar a tenir quasi 500.000 afiliats a Catalunya, tot a causa de la constitució dels Sindicats Únics. En aquells moments a la resta de l’Estat Espanyol, la CNT no passava dels 7.000 afiliats, sent Barcelona la seu central del sindicat, que en aquells moments era quasi en la pràctica un sindicat català que feia de guia als pocs anarcosindicalistes de la resta de l’estat.

A la vegada, van augmentar lleument a Barcelona els tirotejos entre els grups d’acció anarcosindicalistes i els pistolers de la patronal, que ja havien començat a finals de 1917, encara que comparat amb els anys següents, encara es podien considerar esporàdics.  


LA CNT CATALANA NO DONA SUPORT A LA CAMPANYA AUTONOMISTA DE 1918-19

El novembre de 1918 es va iniciar una campanya per reivindicar l’autonomia de Catalunya en la que hi van participar principalment, La Lliga Regionalista, PRC, Unió Catalanista, els Carlins jaumistes i els lerrouxistes del PRR, amb el suport també del PSOE. Aquella campanya autonomista va dur a més de dos mesos, fins a finals de gener de 1919, de llargues i infructuoses converses entre els partits de la campanya i el govern dinàstic de Madrid.

Durant aquells dos mesos de campanya autonomista es van produir a Barcelona greus disturbis i enfrontaments a cops, navalles i trets, entre grups ultraespanyolistes sorgits dels carlins mellistes, sectors dinàstics  i militars de paisà, contra independentistes majoritàriament seguidors de Macià, amb 3 morts i nombrosos ferits de bala.

El fet de que el principal impulsor de la campanya fos la Lliga Regionalista, que s’havia plegat a favor de la repressió del govern central durant i després de la vaga d’agost de 1917, participant inclús en el ministeri de Foment del Treball, va fer que la CNT no volgués saber res d’aquella campanya autonomista. Tot  això tenint en compte que la CNT catalana ja havia donat suport a l’autonomia catalana en la sagnant vaga de 1917 i a canvi havien rebut repressió del govern amb la col·laboració de la Lliga.

Els partits d’esquerres sobiranistes com el PRC de Layret i Companys, o els independentistes d’esquerres de la recentment fundada per Macià, Federació Democràtica Nacionalista (FDN), enseguida es van desmarcar de les minses peticions d’autonomia de la Lliga, els Carlins i els lerrouxistes, demanant l’autodeterminació i  més drets pels obrers.

Segons diu Simó Piera en les seves memòries, el qual era gran amic de Seguí i delegat del Sindicat Únic de la Construcció, la majoria de cenetistes catalans tenien sentiments catalanistes i s’havien de reprimir unir-se a les demandes d’autonomia o autodeterminació per Catalunya, a causa del lideratge de la Lliga Regionalista en aquella campanya autonomista, partit que ja consideraven enemic.

El mateix Seguí el gener de 1919, en plena campanya autonomista i disturbis, en un míting a Barcelona va dir que els anarcosindicalistes eren més catalans que els de la Lliga, que donaven suport al govern central per reprimir i explotar al poble treballador català, el qual era l`únic que podia portar a Catalunya a la llibertat, acabant el míting amb un “Mori Cambó”. Per cert, allò de “Mori Cambó”, era el mateix crit que feien en les manifestacions els independentistes de la FDN de Macià, els quals consideraven que Cambó no volia l’autodeterminació de Catalunya sinó una minsa autonomia a la seva mida per governar Catalunya a plaer seu i dels interessos de la patronal.  

Mentre, paral·lelament a la campanya autonomista, Simó Piera, delegat del Sindicat Únic de la Construcció, havia promogut el desembre de 1918, una vaga en l’empresa FUERZAS I RIEGOS DEL EBRO, filial de l’empresa de subministrament elèctric BARCELONA, TRACTION, LIGHT AND POWER, coneguda com “La Canadenca”, en la construcció del pantà de Camarasa, on els treballadors patien penoses condicions de treball.

El gener de 1919, la CNT catalana seguia promovent grans vagues com la del sector tèxtil entre altres. Donats els greus incidents pels carrers a rel de la campanya autonomista, el capità general de Catalunya, el català Joaquim Milans del Bosch, va decretar l’estat d’excepció a Catalunya, però fent detenir principalment, no als representants de la campanya autonomista, sinó a part de la cúpula de la CNT catalana, per així intentar acabar amb les vagues.

Entre els detinguts hi havia Salvador Seguí, secretari general de la CRTC i Manuel Buenacasa, secretari general de la CNT a nivell estatal.

Quan a principis de febrer de 1919 va esclatar la vaga a tota la Canadenca, deixant gran part de Catalunya sense llum, a més de en altres empreses en solidaritat, la campanya autonomista, que ja estava mig morta per les divisions, va morir del tot.

Durant la vaga de la Canadenca, La Lliga i els Carlins (tant els jaumistes com els mellistes), es van a posar a favor del govern i la patronal per reprimir als sindicalistes, inclús participant en Sometents antisindicalistes, mentre el PRC de Layret i la FDN de Macià, es van posar totalment de la part de la CNT, tant en la premsa com en advocats,

Inclús alguns membres del PRC i de la FDN també estaven afiliats a la CNT i eren en algun comitè de vaga, com Ramon Aguiló, independentista i fundador juntament amb Macià de la FDN feia poc. Ramon Aguiló, a part d’estar també afiliat a la CNT i d’haver fet d’advocat del sindicat en afers importants durant l’any interior, era el delegat del comitè de vaga dels Tramviaires durant la vaga general que va seguir a la de la Canadenca. Ramon Aguiló fou detingut per aquells fets i va estar 6 mesos a la presó, sent l’avocat i un dels membres dels comitès de vaga que va estar més temps empresonat.

També Lluís Companys, del PRC, va ser detingut durant uns dies per intentar de fer de mitjancer dels anarcosindicalistes durant aquella vaga.

Evidentment els lerrouxistes del PRR, que fins llavors eren al costat de la Lliga i els Carlins en sols demanar una minsa autonomia, ara els tocava engegar el seu populisme de sempre posant-se a favor també de la CNT durant la vaga i també intentant fer de mitjancers. Els advocats lerrouxistes Rafael del Val i José del Rio, també van ser detinguts durant uns dies a causa de la repressió d’aquella vaga. Malgrat tot, Seguí sempre es va mantenir allunyat dels lerrouxistes, als que considerava uns enemics ja des de l’afer del tiroteig de 1907 al teatre Condal, com ja s’ha esmentat abans.


SEGUÍ DURANT LA VAGA DE LA CANADENCA

La força dels Sindicats Únics de la CNT catalana que havia liderat Seguí, va fer possible aquell èxit de la vaga de la Canadenca de febrer de 1919, que va esdevenir una vaga general a Catalunya, que a part de les inicials reivindicacions dels treballadors de la Canadenca, es van acabar demanant les reivindicacions històriques del proletariat català, entre elles la jornada de 8 hores.

La vaga va durar quasi dos mesos i van haver-hi milers d’empresonats. Aquella vaga va posar en escac tant a la patronal catalana com al mateix Estat Espanyol sent declarat l’Estat de Guerra a Catalunya pel capità general de Catalunya Joaquim Milans del Boch, el qual va treure les tropes pels carrers. Finalment el president del govern Espanyol, Alvaro Figueroa, el Conde de Romanones, es va veure obligat a decretar les famoses 8 hores de treball, no sols a Catalunya sinó de rebot a tot l’Estat Espanyol.

Simó Piera, la ma dreta de Salvador Seguí i delegat del Sindicat Únic de la Construcció de la CRTC, el més nombrós i un dels més influents amb 40.000 afiliats, havia set qui havia liderat la vaga de la Canadenca, impulsant-la i sent el delegat de la CNT en les converses amb les autoritats, ja que Seguí era a la presó, detingut el gener d’aquell 1919 per l’estat d’excepció abans esmentat. Els demés membres del comitè de vaga eren Josep Duch, Camil Piñón, Saturnino Meca, Vicenç Botella, Salazar i Peña.

No obstant això, quan Seguí va sortir de la presó el 19 de març de 1919, es va posar al davant de la vaga participant, amb altres, en un històric míting a la plaça de les Arenes de Barcelona, cosa que va ser determinant per la consecució de les reivindicacions dels sindicalistes.

Cal ressaltar que en aquell míting Salvador Seguí va parlar íntegrament en català, com solia fer en tots els mítings, entre altres coses perquè en aquella època Seguí tenia greus problemes quan parlava en castellà, ja que el parlava molt malament, segons diu el mateix Simó Piera en el seu llibre de memòries.

En aquell míting de la plaça de les Arenes també hi van parlar, Simó Piera, el cap del comitè de vaga, Paulino Díez en nom de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, Rafael Gironès en nom dels tramviaires i Francisco Miranda, recentment alliberat, que parlava en nom dels presos governatius alliberats.

Però malgrat que la patronal i les autoritats van acceptar totes les reivindicacions de la CNT catalana després de la vaga de la Canadenca, uns pocs dies després, a causa d’uns pocs presos que quedaven, els sindicats en assemblea i per majoria simple dels més radicals van decidir tornar a la vaga general, en contra de l’opinió de Seguí. Allò va portar a més repressió i a que ja no es pogués negociar més la llibertat dels presos ni de molts acomiadaments, però a la vegada poc després el president del govern va decretar les 8 hores de treball que havia acordat amb els líders de la CRTC durant la vaga de la Canadenca.


AUGMENTA LA VIOLÈNCA PATRONAL, LES VAGUES, ELS LOCK-OUTS I LES LLISTES NEGRES DURANT EL 1919

Malgrat aquella victòria de la CNT catalana, després d’aconseguir les 8 hores de treball, encara que a costa de milers de detinguts, la patronal va reaccionar amb més llistes negres i més pistolers contra els anarcosindicalistes. L’ex comissari de policia Bravo Portillo, expulsat del cos per espionatge a favor dels alemanys durant la I guerra mundial, en que espiava a empresaris catalans que venien als aliats i els feia sabotatges, era a qui acudia la patronal per proporcionar-los els pistolers que aquest reclutava sota la protecció del capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch. 

A partir d’aquí van sorgir més grups armats d’acció anarcosindicalistes a Barcelona i voltants per fer front a la violència patronal, disparant ja definitivament l’època del pistolerisme barceloní, amb cada cop més morts pels carrers. L’ex comissari Bravo Portillo, el que reclutava pistolers de la patronal, va ser mort a trets per un grup d’acció anarcosindicalista liderat pel valencià Progrés Ródenas a Barcelona  el 5 de setembre de 1919.

La situació de vagues, lock-outs i pistolerisme, sobre tot a Barcelona i voltants, feia que la situació estigués estancada en aquella guerra social, pel que Seguí i el governador civil de Barcelona, van promocionar una Comissió Mixta entre la CRTC i els patrons.


SEGUÍ LIDERA UNA COMISSIÓ MIXTA PER INTENTAR UN ACORD AMB LA PATRONAL

L’octubre de 1919, a iniciativa del governador civil de Barcelona Julio Amado, com secretari general de la CRTC Salvador Seguí lidera una Comissió Mixta entre la CNT catalana i representants de la patronal juntament amb els anarcosindicalistes Simó Piera, Josep Duch, Josep Molins, Saturnino Meca i Manuel Moyano, per negociar un acord, tant pel que fa a les reivindicacions laborals, com per acabar amb els acomiadaments de sindicalistes i les llistes negres. Finalment firmen un acord en que les dos parts cedeixen en alguns punts i es signa un document que havia de portar a la pau social a Catalunya. Però els patrons de la Comissió Mixta, que eren dels més radicals, van signar sota la pressió del governador civil, però en el fons no els agradava l’acord.


Seguí ja ho havia dit a Simó Piera, com reflexa aquest en les seves memòries, que tot allò no serviria de res i que la patronal trencaria els acords. Efectivament el 3 de novembre de 1919 la patronal s’oblida del document signat i decreta un lock-out, fa nombrosos acomiadaments i segueix amb les llistes negres. No volien pau social que duria a sotmetre’s a les reivindicacions dels sindicalistes, volien guerra i provocar una repressió contra la CNT catalana. A partir de llavors van augmentar encara més els atemptats entre el pistolers dels dos bàndols i els tirotejos a la zona de Barcelona.


Salvador Seguí havia liderat durant aquell 1919 diverses gires arreu de l’Estat Espanyol per explicar l’experiència de l’èxit de la vaga de la Canadenca, animant als treballadors a afiliar-se a la CNT. La campanya va ser exitosa, la CNT va créixer sensiblement arreu de l’estat i el desembre de 1919 tota la CNT de l’estat es constituïa en Sindicats Únics, com havia fet la CNT catalana un any i mig abans.


La CNT tenia a finals de 1919 uns 750.000 afiliats a tot l’estat, uns 500.000 dels quals a Catalunya, sent al País Valencià i a Andalusia on va créixer més fora de Catalunya. La patronal i el govern començaven a estar aterrits i veien en la CNT catalana com un perill que es podria estendre de manera massiva per tot l’estat.


ES FUNDEN ELS SINDICATS LLIURES A BARCELONA I EL 1920 ES DISPARA LA VIOLÈNCIA

L’octubre de 1919, just quan s’estava produint la Comissió Mixta entre la CNT catalana i la patronal abans esmentada, es van fundar es anomenats Sindicats Lliures a Barcelona amb la pretensió de fer ombra a la radicalitat revolucionària de la CNT catalana i organitzar un sindicalisme més moderat, idea recolzada per gran part de la patronal. Els carlins mellistes  Ramon Sales i Amenós i Joan Laguia i Lliteras, entre altres, sectors carlins jaumistes liderats per Salvador Anglada i també un bon nombre d’afins a la Lliga Regionalista, van participar en la fundació dels Sindicats Lliures.

Fins llavors els pistolers de la patronal eren normalment simples sicaris o membres del Sometent contractats pels patrons més radicals, que en un principi reclutava principalment l’ex comissari Bravo Portillo, el qual ja havia set mort el setembre per pistolers anarcosindicalistes, com abans s’ha esmentat. Però un espia mafiós alemany, que també havia col·laborat amb Bravo Portillo i que s’autoanomenava el Baró de Köenig, va substituir a Bravo Portillo en la tasca de reclutar pistolers per la patronal, pel que cobrava altes quotes. El cap de policia de Barcelona el general Miguel Arlegui, encobria i també col·laborava amb el Baró de Köenig en la seva guerra bruta contra els anarcosindicalistes catalans.

Però les baralles entre membres dels Sindicats Lliures i els anarcosindicalistes més radicals de la CNT a Catalunya, els quals acusaven als recentment fundats Sindicats Lliures de traïdors a la classe obrera, ja a finals de 1919 i en els primers mesos de 1920 va derivar en tirotejos cada cop més freqüents entre membres dels 2 sindicats. A partir de llavors, els patrons més radicals es van servir tant dels sicaris que reclutava el Baró de Köenig, com de nombrosos membres dels recentment creats Sindicats Lliures, a qui també pagaven, per atacar a trets als anarcosindicalistes.

Ramon Sales i Amenós, el primer president dels Sindicats Lliures i Joan Laguia i Lliteras, també un dels fundadors del sindicat, van ser els principals organitzadors dels pistolers dins del sindicat.


L’actuació del Baró de Köenig va arribar a uns graus d’actuació mafiosa tal, que va arribar a organitzar algun atemptat contra algun patró que no volia pagar el seu servei de sicaris, per justificar que el contractessin més. El mateix president de la patronal Felix Graupera, que sospitava d’ell, va arribar a demanar al mateix president del govern espanyol Eduardo Dato que expulsés al Baró de Köenig, el qual va accedir i el Baró va ser expulsat de Barcelona per les autoritats a finals de maig de 1920.

A partir de llavors ja pràcticament tots els pistolers de la patronal eren contractats entre els membres dels Sindicats Lliures. En aquells moments el polític de la Lliga Regionalista de Catalunya i cap de Sometent Josep Bertran i Musitu, també va adquirir el paper de reclutar pistolers per la patronal, ja que ell i el seu partit, La Lliga, representaven a una bona part de la patronal catalana.  

El govern central espanyol, presidit per Eduardo Dato, en un intent de restablir el diàleg, va ordenar alliberar a 900 anarcosindicalistes catalans que eren a la presó, però el governador civil de Barcelona durant aquells mesos Francisco Maestre Laborde, el Conde de Salvatierra, que havia recolzat el pistolerisme patronal i al Baró de Kôenig i no estava d’acord amb la nova situació, s’hi va negar forçant la seva destitució, sent substituït en el càrrec per Federico Carlos Bas.

El conde de Salvatierra havia anat a viure després a València i el 4 d’agost de 1920, va morir tirotejat per un escamot anarcosindicalista desplaçat des de Barcelona amb la col·laboració de la CNT valenciana quan anava en un carruatge. La seva cunyada també resultà morta i la seva dona greument ferida.

Els tirotejos i morts a la zona de Barcelona durant aquell 1920 en atemptats mutus entre els pistolers dels dos bàndols i altres atemptats polítics, van arribar a uns nivells mai vistos abans amb moltes dotzenes de morts i centenars de ferits, que mereixeria un escrit a part i una llarga i interminable llista per relatar-los.

Mentre, les vagues impulsades per la CNT catalana en importants sectors com el del metall, entre altres, i els lock-outs de la patronal per contraatacar, agreujaven cada cop més la guerra social a Catalunya.

En aquells moments la revista de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC)  de la CNT “Solidaridad Obrera” havia set prohibida. Dos dels membres del comitè de la CRTC, Andreu Nin i Joaquim Maurin, es van entrevistar l’octubre de 1920 amb el governador civil Bas per negociar la reobertura de la revista. Bas, a part de negar-s’hi, els va advertir que segurament aviat el substituirien i que posarien a un altre governador que iniciaria una brutal repressió. Com veurem més endavant, allò es va complir.


SEGUÍ PROMOU UN INTENT DE COMISSIÓ MIXTA EN EL SECTOR DEL METALL

L’octubre de 1920 a Catalunya destacava entre altres vagues, la del sector del metall promoguda pel Sindicat Únic del ram de la CRTC. Durant aquell mes, com durant tot l’any, s’anaven produint atemptats entre pistolers dels dos bàndols, cosa que feia preveure que tot acabaria malament com estava passant fins llavors.

El 29 d’octubre d’aquell 1920 Salvador Seguí va proposar tant als sindicalistes del metall com al governador civil Bas, que és fes una Comissió Mixta entre els patrons del metall i representants del Sindicat Únic del ram per apropar posicions.

Aquell mateix 29 d’octubre cap a les 20h, va ser mort a trets el patró flequer Antoni Pere Figueras al passeig del Born de Barcelona. Molts van pensar que allò acabaria amb l’intent de negociació, però el fet de que Figueras no era patró del sector del metall, pertanyia al Sometent i era reclutador de pistolers de la patronal, la majoria no ho van relacionar directament amb la proposta de fer la Comissió Mixta, malgrat que alguns patrons més radicals del metall ho van intentar. Tot es va relacionar amb la típica venjança mútua dels pistolers dels dos bàndols.

Tant alguns patrons del metall com alguns dels delegats més radicals del comitè de vaga del Sindicat Únic del sector, no volien la Comissió Mixta, els primers perquè no volien cedir ni un pas als sindicalistes i els segons perquè pensaven que allí és negociaria un conveni a la baixa.


LA MORT EN ATEMPTAT DEL PATRÓ JAUME PUJOL REBENTA LA COMISSIÓ MIXTA DEL METALL

Jaume Pujol i Torrents, president de l’Associació d’Industrials Electricistes, que era un dels patrons del sector del Metall més conciliadors i favorables a la Comissió Mixta, va estar d’acord en participar-hi convencent a altres empresaris del sector.  

Salvador Seguí ajudat per un dels seus principals col·laboradors, Pere Foix, delegat del Sindicat Únic del sector Mercantil, van organitzar una reunió a primeres hores del matí del 30 d’octubre de 1920 al local del Sindicat Únic del Metall i, malgrat les reticències d’alguns dels delegats més radicalitzats, els va convèncer amb un discurs de que s’havia d’anar a la Comissió Mixta i negociar el final d’aquella vaga i aconseguir algunes de les principals reivindicacions del sector, ja que pensava que hi havia interessos perquè tot acabés malament.

Alguns dels membres del comitè de vaga del Sindicat Únic del Metall que participaren en aquella reunió eren destacats i coneguts anarcosindicalistes d’aquella època entre els que destaquen, Ramon Archs i Serra, Pere Vandellós i Romero, Francesc Arín, Enric Rueda, entre altres. També Josep Canela i Recasens participava del comitè de vaga del metall, encara que era delegat del Sindicat Únic d’Hosteleria, però donades les seves qualitats de líder sindical, en va formar part malgrat que no era del sector com a representant també de la CRTC, fet que també solia passar en aquella època en algunes vagues.

Però un cop Seguí els havia convençut a tots d’anar a la Comissió Mixta, quan acabava la reunió els arribà la notícia de que feia pocs minuts, cap a les 11.30h. d’aquell matí del 30 d’octubre de 1920, havien mort a trets al carrer Ponent de Barcelona al patró del sector del Metall Jaume Pujol, precisament el més conciliador i el que havia fet més perquè es fes la Comissió Mixta. 

En aquells moments Seguí, que ja marxava, va tornar a reunir als delegats del comitè de vaga i, segons diu el mateix Pere Foix en el seu llibre de memòries i que era present en la reunió, Seguí els va dir, “La reunió que acabem de fer no ha servit de res, no cal que ens moguem d’aquí ni amem a la Comissió Mixta. Ara només cal esperar el xàfec que ens caurà al damunt”.

Per alguns l’assassinat del patró Jaume Pujol podria haver set ordenat pels patrons més radicals com a provocació per aturar la Comissió Mixta, però per altres els autors podrien haver set algun grup d’acció anarcosindicalista molt radicalitzat que haurien confós a Jaume Pujol amb el seu germà, el qual era dels patrons radicals que no volien la negociació en la Comissió Mixta i de pas també rebentar-la, ja que els anarcosindicalistes més radicals tampoc volien aquella negociació. Aquesta última versió, encara que sembli incomprensible, és molt possible i inclús molts sectors de la mateixa CNT l’han vist posteriorment com la més probable.

El mateix dia al vespre, els pistolers de la patronal intentaven matar a Salvador Seguí.


ATEMPTAT FALLIT CONTRA SEGUÍ

El vespre del 30 d’octubre de 1920, just el mateix dia en que aquest s’havia reunit amb els comitè de vaga del sector del Metall i havien matat al patró Jaume Pujol, com abans s’ha esmentat, van intentar matar a Salvador Seguí. 

Cap a les 21h. d’aquell dia, tres pistolers dels Sindicats Lliures van disparar contra Salvador Seguí des de la cantonada dels carrers Sant Pau i Mendizábal de Barcelona. Salvador Seguí es va tirar al terra rodant, es va treure la seva pistola i va disparar contra els agressors, sortint després corrent pel carrer en direcció al Paral·lel. Els agressors ho van haver de deixar córrer i també van fugir perdent-se pels carrers. Un botiguer de 70 anys que passava per allí, Francesc Casals, va resultar ferit greu per una bala accidental.

Malgrat que en aquella època Salvador Seguí volia intentar evitar caure en provocacions armades, en el passat havia set un activista d’acció, era un expert en l’ús de la pistola i no li tremolava la ma si havia d’usar l’arma.

Salvador Seguí es va dirigir després del tiroteig a la cita que ja tenia prevista amb uns companys al “Café Español”, situat a la mateixa cantonada entre el Paral·lel i el carrer de Sant Pau, on després d’explicar als companys el que havia passat, va seguir tranquil·lament amb la reunió.

Al “Café Español” Seguí es solia reunir amb els seus amics més propers dins de la CRTC, entre els que destaquen Simó Piera, Joan Pey, Francesc Viadiu, Pere Foix, Joan Peiró, Martí Barrera, Salvador Quemades, Felip Barjau, Antoni Feliu, Jaume Aragó, Daniel Rebull, Jaume Albarícies, Antoni Vidal, Josep Castella i Antoni Amador, entre altres, com diu el mateix Pere Foix en el seu llibre de memòries.


ELS PATRONS DEL METALL REBUTGEN LA COMISSIÓ MIXTA

La mort a trets del patró sector del Metall Jaume Pujol, que a més era un dels màxims representants dels empresaris del sector que s’havia de reunir amb els sindicalistes del Metall, havia ja set l’excusa perfecte dels patrons radicalitzats del sector per rebutjar anar a la Comissió Mixta,  malgrat que comitè de vaga del Sindicat Únic del Metall, a instàncies de Seguí, ja havia acceptat la negociació.

Però els patrons del Metall no sols van rebutjar la negociació, sinó que es van entrevistar el 5 de novembre de 1920 amb representants del govern espanyol i els van demanar que canviessin de governador civil, ja que consideraven a Bas massa tou, proposant a Martínez Anido, amb qui ja tenien contactes feia temps, per que apliqués ma dura i acabés amb la CNT catalana.


ARRIBA MARTÍNEZ ANIDO I SEGUÍ ÉS EMPRESONAT EL NOVEMBRE DE 1920

El 8 de novembre de 1920, el fins llavors governador militar de Barcelona, Severiano Martínez Anido, va substituir en el càrrec de governador civil de Barcelona a Federico Carlos Bas, nomenat pel president del govern espanyol Eduardo Dato, que sota pressions de la cúpula militar, va donar a Martínez Anido la carta blanca que aquest li demanà per acabar de manera violenta amb la CNT catalana.

Durant el següents dies es continuaren produint atemptats mutus dels pistolers més radicals dels bàndols amb uns quants morts, tant entre els Sindicats Lliures com entre els Sindicats Únics de la CNT, destacant entre els anarcosindicalistes els grups d’acció que lideraven Josep Saleta i Pla “el nano de Sants”, Francesc Garcia i Garcia “el Patilles”, Pere Boadas i Rivas, Vicenç Cervera. Jaume Jiménez i Serra “el Jaumet de la tenda”, Andreu Mora i Escudé “el noi de Terrassa”, entre altres, que efectuaren alguns atemptats mortals.

Entre els grups armats d’acció anarcosindicalistes cal destacar la presència de dues noies molt joves, Josepa Crespo i Ballester de 17 anys i Roser Segarra i Travé de 19 anys, les quals eren unes de les poques dones que participaven directament en els atemptats.

Alguns dels coneguts pistolers de la patronal dins dels Sindicats Lliures que atemptaven contra anarcosindicalistes en aquells moments eren entre altres, Carles Baldrich “l’Oncle”, Josep Cinca, Angel Coll, Fulgencio Vera “Mirete”, Paulí Pallàs i Vallès, Natali Alvarado i Simó i els seus germans Agustí i Damià, entre altres. El mateix Ramon Sales i Amenós, el president dels Sindicats Lliures, participava en ocasions directament en els atemptats.

Als pocs dies en el càrrec, Martínez Anido va fer detenir el 22 de novembre de 1920 al secretari general de la CRTC Salvador Seguí, el qual acabava d’arribar de Rio Tinto (Huelva), on hi havia anat per solidaritzar-se amb la vaga dels miners d’aquella població.  

El mateix dia i els següents, Martínez Anido també va fer detenir a la zona de Barcelona a dotzenes de membres de la cúpula de la CNT catalana, a més de l’advocat de la CNT Lluís Companys, que era un dels caps del Partit Republicà Català (PRC) i també gran amic de Salvador Seguí.

Un dels destacats atemptats d’aquell mes, entre altres, va ser el realitzat el 26 de novembre, en que uns pistolers dels Sindicats Lliures van matar a trets a Josep Canela i Recasens, un dels que havia participat en el comitè de la vaga del metall, quan anava acompanyat del membre del comitè de la CNT Andreu Nin al bar “el Ciclista” de la plaça Bonsuccés de Barcelona. Andreu Nin, també objectiu de l’atemptat, es va salvar saltant darrera del mostrador evitant la pluja de bales.

Altres membres tant dels Sindicats Únics com dels Sindicats Lliures, anaven caient morts o ferits en els atemptats mutus que es realitzaven aquell mes.

El 30 novembre d’aquell 1920, just el mateix dia en que tant Seguí com les altres dotzenes de membres de la cúpula del comitè la CNT catalana i importants delegats dels Sindicats Únics, anaven a ser enviats en vaixell a la presó del Castell de la Mola de Maó, Martínez Anido va fer matar per uns pistolers a Francesc Layret, el líder del PRC i també advocat de la CNT.

Simó Piera, un dels anarcosindicalistes més influents, es va amagar i va poder evitar ser detingut en aquella batuda.

Salvador Seguí i 39 detinguts més de la cúpula de la CNT, passarien quasi un any i mig a la presó al castell de la Mola a Maó entre els que destaquen Camil Piñón i Oriola, Daniel Rebull i Cabré, Agustí Barrera i Maresma, Francesc Viadiu i Valls, Francesc Arín i Simó, Enric Rueda i López, Josep Soler i Guillamet “el Señorito”, Jaume Albarcias i Descàrrega, Miguel Arbós i Serena, Vicenç Botella i Molla, Francesc Comas i Pagès “el Peronas”, Josep Roigé i Rodó i Antonio Amador i Obón, entre altres.

Lluís Companys i Jové, també un dels deportats al castell de la Mola, un mes després, el 30 de desembre de 1920, va ser escollit diputat pel PRC i va poder sortir de la presó per anar al parlament de Madrid.

La il·legalització de la CRTC es va fer efectiva ja del tot i Martínez Anido va declarar a la CNT catalana fora de la llei i sense permetre-li cap activitat sindical. Per altra banda des del govern civil es va proposar que la majoria de treballadors catalans s’afiliessin als Sindicats Lliures, un cop la CNT catalana estava prohibida. Els Sindicats Lliures, a causa de la intimidació en les empreses, van aconseguir en pocs mesos arribar a més de 100.000 afiliats a Catalunya.


EL 1921 AUGMENTA LA VIOLÈNCIA A BARCELONA MENTRE SEGUÍ ÉS A LA PRESÓ

El governador civil de Barcelona Martínez Anido, a partir de llavors va implicar-se de ple en la guerra social entre els pistolers anarcosindicalistes i els pistolers dels Sindicats Lliures i de la patronal, col·laborant plenament amb aquests últims i a més fent aplicar les lleis de fugues a la policia. El cap de policia de Barcelona el general Miquel Arlegui, que ja havia recolzat i encobert l’actuació de l’abans esmentat Baró de Kôenig i els seus pistolers de la patronal, es va convertir en el principal col·laborador de Martínez Anido en aquesta tasca

A Salvador Seguí l’havia substituït com a secretari general de la CRTC de la CNT dins de la clandestinitat Ramon Archs i Serra, qui va organitzar la defensa armada anarcosindicalista a Catalunya. Ramon Archs es va envoltar de col·laboradors com Pere Vandellós, Simó Piera, Medir Martí i Pere Boadas per aquesta tasca, la majoria, tret de Piera, històrics dels grups d’acció. La cúpula de la CNT catalana en la clandestinitat estava pràcticament en mans dels grups d’acció, el que feia preveure aquell 1921 un augment de la violència contra la sagnant repressió duta a terme pel governador Martínez Anido.  

Simó Piera, la ma dreta de Seguí fins llavors, era també de la seva línia de no caure en provocacions, però la guerra violenta dels pistolers de la patronal amb el suport del governador civil contra els membres de la il·legalitzada CRTC en la clandestinitat, no li donava una altra opció que o fugir o implicar-se en la defensa armada, optant per aquesta última.

En aquells moments el secretari general de la CNT a nivell estatal era el val·lisoletà Evelio Boal, que també residia a Barcelona, que era l’enllaç entre la CNT catalana i la CNT de la resta de l’estat i que també col·laborava en la defensa armada.  

Evelio Boal però, va ser detingut el 3 de març de 1921 i el va substituir en el càrrec de secretari general de la CNT a nivell estatal Andreu Nin, també en la clandestinitat, qui continuà col·laborant amb Ramon Archs, secretari general de la CRTC en organitzar la defensa contra els pistolers patronals.

La defensa armada i que també va esdevenir venjança armada liderada per Ramon Archs, per les lleis de fugues de Martínez Anido i els atemptats dels pistolers de la patronal totalment conxorxats amb el governador civil, van culminar amb l’atemptat contra el president del govern espanyol Eduardo Dato, mort a trets el 8 de març de 1921 a Madrid pels anarcosindicalistes catalans, Pere Mateu, Lluís Nicolau i Ramon Casanellas, acompanyats de Llúcia Fors i Felip, que es van prestar voluntaris sota les ordres de Ramon Archs.

Mentre passava tot això, Seguí era a la presó i el 1921 va ser l’any més sagnant del pistolerisme barceloní, amb una CNT catalana il·legalitzada i pràcticament sols actuant en tirotejos amb quasi nul·la activitat sindical.

Ramón Archs i el seu principal col·laborador Pere Vandellós, van ser assassinats el 26 de juny de 1921 després de ser tirotejats per la policia poc després de ser detinguts per una delació en una descarada lleis de fugues. Molts altres van caure per aquest mètode, com el mateix Evelio Boal, tirotejat quan sortia de la presó Modelo de Barcelona el juliol de 1921.  


Joaquim Maurin, que liderava el comitè de la CNT a Lleida, va substituir a l’assassinat Ramon Archs com a secretari general de la CRTC, anant Barcelona des d’on liderava juntament amb Andreu Nin la CNT de forma clandestina. 

El 1921, sense que la CNT il·legalitzada pogués exercir cap activitat a sindical a Catalunya i perseguida a mort pels pistolers de la patronal i per la policia sota les ordres de Martinez Anido, un cop mort Ramon Archs, el que havia set el principal líder dels grups d’acció, els pistolers anarcosindicalistes actuaven cada cop més en grups autònoms. Si bé alguns tenien encara contactes amb Nin o Maurin, la majoria actuaven pel seu compte.

El 1921 va ser l’any més violent i amb més morts de tot el pistolerisme barceloní i el relat dels tirotejos seria interminable.


ELS NOUS CAPS DE LA CNT, NIN I MAURIN, VAN A MOSCOU A DEMANAR AJUDA EL 1921

Donada la dura i sagnant guerra social que duien els anarcosindicalistes catalans aquell 1921 davant d’una força superior, contra pistolers patronals fortament finançats, policies i militars amb Martínez Anido al davant, Andreu Nin, el secretari general de la CNT a nivell estatal i Joaquim Maurin, secretari general de la CRTC, van decidir anar a Moscou a demanar ajuda a la Unió Soviètica l’estiu d’aquell 1921. A Moscou es van entrevistar amb el cap de l’exèrcit soviètic Trotski i altres dirigents, per demanar-los ajuda en armes per la guerra social sindicalista a Barcelona.

A Moscou, Trotski els va dir a Andreu Nin i a Joaquim Maurin que si volien que la Unió Soviètica ajudés a la CNT en la guerra social a Catalunya, havien de convertir-la en un sindicat marxista. Andreu Nin i Joaquim Maurin, que ja feia un temps que els havia entusiasmat la revolució soviètica i després de conèixer-la de primera ma, van estar d’acord en convertir la CNT en un sindicat marxista, pensant que així a la vegada gaudirien de l’ajuda soviètica tant per la guerra social a Barcelona com per una futura revolució obrera a Catalunya o a tot l’Estat Espanyol.


El setembre de 1921 Nin i Maurin van decidir tornar a Barcelona, però per no ser detectats, van marxar en dies diferents i van quedar a Berlín, ja que les autoritats de diversos països europeus també controlaven als considerats sindicalistes “perillosos”, sobre tot els catalans. En aquella època viatjar per Europa sent sindicalista i català, era per a molts governs sinònim de ser terrorista.

Maurin va arribar a Berlin a principis de setembre de 1921 de manera clandestina ajudat pel Partit Comunista Alemany (PCA). En una de les seus clandestines del PCA Maurin es va trobar per casualitat amb Ramon Casanellas, un dels anarquistes que havien matat al president del govern Eduardo Dato, el 8 de març de 1921. Pere Mateu, un dels autors, ja havia set detingut a Madrid, però Casanellas, Lluís Nicolau i la seva dona Llúcia Fors, havien pogut fugir. Ramon Casanellas li va dir a Maurin que tenia permís per refugiar-se a la Unió Soviètica on hi anava en pocs dies. Casanellas va entrar a Rússia en pocs dies i allí després de casar-se amb una oficial de l’exèrcit soviètic, Maria Alexandrovna Fortus, es va fer comunista i en poc temps comandant d’aviació de l’exèrcit soviètic.

Seguint amb Maurin a Berlin, als pocs dies, aquell setembre de 1921, va arribar a Berlin Andreu Nin des de Moscou per una banda i per l’altra també van arribar a Berlin aquell mes Lluis Nicolau i la seva dona Llúcia Fors, també participants de l’atemptat contra Eduardo Dato, els quals venien fugint de Barcelona amb la intenció d’entrar també a Rússia com Ramon Casanellas.

Les autoritats alemanyes, a través de confidents, van acabar detenint a Andreu Nin, el qual estava reclamat per les autoritats espanyoles com un dels instigadors de l’atemptat contra el president del govern Eduardo Dato, sota la lògica de que era el secretari general del sindicat que l’havia matat. Si bé l’organitzador de l’atemptat havia set Ramon Archs, Andreu Nin n’estava assabentat i havia donat el seu vistiplau. També per aquells dies van detenir a Lluís Nicolau i a Llúcia Fors a Berlin, que també estaven reclamants pel govern espanyol per participar directament en l’atemptat contra Dato.

A Joaquim Maurin no el van detenir però la policia alemanya el va expulsar del país, pel que va tornar a Barcelona, agafant des de llavors el càrrec de secretari general de la CNT a nivell estatal en la clandestinitat. Era finals de setembre de 1921 i els tirotejos i assassinats eren continus a Barcelona.

Finalment Andreu Nin no va ser extradit, però ja no podia tornar a Barcelona, ja que estava reclamat per la justícia i va tornar a Moscou, on es va fer un important militant amb càrrecs del Partit Comunista de la Unió Soviètica i on s’hi va estar 10 anys, arribant a agafar una bona amistat amb Ramon Casanellas, l’altre refugiat català anarquista que també es va fer comunista. En quan a Lluís Nicolau i Llúcia Fors, en uns mesos van ser finalment extradits a l’Estat Espanyol entrant a la presó a Madrid i afrontant un futur judici en el que se’ls demanava la pena de mort juntament amb Pere Mateu.


MAURIN VOL CONVERTIR A LA CNT EN MARXISTA EN PLENA GUERRA DE PISTOLERS A BARCELONA

Joaquim Maurin, un altre cop a Barcelona en la clandestinitat, ja com a secretari general de la CNT a nivell estatal, es volia proposar convèncer als afiliats de que s’havia d’orientar la CNT cap al marxisme i així poder a més rebre ajuda de la Unió Soviètica. El problema és que difícilment dins de la CNT catalana s’acceptaria convertir de cop el sindicat en marxista, ja que dins d’ella, si bé també hi havia un bon nombre d’afiliats que es van entusiasmar també amb la revolució Soviètica, hi havien un gran nombre d’anarquistes o anarcosindicalistes convençuts, tant radicals com més moderats, que eren majoria en els càrrecs d’influència dins dels Sindicats Únics.

Malgrat tot, la forta clandestinitat i la forta guerra social, amb nombrosos morts i empresonats, feia difícil fer un congrés per debatre si canviar o no la secretaria general de la CNT de moment, pel que la majoria van seguir sols preocupats per l’autodefensa armada dins de la clandestinitat.


SALVADOR SEGUÍ SURT DE LA PRESÓ EL 1922 I ÉS ESCOLLIT SECRETARI GENERAL DE LA CNT

El 4 d’abril de 1922 el president del govern, el conservador José Sánchez Guerra, va voler iniciar una època de pacificació i ordena l’alliberament de Salvador Seguí i els altres dirigents de la CNT catalana detinguts, que eren dotzenes. Salvador Seguí als pocs dies, el 18 d’abril, se’n va anar a Madrid a reunir-se amb els representants de la CNT de tot l’estat per parlar de la nova línia del sindicat, proposant Seguí, sense deixar de ser anarcosindicalistes ni independents dels partits, una col·laboració amb la UGT i els partits polítics d’esquerres obreristes, per agafar més força en contra de la repressió contra els sindicats.

Seguí va ser rebut i acompanyat per Madrid pel seu amic Lluís Companys, del PRC, que també havia estat a la presó de la Mola amb ell durant un mes fins que fou escollit diputat, el qual d’alguna manera, encara que no oficialment, era la veu de Seguí i d’una part de la CRTC al parlament de Madrid.



Malgrat tot, el president del govern Sánchez Guerra no va destituir per pressions dels militars i de la patronal catalana a Martínez Anido com a governador civil  de Barcelona. La CNT en teoria tornava a ser legal a Catalunya, però el governador civil de Barcelona Martínez Anido, de manera unilateral i amb el suport de la cúpula militar, seguia prohibint l’activitat sindical de la CNT a la província de Barcelona.

Mentre, després d’uns mesos de una certa tranquil·litat, els tirotejos entre pistolers anarcosindicalistes i dels Sindicats Lliures o de la patronal, tornaven a augmentar a la zona de Barcelona, sobre tot quan després de la legalització anunciada de la CNT catalana, malgrat que Martínez Anido intentava impedir la seva actuació sindical, feia que molts treballadors de base que s’havien afiliat quasi forçosament als Sindicats Lliures abans, volien retornar a la CNT, cosa que augmentà la tensió entre els dos sindicats.

El juliol de 1922 finalment es celebra el congrés estatal de la CNT a Saragossa de manera clandestina, ja que a Barcelona resultava quasi impossible per la prohibició i la forta vigilància. En aquell congrés, Angel Pestaña, un dels dirigents de la cúpula de la CNT catalana, que també havia anat un temps a la Unió Soviètica, no es va entusiasmar amb aquella revolució com ho havien fet Nin i Maurin i va donar mals informes de la deriva d’aquella revolució, afirmant que, si bé s’havia aconseguit una societat comunista, era una dictadura d’uns pocs dirigents i que es reprimia als anarquistes. Allò va convèncer a la majoria de delegats del congrés que ja volien fer fora a Joaquim Maurin de la secretaria general i la seva influència marxista, però a la vegada també hi havia una lluita per la secretaria general entre els anarquistes radicals i els anarcosindicalistes més moderats que no rebutjaven, dins de la independència anarcosindicalista, col·laborar amb els partits d’esquerra, aquests últims representats per Salvador Seguí.

Finalment Salvador Seguí va ser escollit per majoria secretari general de la CNT a nivell estatal, que representava un anarcosindicalisme molt combatiu però no anarquista radical. El sector marxista i el sector anarquista radical de la CNT havien set desplaçats de la direcció.


ES FUNDEN “LOS SOLIDARIOS” COM A TENDÈNCIA ANARQUISTA RADICAL DINS DE LA CNT

Els marxistes de la CNT sota el lideratge de Joaquim Maurin es proposarien a partir de llavors organitzar un partit comunista a Catalunya, formant un grup dins de la CNT anomenat “La Batalla”, que tenien estrets contactes amb Moscou i amb els dos refugiats catalans allí i ex de la CNT, Andreu Nin i Ramon Casanellas, que ara tenien càrrecs importants dins del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Entre els cenetistes que també s’afegiren amb Maurin al grup marxista de “La Batalla”, cal destacar a Hilari Arlandís i Daniel Rebull.

En canvi el sector anarquista radical, també desplaçat de la direcció de la CNT, es van proposar crear un grup paral·lel per en un futur tornar a agafar el control de la CNT. Els anarquistes catalans dels grups d’acció Alfons Miquel Martorell i Eusebi Brau, juntament amb els anarcosindicalistes residents a Barcelona, el català Joan Garcia i Oliver, el valencià Ricardo Sanz i el murcià Miguel Garcia Vivancos, juntament amb un grup d’acció anarquista amb que en aquells moments estava ubicat a Saragossa, format pels lleonesos Buenaventura Durruti, Gregorio Martínez “ El Toto” i Marcelino del Campo, els aragonesos Francisco Ascaso, Domingo Ascaso, Alejandro Ascaso i Rafael Torres Escartín, l’asturià Aurelio Fernández, el navarrès Gregorio Suberviola Bargutia, van fundar l’octubre de 1922 un grup anarquista anomenat “Los Solidarios”. Com que a Barcelona era on la CNT tenia el motor del sindicat a tot l’estat, es van traslladar tots a Barcelona, per des d’allí intentar a través dels nombrosos grups d’acció anarcosindicalistes catalans que actuaven des de feia quasi 6 anys, organitzar una revolta i a la vegada tornar a controlar la direcció de la CNT i tornar a orientar-la cap a l’anarquisme radical.

L’aragonès Manuel Buenacasa, que residia a Barcelona i que ja havia set secretari general de la CNT nivell estatal el 1918 i que també era del sector anarquista radical, sense entrar a formar part de “Los Solidarios”, considerat també un grup d’acció, havia set un dels que havia posat en contacte als caps dels anarquistes radicals de Barcelona i Saragossa que acabaren formant el grup.


MARTÍNEZ ANIDO ÉS DESTITUÏT I S’INICIA UN BREU PERIODE DE TREVA

Prop de les 12h. de la nit del 22 d’octubre 1922, el governador civil de Barcelona, el general Severiano Martínez Anido, va muntar un atemptat trampa contra ell mateix, a través de l’infiltrat a la CNT Innocenci Feced, a la Rambla de Santa Mònica de Barcelona en el que van morir primer un anarcosindicalista i un policia en el tiroteig que es produí i posteriorment dos anarcosindicalistes més participants de l’atemptat trampa al aplicar-los la llei de fugues després de ser detinguts. Després d’allò Martínez Anido va ser destituït pel president del govern espanyol, el conservador Sánchez Guerra al descobrir el fiscal general de Barcelona lo de l’atemptat trampa. També van destituir al cap de policia de Barcelona Miguel Arlegui. Finalment s’havia acabat la guerra bruta des del govern civil que havia durat 2 anys, encara que la de la patronal i el cap de policia Arlegui, feia més temps que durava.  

Aquell mateix vespre d’aquell 22 d’octubre, uns pistolers sota les ordres de Martínez Anido, també havien intentat matar a Simó Piera al barri de Sants de Barcelona, a qui van tirotejar, però Piera es va poder refugiar en un portal tot i traient la seva pistola, havent els agressors de fugir.

A partir d’aquell octubre de 1922, en que havia set destituït Martínez Anido, durant un temps els pistolers dels Sindicats Lliures van perdre la protecció de les autoritats i els seus principals dirigents. Ramon Sales i Amenós i Joan Laguia i Lliteras van ordenar als seus pistolers aturar les activitats momentàniament, ja que a més la CNT catalana havia set legalitzada un altre cop recentment i ara els Sindicats Lliures pretenien iniciar per primer cop algunes lleus reivindicacions laborals per donar més imatge obrerista i competir amb la CNT a Catalunya. Per això als dirigents dels Sindicats Lliures no els convenia embrutar-se de sang una altra vegada i arriscar-se a la seva detenció i aturar la nova projecció sindical dels Sindicats Lliures.

Aquella nova imatge obrerista que volien donar els Sindicats Lliures, encara que no passaven de lleus reivindicacions molt localitzades que inclús van dur a que organitzessin alguna vaga en alguna empresa, a cops inclús conjuntament amb la CNT, va allunyar momentàniament a alguns dels patrons més radicals dels Sindicats Lliures.

Joan Laguia, en aquells moments president dels Sindicats Lliures, va inclús parlar amb Salvador Seguí per proposar-li una activitat sindical conjunta amb la CNT catalana. La idea era treure de la radicalitat a la CNT catalana amb petites reivindicacions que no suposessin un perill de fons pel sistema d’explotació real que patia el proletariat català. Salvador Seguí li va dir a Joan Laguia que ell ara era secretari general de la CNT de tot l’Estat i que això ho hauria de parlar amb la CRTC, encara que ell fos un dirigent influent. A part d’això, Seguí es va negar en rodó a acceptar la proposta de Laguia i va dir no influiria en absolut sinó tot al contrari en que la CRTC ho acceptés.

Seguí però, si volia fer un pacte amb la UGT per futures reivindicacions obreres conjuntes. La UGT tenia molt poca militància a Catalunya però era bastant nombrosa a la resta de l’estat. Aquell intent de pacte de Seguí entre la CNT i la UGT, crispava encara més al sector anarquista més radical de la CNT.

Salvador Seguí a la vegada va instigar també als grups armats d’acció anarcosindicalista a aturar les seves activitats, ja que si fins llavors estaven justificades per fer front a les lleis de fugues i als pistolers de la patronal, a finals de 1922 hi havia un clima de legalització del sindicat sumat al desmantellament de la protecció de les autoritats als pistolers de la patronal dins dels Sindicats Lliures, que podria permetre una reactivació del sindicalisme combatiu que s’acostés en un proper futur a gestes com la de la vaga de la Canadenca de febrer de 1919.

El 27 de novembre de 1922 es fa a Barcelona l’elecció del delegat del Sindicat Únic de la Construcció de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT, que era el sindicat més nombrós i un dels més influents. Va ser escollit per majoria un altre cop delegat Simó Piera i Pagès, el principal impulsor de la vaga de la Canadenca de 1919, el qui havia ja liderat el Sindicat Únic de la Construcció al 1918 quan es va fundar i que a més era de la línia de Salvador Seguí i gran amic i estret col·laborador seu ja des de 1914. Allò va suposar una forta decepció pel sector anarquista més radical, que buscaven fórmules per tornar a agafar influència dins dels Sindicats Únics més importants a Catalunya.


EL SECTOR ANARQUISTA RADICAL CONTRA LES  PROPOSTES DE SEGUÍ

Salvador Seguí insistia en no caure en provocacions i així assegurar una combativa i exitosa lluita sindical que tenia prevista pel proper any, el 1923. Alguns sectors de la CNT catalana no estaven d’acord amb Seguí, tant en el fet d’aturar lluita armada com només amb la tàctica de vagues, ja que el sector anarquista més radical preferia iniciar una altra guerra social que portés a una insurrecció i a la revolució anarquista immediata, la qual ja tenien estudiada de manera molt elaborada.

“Los Solidarios” amb Joan Garcia i Oliver i Buenaventura Durruti al davant, no es constituïren de moment en un grup d’acció, ja que a Barcelona ja n’hi havia de nombrosos funcionant feia anys, malgrat que dos membres seus, Eusebi Brau i Alfons Miquel Martorell, seguien integrats en els seus grups d’acció d’abans. “Los Solidarios” el que van fer va ser reunir-se amb diversos grups d’acció anarcosindicalistes de Catalunya per demanar-los suport per incrementar la línia revolucionària, promoure una revolució anarquista i ajudar així a recuperar la CNT per l’anarquisme radical. Molts d’aquests grups, com el liderat per Pere Boadas i Rivas, el creador del primer grup d’acció a finals de 1917, hi van estar d’acord, però en canvi altres grups d’acció fins aquell moment, van preferir seguir la línia de Salvador Seguí i programaven deixar les armes de moment i reintegrar-se en el sindicalisme.

“Los Solidarios” malgrat no convèncer a tothom, s’havien convertit en els líders de la línia anarquista radical a Catalunya i també arreu de l’Estat Espanyol, agafant un gran nombre de suports esperant el seu moment.

Els anarquistes més radicals de Barcelona acusaven a Seguí de poc anarquista, tant pel seu intent de pacte amb la UGT, com per les seves contínues converses de col·laboració  amb membres de partits d’esquerres sobiranistes com el PRC de Lluís Companys, l’Estat Català de Francesc Macià o la Unió Socialista de Catalunya (USC) de Ramon Campalans, aquests últims una escissió catalanista dins del PSOE a Catalunya. No és que Salvador Seguí es volgués convertir en polític en aquells moments, ja que es mantenia fermament anarcosindicalista, però entenia que l’acció conjunta de l’anarcosindicalisme i els partits catalans d’esquerres, podia ajudar a agafar més força per a les reivindicacions obreres.

A Salvador Seguí l’unia una profunda amistat amb Lluís Companys, advocat de la CNT i amb qui havia compartit presó al castell de la Mola de Maó el 1920. També tenia una bona amistat amb Francesc Macià des de aquest havia proporcionat armes a la CNT catalana durant la sagnant vaga d’agost de 1917. Els tres solien tenir reunions periòdiques a casa de Lluís Companys.

Salvador Seguí, paral·lelament a acceptar l’ajuda dels partits d’esquerra, mantenia l’acció sindical com primera prioritat i a la vegada proposava que els treballadors s’organitzessin en cooperatives fins arribar a crear una societat paral·lela dins del capitalisme que a la llarga podria dur a la fi del mateix sistema.

El sector anarquista més radical de la CNT, liderat ara per “Los Solidarios”, estava totalment oposat a les tesis i actuació de Salvador Seguí, ja que l’acusaven de començar a vendre’s a l’acció política i lo de la societat paral·lela de cooperatives ho consideraven una desviació a la revolució anarquista que s’havia de fer.

El desembre de 1922, els representants dels grups anarquistes més radicals van citar a Salvador Segui a un local del sindicat al Districte V, l’actual Ciutat Vella, i el van quasi sotmetre a un judici acusant-lo de traïdor a la idea anarquista i de venut als polítics, inclús alguns insinuant que cobrava d’algú per això. Salvador Seguí, que malgrat estar en aquells moments en contra de caure en provocacions armades havia set en el passat un home d’acció ja des de 1902 i sabia usar molt bé la pistola, es va enrabiar de valent davant les acusacions i va proposar que tots traguessin les pistoles i que ho arreglessin tot a trets allí mateix. Ningú es va atrevir a fer res i tothom va marxar. Ja no van molestar més a Salvador Seguí, a part de criticar-lo pel darrera.


EL PATRONS MÉS RADICALS REACCIONEN I CONTRACTEN A PERE MÀRTIR HOMS PER RECLUTAR PISTOLERS

Per altra banda, com s’ha comentat abans, la sobtada actitud de “prudència” inicial dels caps dels Sindicats Lliures i dels seus pistolers, com Joan Laguia i Ramon Sales, i la reactivació del sindicalisme combatiu liderat per Salvador Seguí, en aquell nou període de “pau” i legalització de la CNT catalana, va posar en guàrdia als patrons més radicals i als sectors més conservadors de la societat catalana, que ja es veien venir a sobre una altra vaga semblant a la de la Canadenca en pocs mesos. En aquells moments els patrons més radicals temien més a Salvador Seguí que als anarquistes radicals o els grups d’acció.

Sota la iniciativa del patró de la Construcció Joan Miró i Trepat i del polític carlí Salvador Anglada, entre altres, donat que no confiaven ja gaire en els dirigents dels Sindicats Lliures, amb la seva nova momentània línia, ni amb les autoritats, que ja no perseguien sistemàticament a la CNT catalana ni ajudaven als pistolers de la patronal, pel seu compte van contractar a l’advocat Pere Màrtir Homs, el qual, ja des de feia uns mesos, cobrava d’alguns patrons per organitzar pel seu compte una nova banda de pistolers per atacar als anarcosindicalistes catalans. Pere Màrtir ja feia quasi dos anys que actuava d’infiltrat en mitjans de la CNT, ja que mentre defenia a anarcosindicalistes en judicis, donava informació d’aquests a Martínez Anido i al cap de policia de Barcelona Miguel Arlegui.


Pere Màrtir Homs es lucrava cobrant d’alguns patrons per organitzar aquelles bandes de pistolers, una actitud típicament mafiosa.

També alguns sectors dels Sindicats Lliures i alguns dels seus pistolers de sempre, discrepaven de la nova línia de treva dels caps del seu sindicat i també s’aproparen a la posició dels patrons més radicals. El mateix Ramon Sales, un dels caps dels Sindicats Lliures i un dels principals caps dels pistolers de la patronal ja des de 1919, no estava gaire d’acord amb aquella pacificació, malgrat que com a dirigent important dels Sindicats Lliures, públicament mantenia una actitud pacificadora davant l’intent dels Sindicats Lliures de mostrar-se com realment obreristes.

El primer mes de 1923 havia passat sense cap mort en atemptat a Barcelona i voltants, mentre la CNT catalana incrementava la seva lluita sindical i es produïen algunes vagues localitzades en algunes empreses per les eternes reivindicacions encara lluny de ser aconseguides.

Semblava que la línia de Seguí triomfava i que l’anarcosindicalisme català es podria desenvolupar de manera gran un altre cop. Però poc a poc, a partir de febrer de 1923, es van anar produint uns estranys atemptats que van començar a enrarir l’ambient i que precediren a l’assassinat de Salvador Seguí el 10 de març de 1923.


PRIMER ANARCOSINDICALISTA ASSASSINAT EL 1923

L’1 de febrer de 1923 es trencà aquella pau momentània quan va ser mort en atemptat l’anarcosindicalista Felip Giménez i Mestre, un destacat membre del Sindicat Únic de la Construcció que havia destacat en una recent vaga dels treballadors que construïen el metro de Barcelona.

Aquell 1 de febrer de 1923 Felip Giménez, treballador de les obres del metro de Barcelona, havia anat a parlar amb uns treballadors que eren en un dels pous on es feien les obres del metro per animar-los a afiliar-se als Sindicat Únic de la Construcció de la CRTC, a més de d’intentar convèncer-los de seguir amb la vaga del metro. Però aquell grup de treballadors amb qui va anar a parlar, eren membres dels Sindicats Lliures i li van dir que no pensaven canviar de sindicat i a més en aquell moment eren acompanyats de Francesc Rabal, que era l’encarregat i un dels membres més radicals dels Sindicats Lliures. Felip Giménez no va insistir i va marxar. Uns minuts després era seguit per diversos individus, entre ells l’encarregat Rabal i era tirotejat i ferit mortalment en un altre pou d’on es feien les obres del metro, morint a l’hospital quatre dies després.  

Molts apuntaven a que la tàctica dels empresaris radicals per rebentar aquella pau havia començat amb aquell atemptat, encara que altres afirmaven que havia set sols cosa personal entre el membre dels Sindicats Lliures Francesc Rabal i l’anarcosindicalista Felip Giménez. Tot és possible, però Felip Giménez era en el punt de mira des de feia temps per la patronal com un els promotors de vagues en la construcció del metro. Aquell fet però, ja va començar a fer augmentar la tensió.


ASSASSINAT DEL DELEGAT DELS RAM DE L’AIGUA DELS SINDICATS LLIURES

El 24 de febrer de 1923 era mort a trets Amadeu Campí davant de l’abaixador del barri del Clot de Barcelona, el qual era el president de ram de l’Aigua dels Sindicats Lliures. Campí era un membre important del sindicat i aquell atemptat va causar gran impressió, tant entre els Sindicats Lliures com entre la direcció de la CNT, ja que allò si que podia ser una guspira per una nova guerra social violenta. No obstant això, ja des d’un principi molts van pensar que allò es tractava d’una provocació patronal, ja que els mateixos anarcosindicalistes radicals més propensos a reiniciar una lluita armada, tampoc veien en Campí ni un objectiu ni aquell semblava el moment més adequat per iniciar una espiral de violència. Inclús dins dels mitjans dels mateixos Sindicats Lliures es deia que no havien set els anarcosindicalistes sinó obra dels patrons més radicals, contraris a la nova línia del sindicat. Quasi tothom ha apuntat després com a autors de l’atemptat a membres de la banda de Pere Màrtir Homs, que hauria set contractat pels patrons més radicals, segurament perquè no els agradava la línia de Campí dins dels Sindicats Lliures i de pas rebentar la nova i relativa pau social


DOS ESTRANYS ATEMPTATS EL 26 DE FEBRER DE 1923

El 26 de febrer de 1923, són morts en dos atemptats diferents a Barcelona dos coneguts membres dels Sindicats Lliures fins llavors. Semblava una venjança dels anarcosindicalistes, però va resultar que van ser pistolers dels propis Sindicats Lliures qui els van matar.

El primer atemptat d’aquell 26 de febrer es va produir a les 19.30h. quan va ser mort a trets Josep Serrés i Guerrera, que fins feia poc havia set delegat del Sindicat Lliure de Menudaires, que era el sindicat dels treballadors dels escorxadors d’animals. Josep Serrés havia deixat els Sindicats Lliures perquè s’havia establert pel seu compte en el mateix negoci i s’havia fet patró. El nou president del Sindicat Lliure de Menudaires, Isidre Armengol, juntament amb altres va ser qui van matar a Josep Serrés, sent inclús detingut per la policia. Encara no està clar el perquè i si tenien comptes pendents per algun motiu.

Però el mateix dia es produeix un altre atemptat de similars característiques. Josep Martí i Arbonés un empleat del Banco Hispano-Americano, que fins feia poc era el cap de propaganda del Sindicat Lliure de Banca era mort a trets cap les 20.30h. al carrer Mallorca de Barcelona. Josep Martí, a indicacions del propi banc havia deixat el Sindicat Lliure per motius desconeguts. No obstant això, tothom coincidia que havien set membres dels mateixos Sindicats Lliures qui l’havien matat en una venjança personal per motius desconeguts després de deixar el sindicat.

Dos assassinats en un mateix dia amb característiques similars, dos ex membres dels Sindicats Lliures morts pels seus ex companys. Venjances personals? Càstig per deixar el sindicat i a la vegada intentar crear tensió per iniciar una nova guerra social? Dos assassinats molt estranys.


ENCARREGAT MORT EL 3 DE MARÇ DE 1923

El 3 de març de 1923 es produeix un altre mort a trets a Barcelona. Al barri de Guinardó, el treballador de la construcció Antoni Caparrós havia set acomiadat de l’obra on treballava el dia abans. Aquell dia, cap al migdia, Caparrós es va presentar a l’obra i va matar a trets a l’encarregat Antoni Curiel. Havia set un cas de venjança per l’acomiadament, però no una acció premeditada de cap grup d’acció de la CNT catalana.

Per tant, entre l’1 de febrer i el 3 de març de 1923 havien mort a trets a Barcelona, 1 anarcosindicalista mort per un membre dels Sindicats Lliures, 3 membres o ex membres dels Sindicats Lliures, però tots morts per membres del seu propi sindicat o com en el cas de Campí, per membres de la banda de Perer Màrtir, a més d’un encarregat d’obra, mort per un treballador acomiadat.

Cap d’aquells morts a trets no va colar com a justificació per futures venjances contra anarcosindicalistes o viceversa i llavors l’objectiu principal va passar a ser matar al propi Salvador Seguí, el gran líder de tota la CNT, primer per frenar la seva influència en la línia sindical combativa que tant temien els patrons més radicals i a la vegada provocar una venjança dels anarcosindicalistes ja quasi segura, que faria que tornés la guerra social sagnant que tant desitjaven aquells patrons per justificar la repressió i desmantellar de nou l’anarcosindicalisme català.


CARTA D’ANDREU NIN A SALVADOR SEGUÍ DES DE MOSCOU

A principis de març de 1923 Salvador Seguí havia rebut una carta d’Andreu Nin des de Moscou en la que li deia que les autoritats soviètiques l’invitaven a assistir a un congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Seguí, sense confirmar si hi aniria, si que va mostrar a la militància un cert interès per acudir-hi, cosa que va provocar les crítiques d’alguns sectors anarcosindicalistes de Catalunya. Segurament Nin tenia interès en reactivar la proposta soviètica de convertir la CNT en un sindicat marxista i a la vegada rebre ajuda soviètica. A la vegada potser Seguí tenia curiositat per veure la realitat d’aquella revolució en directe, de la qual n’havia sentit tant a parlar a través d’altres, com Pestaña o Maurin, cadascú amb versions diferents. Seguí però seria assassinat pocs dies després, com veurem a continuació.


9 DE MARÇ DE 1923, INTENT FALLIT DE MATAR A SEGUÍ

A principis de març de 1923, Salvador Seguí ja sabia que era el principal objectiu de la patronal, tant per informes que ell mateix tenia com per amenaces rebudes per escrit i també per haver detectar personatges que l’havien seguit i que fins llavors havia esquivat. Com recordarem Seguí ja havia rebut un atemptat dos anys i mig abans, el 30 d’octubre de 1920, que ell mateix havia rebutjat amb la seva pistola.

Salvador Seguí tenia aquells dies nombroses activitats que fer i els seus amics i familiars més propers li aconsellaven que les suspengués i que sortís poc de casa. Seguí, malgrat que era plenament conscient de que era l’objectiu nº1, no va voler suspendre res i sortia cada dia i quan creia necessari.

Pere Màrtir Homs havia contactat amb Innocenci Feced, que havia estat durant 2 anys infiltrat dins dels grups d’acció de la CNT fins que va promoure l’atemptat trampa contra Martínez Anido el 22 d’octubre de 1923, que va acabar amb la mort de tres anarcosindicalistes i un policia a les Rambles de Barcelona. Des de llavors, quan es va descobrir tota la trama que va acabar amb la destitució de Martínez Anido com a governador, ja tothom sabia que Feced havia set un infiltrat, el qual va passar a estar en el punt de mira dels grups d’acció anarcosindicalistes. Feced, a partir de llavors es va implicar plenament dins de la banda de Pere Màrtir i amb el principal objectiu de matar a Salvador Seguí.

El dia 9 de març de 1923, un dia abans de que fos assassinat, Salvador Seguí va anar amb la seva dona i el seu fill al Teatro Cómico, al Paral·lel, en una funció per recaptar diners a favor dels presos. Seguí i la seva família hi van acudir acompanyats de l’advocat de la CNT Joan Casanovas, també amic seu i membre del PRC, el mateix partit de Companys. Aquell dia membres de la banda de Pere Màrtir, amb Feced al davant, ja esperaven a Seguí fora del teatre per matar-lo.

Al sortir del teatre el vespre d’aquell dia 9 de març, Seguí i la seva família van agafar un taxi al Paral·lel per anar casa seva, que era a la plaça de la Sagrada Família. Durant el trajecte, Seguí ja va observar que un cotxe els seguia i enseguida se’n va adonar de que aquells segurament eren els que el volien matar. A l’arribar a casa seva, va dir a la seva dona i fill que entressin corrent a casa, mentre ell es quedava dempeus al carrer per pagar el taxi, encara que el taxista, que el va reconèixer, no li va voler cobrar. Salvador Seguí es va mantenir a l'acera mirant fixament el cotxe que els havia seguit i que s’havia aturat uns metres enrere. El cotxe va arrencar i va marxar d’allí. Els havia set impossible fer l’atemptat, ja que Seguí se n’havia adonat i els esperava. No es van atrevir ja que Seguí sabia usar molt bé la pistola i de cara, no sols a traïció com aquells pistolers contractats per la patronal. Haurien d’esperar una altre moment per matar a Seguí a traïció. El dia següent  arribaria el moment


10 DE MARÇ DE 1923, EL DIA QUE VAN MATAR A SALVADOR SEGUÍ

El dissabte dia 10 de març de 1923, Salvador Seguí va sortir de casa seva cap a les 13h. Malgrat les advertències del perill que corria tant d’amics com família, no pensava cancel·lar les seves cites d’aquell dia.

Poc després Salvador Seguí es va dirigir al cafè “Tostadero” a la plaça Universitat on havia quedat amb Lluís Companys perquè aquest li pagués una feina de pintor que li havia fet a casa seva. Al bar també es va trobar amb l’anarcosindicalista i amic seu Francesc Comas i Pagès “El Peronas”. Després els tres van fer unes partides de billar en el mateix bar, com solien fer moltes vegades. Un cambrer del bar anomenat Saleri, que era un confident pagat per la banda de Pere Màrtir Homs, els va fer arribar que Seguí era al bar. Llavors Pere Màrtir, Innocendi Feced i altres pistolers de la banda van aparèixer a les rodalies i van fer guàrdia amagats a prop del bar a la plaça Universitat.

Quan els tres van sortir del bar, Companys va marxar cap a una altra direcció, mentre Salvador Seguí es va dirigir al districte V juntament amb Francesc Comas, on havia quedat a la botiga d’un droguer a qui li havia de pagar les pintures que havia usat en la feina a casa de Companys. Més tard havia quedat també prop d’allí, en el local del Sindicat Únic de la Construcció, amb l’anarcosindicalista i col·laborador seu Pere Foix, el qual li havia de comunicar a Salvador Seguí algunes coses que havia investigat sobre una trama militar per fer un cop d’estat.

Salvador Seguí havia sortit molt atent del bar “El Tostadero” de la plaça Universitat i en aquells moments els membres de la banda de Pere Màrtir no es van atrevir a disparar i van seguir a Salvador Seguí i a Francesc Comas pel casc antic. En principi Comas no era objectiu principal, però a l’anar amb Seguí van decidir matar-lo també, ja que possiblement anava armat i podria respondre. De totes maneres Francesc Comas, delegat del Sindicat Únic del Vidre, havia liderat una important vaga del sector feia poc, pel que també resultava positiu per la patronal matar-lo.

A l’arribar al carrer Cadena, Seguí va entrar amb Comas a la botiga del droguer, li va pagar les pintures i poc després es van ficar en un bar del costat anomenat “La Trona”. Cap a les 19.15h., just quan els dos sortien del bar, que era entre el carrer Cadena i el carrer Sant Rafael, Seguí es va aturar un moment per enrotllar un cigarret, moment en que quatre pistolers de la banda de Pere Màrtir Homs van començar a disparar als dos anarcosindicalistes. A Seguí li van disparar directament al cap per la zona del front, s’havien d’assegurar de que no pogués respondre. Seguí va caure al terra, mentre Comas va intentar fugir rebent dos trets, un a la cama i un al fetge i va acabar caient en la porta d’una carnisseria que hi havia a prop. Mentre un altre pistoler va rematar a Salvador Seguí, que era al terra i encara es movia, amb un altre tret al cap a la zona del templa. Molts afirmen que era Feced qui el va rematar. Una dona que passava per allí, Margarida Miquel i Ricall, va rebre un tret accidental a la cama. Llavors els quatre pistolers van fugir corrent.

Es dona la circumstància de que un guàrdia civil era molt a prop dels fets i ho va veure tot. El guàrdia civil va fer un intent de seguir als assassins apuntant-los amb la pistola, però la persecució va durar sols uns pocs metres. Després el guàrdia civil va dir que havia intentat disparar però que la pistola s’havia bloquejat i no podia disparar. Evidentment el més possible és que lo de que la pistola no funcionava sigui fals, i el guàrdia civil, fos per por davant de quatre pistolers o per que simplement no volia atrapar-los, va fer l’intent de persecució per quedar bé i es va inventar lo del fallo de la pistola.

Als pocs moments, molta gent es va començar a aplegar al voltant del mort i enseguida molts el van reconèixer, “És Salvador Segui!”. La notícia va començar a córrer com la pólvora. Algú va posar un ram de flors on havia caigut Seguí un cop se n’havien endut el cadàver i nombrosos veïns i anarcosindicalistes i simpatitzants es van aplegar al lloc dels fets.


A Francesc Comas, ferit greu, el van portar al dispensari del carrer Marquès de Barberà. Simó Piera i Pagès, el gran amic de Salvador Seguí i també de Comas, hi va acudir i allí va sentir que els metges deien que Comas era molt greu i que moriria sense remei. Simó Piera, molt nerviós, es va treure la pistola i va obligar a evacuar a Francesc Comas ràpidament a l’hospital, on moriria 3 dies després.


Unes setmanes després la policia detenia a Innocenci Feced com a sospitós de ser un dels assassins de Seguí, però allò no va aturar la violència que vindria en els següents mesos.


ESPECTACULAR BROT DE VIOLÈNCIA A BARCELONA DESPRÉS DE LA MORT DE SEGUÍ.

Durant els 3 dies següents a l’assassinat de Salvador Seguí va esclatar una onada de violència a Barcelona, sobre tot al districte V, l’actual Ciutat Vella, amb nombrosos tirotejos que causaren sols entre l’11 i el 14 de març de 1923, 5 morts i més de 15 ferits de bala, sent 2 dels morts policies.

Ja l’11 de març a cap a les 20h., l’endemà de l’assassinat de Seguí, es produí un tiroteig. Uns anarcosindicalistes eren al carrer Sant Pau de Barcelona pistola en ma aturant i enregistrant a transeünts que podrien ser sospitosos de tenir relació amb el pistolerisme patronal. El guàrdia civil Silvio Navarro Náquer, pistola en ma, els va voler aturar de la seva activitat quan va ser tirotejat pels anarcosindicalistes, els quals van fugir després. El guàrdia civil resultà ferit de bala en una cama.

El dilluns dia 12 de març de 1923, el governador civil de Barcelona Raventós, per evitar un funeral massiu que podria causar disturbis, va ordenar treure el cos de Salvador Seguí al vespre de l’Hospital Clínic i enterrar-lo en secret al cementiri de Montjuïc. Els mateixos metges de l’Hospital Clínic van avisar a la seva dona, ja que si no arriba ser per ells tampoc ho hagués sabut. Allò va causar una enorme indignació entre els afiliats als Sindicats Únics, ja que pretenien organitzar un funeral massiu, convocant a la vegada una vaga general a Barcelona pel dia següent. La tensió anava augmentant i aquell mateix dilluns es produïren dos tirotejos al Districte V, un d’ells molt sagnant.  

Aquell dilluns 12 de març cap a les 19h. Pere Comas, anarcosindicalista i germà de Francesc Comas, l’altre víctima de l’atemptat contra Seguí, anava acompanyat de Martí Barrera, també anarcosindicalista i administrador de la revista “Solidaridad Obrera”, quan al l’alçada del Paral·lel amb carrer de Sant Pau, davant del “Café Español”, es van creuar amb uns membres dels Sindicats Lliures i es van reconèixer mútuament. No se sap qui va començar però es produí un fort tiroteig entre els dos bàndols. El lloc era molt ple de gent i es produïren moltes corredisses fins que uns policies que eren a prop s’hi van acostar també disparant i unint-se a “la festa”. Tant Pere Comas i Agustí Barrera com els membres dels Sindicats Lliures van fugir sense que es produïssin ferits de miracle.

Però el mateix dia 12 de març d’aquell 1923 i poques hores després, cap a els 22.30h. es produeix un altre fortíssim tiroteig al mateix carrer Sant Pau resultant 2 policies morts i uns 10 ferits de bala, anant els fets de la següent manera:

Aquell dia 12 de març hi havia convocada des de feia uns dies una reunió del Sindicat Únic de la CNT del ram de la Fusta al seu local de carrer Sant Pau nº 85. Donada la tensió d’aquells dies, sobre tot des de l’assassinat de Seguí, la policia va prohibir la reunió per pensar que allò podria ser una reunió d’anarcosindicalistes armats. Malgrat tot, nombrosos anarcosindicalistes, tant del ram de la Fusta com d’altres rams van anar a la reunió i efectivament molts d’ells armats. Uns policies van acudir al local i van ordenar que acabés la reunió. A la sortida els policies van voler escorcollar als anarcosindicalistes assistents. Com que la majoria anaven armats, preveient que els detindrien i sumat a tensió que tenien pel recent assassinat de Seguí, molts d’ells van començar a disparar contra els policies. Durant una bona estona es va produir un intens i espectacular tiroteig pel carrer Sant Pau i voltants entre nombrosos anarcosindicalistes i nombrosos policies. Quatre policies van resultar ferits, dos d’ells van morir dies després.

Per altra banda, altres 10 persones, entre anarcosindicalistes i alguns transeünts, van resultar també ferits de bala en aquell tiroteig del carrer Sant Pau, encara que tots es van recuperar a l’hospital.

El policia ferit Joaquim Castillo va morir dos dies després, el 14 de març a l’hospital. Un altre policia ferit, Pablo Rivelle va morir nou dies després, el 21 de març a l’hospital. Els altres policies ferits, Jaime Sopera i Domingo Garcia van sobreviure. La policia va detenir després a 45 anarcosindicalistes que s’havien refugiat dins del local del Sindicat Únic del ram de la Fusta, encara que foren alliberats l’endemà, ja que els que havien disparat havien fugit.

L’endemà, dimecres 13 de març de 1923, els anarcosindicalistes havien convocat la vaga general a Barcelona i voltants i també una manifestació a la plaça Catalunya a les 16h. Aquell mateix matí del dia 13 havia mort a l’hospital Francesc Comas, l’altre anarcosindicalista que havia resultat ferit en l’atemptat contra Salvador Seguí. La tensió augmentava.


Milers de persones es van aplegar a la plaça Catalunya aquella tarda i van sortir en manifestació passant pel Portal de l’Àngel, les Rambles i fins al Govern Civil, on el governador Salvador Raventós va rebre a uns representants de la CNT, entre ells Pere Comas, germà de l’assassinat Francesc Comas, els quals li van expressar la seva protesta per l’enterrament en secret de Seguí i per altres detencions d’anarcosindicalistes, com les del tiroteig del dia anterior al carrer Sant Pau.



La cúpula de la CNT catalana va criticar després a aquells delegats, ja que van dir que s’havien reunit amb el governador pel seu compte sense demanar permís a l’assemblea del comitè de la CNT catalana. De totes maneres en aquella reunió el Governador Raventós va acordar amb els representants de la CNT que l’havien visitat, que permetria una concentració i un funeral massiu a Francesc Comas, però amb la condició de que fos en diumenge, per així no provocar cap vaga o aturada laboral. Hi van estar tots d’acord.



Durant el recorregut de la manifestació d’aquell dimarts dia 13 de març, sense que es produïssin greus disturbis, si s’havien produït algunes càrregues de la policia que van produir corredisses, ja que sols s’havia autoritzat la concentració, no la manifestació. Malgrat tot la manifestació no es va trencar i va poder arribar al govern civil, com abans s’ha esmentat.

Però la vigilància que la policia exercia al districte V durant la manifestació, va produir un altre sagnant tiroteig.

Cap a les 18.30h. d’aquell dimarts 13 de març de 1923 i mentre durava la manifestació i les corredisses, dos policies que vigilaven a aquells grups van ser tirotejats al carrer de la Cera. Els dos policies, Andrés Garcia i Adrian Avilés, van sortir darrere dels dos individus que els havien tirotejat, els quals van entrar a un bar del carrer Riereta. Els policies van entrar al bar molt nerviosos i disparant i van confondre a l’amo del bar i a un client amb els individus a qui perseguien, obrin foc contra ells. Mentre, els qui havien disparat als policies, suposadament dos anarcosindicalistes, havien fugit per una altra sortida del bar, el qual tenia dos portes que donava a dos carrers. L’amo del bar, Joan Sandalinas Calpe i el client del bar Pau Abella i Brunet, van resultar ferits morint poc després a l’hospital. Les autoritats van processar als dos policies per haver matat per error a dos innocents.

El mateix dimarts 13 de març, cap a les 20.45h. al carrer Bonavista al barri de Gràcia, l’anarcosindicalista Antoni Royo i Ibars, que era sabater, era mort a trets per uns pistolers quan anava acompanyat d’altres dos anarcosindicalistes. L’espiral de violència augmentava en els dies immediats a l’assassinat de Seguí. Estava clar que els que volien amb aquell assassinat provocar una nova guerra social, ho estaven aconseguint.

A part d’algun incident o baralla aïllada, no va haver-hi cap més tiroteig, al menys per motius socials, a Barcelona fins l’enterrament de Francesc Comas, que com abans s’ha esmentat s’havia acordat que es faria en diumenge.


EL FUNERAL DE FRANCESC COMAS

El diumenge 18 de març de 1923, es va celebrar el funeral per Francesc Comas que a la vegada pretenia també ser un homenatge tant a Comas com a Seguí, el qual havia set enterrat de manera secreta per les autoritats el dilluns 12 de març.

A les 8h. del matí, ja hi havia concentrades milers de persones al voltant de l’Hospital Clínic de Barcelona, d’on havia de sortir el fèretre amb l’anarcosindicalista mort Francesc Comas. 



Cap a les 9.45h. va sortir el cotxe fúnebre amb Francesc Comas, que va ser seguit per unes 200.000 persones pel carrer Villarroel cap a la Gran Via i passant per la Plaça Espanya fins al cementiri de Montjuïc. Era la manifestació més nombrosa que es recordava a Barcelona fins llavors, que es va fer tant per homenatjar a Comas com a Seguí. No es va produir cap incident.


Al cementiri va parlar entre altres, Joan Peiró, que acabava de substituir al recentment assassinat Salvador Seguí en el càrrec de secretari general de la CNT a nivell estatal. Joan Peiró, amb una emoció continguda, va dir, entre altres coses, que els anarcosindicalistes catalans no es deixarien intimidar per les persecucions i els assassinats. Semblava un avís per a tothom, ja que Peiró, que era de la mateixa línia de Salvador Seguí, amb aquelles paraules insinuava que la lluita seguiria com fos.


TORNA A ESCLATAR DEFINITIVAMENT LA VIOLÈNCIA DIÀRIA A BARCELONA

Durant els següents dies van tornar els atemptats mutus entre els grups d’acció anarcosindicalista i els pistolers de la patronal dins dels Sindicats Lliures, de la banda d’Homs o del Sometent.

El 26 de març d’aquell 1923 era mort a trets el membre dels Sindicats Lliures Narcís Garriga, al carrer Constitució de Barcelona al barri d’Hostafranchs cap a es 19.30h.

A les 12.30 de la nit entre el dia 27 i 28 de març era mort a trets l’anarcosindicalista Joan Pey i Feliu al carrer Porta Ferrissa de Barcelona.

El dia 31 de març cap a les 16h. són morts a trets els anarcosindicalistes Moisés Bustamente i Rafael Guirach al barri d’Hostafrancs.

El dia 6 d’abril de 1923 cap a les 11.30h és mort a trets al carrer Villarroel de Barcelona el membre dels Sindicats Lliures, Francesc Pastor i Garcia.

El mateix dia 6 d’abril a cap a les 14.30h. és mort a trets Agustí Viladoms, el president del Sindicat Lliure del ram de l’Aigua.

Encara el mateix 6 d’abril a les 17.30h. uns anarcosindicalistes intenten matar al president dels Sindicats Lliures, Joan Laguia i Lliteras, a un bar de Manresa. Els escortes de Laguia, també dels Sindicats Lliures, van respondre a trets i els agressors van acabar fugint. Laguia va resultar il·lès però tres dels membres dels Sindicats Lliures van resultar ferits de bala.

Aquell atemptat de Manresa havia set el primer atemptat que “Los Solidarios” havien fet com a grup a Catalunya en el que participaren dos dels seus membres, Joan Garcia i Oliver i Francisco Ascaso, juntament amb dos membres d’un altre grup d’acció, Joan Figueras i Francesc Roigé.

L’endemà dia 7 d’abril de 1923 cap a les 15.15h. a la plaça Santa Anna de Barcelona, els anarcosindicalistes Juan López i Miquel Palau disparen contra un grup d’uns 5 membres dels Sindicats Lliures entre els que hi havia Ramon Sales i Amenós, el principal fundador dels Sindicats Lliures i principal promotor dels seus pistolers des de 1919. Els agredits però, van respondre a trets ferint a Juan López que va ser detingut poc després a l’igual que Palau. En dos dies s’havia intentat assassinar a Joan Laguia i a Ramon Sales, els principals líders i fundadors dels Sindicats Lliures.


TOTS ELS SECTORS DE LA CNT A FAVOR DE LA VENJANÇA DESPRÉS DE L’ASSASSINAT DE SEGUÍ

S’havia acabat aquella treva entre la CNT i els Sindicats Lliures de finals de 1922 i principis de 1923, sols trencada per algun estrany atemptat i sobre tot amb el punt d’inflexió de l’assassinat de Salvador Seguí. Els Sindicats Lliures tornaven de ple i sense complexes a la guerra armada a l’igual que els grups d’acció anarcosindicalistes un altre cop en la lluita d’eliminació mútua.

Poc després de l’assassinat de Seguí, algunes veus i alguns mitjans de comunicació, havien expressat de manera mal intencionada, la sospita de que a Salvador Seguí el podrien haver matat membres dels grups més radicals anarquistes, per orientar un altre cop la direcció de la CNT cap a l’anarquisme radical. Però allò era una infàmia, ja que tothom, inclús els anarquistes radicals que discrepaven en aquells moments de Seguí, li tenien un enorme respecte per la seva trajectòria i enseguida es van preparar per venjar la seva mort. 

A partir d’aquell moment, quasi tots els anarcosindicalistes de Catalunya, tant els de la línia radical liderada per “Los Solidarios”, com els de la línia més moderada que havia liderat Seguí i que ara liderava Peiró, estaven d’acord en armar-se i iniciar una altra guerra social de venjances.


Malgrat que molts sabien que allò significava rebentar el sindicalisme combatiu que podria dur a grans vagues, la ràbia per l’assassinat de Seguí i sumat a l’increment dels atemptats dels pistolers de la patronal, va fer que la majoria d’anarcosindicalistes catalans de totes tendències, tant els de la línia moderada que ara liderava Peiró, com els de la línia radical liderada per “Los Solidarios”, estiguessin d’acord en iniciar una altra guerra de venjances. En aquells moments predominava la “sang calenta” i la ràbia, hi havia desig de venjança i a pocs els importava ja la conveniència o no d’aquelles venjances armades, però era el que quasi tothom desitjava.

El mateix Joan Peiró, seguidor de les tesis de Salvador Seguí i el aquells moments secretari general de la CNT a nivell estatal, va fer unes declaracions reproduïdes en diversos diaris, en les que deia que inicialment no estaven a favor de la lluita armada, però que si els atacaven es defensarien com fos.


El relat dels atemptats durant els següents mesos seria interminable amb tirotejos i morts quasi cada dia o cada setmana a la zona de Barcelona. Es tornava de cop al que havia passat en anys anteriors. Durant mesos a partir de llavors, la violència a Barcelona aquell 1923 agafaria nivells semblants als de 1920 o 1921. Molts diaris feia uns mesos havien anunciat el final del pistolerisme barceloní, però a partir de març de 1923 s’havia produït de cop un contundent retorn al passat.

Membres històrics dels grups d’acció dels anarcosindicalistes catalans, organitzaven nous grups en els que cada cop s’hi apuntava més gent, alguns d’aquests grups eren liderats per Pere Boadas i Rivas, Jacint Vila i Casal “l’Escombriaire”, Josep Soler i Guillamet “el Señorito”, Medir Martí i Augé, Alfons Miquel Martorell, Amadeu Sanmartín i Suñé, Eusebi Brau i Mestres, Restituto Gómez i Adelantado, Manuel Talens i Giner “el Valencianet”, Josep Saleta i Pla “el Nano de Sants”, José Blanco i Martínez “el Valladolid” i Josep Espuñes i Bach, entre altres, reclutant nombrosos membres en els seus escamots.

Mentre els grups d’acció anarcosindicalistes s’anaven tirotejant quasi diàriament amb els pistolers de la patronal i amb membres dels Sindicats Lliures, la direcció de la CNT amb Joan Peiró i el sector marxista de la CNT organitzat en el grup “La Batalla” liderat per Joaquim Maurin, l’abril de 1923 pactaven amb el Partit Republicà Català de Lluís Companys, l’Estat Català de Francesc Macià i la Unió Socialista de Catalunya de Rafael Campalans, la creació d’un Comitè Civil per fer front comú contra la violència patronal, organitzant reunions, manifestos públics i manifestacions que acabaren amb alguns disturbis.


“LOS SOLIDARIOS” ES CONVERTEIXEN EN UN GRUP D’ACCIÓ

“Los Solidarios” per la seva banda, com a anarquistes radicals es van negar a participar en aquell Comitè Civil i es van organitzar ja de manera definitiva com a grup d’acció, ja que fins aquells moments havien set una direcció que liderava l’anarquisme radical més que un grup d’acció. Com que a Barcelona ja hi havia nombrosos grups d’acció actuant des de feina temps, van decidir fer els seus dos primers atemptats mortals fora de Catalunya, encara que acordant que no hi anessin activistes del grup que fossin catalans, ja que en aquells moments l’accent català despertava les sospites de la policia arreu de l’estat per la crònica violència social que hi havia a Catalunya.

El 17 de maig de 1923, els “Solidarios” Gregorio Suberviola i Gregorio Martínez "El Toto" maten a trets a Lleó al tinent coronel Faustino González Regeral, conegut per ser repressor d’obrers quan era governador civil de Biscaia. Amb aquell fet “Los Solidarios” de la secció aragonesa s’havien estrenat com a grup en un atemptat mortal exitós, encara que va ser fet fora de Catalunya.

El 4 de juny de 1923 els “Solidarios” Francisco Ascaso i Rafael Torres Escartín mataven a trets al cardenal Soldevila a Saragossa, conegut per finançar als Sindicats Lliures.

Aquells dos atemptats mortals fets fora de Catalunya contra un militar i un cardenal de l’església, va fer augmentar els desitjos de cop d’estat entre alguns caps militars, desig que per altra banda ja portaven temps estudiant.

Mentre a Barcelona seguien els tirotejos diaris dels grups d’acció, “Los Solidarios” van plantejar que enlloc de venjances entre pistolers s’havien de fer grans atracaments per finançar la compra d’armes i iniciar una revolució. El juliol de 1923 “Los Solidarios”, liderats per Joan Garcia i Oliver i Buenaventura Durruti, s’integren definitivament a Barcelona com a grup d’acció, però no per fer atemptats sinó una sèrie d’espectaculars atracaments, fets amb molta professionalitat i sense trets, aconseguint grans sumes de diners, amb la intenció d’usar-los per finançar una futura revolució anarquista. 


EL GENERAL MIGUEL PRIMO DE RIVERA FA UN COP D’ESTAT

Els continus tirotejos dels grups d’acció, els continus atracaments de “Los Solidarios” i el fet de que la direcció oficial de la CNT amb Peiró al davant, havia pactat oficialment el suport de l’esquerra sobiranista catalana del PRC, Estat Català i la USC, amb el perill que suposava això per la creació d’un fort moviment polític obrerista i sobiranista català, van dur al general Miguel Primo de Rivera a fer un cop d’Estat el 13 de setembre de 1923 des de Barcelona, per cert amb el suport de la dreta catalanista de la Lliga Regionalista de Catalunya liderada per Francesc Cambó, que també volia acabar amb el moviment obrer combatiu o amb el perill de l’aparició d’un gran partit sobiranista català de caire obrerista, que fes competència al seu regionalisme conservador i que fins llavors volien vendre com la representació del catalanisme.   

Entre febrer i principis de setembre d’aquell 1923, s’havien produït 70 morts i centenars de ferits de bala a la zona de Barcelona, sent uns dels mesos més violents del pistolerisme barceloní, acostant-se, encara que sense arribar-hi, a les dimensions de 1920 i 1921.

La dictadura de Primo de Rivera, amb les il·legalitzacions de partits d’esquerra i de la CNT, amb nombroses detencions i exiliats, va aturar el desenvolupament de les diferent tendències obreristes dins de la CNT.


ARRIBA LA REPÚBLICA DE 1931 I TORNEN A SORGIR LES DIFERÈNCIES DINS DE LA CNT CATALANA

El 1927 en plena dictadura, es fundava de manera clandestina la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), inspirada en l’anarquisme radical de “Los Solidarios”, i que a l’arribar la República el 1931 acabaria agafant la direcció de la CNT.

En canvi aquella col·laboració entre la direcció de la CNT i els partits sobiranistes d’esquerra catalans, aturada el 1923 pel cop d’estat, es va reproduir el 1931, quan una bona part dels afiliats a la CNT dels anys 20, es van integrar o votar al nou partit Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) liderat per Francesc Macià i Lluís Companys, o es van integrar en l’anomenada CNT Trentista liderada per Peiró, una escissió de la CNT-FAI el 1933.

Un altre grup d’anarcosindicalistes provinents dels any 20, es van integrar en els nous partits comunistes catalans, com el BOC liderat per Joaquim Maurin, l’Esquerra Comunista liderada per Andreu Nin, ambdós dissidents de la línia de Moscú, o el Partit Comunista de Catalunya liderat per Ramon Casanellas, l’ex anarquista que havia set un dels autors de l’atemptat mortal contra el president del govern Eduardo Dato el 1921 i que era afí a Moscou i a la Internacional Comunista.

La CNT-FAI durant els primers 5 anys de la República abans de la guerra del 1936, va tenir una mitjana d’uns 150.000 afiliats a Catalunya, que sumat amb els 30.000 afiliats de la CNT Trentista fan una mitjana d’uns 180.000 afiliats, bastant menys de la meitat que els 500.000 que la CNT catalana  tenia el 1920. Malgrat tot, seguia sent el sindicat més nombrós, fort i influent a Catalunya.


APUNT FINAL. QUE HAGUÉS PASSAT SINÓ HAGUÉS MORT SEGUÍ?

El que va passar posteriorment durant la República i durant la guerra del 1936 ja seria un altre tema. Però la pregunta que es plantejaven molts era de que hauria set de la CNT i el moviment obrer català si no hagués mort Salvador Seguí el 1923.

La majoria coincideixen en que Seguí hagués set de la línia de la CNT Trentista liderada per Joan Peiró el 1933, que sense deixar de ser anarcosindicalista i independent dels partits, acceptava la col·laboració amb les forces d’esquerra sobiranistes.

Alguns inclús afirmen que Seguí hauria, juntament amb Companys, Macià i altres polítics obreristes d’esquerres, ajudat a formar un gran partit català sobiranista encara més obrerista que ERC, que era el partit a on havien anat a parar alguns dirigents de la CNT catalana dels anys 20 de la línia de Seguí.

Bé, és molt difícil saber el que hauria passat i tothom pot tenir la seva opinió, encara que si bé Seguí si era partidari de col·laborar amb l’esquerra sobiranista catalana, hagués acceptat o no col·laborar en la formació d’un partit obrerista i sobiranista català, molts dubten que hagués abandonat el sindicalisme per convertir-se en un polític electe, ja que sempre havia dit que els problemes dels obrers els havien de solucionar ells mateixos a través de la lluita sindical i sempre va mostrar una forta desconfiança amb el parlamentarisme.

Una altra cosa és quina influència hagués tingut Seguí en la CNT de la República de 1931, dividida entre la CNT-FAI liderada pels ex “Solidarios” i  la CNT Trentista liderada per Joan Peiró.

Simó Piera, el principal impulsor i líder de la vaga de la Canadenca de 1919 i gran amic i principal col·laborador de Salvador Seguí, que el 1931 es va fer militant d’ERC però sense deixar mai d’estar afiliat a la CNT Trentista, va afirmar en el seu llibre de memòries que si Seguí no hagués mort el 1923 la CNT hagués agafat una altra línia més efectiva i unitària que hagués dut més guanys per al poble treballador català.

En tot cas tot això són opinions i cadascú pot tenir la seva, però en aquest article s’ha intentat donar un mica més de llum sobre les circumstàncies de l’assassinat de Salvador Seguí el 10 de març de 1923, aquell que havia set un jove anarquista d’acció i que en poc temps es va convertir en el principal i més important líder del sindicalisme català del segle XX.

Josep A. Carreras